Amb els meus anys de docent, quan he mamprés el tema de les lletres de l'alfabet, hom s'ha trobat un tema de debat: efe o efa? Popularment, el valencià diu efe però en anar a escola els escolars aprenen efa: ja tenim la diglòssia en dansa. Quan en els primers anys d'ensenyament tant d'adults com de xiquets, se m'escapava una efe, tot seguit em deien, no és efa? Aleshores repensava i deia, ai, un lapsus, efa. Un temps després, quan assistia als curset d'estiu de la Conselleria, vaig saber per l'Abelard Saragossà que ni efe no efa, sinó ef. Idò! Però ací què passa?
L'explicació d'ell i l'aprenentatge de llengües meu m'ha fet veure que efectivament, ni efe ni efa, sinó ef. Fixem-nos bé en aquests precedents. El català ha estat prohibit en l'ensenyament reglat des de fa 3 segles. Els estudis de llengua que s'han fet s'han fet sempre per via del castellà, del francés i també de l'italià. Al llarg d'aquests anys, els gramàtics han tingut com a referència aquests tres idiomes predominants a l'hora de crear les nostres gramàtiques: tant per a acceptar o rebutjar algun concepte, i quan ha estat el moment de banyar-se en algun tema punyeter, doncs, hom ha deixat anar manies, fòbies, afinitats i fílies. Com que el català és una llengua que sempre li ha tocat el rebre en això de reviscolar i anar avant en prestigi, doncs, hom fa el que pot i per raó d'aquests impulsos un fet gramatical incorrecte pot quedar encrostonat i ser difícil de modificar per nous estudis per culpa d'aquesta inèrcia.
La nostra llengua pertany al grup de llengües que pot tenir al final de paraula un sons consonàntics, mentre que el castellà no: és cert que en castellà hom pot dir pastor i situación, però ben cert és que no és capaç de dir Benidorm ni carnet (i hi diu Benidor i carné). Llavors, com que el castellà és una llengua que no ha tingut cap mena de problema legal ha anat fent els estudis propis de llengua i a l'hora d'establir en la gramàtica el nom de les lletres, tira pel dret: com que no puc dir ef, em, en, er, doncs faig servir la vocal de suport -e i és com apareixen les efe, eme, ene, erre, etc. Els anys han passat i i han fet caramulls de gramàtiques i estudis lingüístics, i la llengua s'ha ensenyat a escola sense cap de problema.
Els nostres gramàtics, catalans més concretament (perquè han estat més nombrosos a l'hora d'estudiar la llengua i de creure's realment la llengua com fet identitari), tirant més per la corda dialectal central, potser per manies i fòbies castellanes, i també per raons internes de vocals àtones, quan han tocat el tema de les vocals, supose (tire la pedra i amague la ma, ho sent) que partint de la forma reforçada amb -e van considerar que dir efe sonava castellà i que tancar definitivament la -ǝ en -a per a dir efa, potser era la manera més adient per a la nostra llengua (com una manera de separar-se del castellà). El problema, però, ens l'hem hagut d'empassar els que tenim el dialecte occidental (i com a cap de turc el valencià), perquè no tenim aquesta ǝ i no hem pogut tancar en -a, i és per això que diem efe.
Al remat, és més català dir efa? És més poc català dir efe? Doncs bé, tan poc català és dir efe com efa. Si els gramàtics nostres en lloc de mirar el castellà hagueren pegat una ullada a les altres llengües europees haurien comprovat que aquelles llengües que són capaces de tenir paraules acabades en consonant fan el nom de les lletres sense vocal de suport. Per exemple: fracés (ef, em, er), anglés (ef, em, er), alemany (ef, em, er), holandés (ef, em, er), finlandés (ef, em, er). Les altres llengües com l'italià, el portugués, el sard conserven aquesta -e de reforç. Pel que fa al romanés hom pot trobar les dues formes (em-me, ef-fe, er-re), i per a l'occità, aquest, fa la forma reforçada (potser enlluernat per la manera de fer del català?).
Al remat, el meu dubte és: revolucione els meus alumnes dient-los que les lletres s'han de dir ef, em, er, o ho deixe córrer i dic efa, i continue fent un castellanisme encrostonat? (perquè evidentment, dir efe fa de poc català).
