D'ajudar

Dels fets lingüístics que recorde destacadament de l'alemany en els anys de l'escola d'idiomes és la regència del cas datiu amb el verb ajudar. El tocat és que sabut que en català els objectes directes no duen la preposició a i que traslladat a l'alemany hom fa servir l'acusatiu, la descoberta que helfen (ajudar) regira datiu em va descol·locar molt. No em treia del cap aquella excepció que destorbava el meu paradigma regular d'acusatius.

Doncs bé, temps després ve la revelació en consultar el Coromines i l'Alcover, que documenten en la definició d'ajudar que en català medieval hom feia aquest ús datiu del verb. Pose un exemple extret de la Crònica de Bernat Desclot: que dix lo rey que aquels tenguts eren d'ajudar a lurs senyors e que no·n devien aver mal. No cal dir que la cosa desbara més encara.

Al remat, la companya de llatí de l'institut me'n treu l'aigua clara: adiuuare regeix acusatiu però amb la preposció ad. D'ací tot és evolució de la llengua ajudar a i regularització ajudar.

Ara, ço que em falta saber és si ocorre en alemany aquesta assimilació del helfen a l'acusatiu.

Dels complements de règim

Les construccions sintàctiques són un drama per a molts alumnes d'institut, tant dels de l'ESO com del del Batxillerat, i fins i tot en aquesta etapa darrera, el percentatge d'alumnes que dominen el tema és ben minso, tristament. Per a jo la sintaxi és molt important, perquè implica que els alumnes han de saber reflexionar sobre u dels objectes que més usen, que és el llenguatge. Tanmateix, no crec que en aquesta edat (18 i 19 anys) encara tinguen el cabet prou centrat com per a racionalitzar-la: aquesta és la meua experiència com a professor, he de dir.

Amb tot, voldria parlar d'un fet que em posa a prova en aquest afer de les construccions sintàctiques que vénen donades en els llibres de text o en pàgines d'internet. Em referisc al verb amenaçar, que és usat com a exemple de verb que inclou complements de règim. En el meu cas, sempre he estat ensenyant que l'oració Ha amenaçat el jugador amb l'expulsió, inclou un complement de règim verbal: amb l'expulsió. Però d'uns anys ençà, reflexionant-hi crec que és més aïna un complement circumstancial d'instrument. Per què?

En els raonaments que faig als meus alumnes per a trobar els complements instrumentals, els explique que aquest complement indica mitjà o eina que fem servir. Així en l'oració He tallat el pa amb el ganivet, aquest amb el ganivet és un circumstancial d'instrument perquè el ganivet és l'eina (instrument) que fem servir per a tallar el pa.  Ara bé, és amb l'expulsió de totes totes un complement de règim o d'instrument? ¿No podríem considerar l'expulsió un instrument (mitjà o eina) que es fa servir per a amenaçar?

Res o gens de simpàtic

Expose un dubte. Si en castellà hom diu que ese chico no tiene nada de simpático, ¿quin hauria de ser l'equivalent català, res de simpàtic o gens de simpàtic? Posaré l'oració en positiu: eixe xic té poc (o molt) de simpàtic. Per tant, si ço que substituïm és un mot quantificador, doncs, hauria de ser gens de simpàtic i no res de simpàtic; tanmateix, si hom diu eixe xic té alguna cosa de simpàtic (algo de simpàtico), ja tenim que és un nom, i doncs hauria de ser substituït per res i no gens.

Què fem?

Amb i els complements del predicat

Explicava en aquell moment als alumnes què eren els complements de règim verbal i vaig copiar-los una llista de verbs que duien aquesta mena de complements. Mentre ells la copiaven de la pissarra, u em va demanar, amenaçar també duu complement de règim? Si amenacem algú, eixe algú ho és? Tot seguit li vaig respondre que el complement de règim feia referència a aquella construcció introduïda per la preposició amb, per exemple: Va amenaçar el jugador amb una expulsió, en què amb una expulsió és el règim.

Aleshores de sobte, em va sortir una flamerada: a vore si amb una expulsió no és un complement de règim, sinó un complement circumstancial d'instrument com serien els exemples següents: Va tallar el pa amb un ganivet; Va enganyar el seu germà amb mentides; Va resoldre el problema amb una equació.

Estar més gerundi

Que l'anglés ha entrat de manera evident, no ja en el lèxic, sinó en la sintaxi (fet molt més complicat) es pot comprovar amb aquesta anotació. Mirem aquest exemple i digueu si hi trobeu alguna diferència.

(Context: entren i vos sorprenen)

• -Què fas?
• -Em furgue el nas?

• -Què estàs fent?
• -Estic furgant-me el nas.

Per a aquella gent que deu tenir uns quants anyets, de 40 cap amunt li sonarà més corrent el primer cas, però els més jóvens, de 30 cap avall, les dos els sonarà igual, fins i tot el primer cas potser els resultarà un poc estrany, i dels exemples que posaré suara veuran més còmode el segon terme:

• -Mira, plou.
• -Mira, està plovent.

Aquells qui hem estudiat anglés el present continuous ha estat un maldecap perquè era una forma que no féiem servir com tocava, sinó més aviat l'altra, el present simple. En lloc de dir What are you doing? déiem What do you do? Fet i fet, doncs, el que nosaltres expressem en present simple, l'angloparlant ho fa en continuous.

Però què ha passat perquè ja amb tota la naturalitat del món fem servir el present continuous en lloc del simple: la resposta està en les pel·lícules, sèries i llibres d'origen lngüístic anglés que ens atapeeixen les orelles i s'intal·len en la nostra sintaxi.

El meu dubte és: ¿els professionals de la llengua farem el possible per evitar aquesta intromissió lèxica? Perquè, si som tan rígids per bandejar coses com deure que o tenir que com a perífrasis d'obligació, crec que per coherència, també hauríem de rebutjar aquesta intromissió forana (que al remat, costa moltíssim de llevar i que servidor, malgrat l'esforç també l'ha deixada passar qualque volta).

Nota: per a aquells que vulguen trobar algun matís entre l'u i l'altre, que tinguen present que el present continuous en català ja té un matís concret: expressar duració en un període de temps:

Aquesta setmana estic llegint apassionadament La vida gloriosa de santa Anna. (és a dir, durant tota la setmana he llegit el llibre).

Nota 2: si ho comparem amb altres llengües, el francés fa servir être en train de, l'italià el fa amb estar més gerundi, en romanés no el fa servir. Caldrà investigar-ho doncs, des d'un punt de vista panromànic, i el més important, diacrònic: amb uns quants segles de distància.

Ala, pensem-hi.

Res de res

És molt habitual sentir i usar l'expressió aquesta quan hom vol indicar impossibilitat, gusts, etc. T'ha agradat l'obra? Res de res. No s'ha pogut fer res de res per a recuperar el cos. No has comprat res? Res de res. Aquesta expressió es pot trobar en castellà, en italià i en francés calcades de les formes nada de nada, niente di niente, i rien de rien.

Ara bé, ¿és correcta aquesta forma res de res? Fixem-nos-hi. Si passem l'oració al positiu (molt; tot el possible; poc) ens adonarem que el que hi han són quantificadors; per tant, el que sintàcticament hi ha en negatiu és una quantitat. D'una altra banda, en res de res, el primer res indica una quantitat d'un nom, i el segon res és, doncs, un nom; si la passarem al positiu podríem dir-hi: poc de menjar, molt de fetge.

Atés u i l'altre, la construcció no és correcta en la nostra llengua. Hom hauria de dir-hi gens de res: d'on el segon res no és pas una negació, sinó un nom (com en el cas de la interrogativa, Vols res? on res equival a alguna cosa), i el primer res fa referència a una quantitat en negatiu, dita gens en català, i no res: ¿Tens ganes de ballar? No, no en tinc gens.

Que

Fent exercicis per a treballar les oracions subordinades he trobat un parell de casos que voldria comentar. Al llibre de 3r de Bromera, Llengua i Literatura, hi ha un exercici que proposa l’oració següent: Arreplegarem medicaments per a aquells que estan malalts. Al llibre hom diu que per a aquells que estan malalts és una subordinada substantiva d’OI. Tanmateix, jo em demane, ¿realment aquesta subordinada no és adjectiva? Pense que la part subordinada és que estan malalts i no per a aquells que estan malalts. Trobe que que estan malalts modifica la paraula aquells, que si bé és un adjectiu demostratiu, ací fa les funcions de pronom, perquè ha desaparegut el nom corresponent (per exemple, animals. A més a més, que estiga en masculí implicaria el masculí general -d’això ja en parlarem un altre dia- però ben bé podria ser aquelles persones que estan malaltes): vet ací, Arreplegarem medicaments per a aquells animals que estan malalts. Per tant, atés açò, seria convenient incloure aquesta oració dins l’apartat de les subordinades substantives?

De retruc, en el mateix exercici hom posa aquest altre exemple: El meu iaio parlava del que havia vist en la guerra, i torna a indicar que és una oració subordinada substantiva de CRV. En aquest cas torne a demanar-me: ¿és substantiva o és adjectiva una altra volta? En aquesta situació tenim del (contracció de i el), en què aquest el actuaria com un pronom (el que en castellà hom diria "de lo que había visto en la guerra"). Vist aquest altre cas, torne a pensar que la subordinada concreta és que havia vist en la guerra i que seria un modificador del pronom el (que hom podria reprendre de la manera següent: El meu iaio parlava del drama que havia vist en la guerra. Bé dis-li drama, dis-li coses lletges). Així doncs, seria convenient identificar del que havia vist en la guerra com a substantiva o com a adjectiva?

Què

Mentre treballava el concepte d’OD el curs passat, vaig demanar als alumnes que feren oracions interrogatives amb el pronom què, de manera que en contestar els eixira els dits OD: per exemple, què pintes? Què talles? Què parteixes? Què fas? A l’hora de corregir l’exercici, u dels alumnes (del grup dels graciosets) va proposar: què cagues?

Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.

Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.

Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).