El darrer any de la carrera vaig fer una assignatura de l’Emili Casanova: llengua comparada. Comparàvem elements lingüístics entre les diverses llengües romàniques, n’extrèiem les convergències, les divergències, les regles d’evolució, etc. No només comparàvem canvis fonètics, sinó que també miràvem lèxic o temes sintàctics. Quan érem a punt d’acabar el quadrimestre va fer un comentari que pot semblar poc important, però que realment em va fer pensar (en aquell moment i molt més des de fa uns anys, des que m’he pres seriosament açò de la llengua), més que res perquè com a poesia que faig estic interessat a manipular el llenguatge, no tan sols en allò típic que diuen els poetes de crear paraules per a reflectir l’univers propi i tot això i allò: jo pense en altres coses.
Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.
Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.
Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.
Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.
