A Roses en neixen més

 

 

Missatge de llum i esperança el que ens arriba des de Collsacabra. I bella fraseologia. 

Bon 2012! 

Dedicat a Miquel Banús (de qui vaig aprendre l'expressió) i a Alba Pifarré (de qui he manllevat la imatge de la posta de sol). 

El guant del rei

Així li van llançar els guants al rei i no els va voler.  

Frase que deia l'àvia d'un amic nostre quan algú li tirava un objecte de mala manera. 

Aquest apunt ha estat manllevat del blog Miramelsmots, i el dediquem, per tant, a Núria Pujolàs, a Sintu Borràs (el nét de l'àvia Lluïsa), així com al nostre seguidor número 100, mantenidor del blog Meteovic. 

Bon Nadal!

FOTOGRAFIA DE FRANCESC PUIGCARBÓ

Escalfa el sol sense fer nosa.

Som a les portes de l'hivern

i ja s'anuncia un nou Cap d'Any. 

El dia és curt i la nit llarga,

però, en ser-hi, a poc a poc

com un pardal, guanyarà el dia. 

I el darrer clam de Maragall

s'acomplirà llavors amb força,

talment una major naixença.  

JOANA NAVARRO

Fa molta calor a les Guilleries

Indico a continuació els resultats obtinguts amb motiu del treball de camp dut a terme a la comarca natural de les Guilleries entre la tardor de l'any 2006 i l'estiu de 2010; aquests resultats fan referència a les respostes enregistrades per mi mateix en formular la qüestió relativa al concepte 'calor intensa', la qual es pot fer correspondre amb la qüestió encabida en el context quina xafogor!, els resultats de la qual es poden consultar, per al conjunt de la llengua, al mapa núm. 657 de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC).

Esmento, per a cada municipi, els nostres resultats segons l'ordre en què els mots substantius foren citats pels informadors de la primera generació local, o bé, si n'és el cas, per l'ordre de preferència que m'acabaren indicant ells mateixos després d'haver maldat per aconseguir com més respostes millor i d'haver-los proposat, en alguna ocasió, formes alternatives per a aquest concepte. 

Dues precisions, hi voldria fer: 

1. S'inclouen els resultats enregistrats als termes municipals de Viladrau i Arbúcies, municipis montsenyencs (o parcialment montsenyencs) que alguns autors, tanmateix, consideren guillerencs de ple dret; i àdhuc els del municipi selvatà d'Amer, situat fora de l'àmbit estrictament guillerenc.

2. Els mots indicats són tots substantius de gènere gramatical femení.     

• St. Hilari Sacalm: xafogor, bogor 
• Tavèrnoles:  xafogor 
• St. Sadurní d'Osormort:  xafogor, angoixa 
• Espinelves:  angoixa 
• Viladrau:  xafogor 
• St. Julià de Vilatorta: xafogor
• Folgueroles:  xafogor 
• Vilanova de Sau:  xafogor, bogor 
• Osor:  xafogor, estuba   
• Susqueda: xafogor, congoixa, estuba, bogor
• Amer: xafogor, estuba 
• la Cellera de Ter: xafogor, estuba
• Anglès: xafogor, estuba, cleca
• Sta. Coloma de Farners:  congúixa,  estuba
• Arbúcies:   xafogor, congúixa  

Transcripcions i ètims coneguts: 

• angoixa  [əŋgóʃə], del llatí ANGUSTIA
• bogor  [buɣó], variant de bavor, del llatí VAPORE
• cleca  [klέkə]
• congoixa  [kuŋgóʃə], del llatí COANGUSTIA
• congúixa  [kuŋgóʃə], del llatí COANGUSTIA
• estuba  [əstúβə], derivat del verb estubar,  del llatí *EXTUPARE 'exhalar fum o vapor',  derivat del gr.-llatí *TUPOS, que és, alhora, variant de typhos, 'fum'
• xafogor  [ʃəfuɣó]  [ʃəfəɣó], derivat del llatí OFFOCARE 'ofegar', amb el prefix EX- 

Observació semàntica: els mots estuba i bogor (però sobretot aquest darrer) solen introduir la nota semàntica 'relatiu a lloc tancat (o de dimensions reduïdes)'. 

A tall de conclusió, podem dir que els nostres resultats assenyalen, quant a aquest lèxic en concret, una moderada però important participació en el model tipològic de tipus septentrional, que es concreta en l'aparició de les formes com ara angoixa (ALDC: Sta. Coloma d'Andorra, Gósol, Campdevànol, Planoles),  estuba (ALDC: Vilallonga de Ter, Sentmenat; DCVB: Empordà, Olot, Girona, Camp de Tarragona), congoixa (ALDC: Sta. Maria de Corcó, Maçanet de Cabrenys, Bassegoda) o congúixa (DCVB: Vallespir, Empordà, Pineda). 

Per a la valoració de tot això caldria tenir en consideració, encara, les aportacions realitzades, durant els segles XIX i XX, pels grups humans vinguts de terres més septentrionals, particularment de les vallespirenques i cerdanes, que, en general, tingueren molt a veure amb l'èxit d'algunes formes lingüístiques, sobretot les relatives a conceptes relacionats amb les indústries de bosc que tenen el foc (i, doncs, la calor) com a element principal.    

Geovariació (amb dades de l'ALDC): el substantiu xafogor (i ses variants) és el que majorment trobem en terres del català central i del nord-occidental; en rossellonès, en canvi, el substantiu calmàs, derivat de calma 'manca de vent', és (juntament amb  baf) la forma dominant. Calma (mot grec propagat gràcies al llenguatge nàutic i estès a força llengües europees) es troba també en alguns punts del català nord-occidental. A les Balears i a València (així com en alguns indrets ponentins del català nord-occidental) el substantiu basca és el que té més implantació territorial. 

Apunt dedicat a l'Any de la Paraula Viva, amb què es commemora el centenari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Agraïments: a tots els informadors de les Guilleries; i a Albert Codina, mantenidor del blog Les Guilleries en imatges, del qual he manllevat la imatge que encapçala aquest apunt. 

Homenatge a José Antonio Labordeta

 



Avui, dijous, 15 de desembre de 2011, a l'Aula Magna de la Universitat de València, homenatge a José Antonio Labordeta amb la intervenció de Ignacio Escuín, editor, Antonio Pérez Lasheras, representant de la Universitat de Saragossa i Alfons Cervera, escriptor. 

Es presentarà “Setenta y cinco veces uno. Poesía reunida 1945-2010” (Ed. Eclipsados), l’obra poètica, publicada i inèdita, de José Antonio Labordeta, a cura del professor Antonio Pérez Lasheras. 

Al final de l’acte es llegiran poemes de José Antonio Labordeta o altres de diverses veus amigues, recollits a l'homenatge que li van fer a Jorcas, en un acte coordinat per Neus Asensi i Lucía Pérez. Comptarem a més amb la carícia musical de Kairo. 

Nosaltres també hi serem. I hi serem, sense assistir-hi, gràcies a la veu de la poetessa Joana Navarro i a la gran il·lusió que ens va encomanar Neus Asensi en demanar-nos un poema dedicat a la memòria del poeta aragonès. 

I hi serem, sobretot, gràcies a la ferma veu poètica de José Antonio Labordeta, a la qual devem la inspiració del poema que us poso a continuació i que ha estat bellament traduït per Joana Navarro.
 

Azules y apacibles,

aún cumbrean mis recuerdos leves 

                          en las estimadas vidas

de Jorcas en luz. 

Como en un lienzo,

sueños de alborozo y de quieta tarde

                                      alumbran por retazos

mis poemas de clara voz.

Y así los siento y los guardo yo.

Como un arrullo, mis versos de ayer.

Entre mis manos, mis pobres versos de siempre. 

En estas manos

                         que sin prisa

                                              están aquí.

                               Manos tuyas, manos mías.

Manos entre manos

                               que tanto os quieren.

Manos de cierzo que me acunaron

contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas

que como una siembra

a mil lluvias sin zozobra

                                           me arrojaron.

Y así pues

os quiero y os espero:

                 tanto tanto

como un fulgor de piedra antigua,

                                     tanto tanto

como una noche que en desolación

                                                         no fuera,

y en una tierra, os digo,

que al fin ponga libertad.

Blaus i afables,

encara onegen lleus records meus

en les benvolgudes vides

de Jorcas a viva llum. 

Com en un llenç,

somnis d'alegria i de plàcids vespres

il·luminen a brisalls

els poemes de cristal·lina veu. 

I així els sent i els guarde jo. 

Com una moixaina, els meus versos d'ahir. 

Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre. 


En aquestes mans

que sense pressa 

ací estan. 

Mans teues, mans meues. 

Mans entre mans 

que tant vos volen. 

Mans de cerç que em bressolaren

contra pors i destrellats. I mans tendres

que com llavor

a mil pluges sense desassosec

em llançaren.  

I així doncs

vos vull i vos espere:

tant

com un fulgor de pedra antiga, 

tant 

com una nit que desolada 

no siga, 

i en una terra, vos dic, 

que a la fi pose llibertat.

Joana Navarro, 2011 

 

Parfangar

Des de Calella de Mar, al Maresme, m'assabenten que aquest verb (en la forma que aquí indiquem) era usat en aquest indret costaner en unes circumstàncies prou particulars.  

A mi no em parfanguis!, deien. I ho deia, és clar, qui havia estat ofès per un comentari en què se'l desacreditava personalment o en què se'n donava una falsa informació.

La paràfrasi podria ser: passar pel fang el nom d'algú. 

Tot i que no ho puc assegurar, crec que aquest verb podria ser una deturpació (una deformació) de palafangar 'treballar (la terra) amb la palafanga', verb ben conegut en l'ambient de pagès, car és un senzill derivat de palafanga 'pala de fangar'.  

Vegeu, a més, un apunt, del 2005, de Màrius Serra, no directament relacionat amb aquesta accepció. 

A Rafael Meyerhofer, tot agraint-li, com sempre, els bells records avials.

Que enrajolin!

I també es pot dir: 

Que pedalin!

Ésser més gandul que un pescapous

   

Suggerent parèmia que vaig aprendre a la vila d'Anglès (2009), on l'informador que ens la indicà ens féu notar que allà, en aquell indret de les Guilleries, no era pas d'ús general. 

Us deixo a vosaltres, estimats lectors, la interpretació motivacional d'aquest ús fraseològic, el qual té a veure, no cal dir-ho, amb el simpàtic estri que serveix per recuperar els objectes que hagin pogut caure al fons d'un pou. 

PS: cal recordar que pescapous no és mot normatiu, però sí que ho és, en canvi, el geosinònim cercapous. 

Aquesta parèmia la poso, com sempre, a la consideració de l'amic Víctor Pàmies, i la dedico, igualment, a l'amic Joan Pèlach, pacientíssim i compromès informador d'Anglès. 

De Mallorca a Collsacabra en dues endevinalles

Al·lota, ¿vols que facem

el que férem l'altre vespre?

Ajuntarem pèl entre pèl

i amagarem la resta.

Aquesta fou l'endevinalla mallorquina originalment publicada al blog Interessant el dia 27 de novembre del 2011, la qual fou posteriorment complementada per una altra singular aportació: la del senyor Miquel Banús, poeta, pintor, amic nostre, que hi afegí aquesta altra, pouada a Collsacabra, però amb la mateixa acció com a objecte de l'endevinalla:    

Maridet, maridet,

farem allò de cada nit:

pèl sobre pèl

i el belluguet al mig. 

 

Per als qui encara no us heu atansat al blog Interessant, gestionat per Ventafocs, ja sols caldrà que ens digueu quina és l'acció, tan complicada, a què es refereixen aquestes dues endevinalles.

 








Dedicat a tots els amics que ens segueixen des de Mallorca i des de Collsacabra. I a Merike, que encara ens segueix des de més lluny.  

Fer ais i paiais

Locució verbal, i ben rimada, amb què els pares, o bé els padrins, o qualsevol persona que hi tingués bo, feien notar als infants que el mal o el dolor de què es queixaven no era tan greu com ells creien o com ells volien fer creure.

No facis ais i paiais!, deien.

El mot paiai és, recordem-ho, emprat en alguns punts del domini per fer referència al 'crit de dolor del gos', i així el trobareu consignat al DCVB.

Es dóna el cas, a més, que aquest mot fou comprovat per nosaltres en l'enquesta que vam fer al municipi berguedà de St. Julià de Cerdanyola el proppassat mes de novembre, i que fou aplegat en un apunt nostre, el qual va donar lloc a un interessant comentari de la col·lega blogaire Roser Algué. Ella mateixa, fent  memòria, ens el situà, doncs, ben inserit dins aquesta parèmia que, tal com ella ens ha aclarit, servia, al Solsonès, per minimitzar la importància del mal sofert.

Dedicat a Roser Algué.

Els indis de la Cellera de Ter

 

Els indis. 

Aquest és -ja ho haureu suposat- el nom humorístic amb què actualment són coneguts els nadius del poble selvatà de la Cellera de Ter.  I m'ho asseguraren en una de les moltes entrevistes que hi vaig fer durant la tardor del 2008. 

Segons el parer de l'informador d'aquell moment, aquesta denominació, introduïda a mitjan segle passat, podria haver estat afavorida pel fet que els cellerencs (molts dels quals havien estat llogats a la fàbrica de can Burés de la veïna vila d'Anglès) conformaven, en anar a la fàbrica, llargues i vistoses corrues de treballadors ("files índies", en deien) com les que en aquella època feien, com recordareu, els pobres indis als westerns de moda.   

Sigui com sigui, el cas és que aquesta denominació ha fet forrolla en aquesta zona de la Selva, i fins i tot la trobem recollida en un article, del 1998, signat per Jordi Vilamitjana i Pujol, on trobareu esmentades, al costat d'aquesta, altres designacions humorístiques al·lusives als pobles veïns de la Cellera.  

I al final tot concorda, en el joc lingüístic: els d'Amer són americans, els d'Anglès són anglesos... 

La pel·lícula sencera.  

O potser hi falta algú?