El llepatupins

 
Segons el testimoni del senyor Hermenegild Falgueras, de Gombrèn (al Ripollès), llepatupins es diu del gat que escura tupins, i igualment es pot dir de la persona, infant o adult, que en coses de menjar té tendència a escurar-ho ben bé tot.


Aquesta informació és treta de l'entrevista enregistrada a Gombrèn el dia 22 de juliol de 2011 en un dels locals de l'Ajuntament d'aquest poble del Ripollès que ja termeneja amb el Berguedà.






   

Refranys de Cerdanya

En aquest apunt d'avui vull oferir-vos una tria personal d'alguns dels refranys que m'han cridat l'atenció entre els que figuren al llibre El parlar de Cerdanya, extensa monografia recentment publicada per Edicions Salòria i deguda a l'autoria múltiple dels senyors Manel Figuera, Anna Montané, Agnès Figuera, Enric Quílez i Salvador Vigo, que hi han posat, tots plegats, un meritori esforç d'acumulació de dades que ha durat ben bé un quart de segle.


Donem-los-en, doncs, les gràcies i fruïm dels mots i refranys cerdans tant com puguem, car jo, per la meva banda, només us en deixo un tast, però ben llaminer, tanmateix.

• Qui escolta pels forats sent els seus pecats.
• Qui et convida a la vespra no et vol a la festa.
• No hi ha mel sense fel.
• El pagès lluner és dropo o gairebé.
• Caldera vella, tot són boixornis.
• Si no neva pel gener mal va el graner.
• Qui barata el cap es grata.
• A l'agost, pluja, mel i most. 
• Cabell ros, cabell pollós.
• Plat d'estany, cullera de fusta. 

Els pescadors de Gombrèn

 

Els pescadors.


Expressió relativa al temps meteorològic que hem enregistrat al terme de Gombrèn, a ponent del Ripollès, el dia 11 de juliol de 2011, amb la qual hom fa referència a la mena de boires que, tot recollint la humitat nocturna dels fondals i dels corrents fluvials, es congrien al matí i poden acabar portant pluja cap a la tarda.  


"Ja surten els pescadors dels torrents, plourà a la tarda!".

Agraïments: a Carme Rosanas, pel seu dibuix; a Hermenegild Falgueras, per la seva valuosa informació; i a Joana Suriñach, per la seva col·laboració en la convocatòria d'informadors al poble de Gombrèn.

Mirar de guimerris

Això ho vaig sentir a St. Hilari Sacalm (tardor del 2006) en les primeres enquestes que vaig fer en terres de les Guilleries, i un xic després ho vaig poder comprovar a Espinelves i a Vilanova de Sau, i fins al terme de Sta. Coloma de Farners (allà, però, en la variant guinyerris).   


Constatàrem, a més, que l'expressió de guimerri (o de guimerris) es pot emprar, en aquests llocs, per denotar qualsevol acció que hom fa a la torta, i és aleshores que anar de guimerri pot equivaldre a anar de tort. 


Això darrer m'ho indicaren els meus informadors de la vila d'Anglès, els quals m'assabentaren d'aquest ús que també trobareu consignat al DCVB i que el professor Joan Coromines (DECLC, VI, 958) posa en relació amb el substantiu quimera i amb altres formes occitanes de la mateixa família (gimerre, gimèrri, gemèrre, jumerri).  


Dins d'aquesta família de mots hi ha, en català, altres usos (no normatius) esmentats als nostres diccionaris de referència:

• guimarro  'avar, gasiu'  (DCVB: Vic, Sta. Coloma de Queralt)
• guimarro  'egoista, malintencionat'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 
• guimarro o guimbarro  'crostó de pa'  (DCVB: Rosselló, Cerdanya, Garrotxa, Lluçanès) 
• guimarreria  'acció pròpia de guimarros'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 

Dedicat a Salvador Bosch, que fou la primera persona que vaig entrevistar a les Guilleries.   

Metàfores marineres de Vilanova i la Geltrú

Us presento aquí algunes de les parèmies que figuren en el recull intitulat Metàfores marineres de Vilanova, de Ton Sanabra Illa, que amablement ens ha fet arribar l'amic Onatge des de Vilanova i la Geltrú.


El document conté una presentació, a càrrec de Francesc Pasqual i Moster, en què es glossa la figura de Ton Sanabra (nascut el 1927, que fou oficial i capità en vaixells espanyols i argentins) i es valora l'aportació lingüística i sociològica representada per aquest conjunt d'expressions lingüístiques de la zona del Garraf.

• Anar a la vela  'estar borratxo' 
• Anar el baròmetre al dolent  'fer-se tard'
• Anar el peix ressentit  'donar-se per al·ludit'  
• Bolles i peix blau!  'ensenyar (una dona) alguna de les seves parts íntimes'
• Córrer llimerol  'tenir gana'
• El palangrer té el fanal a l'orla  'el promès és amb la seva xicota'
• Embarcar aigua per la popa  'ser homosexual'
• Fer barca i bots  'rebre una forta esbroncada'
• Fer tallines  'ballar malament'
• Maldar l'ormeig  'desagradar', contrariar'
• Perdre la calada per fora  'fer-se gran, envellir', 'repapiejar' 
• Posar-se cara al vent  'dubtar d'allò que hom tenia per cert'
• Posar-se veles a l'hivern  'posar-se roba d'abric'
• Servar dret  'portar-se bé'
• Tenir els dofins a la barcada  'tenir convidats a menjar a casa'
• Tenir peix a la nansa  'estar embarassada'
• Tombar la vela  'convèncer'
• Venir de prua  'no agradar allò que s'ha de fer'  

Reblem-ho, doncs, tal com escau, és a dir, amb amb un bell poema d'Onatge:     

No prego ni al vent
ni al silenci.
Però els escolto tots dos.
La pregària deixa penyora,
i jo tinc penyores de tothora.
Més de tres persones,
quina multitud!


Assegut amb el mar
m'agrada escoltar les gavines,
el petit onatge, el gemec de la barca,
el cant de la solitud,
l'eco de les absències.

Dedicat a Onatge, a Francesc Pasqual i Moster, i de manera molt especial a Ton Sanabra Illa.  

Un captard de conills

Locució que ens ensenyà en Josep Comas i Areñas en un dels comentaris que acompanyaren un dels nostres apunts anteriors.

D'acord amb la seva explicació, aquesta mena de captard es produeix quan després d'una tarda de pluja apareixen unes espurnes de sol. I és ben lògic que sigui així, ens deia en Josep de Sora, car els conills boscans acostumen a sortir a entrada de fosc, però en cas de pluja, si cap a mitja tarda el núvol s'esquinça i el sol treu el nas, avancen la sortida i ronden per camps i vorals amb tota naturalitat.

Amb aquesta bella locució vull celebrar, doncs, el primer aniversari del blog Adverbia, i la dedico, amb el permís d'en Josep Comas, a totes les persones que ens segueixen i acompanyen en aquest plaent camí de la nostra rica geovariació lingüística.  

 

Agraïments: a Carme Rosanas, pel dibuix que encapçala aquest apunt; a Mònica, per la imatge que el clou; i a Josep Comas, per la bella expressió.

La canalla

Canalla  'menudalla, conjunt de monedes de poc valor'.  

Tal com ho il·lustra la imatge (manllevada del blog de Mercè Climent), el mot canalla (pronunciat canaia en la zona de què tracto) el retrec aquí en una accepció no normativa i no continguda al DCVB, però aplegada i ben confirmada, tanmateix, en la meva recerca per la vall de Torelló que vaig dur a terme, l'any 2005, gràcies a la beca d'estudis que em va concedir la Regidoria de Cultura d'aquest ajuntament del nord d'Osona.