Regar a tesa

Tesa és el femení substantivat del participi de l'antic verb tendre 'estendre' (avui tendir), del llatí TENDERE.

I Regar a tesa té a Oristà (al Baix Lluçanès), en terres del català central, el sentit de 'regar engegant l'aigua sense limitacions'. Tal com ho faríem, nosaltres, si volguéssim encetar una bona etapa anual. Per fer ben net, vaja.

L'explicació sobre aquest ús ens la va donar el mateix poeta d'Oristà (ja ho sabeu: poeta-pagès, poeta-forner) després d'haver rebut el premi de poesia amb què (segons es pot veure en la imatge de dalt) aquest aplec de poemes, intitulat Com aigua a tesa, va ser guardonat a començ del 2010.

La locució a tesa té, doncs, el sentit bàsic de 'sense restricció en l'espai' i dóna molt de joc en l'expressivitat popular de tot el Principat. D'aquestes mostres, en citaré unes quantes, tretes, la majoria, del DCVB d'Alcover i Moll i del DECLC de Joan Coromines, començant amb la que ens ha portat fins aquí:

• Regar a tesa 'regar engegant l'aigua sense limitacions' (Cardona, Solsona, Conca de Tremp, Ribargorça).    
• Parar tesa 'parar batuda en l'era' (Puigcerdà). 
• Jaure de tesa 'el bestiar, dormir en els prats, sense recés ni tanca de cap mena' (Vall Ferrera).
• Bogar a tesa 'femar la terra amb la femta del bestiar que hi dorm' (Vall d'Àneu).
• A tesa, a la tesa, a tota tesa 'en abundància, sense limitacions, sense restriccions' (Maestrat, Ribera del Xúquer).  

Afegiu-hi, per acabar d'arribar al 2011, un parell de refranys:

• Per Sta. Teresa lo pagès sembra a tesa.
• Per Sta. Teresa blat a tota tesa.

I encara una empenta més. Fem-ho amb uns quants derivats de tesa: 

• Tesar 'posar tes' (pron. atessar, segons Enric Valor, en tot la zona del migjorn valencià).
• Destesar 'afluixar' (St. Pol de Mar: 'afluixar la vela' [DECLC]).
• Tesor 'qualitat de tes, de tibat' (pron. tessor en àrea valenciana).    

I el poema:

Ara mateix arriba el sol,

silent com aigua a tesa,

al peu de la balconada.

Ara, molt lluny d'aquí,

un soldat mor inútilment

sense fer fressa.

Permeto que la imatge

em sacsegi el cor.

Inútil penitència!

Recordo una cançó

i la canto sencera.

Baixet. Només per a ell.

Sense fer fressa.   

El cuot

Probablement cap a les primeries del segle XX, encara que en una data de mal precisar, hi va haver algú (un català anònim) que va voler aplegar tot un seguit de mots i expressions sentits a la vila d'Arbúcies, a la comarca de la Selva.

L'any 1989 aquestes anotacions van ser publicades en forma de brevíssim quadernet pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA) i amb un aclaridor pròleg del professor Jordi Bruguera.

En aquest senzill opuscle, presentat sota la llegenda Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, s'hi pot trobar, entre moltes altres curiositats del lèxic del Montseny, la referència que més escau al dia d'avui.

S'hi esmenta, en efecte, el substantiu cuot 'llufa dels Innocents', mot que el compilador anònim va servar perquè avui tots nosaltres ens en poguéssim gaudir.

A ell, doncs, devem la troballa d'aquest mot tan curiós: el cuot d'Arbúcies.

Planteu-vos-el.

Dedicat, ara i sempre, a tots els qui, amb gran esforç i dignitat, ens han ensenyat a estimar la nostra llengua històrica.    

El reteït

Reteït (reteïda per al femení) és sobretot un mot, de to col·loquial, que és usat com a adjectiu, però que pot entrar, a més, en la formació de motius o malnoms del tipus el Reteït (o la Reteïda), car així ens ho asseguraren al municipi d'Anglès, segons enquestes fetes durant la primavera de l'any 2009.

El seu significat, doncs, no és altre que el de 'avar, ganyó'. I el professor Joan Coromines el relacionava amb el castellà derretido, que coneix variants com ara retido o redetido.

Faig constar, finalment, que aquest mateix adjectiu, en enquestes un xic posteriors, va ser proposat als indrets més meridionals de Sta. Maria de Farners i d'Arbúcies i que allà, en canvi, no fou reconegut pels meus informadors de la primera generació.   

Dedicat al senyor Emili Rams i als nostres informadors de la vila gòtica d'Anglès, als quals, atesa la seva gran generositat, no els podríem pas aplicar aquest adjectiu tan poc avinent. 

I a míster Scrooge, per haver-se reincorporat a la vida social.

A collibè per les Guilleries

La informació que ara us presento és treta de les enquestes i entrevistes que he anat fent, entre la tardor del 2006 i l'estiu del 2010, a la comarca natural de les Guilleries i en alguns municipis del seu entorn.

Aquests, doncs, són els resultats que jo he obtingut en aquesta zona per al concepte 'portar un nen assegut sobre les espatlles' (demanat així, invariablement, en tots els punts geogràfics escorcollats):

• St. Hilari Sacalm: a collbè, a collicames.
• Tavèrnoles, St. Julià de Vilatorta: a collbè. 
• Espinelves, Viladrau: a collcames.  
• Folgueroles: a collbiti.
• Vilanova de Sau: a collcames, a collibè.
• Osor: a collcames, a collicames. 
• Susqueda: a collborrec.  
• Amer: a collibè.
• la Cellera de Ter: a collbè.
• Anglès: a collbotè, a collbè.
• Sta. Coloma de Farners: a xaibè.
• Arbúcies: a collcames, a collbè.

Per completar-ho amb una visió més global, us recomano que feu una bona ullada al mapa núm. 611 del volum tercer de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), dels professors Joan Veny i Lídia Pons, de la Universitat de Barcelona.

Però per als qui de moment no pugueu consultar aquesta magna obra, us ofereixo a continuació una tria de resultats referits al mateix concepte:   

Baleàric:
- a be (Llucmajor)
- a becoll (Ciutadella de Menorca, Palma, Pollença)
- a becolles (Santanyí)
- a les carregates (Eivissa)
- a les cavalletes (St. Josep de Sa Talaia). 

Català septentrional:
- a collborrec (Ceret, Montoriol, Prats de Molló)
- a collmamè (Estagell, Perpinyà, Salses)
- a collsemaler (Mosset). 

Català central:
- a collbit (Avià, Sta. Eulàlia de Riuprimer)
- a collbotet (Oix, Queralbs)
- a collbè (Banyoles, Barberà del Vallès, Cambrils, Girona, Moià, Vacarisses)
- a collcariques (Begur)
- a collcristòfol (Balsareny, Setmenat)
- a collibè (Barcelona, Cambrils, Llançà, Tarragona)
- a santinano (Cànoves)
- a xaibè (Lledó d'Empordà)
- coll a saques (Castellar de n'Hug).   

Català nord-occidental:
- a be corderet (Fraga)
- a bebè (Lleida)
- a cavall (Ordino)
- a coll de be (Almenar)
- a collbè (Agramunt, Calaf)
- a colletes (Cerler)
- a collfort (Sort)
- a collsarró (Peramola)
- a santonino (Àger)
- a sencoronelis (Lleida)
- al coll (Bescaran, Cubells)
- a la sarrona (Móra la Nova)
- a la xirinxina (Amposta)
- gori-gori (Vimbodí).

 

Valencià:

- a carcasselles (Altea, Guardamar)

- a collsarró (Rossell)

- a muscle (Alzira, Benigànim)

- a puces (Tàrbena)

- al be (Albalat de la Ribera, Alacant, Sallent de Xàtiva)

- al coll (Benaixama, Borriana, Torís)

- al muscle (Albocàsser, Alcalà de Xivert, València)

- a la geganta (Muro del Comtat)

- a la geganteta (Ontinyent)

- a la moixanga (Vilamarxant)

- a l'aligueta (Xiva de Morella)

- a les galligotes (Castelló de la Plana).

 

 

 

 

 

La casa de les pinces

Ja se sap: els mots manllevats tenen això. No sempre són de bon pair. Especialment en les persones de més edat, poc amigues de l'aprenentatge d'idiomes, les solucions poden ser diverses. I aquí en teniu una, sentida en una parlant originària de la plana de Vic.

Mala pianya

He de reconèixer que aquesta vegada la informació que us poso aquí ha estat obtinguda de manera més aviat indirecta i imprevista, és a dir, no per mitjà d’enquestes i entrevistes conscientment preparades, que és com ho solc fer majorment, sinó gràcies a una observació col·lateral feta per una persona de l’entorn familiar de l’escriptor Josep Comas Areñas (autor osonenc de diverses obres d’ambientació rural); aquesta observació, com dic, era a propòsit d’una expressió sentida en certs parlants del Ripollès, i, en particular, dels termes de Camprodon i de St. Pau de Segúries, i referida a l’aspecte físic que ens ofereixen les persones com a individus socials.

És en aquest sentit que s’ha comprovat que la locució fer mala pianya és usada en aquests llocs del català nord-oriental per fer notar que una determinada persona no va vestida de manera adient, o que va mal abillada, i que la seva presentació produeix un efecte negatiu en les persones que l’han de tractar.

Cal assenyalar que aquesta locució no l’he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics i fraseològics que hem consultat, i que al DCVB tampoc no consta que el mot pianya (o peanya) participi en cap expressió d’aquest estil; hi trobareu, això sí, el refrany: Al sant l’adoren per la peanya, que admet interpretacions diverses.

És prou clar, d’altra banda, que el substantiu peanya (esdevingut pianya per raó del tancament de la primera vocal en hiatus) manté relació etimològica amb el llatí PEDANEA ‘pertanyent als peus’.

I res més. Vetlleu la imatge, no fos cas!

L'aviram d'Osor



De les entrevistes que vam fer al terme municipal d'Osor durant la primavera de l'any 2008 se'n pot destacar, entre moltes altres coses, una particularitat semàntica que a mi, en aquell moment, em va sorprendre en gran manera però que, tanmateix, no he après a valorar com calia fins que no he llegit al Diccionari Etimològic de Joan Coromines les argumentacions que fan al cas.

Em refereixo ara al significat que hom dóna, en aquell indret de les Guilleries, al substantiu aviram (de gènere femení, pron. viram per afèresi vocàlica), que no és altre, allà, que el de 'conjunt de tot el bestiar casolà', i no pas el de 'conjunt d'animals de ploma', que és, aquest sí, com tots vosaltres sabeu, el sentit que, sense discussió, té aquest mot al Principat i a les Balears i el que li reconeix el mateix diccionari normatiu.

No cal dir que el nostre informador, en adonar-se de la nostra estupefacció davant del sentit, d'abast tan general, que ell donava a aquest substantiu col·lectiu, hagué de certificar-m'ho amb gran fermesa i convicció, i un servidor, amb més dubtes al cap que no pas clarícies, n'eixí tot conjecturant -vegeu si en sóc, d'ignorant- que els garrins, les eugues i els llapins de les Guilleries no haguessin ja llevat ploma voladora damunt el seu vestuari i carnadura habituals.

Però no. Es veu que no. Havent fet, doncs, pel meu compte la consulta corresponent al DECLC (volum I, pàgs. 519-520), hem pogut comprovar que en l'argumentació etimològica relativa a aquest mot, el professor Coromines es decanta per l'opció de considerar que aquest prové d'una hipotètica forma llatinovulgar derivada del llatí AVIS basant-se, sobretot, en raons fonètiques i semàntiques (i negant, precisament, l'existència de l'accepció que nosaltres hem trobat a Osor); i ho fa, a més, oposant-ho explícitament a la hipòtesi, formulada per altres autors (Moll, Montoliu i Rohlfs), segons la qual el substantiu aviram no seria sinó una derivació del verb HABERE entès en el sentit de 'bestiar'. 

Com que aquesta no és una qüestió sobre la qual jo pugui dir gran cosa més, em limito a insistir en el que ja ha estat dit abans i a oferir-vos, una altra vegada, allò que tan generosament em van dir a cal Sastrellarg d'Osor: que el mot aviram té, en aquest lloc, el sentit de 'bestiar', tant si aquest bestiar porta ploma com si no en porta.     

Els de Montesquiu

Diguem-ho clar, si pot ser. I sense embuts ni basarda. Car la cosa ja no té adob en aquest poble, tan industrial, del Bisaura. Els dels pobles veïns ja el saben, aquest secret, i no fóra assenyat que jo, per santa cautela, i per mor del castell, us l'amagués a vosaltres:   

Els de Montesquiu van a pixar al riu!

Els digitals

Això ho vaig sentir en una de les entrevistes que vam fer en terres selvatanes de les Guilleries. I fou precisament en tractar de les activitats reproductives del bestiar de peu rodó que el nostre informant va caure en el greu parany d'il·lustrar la seva explicació tècnica amb l'ús d'aquest cultisme tan poc adient.

No cal dir que la confusió entre digitals i genitals és ben justificable i s'explica per la similitud formal entre aquests dos mots substantius, i hi ajuda, diria jo, el fet que un hom hagi volgut trobar, dins un repertori d'elements cultes que no dominem gaire, un mot suau (és a dir, un bon eufemisme) per mirar d'estalviar-se la duresa del mot vulgar o l'especialització del mot de registre pagesívol, que en aquest cas potser hauria estat turmes.

Les turmes.

La farda de Vilalleons

Bé que el substantiu farda pot tenir algunes altres aplicacions, aquí el porto a col·lació per destacar-ne el sentit que se li donava al poble de Vilalleons (entre la plana de Vic i les Guilleries) i tal com me l’ensenyaren els familiars del senyor Josep Vilamala en eixir d’una de les entrevistes que vaig fer en aquest indret del terme de St. Julià de Vilatorta durant la tardor de 2007. 

Allà, de fet, me’l presentaren tot advertint-me que aquest substantiu, esdevingut ja estrany dins el llenguatge d’aquesta zona, només era viu per obra del seu clar record i per haver-lo pogut sentit en un ascendent familiar de la mateixa casa.

Aquest sentit a què ells es referien no era sinó el de ‘mainada, conjunt d’infants’, que el DCVB bonament situa a les comarques de la Garrotxa, Empordà, Berguedà, Lluçanès i Ribagorça.

Aquest mateix diccionari dóna notícia, a més, d’altres accepcions atribuïdes a aquest substantiu. Hi sobresurten les de ‘càrrega’, la de ‘conjunt de coses inútils, que fan nosa’ i, finalment, la de ‘conjunt de gent dolenta o que molesta’. Tots aquests significats han estat efectivament registrats per aquest diccionari i sembla evident que tenen relació semàntica amb el sentit ‘mainada, quitxalla’, el qual sorgeix per ennobliment (ennobliment a voltes relatiu, o incomplet) de la idea bàsica de ‘càrrega, destorb’. Que és, precisament, el mateix procés que hom ha pogut remarcar en altres elements del nostre lèxic: al·lot (de arlot ‘home de mala vida’), bergant ‘jove’, bordegàs (derivat de bord).

En el sentit que aquí ens interessa el substantiu farda també el trobareu representat al Diccionari Aguiló, on se citen testimonis documentals que corresponen a la Crida de les Festes de Sant Miquel de Vic, del 1799: “Se comencen a sentir xiulets y crits de la farda”. Aquesta referència la podreu trobar, igualment, al volum I de La contribució d’Osona a la llengua catalana, de Lluís Orriols i Monset, obra en dos volums publicada l’any 1994 per Curial Edicions Catalanes.



A Josep Vilamala i la seva família.

Vuit dies a Colldebassa!

En un altre comentari que vaig fer en aquest mateix blog em vaig referir a la pintoresca expressió Vuit dies a Colldebassa, amb la qual els infants de Sora (al nord d'Osona) eren comminats a menjar-se allò que els seus pares o tutors els havien posat al plat; l’amenaça era esglaiadora: en cas de no menjar-s’ho, podien ser traslladats a aquest casal del mateix municipi caracteritzat pel fet de trobar-se en estat ruïnós i per la migradesa evident de les seves collites.

Le fotografies que il·lustren aquest comentari ens les acaba de fer arribar l’escriptor Josep Comas i Areñas (nadiu de Sora, i de nissaga antiga) i s'hi pot veure l’estat en què actualment es troba el mas citat com a Colldebassa, molt delmat pels estralls que hi han fet la incúria i el pas del temps.

Que vagi de gust!



A l'amic Josep Comas, intrèpid autor de les fotografies. I a l'Olga Xirinacs, que n'ha fet un bell conte per fugir de la por.  
Moltes gràcies a tots dos.

A can Pixa fan ball de nit

Sí: ja hi podeu comptar. És cosa segura. Avui a can Pixa fan ball de nit. I així mateix ho sento a dir a l'àrea geogràfica on jo visc i en altres regions del català central.   

S'esdevé, però, que l'ús que se'n fa no acaba de ser ben bé el mateix arreu i pot variar, em penso, segons l'indret que tinguem en consideració. 

Jo, per la meva banda -i com que en desconec l'origen-, només us puc indicar que en el meu ambient familiar de la vila de Torelló aquesta frase sol ser pronunciada tot seguit que algú hagi fet una proposta forassenyada o una declaració d'intencions que és vista com a exagerada, hiperbòlica; la resposta que se li dóna és, per tant, de la mateixa magnitud, i d'una intensitat francament aclaparadora: I a can Pixa fan ball de nit! Que és equivalent, com podeu veure, a una altra expressió igualment rotunda i inqüestionable: I un be negre amb potes rosses!

Ens consta, en canvi, que a la comarca de la Garrotxa la interpretació que hom dóna al ball de can Pixa és un xic diferent, puix que se n'anuncia la realització tan bon punt se n'ha anat en orris l'assumpte o l'afer que portàvem entre mans. Aquest és, si més no, el sentit que li reconeixen els col·legues Joaquim Monturiol i Oriol Domínguez, que són els autors d'una monografia, del tot recomanable, publicada l'any 2001 per Ràdio Olot amb el títol de El parlar de la Garrotxa. La referència a can Pixa la trobareu a la pàgina 167. Mireu, doncs, si us ho poso bé.

I la conclusió és clara. Tots hi estarem d'acord: la invitació és ferma, ja ho sabeu. Hi som tots convidats. A can Pixa hi falta gent.

No diguis parracs!

 

Doncs això: no digueu parracs. Si us plau.

On parrac té, efectivament, el sentit de ‘paraulota, mot ofensiu, flastomia’, que és accepció pròpia de la zona del Bisaura i de la vall del Ges (al nord d’Osona), i no recollida –vet aquí el seu interès– als repertoris lèxics que jo he consultat, i menys encara al diccionari normatiu.

Cercant-lo a la xarxa internet el trobo, això sí, en un exemple ben pintoresc que hom situa al mateix Bisaura: “I que no et torni a sentir dir més parracs o et rentaré la llengua amb sabó!”.

Com diu el professor Coromines (al DECLC, VI, 303-307), el substantiu parrac, probablement derivat postverbal de esparracar (verb no recollit fins al diccionari Labèrnia de 1864 i d’origen incert), és mot que el català comparteix amb el gascó i algun parlar basc.

Parrac també és, doncs, mot d’origen incert, però tal vegada de nissaga no romana atesos els esbrinaments de Joan Coromines que us recomano de consultar a l’esmentat DECLC.

Sigui com sigui, el mot en qüestió el trobareu ben representat al DCVB, per bé que sense l’accepció que avui us he volgut presentar aquí. Vegem-les:

1. Tros de roba esquinçat o rebregat, malmès.

2. Porció de núvols que apareix com separada dels altres.

3. Home menut, baixet (Rosselló).

4. Persona malvestida, esquinçada (Empordà).

5. Pagès, en sentit despectiu (Igualada, Valls, València).

6. Company (en l'argot dels gitanos).

Dedicat a totes les persones que fan servir aquest escaient mot, i també als amics, tan fidels, que ens segueixen des de fora dels Països Catalans.