RARESES

Veig que fa  quasi un any que no escric aquí. Estem vivint moments i temps tan moguts que de vegades em falta aquell espai de calma i introspecció per posar-me al davant de la pantalla i teclejar, m'encanta el so de les tecles, és hipnótic per a mi.

Pensava que darrerament m'estic desprenent d'una de les meves rareses més incrustades; guardar-ho tot. 

Sí,  ho guardo tot "per si de cas passa aixó o alló..."  Però m'estic sorprenent veient-me endreçant calaixos i armaris i fent bosses " per regalar", "per llençar" ; m'agradaria fer-ne alguna "per vendre" però , sincerament, no tinc temps!

Gràcies a aquesta raresa meva de guardar-ho tot vaig conéixer al meu amor, una nit d'estiu a un pub de Calafell que es deia Oliver. Els seus amics li  havien regalat un bonic bolígraf i es va acostar i m'ho va explicar tot consternat perqué no sabia on llençar la caixa.

Li vaig dir "no la llencis, així sempre el podràs guardar en el seu lloc original, i recordaràs aquesta nit especial". 

Temps després em va dir que allò el va conmoure i va sentir des d'aquell instant que estaríem plegats tota la vida.

M'agrada guardar coses que tinguin sentit per a mi, i us en fareu creus però encara guardo el jersei que portava aquella nit, de color malva amb floretes bordades.

Fa dos dies endreçant armaris vaig llençar un vestit que també em recordava algun altre moment especial però que, de fet,  ja estava preparada per desfer-me'n, Els objectes, sense adonar-nos, ens lliguen a instants i persones, però de fet me'n he adonat que no fan falta perqué els que hi són , hi són igualment.

Sóc molt fan de guardar pedres o minerals de llocs, viatges, moments. De comprar un detall especial en cada escapada que quan el miro em recorda aquell paisatge, aquell sabor, els colors del mar i del cel.

Us confesso, però, que sento lleugeresa quan em desfaig d'objectes, prendes, pedres  però també sé que algunes coses no les llençare mai. Vaig trobar el meu primer diari, el vaig començar a escriure amb 9 anys i vaig passar una estona increïble amb aquella nena que jo era llavors i vaig flipar en com ha canviat tot i lo poc que jo m'imaginava als 9 anys que estaria jo fent ara.

Escriure és terapéutic, i llençar coses també!!! deixar espai per tot lo nou que ha d'arribar a partir d'ara , en aquest món tan canviant, tecnológic però que segueix publicant llibres, històries humanes, aventures plenes d'emocions i sentiments. Sort en tenim.

Llençar coses també representa passar pàgina i construir una nova etapa sense lastres i sense pretendre fer veure que res a canviat. TOT CANVIA, cada dia, sempre. 

PERSONES ÀNGELS

L'altre dia escoltava al Dr. Rojas Marcos com parlava de les persones que apareixen a la teva vida i que són àngels perqué te la salven. Em va fer pensar que he tingut la sort que a la meva vida han aparegut persones àngels en moments crítics i que gràcies a elles encara sóc aquí. He tingut la gran oportunitat de poder agrair-los l'haver-ho fet i dir-los que per a mi han estat persones molt importants , i que gràcies a elles el rumb de la meva vida ha estat cap un infinit amoròs i de pau. Les persones àngels no cal que hi siguin molt de temps , però sí en el moment just, et diuen el que et cal escoltar i t'acompanyen ,quasi sense ell@s saber-ho, a creuar ponts que sol@s no ens atreviríem a fer-ho. Com que tinc la sort de tenir ja uns quants anys , hi ha moltes persones àngel a la meva vida, elles saben qui són i des d'aquí els dono de nou les gràcies. Una a qui li tinc especial "carinyo" , és a un home que un cop va visitar l'empresa on jo treballava . Vaig haver-lo d'anar a buscar a l'aeroport, i en el cotxe vam tenir una conversa que amb el temps vaig entendre que anava molt més enllà. Assegut al meu costat, era un home Indi, menut i amb un somriure bondadós, em va preguntar: Quina edat creu que tinc? I jo el veia gran però molt "jovenívol", li vaig contestar "Ai, no sé, potser uns 60?", ell reia sota el nas i em va dir " En tinc 73...saps? el secret de tot està en viure en EQUILIBRI" En aquell moment de la meva vida l'equilibri brillava per la seva absència, però aquell concepte em va perseguir per sempre més. Abans de tornar al seu país, em va regalar una bonica moneda de la INDIA, d'una banda hi havia el símbol OM i de l'altre Shiva...d'aquella moneda em vaig fer un penjoll i la conservo com la més preuada joia, pel que significa per a mi: VIURE EN EQUILIBRI. No va ser fins 15 anys més tard que vaig entendre que la meva vida l'havia de posar en ordre i que havia d'aconseguir equilibri en tots els seus àmbits. Hi ha persones àngels per tot arreu, i per a tot@s; només cal mirar bé, no estem sol@s, l'Univers ens ajuda, cal tenir els ulls i sobretot el cor , ben oberts.

L'HOME QUE NO TENIA TENDRESA

L'home que no tenia tendresa era pura ENERGIA, vivia per fer realitat un somni i s'havia promés lluitar per ell fins al final. Havia lliurat moltes batalles perqué pintaven bastos i no era fàcil; tot ho tenia en contra però ell HO VOLIA, ho volia TOT, tot el que havia somniat i sabia que el camí seria llarg i no es podia distreure. Per encarar les seves lluites molta gent havia caigut i cada cop necessitava una corassa més dura i gruixuda, però res l'impedia seguir endevant, batalla rera batalla, dut per una força que desconeixia d'on neixia,  però el dirigia cap l'objectiu, com si l'arrosegués un corrent, un destí. Tot el dolor que creixia dins, tota la sol.litud, no era escoltada perqué l'home que no tenia tendresa estava sempre molt ocupat, corrent d'un lloc a l'altre, dins el seu soroll, en una voràgine. La lluita valia la pena, era on volia ser, demostrant a tothom que podia...i el somni cada cop es feia més i més gran. Aquella armadura, cada cop més i més dura, que l'havia fet molt fort i insensible, alhora no el deixava aturar-se, seure i contemplar on havia arribat, l'empenyia a seguir caminant. Massa pensaments li feien mal, les batalles havien estat molt crues i tot i que pensava que en sortia victoriòs, la guerra passa factura; sempre s'ha sabut aixó.

L'home que no tenia tendresa no sabia seure i llegir amb calma, no sabia estar sense fer res, no regalava flors, no acaronava altres pells dolçament i sense presses, no es regalava ni regalava el seu temps, no escoltava el silenci, ni als demés...tot això li feia por perqué no tenia tendresa i dins seu vivia el dolor d'una primera ferida que va fer callar CREANT un somni. Avesat a la lluita, ignorava que hi havia un camí més dolç, menys dur, a cor obert, que no necessitava cap armadura ni protecció, on només calia deixar-se veure, mostrar-se vulnerable per poder ser estimat i ESTIMAR. L'home que no tenia tendresa estava cansat i va començar a entendre que NO podia tenir-ho TOT i va VALORAR , per primer cop, el que havia aconseguit, potser era millor NO NECESSITAR res, SER UN MATEIX, deixar les estratègies i les mentides a un costat i obrir d'una puta vegada el seu cor Perdonar-se per tot el dolor que mai va voler afrontar i començar a assaborir la vida d'una forma en la que mai ho havia fet: CERCANT LA MÀGIA DE LA TENDRESA.

MOSQUETERS

Aquest estiu ha estat l'estiu de la improvisació, del fluir i deixar-se anar. Estiu ple de riures i de complicitats.

Finalment vam decidit escapar-nos uns dies a una ciutat que m'encanta: Burdeus. Li vam preguntar a la Vilma si volia venir amb nosaltres, i ella amb tota la seva sinceritat de sempre va exclamar:

-Fa molt de temps que no viatgem junts, voleu dir que anirà bé?

 I tant que va anar bé, feia sis anys que no viatjàvem tots tres i va ser molt divertit.

Carretera i manta i cap la France. Vam decidir fer una playlist a Spotify per compartir la nostra música, cadascú va posar les seves cançons i vam dir-nos que no la podíem escoltar fins ser de camí a Burdeus...era divertit anar adivinant de qui era cada cançó que anava sonant, descubrint els gustos, nous interprets, anècdotes que ens explicàvem de cada cançó, va ser flipant!

Aquests cinc dies han estat tranquils, divertits, sense obligacions de hem de visitar TOOOOT...i hem fet el que més ens agrada: xerrar, badar, observar, menjar, i descobrir llocs pintorescs, que a Burdeus n'hi ha un tou. La ciutat estava plena de vida i d'activitat als carrers, les terrasses plenes  i encara hem trobat botigues "d'autor" amb personalitat.

Una altra cosa magnífica de viatjar amb Vilma aquest anys és que com que està acabant Història de l'Art i li encanta l'art contemporani, hem gaudit de les seves explicacions i raonaments sobre l'art...i a  nosaltres, els seus pares, se'ns queda la boca oberta, aprenent i escoltant. És tan bonic aprendre dels fills!

Vam viatjar també a la Costa tot i que no tornaríem a fer al mes d'agost, estava A TOPE , però ho hem deixat pendent per un nou viatge , descubrir tota la bahia, anar a la duna i passar-hi uns dies, potser a la primavera o a la tardor.

Visitar St Emilion va ser molt màgic, perqué vam arribar molt aviat i vam veure com despertava aquest poblet tan pintoresc.

 Així que seguim sent com els Tres Mosqueters, cadasqun amb el seu espai vital, amb els seus gustos, les seves històries com la llista d'Spotify, junts però diferents, combinables i compatibles.

A ROOM WITH A MEMORY

Entrar en contacte de nou amb l’habitació que va ser meva quan vivía  amb mons  pares a Barcelona,  és tot un “shock”. 

Tornes a recordar moltes coses, encara que l’habitació no sigui en el seu entorn i s’hagi tret de context- carrer Madrazo 83-  i es trobi al pis de dalt de casa ma mare a Calafell.

El llit, els mobles, la ràdio, els coixins i les cortines, algun poster, fotos antigues, un  “rumazón a la memoria”,  que deia Jorge Edwards, com quan tornes a mirar el pati de l’escola però resulta que han passat 20 anys, i tot ho veus més petit.

Aquest estiu vull compartir amb la meva mare més estones, que em trobi quan es llevi, esmorzar plegades,  poder xerrar amb ella amb calma, cuidar-la, sortir a passeig si li ve de gust, o senzillament agafar-la de la mà i sentir la seva pell, la seva veu, mirar-la als ulls; riure juntes de tonteries, banyar-nos a la piscina, baixar a baix a mar a prendre un gelat…és increíble com disfruta amb els “almendrados”

El cervell és molt capritxós i la memoria molt selectiva però ma mare és “madre coraje” i els fills sempre han estat la seva vida, així que ,suposo, aquesta tovallola no la llençarà, de moment.

Amb el temps he aprés a no deixar per més endevant el que puc fer avui i a no postposar les coses que més il.lusió em fan; vull estar amb les persones que més estimo , descansar, dormir bé, fer ioga, llegir, menjar coses bones, tenir xerrades interessants, i sentir pau interior. Ha estat un hivern dur en molts aspectes, però després de la tempesta sempre ve la calma, la vida és pur canvi.

Mirant l’habitació me n’ adono que no soc la mateixa Marga de fa 30 anys… i que m’agrada molt la Marga que soc, amb les meves ombres i la meva llum. Soc afortunada i dono gràcies per haver viscut coses màgiques, tingut  vivències divertides, haver conegut persones meravelloses I no tant meravelloses que m’han ensenyat el que té valor per a mi. I disfrutar d’amics i amigues que els tinc des de sempre.  

La vida m’ha permés crear la familia dels meus somnis  amb la que he estat i soc molt feliç. He vist créixer la meva filla que ara vola soleta a qui he pogut anar a buscar a l’escola  cada tarda del món mentre era petita i dedicar-li tot el temps que ha necessitat.

 Hi estaré molt bé a la meva habitació de joveneta, ja no hi tinc  res  que estudiar, no tinc més exàmens , ni m’hi tancaré per escoltar música a tope perqué no tinc enlloc on anar i estic efervescent d’adolescència, ni estaré penjada al telèfon xerrant amb un amic… tot aixó és historia, la meva ; que sembla que surfeja quan miro l’habitació.

Ara crearé nous records ,  noves connexions, noves vivències, amb calma, un altre estiu per recordar de forma especial I disfrutar de les estones amb ma mare, gaudint de la maduresa, de la calma, del silenci.

Bon Estiu!

DIVERTIMENTO

M'agrada imaginar històries de persones ... aquesta és una de tantes històries...

DIVERTIMENTO

Em sobrava temps i vaig decidir entrar en aquell café per on sempre que  passava per davant em deia “un dia has de venir i prendre alguna cosa”, m’encantava aquell café restaurant tan ben posat i lluminós i que l’observaves  des de dalt el carrer, ja que per accedir-hi s’havien de baixar uns graons.

Les taules col·locades molt juntes  estaven fetes de fusta fina, era quasi l’hora de dinar i em vaig demanar un bitter sense alcohol, vaig treure la "tablet" i em vaig posar a treballar mentre "feia temps"…-qué bé- em deia- per fi has entrat, i s’hi està molt bé , com tu pensaves.

El cambrer molt afable em va portar a la taula un got amb glaçons i un tall de taronja i, mentre hi abocava el bitter amb tota la seva efervescència, els vaig veure,  a través dels cristalls, al carrer,  mentre es donaven dos petons i els seus barrets xocaven, sort que ella no duia ulleres, ni unes de sol, tot i que el dia era esplèndid.

Em va semblar que es miraven als ulls mentre se saludaven i ella va baixar davant d’ell i es van seure a la taula del meu costat, quasi bé les bombolles del meu bitter podien esquitxar les seves cares.

Semblaven molt nerviosos, potser més ell que ella  que era bastant més gran, però els seus ulls brillaven i tot i que no es tocaven  i seien separats es podía sentir que hi havia quelcom fluint  entre aquells dos.

No saps la de cops que m’havia imaginat això- li digué ella, amb un somriure i mirant-lo fixament als ulls.

Sincerament, jo no, mai ho he fet això, massa perillòs- li contestà ell amb un to més que murri i un mig somriure.

Qué té de dolent que dos amics es trobin per dinar? …per qué dinem, no? És tard i tinc fam

No tinc massa temps – digué ell ràpidament- però, va, piquem alguna cosa.

Tu i el temps- suspirà ella- Saps?, tenia ganes de veure’t , de veure’t i xerrar, només xerrar,  m’entens?- va preguntar ella.

Aquella conversa s’estava posant interessant i jo feia veure que mirava la "tablet" però les meves orelles eren a la  seva taula … - mira que ets cotilla- vaig pensar.

És agradable tenir-te al davant  i poder parlar-te mirant-te als ulls que, per cert, m’agraden més que un teclat, per no dir que, escoltar la teva veu és un luxe – li digué ella somrient.

Ell es va treure la jaqueta , la va deixar a un costat i es va posar a jugar amb un tovalló que hi havia damunt la taula, aixecant el cap li digué:

Això se’m fa molt estrany, però també m’alegro de veure’t…tot i que m’és difícil mirar-te  i no tocar-te.

Gràcies per venir i fer realitat el meu somni- li contestà ella- això ho havia imaginat un tou de cops…després de tants anys de trobades furtives …

A aquestes alçades de la conversa, el meu cos ja s’havia inclinat com una planta sobre la taula de la parella…però ells estaven mirant-se tan d’aprop que ni ho van notar.

Només et volia donar les gràcies per tot aquest temps i per ajudar-me a deixar enrere la meva cara més fosca- la veu d’ella sonava sincera i emocionada i va afegir-  tan de bo hagués pogut il·luminar la teva.

Ell se l’escoltava però li costava aguantar la mirada , tenia l’ull posat al móbil.

M’hauria agradat ser la teva amiga, aprofitar aquesta coneixença, però finalment he hagut d’acceptar que a  tu això no t’interessava. Tampoc jo era suficient per a tu, ni prou interessant, tan sols un divertimento com molts altres. Sabia que existien homes com tu però no me’ls havia trobat mai, ni en somnis. Saps?, la vida dóna moltes voltes i de vegades hi ha amistats que poden ajudar-te quan menys ho esperes… Et volia dir, també, que sempre voldré ser la teva amiga, i tot i que passin els anys, si algun cop creus o penses que et puc ajudar , i encara soc viva, no dubtis en dir-m’ho. Quan te’n adonis de la profunditat del buit que hi ha dins teu , tinc por que t’agafi vertígen. Però soc molt afortunada- continuà ella-  perqué he conegut en aquesta vida el meu perfecte company sexual, el motllo del meu cos, la sincronicitat del meu ritme, poder fondre’m amb el seu cos i ser UN…tot un luxe ;  però res més, darrere això, només la teva buidor. Em sap greu per tu.

Jo estava per demanar-me un altre bitter; però ell va agafar la jaqueta, el mòbil , la va mirar als ulls i  li va dir – faig tard, em sap greu, ja ens diem alguna coseta pel "whassap".

Ella el va mirar amb els seus ulls clars i somrigué, li va fer un  adéu amb la mà.

Ella no ho va veure, però ell estava desencaixat, desitjós de fugir, però crec que ho va fer perqué sabia que ella li deia la veritat del seu immens forat a l’ànima que el feia està perdut dins d’ell mateix.

El cambrer es va acostar a la taula i ella es va demanar el dinar, sonava contenta, aliviada, regenerada i brillava a la llum del finestral.

Ell semblava una ombra caminant lentament carrer avall. 

I jo vaig pensar que perqué els cercles sempre eren quadrats i per qué   hi havia històries destinades a no acabar mai.

10 DIES

Conduïa en silenci, observant les muntanyes i el sol incipient del matí…pensava en els darrers 10 dies i em sentía abrumada de totes les sensacions i experiències viscudes entre tantes persones i alhora tan sola.

El retir de 10 dies per aprendre la técnica de meditació VIPASSANA  ha estat un fil conductor cap a espais interiors del meu ésser que quedaven ocults i que he pogut  descubrir,  observar i “netejar” (sanar).

10 dies només per a mi  que han estat un regal…per coneixe’m millor, estimar-me molt més , valorar-me i corregir successos de la meva vida amb els que no hi estava bé, que volia canviar i se’m feia molt difícil fer-ho  i el que és millor,  he entés perqué no podía .

El noble silenci, conviure amb vint-i cinc dones més en el mateix espai, el menjar vegetarià i lleuger, els passejos pel jardí, la contemplació, llevar-me a les 04.00h de la matinada, l’ordre, la disciplina, allunyar-me dels sorolls, el móbil, les xarxes socials,  i  no poder sortir del mateix espai durant tots aquests dies contribueixen a la introspecció…a la força! Però això no ha estat difícil d’acomplir; el veritable repte ha estat descubrir la ment i adonar-me’n que no podía parar-la.

Els primers tres dies  només els vam dedicar a observar la respiració per calmar la ment i  enlloc d’això la meva ment  anava d’un lloc a l’altre com un mico sense control , desbordat i salvatge. Increïble…poder allunyar-me de la ment i observar-la des de fora, al principi dóna vertígen, un vertígen que sembla perillós, però cada dia que passava l’allunyava més i més i assolir silenci mental i presència i pura observació és una sensació absolutament flipant.

La técnica Vipassana et proporciona l’eina perfecta per purificar la teva ment i entendre que una de les lleis de l’Univers és el CANVI , així que pots contemplar amb equanimitat tot el que et passa , de forma objectiva i gestionar-ho amb una “santa indiferència” que et permet deixar de patir i acceptar amb un somriure el que la vida t’ofereix .

Durant els 10 dies es treballen conceptes com la tolerància, la generositat, l’acceptació, la moralitat, la veritat…entre d’altres, que són bàsics per lleurar bones accions i intencions de les que de ben segur recollirem el seu fruit, perqué és una altra de les Lleis Universals.

Totes les nostres accions tenen consequències de les que tard o d’hora en veurem els resultats i l’Univers se’n encarrega de fer-ho. Així que fluir amb l’Univers és estar d’acord i vibrar amb la Natura. Els mals pensaments, la mala intenció , l’ira, la ràbia… mai és cap als demés, sempre és cap a tu mateix@, voler fer mal als altres vol dir sembrar mal per a tu…una altra Llei Universal.

El darrer dia va ser un dia de Festa, ens va ser permés parlar i va ser bonic compartir amb les companyes del retir les seves impressions i experiències i compartir el àpats xerrant, tot i que, personalment, em va costar tornar a parlar tan de sobte…el que són les coses, oi?

Des de la tornada he pogut canviar algunes coses i ara em sento millor, alliberada, i estimada per mi…que sóc la important en la meva historia, no? Per qué ens oblidem de naltr@s tantes vegades? Per qué ens fa tanta por el silenci i estar en soledat?

Vipassana és una forma d’alliberar aquests temors i retrobar-nos  i estic molt feliç de la persona que he vist.

Una de les coses que més m’ha agradat és que Vipassana es basa en la pròpia experiència i sensació del nostre cos, és a dir, res des de l’intelecte o perqué ho ha dit algú altre, res de teoritzar. És constatar tot,  segons les sensacions i la respiració, directament sobre com ens trobem; acceptant la realitat tal i com és.

Només 10 dies amb un mateix@ obren moltes perpectives i una cosa que seguiré fent és buscar espais per estar  amb mi mateixa en plena Natura, per escoltar el meu SILENCI que ho diu tot.

Ara entenc molt millor les paraules de Ekhart Tolle:

·        La mayor parte del dolor humano es innecesario. Es creado por uno mismo, siempre y cuando la mente no observada vive su vida.

·        Nada mejor que una liberación para darse cuenta de que la “voz en    mi cabeza” no es lo que soy. ¿Quién soy yo entonces? El que veo.

·        Cuando te quejas, te haces una víctima. Deja la situación, cambia la situación o acéptala, todo lo demás es una locura.

Així és como jo vaig viure el retir de 10 dies, com un regal, i em vaig sentir privilegiada de dedicar-me’l. Un nou camí s’obre al meu davant i no m’importa recorre’l tota sola, estic molt bé amb mi.

Foto de Lluís Camell 

LA PRIMERA VEGADA

És estrany però hi ha cops que vius primeres vegades i ni te'n adones. La primera vegada que degustes un plat exquisit i plores, la primera posta de sol que et fa erissar la pell, el primer petó, el primer avió, el primer amor, el primer llibre que et remou fins dins de tot, aquella cançó que et transporta...

Poques vegades oblides aquestes primeres vegades que amb els anys queden soterrades sota la voràgine de l'anar i venir de la vida; que poques vegades quadra amb el que tu havies planejat. 

Algú em deia que la felicitat està en les primeres vegades, jo crec que la felicitat està en adonar-te'n que aquella vegada serà única i irrepetible i que guardant-la com un tresor dins al cor, la pots reviure i experimentar sempre, això sí, tunejada pel temps, i salpebrada amb detalls que l'haurien fet encara millor...la memòria és això el que té; és selectiva i capriciosa.

La vida et regala moments amb persones que són ÚNICS, viatges amb paissatges i sensacions que no es poden igualar. No cal mirar de repetir-los perqué no es pot. No som els d'ahir i tot canvia.  Cal sentir-se afortunat per haver exprimentat plenitud just en aquell moment i res en un futur serà com alló, però serà del tot diferent i nou...una nova il.lusió, una nova aventura.

Aviat entraré a fer el retir de 10 dies, el Curs de Meditació Vipassana, i sé que serà una primera i única vegada. Em vull obrir a aquesta experiència per rememorar-la , integrar-la i sobretot aprofitar-la, perqué és el primer cop que m'atreveixo a viatjar cap al meu interior durant 10 dies, sense contacte amb l'exterior i guardant un codi de conducte estricte , en silenci. Em podré permetre deixar tot l'extern per només ocupar-me de mi, de mi...

Em sento afortunada i també sento que ara ho necessito més que mai, que ara ÉS EL MOMENT.

Així que tot l'agraïment al camí de vida que m'ha conduït on soc ara, perqué cada dia és una nova oportunitat i cal seguir endevant sempre.

EN MARXA

He posat en marxa coses que portava en ment i mai podia fer...al final, com deia una que conec, " tot arriba" i sí, m'ha arribat.
Ahir vaig anar a cantar a la coral del meu poble. Durant la meva infància vaig cantar a una coral a Barcelona, fins que en vaig fer 18. Assejàvem els dissabtes i vam viure moments molt únics i vam fer sortides molt boniques, vaig conéixer gent molt especial i única.
Ens van dirigir persones com l'Oriol Martorell i l'Antoni Ros Marbà, i ahir tornant a formar part d'una coral em van venir un munt de records que tenia mig oblidats,
L'Imma la directora de la coral em deia que cantar és molt terapèutic...i té raó...cantar és magnífic!

També el proper mes de novembre faré un retir Vipassana, seràn deu dies en silenci, sense parlar amb ningú, meditant. Tinc una necessitat boja de fer-ho, de lliberar-me durant deu dies de tot, i estar amb mi mateixa...escoltar-me sense distraccions, sense poder anar en lloc més, deixant anar. Allí no podré escriure ni fer res, però suposo que quan aquesta experiència acabi alguna cosa n'escriuré aquí.

Hi ha moltes altres coses que em faria il.lusió de fer: estudiar fotografia, m'encanta  fotografiar  persones, estudiar història de l'art, fer voluntariat...però com deia una que conec "tot arriba" i espero que arribarà. Com diu ma cosina "sobre la marxa".

Omplir la meva vida de projectes i bonics objectius, viure experiències enriquidores per agradar-me només a mi mateixa...és tot un repte i ara l'assumeixo.

Hi ha un moment per cada cosa i una cosa per cada moment...anem a fer-los únics.

Finals...

Aviat s'acaba l'agost.

"Cuando eres joven aprendes y cuando te haces mayor entiendes"

"Si vius sense recordar qué has fet , és una putada, ja que sembla que no has tingut vida"

Amb aquestes dues frases dites per les dones més grans de la meva família acabo una setmana d'estiu del tot especial. La joventut és una enfermetat que es cura i fer-se gran et regala saviesa i uns quants dolors d'ossos, si tens sort.

He gaudit d'uns dies que he pogut dedicar a la meva mare, i a fer activitats que la resta de l'any no em són possibles.

Quedar amb una amiga sense límit de temps en un lloc espectacular, anar a escoltar concerts en diumenge, passejar sense mirar el rellotge, sortir a cantar a la fresca entre setmana, llegir al llit sense dormir-me en dos minuts, contemplar el jardí , regar les plantes, endreçar papers del despatx, redescubrir els temps de quan ens enviaàvem postals, fer llargues migdiades, dinar a ca la tieta...

No ha calgut anar gens lluny per viure coses diferents. Aquests parèntesis són tan necessaris; que te 'n adones que ho són quan els has viscut i comproves l'efecte!

És ben cert que amb els anys "entiendes" que quan les dones grans ja no hi siguin, passaràs a ser la dona gran de la família, "entiendes"  que aquells temps on  tothom era "a lloc" ja han passat, i a la taula comencen a haver-hi cadires buides i que la vida està feta per experimentar però que és un entreacte curt  i que és millor aprofitar.

És també el primer estiu després de molts anys  que he tingut dies i dies de vacances i enyoro aquells estius que no s'acabaven mai i que em passava el dia a la platja, llegint, i sense obligació de fer res..esperant el nou curs, ai les èpoques d'estudiant quan tot estava per fer, i el full en blanc.
 És el primer estiu que he vist poc a la meva filla perqué ella té els seus propis estius, meravellosos per cert, i comences a sentir un vertígen estrany al intuir que la vida en els propers anys canviarà i molt...però ben pensat la que estic canviant soc jo.

La meva amiga tot sopant em preguntava si li tenia por a la mort, i li vaig dir que no, però sí  li tinc por al patiment, al deixar de ser independent, a dependre d'altres persones, a perdre qualitats físiques i mentals...però entenc que és part de l'experiència de l'aprenentatge i no cal avançar-se, però sí , cada cop és  més urgent disfrutar del moment, en pau, amb amor i sobretot fent el que sentim que hem de fer i amb les persones que realment ens estimem.

Viure comença a ser URGENT, I VIURE EN PAU encara més.
Dono gràcies a la VIDA per una setmana tan bonica i diferent.
Feliç final d'agost...

DISTÀNCIES CURTES MOLT LLARGUES

Fa una semana vaig assabentar-me que la veïna de dalt va morir el passat mes de febrer.

A la finca on treballo només hi ha dos pisos, així que era l’única veïna que tenia. Cada matí ens saludàvem quan ella tornava de comprar i sempre li oferia la meva ajuda per pujar-li  el carretó . Tenia un somriure amable  i es notava que estava delicada de salut.

Va morir en cap de semana, per això no en vam saber res, i com que no la veía em vaig pensar que potser havia viatjat al seu país d’orígen a visitar la familia. 

Va ser la semana passada quan vam coincidir a l’escala amb el seu marit que ens ho va explicar tot. No ens ho podíem creure, no ens havíem enterat de res.

Això m’ha fet pensar que no en sabem res dels que tenim més aprop,  i que un dia hi són i a l’endemà potser ja no.  Ens muntem les nostres històries de com són i qué fan i resulta que són això … només les nostres històries allunyades de la realitat.

Potser hauria d’haver pujat i preguntar per ella…però tenia por de molestar o de semblar xafardera. De vegades, senzillament,  no preguntem  perqué tenim por de les respostes i ens estimem més viure en la ignorància  mirant cap un altre cantó;  i seguir pensant que la nostra historia és real.  A més , qui ens assegura que ens respondran la veritat?

I estic amb aquesta cabòria al cap que comença amb mi mateixa i perqué les distàncies més curtes de vegades són les més llargues; i potser ens sentim millor explicant les nostres intimitats a desconeguts que, quan es converteixen en coneguts , tornen a quedar-se  en bàbia.

I torno a pensar en el meu calaix buit, aquell que tinc per a les sorpresas desagradables, per als imprevistos , per a tot el que no esperes i que et reprén…però fem veure que no ens afecta, però sí , ho fa, i ens remou i tirem terra al damunt perqué no ho volem admetre.

Serà que m’estic tornant massa sensible potser o que estic a punt de fer-ne 53…però li dóno importancia a altres coses, a detalls petits però que per a mi són importants.  Una resposta ben donada, el temps dedicat, una paraula amable, un pensament dedicat, una abraçada autèntica, una mirada de tot cor, un silenci compartit amb complicitat. En una paraula AUTENTICITAT.

Però ara me’n vaig “de mare”; i a més  no parlo de la vergonya, aquella que de vegades tenim i ens fa fer coses que no voldríem, o el que és pitjor , deixem de fer coses que voldríem per vergonyetes…

De totes formes no em deixa de fascinar descubrir que molts cops seguim camins pautats i en realitat el que voldríem és aventurar-nos per les dreceres que no sabem ben bé on van, i en el nostre dia a dia metòdic i rutinari obrim aquestes dreceres íntimes i secretes sense donar el pas d’anunciar-les al món, de trencar amb el que en realitat no som …  al final ens hauríem  de preguntar: " qué faríem si no tinguéssim por?"

I tu…qué faries???

  

LA TEVA PELL...

Láltre dia estirats al llit, tan aprop teu, observava la teva pell .Contemplava embadalida les teves petites arrugues de darrera l'orella, i el to canyella del teu coll. Pensava que en tots aquests anys he vist com la teva pell envellia i aixó m'omplia el cor de tendresa, i  alhora em preguntava com em deuries veure tu a mi , després de tant de temps.

La part alta de la teva esquena fa un clot on el meu cap encaixa a la perfecció, mentre el meu cos es fon amb el teu  i la teva respiració i la meva sintonitzen, com dos instruments de corda.

I és en aquests moments quan sento una felicitat única que només dóna el pas del  temps, i reconec cada racó del teu cos , recordant els primers cops i la meva ànima et reconeix i es diu que aquí i ara és on ha d'estar.

La vida és incerta i mai sabem si aquesta serà la darrera posta de sol plegats, però la contemplació silenciosa de la teva pell banyada pel sol de la tarda i el fet de  reconéixer en cada plec una carícia, una frase, una mirada; em diu que hem recorregut ja més de la meitat del camí...i tinc vertigen, vertigen per saber qué trobarem a l'altre meitat i si ho podrem descubrir també  plegats...

CONVERSES

Hi ha converses que valen viure una vida, hi ha paraules que alimenten tant l'ànima que et permeten tirar de renda fins que marxis d'aquest món.
Les converses a cor obert amb les persones que més estimes , escoltar com brolla la felicitat directament de les seves paraules...plena consciència, ple agraïment, sentit de la responsabilitat, i un món per endevant. Full en blanc i totes les oportunitats.
Després de segons quines converses pots marxar en pau, amb un sentiment de missió assolida, com clavar una estaca amb la bandera de "Fet!" dalt del cim.

SÓC MOLT FELIÇ!