Cinco horas sin Delibes

"(...)la Monarquía es bonita, Mario, por más que digas, que no es que yo sea tan apa­sionada como papá, pero date cuenta, un rey en un palacio y una reina guapa y unos príncipes rubios y las carrozas, y la etiqueta y el protocolo y todo eso. Tú decías que monarquía y república, por sí mismas, no significaban gran cosa, que lo importante es lo que hubiera debajo, que a saber qué quieres decir, pero lo que desde luego te anticipo, es que no se pueden comparar. Una Monarquía es otra cosa, la República, qué sé yo, es como más ordinaria, no lo niegues, que yo recuerdo cuando se implantó, desarrapados y borrachos por todas partes, un asquito, hijo, que yo cada día comprendo más a papá, te lo aseguro(...) "

Cinco horas con Mario (escrito con toda la ironía del mundo para esquivar la censura en la España de 1966)

_

Villarato

Definició
Desequilibri paranoic que pateixen aquells que atribueixen tot allò dolent que els hi passa a alguna mena de conspiració.

Símptomes
Els pacients afirmen que els seus fracassos, i fins i tot els èxits dels altres, es deuen a la intervenció de alguna mena de ma negra. A més acostumen a patir deliris de grandeur.

Tractament
De xoc. Un fort daltabaix acostuma a retornar-los a la crua realitat.

Efectes secundaris
-Abatiment: Durant una temporada la seva existència deixa de tenir sentit.
-Volubilitat: Tendeixen a empatitzar amb gent que ni tant sols coneixen.
-Irritabilitat: Pateixen episodis de ràbia que acostumen a coincidir amb el èxits d'aquells que envejen.
-Apatia: Manca d'interès per allò que abans més els apassionava.
-Negació de la realitat: Acostumen a refugiar-se en el record de temps millors.

Evolució de la malaltia
Si tot va bé es preveu que la pandemia desparegui del pais com a molt tard el proper 22 de maig.
_

Lapidario (XXXII)

"Menos logos, caperucita"

Uri, diseñador y humorista a tiempo parcial

_

Intercanvi cultural

A la meva empresa darrerament hi venen estudiants de l'Europa de l'Est que s'estan un parell de mesos per allò de l'intercanvi cultural. No es que aportin gaire cosa, però com a mínim tampoc fan nosa. Tret d'un paio que era capaç de deixar-te K.O. només amb la seva fortor... Allò si que era un superpoder i no els dels superherois de la Marvel. El cabró era un arma de destrucció massiva amb potes.De fet, en realitat més que un intercanvi cultural el que hi tenim és un intercanvi de burles. Ells se'n riuen de nosaltres molt dissimuladament, i nosaltres, com que juguem a casa, ens en riem d'ells en sa puta cara i sense tallar-nos ni un pel.

Ahir amb la nevada, els hi va tocar a ells passar-s'ho pipa. No pas per la nevada, si no per la cara de peix que posàvem tots a l'empresa veient caure la neu. S'ha de ser gilipollas! devien pensar. Per que el que és parlar, no parlen gaire. Més que res per que tenen un nivell d'anglès tant xungo com el meu. I això que jo soc de francès.L'altre dia sense anar més lluny vam baixar a esmorzar amb ells i vam provar de dona'ls-hi una mica de conversa. I just quan el cambrer ens acaba de servir, de cop i volta un dels paios es gira cap a nosaltres i ens pregunta: "Where is microsoft?" Clar, tothom va pensar que es referia al seu portàtil "Your computer?". "No, no. Microsoft". "Microsoft? Tens un problema amb el Windows?. Nooo, Microsoft!!!" Collons tio, no entenc que vols dir!". Al final, amb estranys gestos, va aconseguir fer-nos entendre el que ens volia dir: "My croissant!" Es veu que l'home havia demanat un croissant i el cambrer no li havia portat. Microsoft..., qu'el va parir!


No és la millor anècdota de la història. Ja ho sé. Però a mi ja em va bé per ensenyar com ahir, durant cinc hores, Hospi va semblar una ciutat de l'antiga U.R.S.S. _

Vampire Weekend playing in my house!!!

Organitzes una festa de carnaval a casa teva i portes a uns colegues músics per que toquin. Una de las convidades arriba tard. Abans de pujar a la festa entra a un bar a comprar tabac. I a qui es troba allà? Doncs als Vampire Weekend que estan fent temps mentre esperen el transfer per l'aeroport. La noia els reconeix i els convida a la festa. Sorprenentment els paios accepten. I tu, sense saber ben bé com, et trobes al grup més exitòs del moment tocant al menjador de casa teva. Al.lucinant!

_

L'home més despistat del mon (VII)

L'home més despistat del mon va anar al centre a comprar-se un guants de muntanya. Després d'estar-se una bona estona donant pel sac al depenent amb tota mena de qüestions técniques, es va decidir pel model més car. Per la cara que va posar el depenent no es va acabar de creure de que, just al moment de pagar, es va adonar de que s'havia deixat la cartera a casa.

L'home més despistat del mon, tot i haver tingut la precaució de deixar-se un parell de post-it's recordatoris, es va tornar a descuidar de felicitar al seu pare pel seu aniversari.

L'home més despistat del mon no te ni punyetera idea de per que ha assenyalat el dia 10 de març al seu calendari. Algú podria donar-li una pista?
_

Bla, bla, bla

Bla, bla, bla, Catalunya.

Bla, bla, bla, optimisme.
Bla, bla, bla, construcció.

Bla, bla, bla, futur.
Bla, bla, bla, desicions.
Bla, bla, bla, plenitut.


Bla, bla, bla, oportunitat.
Bla, bla, bla, objectius.
Bla, bla, bla, fermesa.
Bla, bla, bla, pais
Bla, bla, bla, llibertat
Bla, bla, bla, Laporta 2010 punt cat

Comentari de text
El que Obama de segona divisió vol dir amb tot aquest discurs farcit d'obvietats, i totalment buit de contingut, és que hores d'ara encara està esperant que algun partit li faci una oferta seriosa per aspirar a la presidencia de la Generalitat. I que comença a posar-se nerviós de tant esperar.

Només tinc un dubte: Si alguna vegada arribés a ser president a qui col.locaria com a conseller d'Interior? A l'Oliver o al fatxa del seu cunyat?
(Anava a buscar una bona imatge de Laporta però quina millor que els suggeriments de Google)

_

The Black Cab Sessions

Un taxi. Un músic. Una cançó. Una única pressa. Surti com surti. En això consisteix The Black Cab Sessions. Un experiment on es crea una atmósfera d'intimitat amb els artistes molt difícil d'aconseguir en un estudi de gravació.

Com a mostra aquesta interpretació d'Elvis Perkins just acabat de baixar de l'escenari. A gaudir!

Molt recomanables també las sessions de Scout Niblett, Killa Lela o The Raveonettes._

Mercedes

La verdadera huella que deja una persona de su paso por esta vida es el recuerdo que de ella guardan los que quedan. Gracias Mercedes por tu eterna alegría.
_

Apunyalant la muntanya

(Un arpó que arriba amb 10 díes de retard)
Una de las poques coses divertides que té haver de matinar un dissabte per anar a la muntanya és sortir de casa i trobar-te la desfilada dels zombies que tornen de festa. I si a sobre és carnestoltes la cosa guanya molt. És com veure una barreja d'Avatar i Callejeros.

Només sortir de casa em vaig topar amb uns que anaven disfressats control d'alcoholèmia. "Nas noches" (el paio anava tant ben disfressat de mosso que fins i tot parlava en castellano) "Bon diaaa" Com que el mosso em va posar una cara una mica estranya vaig afegir amb el meu millor somriure: "És que jo m'acabo de llevar". "¿Tiene algún problema en someterse al control de alcoholemia?" "Jo? Cap, m'acabo de llevar i l'únic que m'he pres és un Cola-Cao!" El paio disfressat de mosso em va mirar de dalt a baix, va fer una ullada a dintre del cotxe i de mala gana em va dir: "Va, tira!"

-3ºC i el pobre Gus pelant-se de fred a la Vila Olímpica. Just quan estava a punt de recollir-lo va aparèixer una furgo amb més paios disfressats de mossos. Coguntot, una altra vegada no! Per sort van passar de nosaltres. Es veu que si vas disfressat de muntanyer no fas pinta de politoxicòman. M'ho apunto per la propera vegada que agafi un pet.

Doncs encara ens vam topar amb altres disfressats a l'alçada de Mollet! La sort que vam tenir és que se'ls hi avia acumulat feina i tampoc ens van aturar. A partir d'aquí ja vam poder circular tranquilament i vam aconseguir arribar a Camprodon a l'hora(06:30 zulú). De seguida van arriba l'Emili i el Jac. I poc després l'Itzel i l'Oriol. Tots disfressats de muntanyers. Algú va proposar anar a fer un cafè i pujar només amb dos cotxes. Després d'un estrany recorregut turístic "Camprodon-Setcases la nuit" al final vam acabar pujant amb els tres cotxes i sense prendre cafè(?) Vam arribar a Valter just quan sortia el sol, amb una temperatura de -13ºC!!!. Jo abans de sortir del cotxe ja tenia las mans congelades. De fet vaig aconseguir cordar-me las botes, però no vaig ser capaç de posar-me tot sol las polaines. Fins que no em vaig posar els guants i va passar una bona estona no vaig recuperar la sensibilitat als dits. Brrrrrr!!!

Vam començar a pujar cap al refu i ens vam trobar que la ventada del dia anterior havia acumulat moltíssima neu als tàlvegs i això ens complicava molt la marxa. Especialment als pesos creuers del grup que ens anàvem enfonsant a cada passa fins a la cintura. Total, que el que havien d'haver estat 15' es van convertir en tres quarts d'hora ben bons.
Vam arribar al refu ben escalfadets, tant que ens vam haver de treure un munt de roba. La part positiva de tot això va ser que, com que el vent s'havia emportat la neu cap als tàlvegs(com m'agrada aquesta paraula) el perill d'allaus havia pràcticament desaparegut. Tot i això vam buscar una via a la cara nord del Gra de Fajol(2708m) que semblés prou segura, ja que ni l'Itzel ni jo havíem escalat mai amb grampons i piolets.

De seguida tots dos vam comprovar que allò no seria senzill. Primer per la nostra manca de tècnica, i després pel fet de no portar botes rígides. La suma d'aquests dos factors ens provocava un sobresforç que va derivar en sobrecàrregues als bessons. Per acabar-ho de rematar a mi em va agafar una rampa bestial als dits del peu esquerra que feia que cada vegada que havia de clavar el grampó veiés les estrelles. I només estàvem a la meitat de la via! Per si això no fos prou el temps se'ns va girar i va començar a nevar. Merda, merda, merda! Havíem d'arribar a dalt el més aviat possible per que el dia s'estava posant molt negre. No va quedar una altra que tirar del clàssic "pit i collons" per arribar a dalt quan abans millor. En paraules de l'Emili en lloc d'escalar semblava que volguèssim apunyalar la muntanya, de la mala llet amb la que clavàvem els piolets.

A dalt del cim ja feia estona que ens esperava l'Oriol, que va tenir temps d'esquiar-se tot Vallter mentre nosaltres pujavem. Vam fer un most a base de fruits secs, xocolata, té calent i Mascaró (si, si Mascaró i del bó), ens vam fer quatre fotos i vam escapar ràpid per que el temps no acompanyava. A més el Jac estava una mica tocat per culpa mal d'alçada així que el millor que podíem fer era baixar quan abans millor.
Evidentment el que millor s'ho va passar al descens va ser l'Oriol, que portava esquis i no va haver de patir una altra vegada las acumulacions de neu. Per la resta cada passa era una lluita, quan no t'enfonsaves, relliscaves, quan no, queies... Fins que, just al passar pel davant del refu, en una gran demostració de coordinació, quatre vam caure a la mateixa placa de gel. Tot un pòker d'hòsties . El premi a la caiguda més ridícula va ser per mi, que vaig provar de frenar-me amb el piolet i l'únic que vaig aconseguir va ser anar lliscant lentament pel gel fins que em va aturar la neu. Penòs!

Quan finalment vam arribar als cotxes feia tant de fred que vaig haver d'escalfar la pila del comandament a distància per poder obrir-lo. Sort que ja em coneixia el truc d'alguna altra excursió. Ara si que, per fí, vam poder prendre alguna cosa a Camprodon i fins i tot comprar souvenirs. I una vegada recuperats, els més aventurers ja van començar a organitzar la pròxima sortida: Límit 3000. Que no ens passi res!
_

I al cinqué dia...

...es va anar de farra._

La peineta de Aznar

Olé mi niño!!!_

Amadou et Mariam

La cançó no és nova, però val molt la pena. I el vídeo està força bé per haver estat muntat pels alumnes d'una escola.
_

Goya honorífico

Y el Goya honorífico a toda una vida de película es para..._

Lapidario (XXXI)

"Cuando la clase trabajadora cambió el cóctel molotov por el mojito las alimañas se dieron cuenta de que había llegado el momento de salir de la caverna"
Un viejo anarquista
_

Pas-caaaaal

Que hagués estat dels Rolling Stones si en lloc de néixer a l'Anglaterra dels 60's haguessin nascut a un poble perdut de la Romania? Probablement això._

Reagrupament?

Aquests paios no tenen ni punyetera idea del que vol dir fer grup.

_

2025, un haiku, un poema visual y una peli

Un trabajador anciano

Un joven en paro

Un político retirado

Los productores de "Contratos Basura, ETT's, y otras cosas pa joder" han presentado esta semana su última creacción: 2025, Jubilación Imposible, una fábula futurista en la línea de la famosa trilogía de los hermanos Wachowski.

La acción se sitúa en la Barcelona del año 2025. Manolo, un oficinista de 66 años, interpretado por Imanol Arias, descubre en una visita rutinaria a una sauna masculina, que padece un càncer terminal de ojete. Cuando se repone del shock decide jubilarse y disfrutar de sus últimos días en Marina d'Ascò, ciudad de radiaciones. Pero no se imagina que jubilarse puede ser bastante más complicado de lo que él creía.

(Manolo intentando modificar su partida de nacimiento)

¡Suerte que el mundo se acaba el 2012!
_

Logotomia (XXIII)

Avui sessió extraordinària de cinèma en català:

"Renovables o morir" Thriller apocalíptic. Un científic a punt de jubilar-se, interpretat pel Joel Joan, i que ha vist com la seva vida familiar i profesional fracasen per culpa de la beguda, descobreix accidentalment un complot a nivell planetari per tornar a construir centrals nuclears.

"Mora i Ascó a la Ribera de l'Ebre" Road movie delirant. Dos alcaldes, fins a dalt de substàncies al.lucinógenes, agafan un cotxe i surten a la carretera per convèncer als habitants de la comarca de que els residus nuclears no son perillosos._

Per que li diuen...

...quan en realitat s'havia de dir Ciutat Judicial?

Doncs per que ens volen fer creure que el nom fa la cosa.
_