Blog pop

Seguint la meva natural tendència a anar a la contra, i com que ens està tocant viure uns temps massa grisos, he decidit que ha arribat el moment de redecorar el blog. Fora els color apagats! A partir d'ara això serà un blog pop!

O sigui, que si durant aquests dies veieu que per aquí res està com hauria d'estar us foteu! Que això es gratis, tu!
_

Estat: Segrestat

Si avui aneu a votar i veieu un paio amb una samarreta

com aquesta a la taula el.lectoral...

...això voldrà dir que no m'han detingut.

_

Loteria electoral

La setmana passada un noi molt simpàtic em va aixecar del llit per comunicar-me que soc l'afortunat guanyador d'un segrest express que tindrà lloc el proper diumenge dia 20 des de les 8h. del matí fins, com a mínim, a les 21h. Això si, com a compensació per aquestes 13 hores de segrest em pagaran la bonica quantitat de 62, 61€.

El millor de tot, és que ni al.legant que no hi crec en aquesta democràcia m'hi puc negar. He de presentar-me si o si sota amenaça de multa i tants caps de setmana d'arrest domiciliari com al jutge de torn li surti dels collons. Curiosa democràcia aquesta que castiga als ciutadans que es neguen a participar en la farsa el.lectoral i, en canvi, permet que paios que es presenten voluntàriament per ocupar càrrecs públics, puguin absentar-se de les seves obligacions sense haver de donar ni tant sols explicacions.

L'Estat va fixar per aquest any el SMI en 641,40€/mes. Uns 21,38€/dia. Uns 2,67€/hora treballada. Tenint en compte que el mateix Estat diu que les hores treballades en festiu s'han de pagar al 175% del preu de l'hora normal, i que les hores extres festives s'han de pagar un 200% tindríem que:

Hora festiva = 4,68€/h

Hora extra festiva = 5,34€/h

Això suposaria que el total a cobrar per treballar 13 hores (com a mínim) un festiu amb el SMI seria:

(8*4,68) + (5*5,34) = 64,14€

Però el nostre Estat és tant "democràtic" que ni tant sols compleix les seves pròpies lleis. No només em segresta amb amenaces, si no que a més no em paga el que m'ha de pagar. 


Segrest? Estafa? Retallades... Democràcia? Mis cojones!
_

Camí a la perdició

Aneu picant F5. Igual em veieu pujant al Monte Perdido

_

Nit de boges

Nit de dissabte. Sitges. "No hase falta desir nada más"

Bé, potser si. El del mig no soc jo. Jo mai em posaria aquestes arracades de bisuta barata!
_

In work we trust

"El lunes 11 de enero, ¿es lunes o es martes?"
U, creador del calendario nanoniano
_

Part de guerra

Després de la visita al metge ja tinc clar de que he de morir

Danys

-Trencament i despreniment de la cresta inferior del menisc intern

-Distensió del ligament posterior

-Esquinç de grau 1 del lligament anterior

Tractament

-Artroscòpia i rehabilitació

Plaç de recuperació

- Optimista: mitjans de febrer. Pesimista: mitjans de març

_

Avui m'he fet un regal

M'he comprat el bastó de flames de House.

Només per semblar més ràpid.
_

Dia estrany, nit estranya

Havíem quedat que dilluns era un dia ben estrany. Doncs encara va acabar de manera més estranya.

Nit tancada. Sona el mòbil. "Que? Sortim?" "Buff!!! Avui no em ve gaire de gust..." Jo és que els dies estranys prefereixo no sortir "Jo demà no puc. He quedat amb la M." "Uhmmm... Vinga va, et passo a recollir en una hora".

Normalment no soc senzill de convèncer, però com que era un dia estrany...

Una hora després estic a la porta de casa seva. La dutxa m'ha espavilat. No tinc gaire gana. Crec que amb una pizza ja faig. Apareix ben somrient i puja al cotxe. "Que? On anem?" "Podríem anar al Q. a menjar una pizza, que fa molt que no hi anem" Coincidim amb la pizza, però això d'anar al Q.... Cert. Fa molt que no hi anem. Però és que cada vegada em fa més mandra sortir per Barcelona. Massa gent. Pocs aparcaments. Massa mossos. Anar de festa per Barna és com jugar a la ruleta russa de las sancions administratives.

Però és un dia estrany i em torno a deixar convèncer. Enfilem cap el Paral.lel i de seguida trobem aparcament. Arribem al Q. i sorprenentment també trobem taula. Ha canviat tot el personal però las pizzes continuen sent molt bones. Després anem a fer uns gin-tònics a un local ben a prop. Està a rebentar, però increïblement també trobem taula. I tenen Hendrick's! Al final resultarà que si que havia de sortir.

Arribem al cotxe. Hi ha alguna cosa estranya. Sembla que s'ha obert la coberta del portaequipatges. Hi ha un vidre trencat. Han regirat tot però no s'han emportat ni els paper ni els cd's de música. "Sembla que no falta res" Miro el seient del darrera tirat cap endavant i veig un buit estrany "Res? S'han emportat la bici!!!

No volia sortir però vaig sortir. No volia anar a Barna però hi vaig anar. No volia sopar però vaig sopar. I total per que? Per quedar-me sense bici. Per anar-me a dormir a quarts de 7 buscant tota la documentació per fer la denúncia. Per haver-me de passar tot el dimarts de pont entre la comissaria dels mossos i el taller on em van canviar el vidre. I sobretot, el que em dona més pal, per haver de començar a buscar de nou una bici com la que tenia i que em surti be de preu.

Definitivament els dies estranys surt més a compte no sortir de casa.

_

House in my house

Ja fa dies que anava coix i aquesta setmana s'han las meves sospites: Trencament del menisc intern del genoll dret. O sigui que m'hauré dde passar una bona temporada caminant a l'estil del Dr. House. Tinc la coixera, tinc els comentaris sarcàstics,... Algú te un bastó amb flames que li sobri?

Per cert, el Duque de Fire diu que aquest hivern és tendéncia trencar-se el menisc. Ja ho sabeu, cabrons. Reventeu-vos els genolls "pour être a la page".

_

Perduts

Aquest dissabte, aprofitant que feia un dia espectacular vaig muntar-me una escapada a la tardor. I com que el Montseny em queda ben a prop, vaig decidir pujar a Las Agudes provant d'esquivar el Turó de l'Home amb els seus "domingueros" de 4x4. La idea era arribar a peu de via a quarts de 9, caminar unes 3 hores; de tornada presentar-me per sorpresa a Can McEnroe i fer el vermouth; després anar a dinar amb el meu fillol i cardar-me una mitjdiada de campió per poder estar fresc a la nit.

Aquest era el plà, però la cosa es va començar a torçar ja abans de sortir de casa. I tant que es van torçar! De fet just quan agafava l'ascensor vaig sentir uns terribles torçons que em van teletransportar a la velocitat de la llum a la taça del water i en van transformar durant una bona estona en una entranyable figura de l'imaginari nadalenc català.Després de mitja hora dubtant si marxar o no marxar vaig pensar que el dia era massa bó per desaprofitar-ho i, tot i el mal cos, vaig agafar la motxilla i cap al Montseny, que hi falta gent!

A quarts de 10 arribava a l'aparcament de Ferreres. Em vaig canviar de roba(i sense haver-m'ho fet a sobre) i vaig començar pujar a bon ritme per provar de recuperar el temps perdut. De seguida vaig començar a passar grups de gent que havíen matinat més que jo, però que anàven més a poc a poc. Estava content. El dia era fantàstic. La temperatura era molt agradable i la visibilitat era impresionant. Llàstima que la tardor se l'havia emportat el vent!

Tot anava segons el previst fins que vaig arribar als Esglaons de Castellets i em va tocar grimpar. Qui va dir que la morada era una via senzilla? Doncs com havia de ser la groga! La cosa cada vegada s'anava posant més complicada, fins que vaig arribar a un pas força exposat que s'havia de fer agafat a una cadena.

I allà em vaig quedar clavat. Allà em trobava jo tot sol amb el meu vertígen. Tant acollonit que no gossava donar una passa cap endavant ni cap en darrera. I per acabar-ho de rematar algú havia col.locat una placa molt mona que explicava que allà s'havia matat una noia feia uns anys. Això si que em va tranquilitzar! Molt!

Poc a poc vaig aconseguir aserenar-me. "Tranquil nen. Tu pots. Si per aquí han passat milers de persones i només s'ha matat una..." Just quan començava a plantejar-me com passar la cadena va aparèixer un dels grups que havia passat feia una estona. "Que fas per qui?" "Doncs ja veieu, admirant el paissatge i cagat de por."

Si no arriben a aparèixer crec que hores d'ara encara estaria allà agafat a un arbre i alimentant-me de fruits secs. Es van enrotllar molt, em van ajudar a creuar el pas i em van proposar continuar amb ells. I sort que vaig acceptar per que encara ens havíem de trobar un parell de passos una mica exposats i no crec que els hagués pogut fer sense la seva ajuda.

Just quan estàvem a punt d'arribar a la Collada Sesagudes, un dels perduts es va entrabancar amb el bastó i va caure uns metres muntanya avall. Per sort, tot i el cop al cap la cosa no va passar d'un bon ensurt. Un bon ensurt i un bon "chichón". Res pel que podia haver estat, però de ben segur que aquella nit no va poder dormir del costat dret.

D'aquí al cim l'únic obstacle a superar va ser el vent, que bufava tant fort que en certs punt se te'n portava i tot. Clar que gràcies a aquest vent vam poder gaudir de unes vistes es-pec-ta-cu-lars. Cap al nord el Pirineu nevat, al sudoest Montserrat, i cap al sudest fins i tot es podien intuir las torres de la Vila Olímpica. Impresionant.

No entrava al meus plans fer el Turó de l'Home, però com que hi havia molt bon rotllo vaig decidir continuar amb els perduts mentre anàvem intercambiant experiències muntanyeres. En arribar al turó ens vam trobar fins i tot un esplai de nens. El que es coneix com un ambient d'alta muntanya, vaja!

Ja de tornada, i suposo que per fer honor al nom del grup, ens vam perdre a la Fageda Gran. S'ha de dir que el vent havia fet caure totes las fulles i era força complicat distingir els camins. Vam pujar, vam baixar, vam avançar, vam retrocedir, vam preguntar a tots els que ens vam creuar, i res. No hi havia manera de trobar la punyetera Font de Briançó.

A tot això ja eran las 14h. i a mi ja se m'havia fet tard. Així que que sentint-ho molt em vaig acomiadar de mala manera i vaig buscar una dracera per arribar a l'aparcament. Per sort el meu sentit de l'orientació és bastant millor que el meu sentit de l'equilibri i després d'una hora llarga de baixada i d'un parell de caigudes per culpa de las fulles, vaig arribar a la carretera.

Em tocar caminar un parell de kilòmetres fins al cotxe, però encara vaig tenir temps de comprar un patís i de quedar com un fadrí com cal. Com deia Annibal (el del Equipo A, no pas Hannibal Lecter): "Me encanta que los planes salgan bien".

_

L'home més despistat del mon (VIII)

L'home més despistat del mon va anar a jugar a futbol amb una bota de tacs i una altra de futbol-sala(llises). I totes dues del peu esquerra. Sort que juga tant malament que ningú ho va notar, tret del seu peu dret al final del partit.

L'home més despistat del mon va arribar a casa carregat de bosses de la compra i quan ja va acabar de col.locar-la a la nevera es va adonar de que s'havia deixat la meitat de la compre dintre de l'ascensor. Almenys aquesta vegada ningú se li va emportar.

L'home més despistat del mon va anar en bici a recollir el cotxe al taller i es va oblidar la bici. Quan va tornar al taller a buscar la bici el mecànic, no content amb haver-li soplat 500 euracos, encara s'estava partint el cul.

_

El pla perfecte

El passat cap de setmana vam tornar a l'Aneto amb ànim de revenja. I aquesta vegada ho vam fer amb reforços. Al grup inicial dels 4 que vam fer el primer intent es van afegir 4 el.lements nous atrets per la possibilitat d'assolir el cim més alt dels Pirineus.

El pla era arribar al refu de La Renclusa abans de que es fes de nit, anar a dormir ben d'hora, aixecar-nos per començar a caminar a las 5 de la matinada, fer cim abans de las 11 i ja baixar tranquil.lament. El diumenge al matí aprofitaríem per escalar, aniríem a dinar a Benasque i cap a casa. El pla perfecte.

Pla perfecte, mis cojones! Divendres ja vam sortir tard d'Hospi i vam arribar a Benasque que ja era nit tancada, així que ens va tocar pujar al refu amb els frontals. A sobre, la gent ja estava dormint i, tot i que ens havíen assignats unes lliteres, ens vam trobar que la penya s'havia ficat on l'havia donat(la gana) i ens vam haver de buscar la vida procurant no despertar al personal, per que qui més qui menys al dia següent havia de matinar.

La nit no va ser gaire bona. Em va costar agafar la son i just quan m'estava dormint em vaig desvetllar amb una terrible sensació de fred. Vaig agafar una manta i al moment d'estendre-la ja em vaig penedir. Allò fotia una pudor com si la nit anterior l'hagués fet servir un dels rucs que hi havia a la porta del refu. Total que entre una cosa i una altra vaig dormir només 3 hores mal contades.

A las 4 ens vam aixecar, vam fer un bon esmorzar i vam agafar camí. De fet crec que vam ser els primers, tot i que de seguida es va començar a veure un reguitzell de llums que pujava pel pedregar. El A. va comentar que allò li recordava una il.luminació nadalenca però a mi em semblava mès a una processó de las ànimes. U-Uh!

De seguida vam agafar un bon ritme (potser per no creuar-nos amb las ànimes) i vam començar a guanyar alçada ràpidament. A més no feia gens de fred i fins i tot a alguns ens va començar a sobrar la roba d'abric. La veritat és que tot anava segons el pla previst. Semblava que tot tornava a rutllar.

Però just quan començava a fer-se de dia es va sentir un crit i un: Merda, nooo!!! Filldeputaaaa!!!! Quan vaig arribar a la seva alçada em vaig trobar al J. per terra agafant-se el turmell i fent gestos de dolor. S'havia tornat a esquinçar (per enèsima vegada) i allò fotia pinta de ser greu. Sort que el E. i el H. i la M. van estar ràpids, i entre que un li va posar una bossa amb neu, un altre li va envenar el turmell, i un altre li va fer empassar una pasti la inflamació no va passar a majors.

En aquell moment podíem haver optat per deixar-li allà mirant-se els corbs (a ell segur que li hagués agradat donada la seva afició al plumífers) i recollir-lo a la baixada, però al final ens vam acollonir no fos cas de que els mateixos corbs se'l menjessin i després tot fossin problemes per explicar la seva desaparició (Han sío los pajaricos!)

Així que disimulant el nostre cabreig (No passa res! Ens podia haver passat a qualsevol...) vam tornar xino-xano cap al refu més emprenyats que la Mona Chita (...Per que m'havia d'emprenyar? Per que és la segona vegada en 3 messos que vinc a l'Aneto i no podem fer cim? Em veus emprenyat? No. Doncs tranquil! Tu ara baixa al teu ritme. Ja tornarem una altra vegada. Arrrrggggg!!!!!)

Finalment vàrem trigar mès en baixar que si haguéssim fet el cim. Unes 10 hores i mitja. Sort que va fer un dia fantàstic, per que si s'arriba a girar-se el temps ho haguèssim passat força malament. Buenu, el que de ben segur ho va passar malament va ser el J. que amb el bastó (i las pastis) semblava House se'n va a la muntanya.

Ah! I per rematar la festa quan anàvem a agafar els cotxes el A. es va trobar una roda punxada. I quan provava de treure els cargols se li va trencar la clau. Vinga, que no falti de res! Total, que al final, entre una cosa i una altra, vaig arribar a casa a las tantes, fet caldu, però amb unes ganes bojes de tornar-ho a provar.

Potser no serà aquest any, potser no serà l'any vinent, però de ben segur que ho tornaré a provar. Com que em dic c.e.t.i.n.a. que ho faré! Per que si una cosa he après a la muntanya és a acceptar la derrota, però també a no donar-me mai per vençut i a portar sempre al la motxilla paper de water. No vam pujar, però ens vam cagar a l'Aneto i la mare que el va parir!

_

Mondo garrulo (III)

(Escoltat al càmera-café del meu curro)

Él: "¿Te has cortao el pelo?"

Ella: "Ehhh, no...."

Él: "Pues te lo has limpaio..."


Si el que el paio volia era fer-li un compliment el va clavar.

Et felicito, fill! Ets el Cary Grant del segle XXI!
_

Blog in progress

_

Orientación

Volvía yo tranquilamente hacia mi casa, cuando de repente, una furgoneta se abalanzó sobre la acera y frenó bruscamente justo a mi lado. Sin darme tiempo a recuperarme del susto el conductor, un payopony visiblemente borracho, bajó el cristal de la puerta del copiloto y se me preguntó: "Perdona, ¿para ir a la Ronda de Dal?"

En una situación normal mi primera reacción hubiera sido responderle: "¿La Ronda de Dalt, hijodeputa? ¿Aprende primero a conducir y luego pregunta!" Pero en lugar de eso , y supongo que todavía afectado por el shock, comencé a indicarle la mejor manera de llegar a la Ronda.

A media explicación el tipo me corta y me dice que no quiere ir a la Ronda de Dalt, que en realidad va a casa de un amigo que vive en Hospitalet junto a la entrada de la Ronda. "Ehm... Perdona pero la entrada más cercana a la Ronda de Dalt está en Cornellà. ¿Tu colega vive en Cornellà?".

El tipo se empezó a enredar en explicaciones cada vez más complejas hasta que al final me soltó que su colega vivía en "la calle de las chicas". "¿La calle de las chicas?" "Sí, una calle que hay muuuchas chicas" me dijo con una mirada que pretendía ser cómplice. Dudé un segundo hasta que caí en la cuenta de que chicas era la manera sútil que el payopony tenía de referirse a las putas. Encima de borracho, putero.
Ahora sí que, ya recuperado del susto inicial, reaccioné, y muy amablemente, con una mirada que pretendía ser tan cómplice como la suya, le envié a una calle cercana al Camp Nou donde le aseguré que encontraría un montón de chicas simpáticas dispuestas a satisfacer todas sus necesidades. Y para allá que se fue el borracho putero.

Me gustaría pensar que mis indicaciones le sirvieron para que aquella noche alguna de esas chicas le dejase el culo como un bostezo y de paso, le retirase de la circulación una buena temporada. Así seguro que la próxima vez sabrá orientarse, aunque sea sexualmente.

Todos los personajes y los hechos aquí descritos son reales. Cualquier parecido con la ficción sería puro plagio. Y no está el horno como para pleitear con la $GAE.
_

Fins als grampons

Aquest passat cap de setmana, aprofitant que mitja Catalunya havia quedat al centre de Barcelona per escridassar al TC(al Telenotícies Catalunya no, burru!), quatre antipatriotes vam decidir marxar cap a Benasque amb l'intenció de pujar l'Aneto i no prendre mal. I ho vam aconseguir. No prendre mal vull dir.

En principi havíem de marxar divendres directament des de la feina, però com que a l'E li va caure un Unavoidable Brown el vam haver d'esperar fins que es va poder desempallegar. Tot i això vam aconseguir arribar de dia al càmping de Senarta i plantar las dues tendes, la de luxe de l'A i l'H, amb matalàs inflable i tot, i la del xinos de l'E i jo, que per no portar no portàvem ni una puta esterilla. Sort que haviem de dormir poc!

La idea era pujar pel refugi de Corones, una ruta més dura que la normal, però molt menys concorreguda. La putada va ser que, com que a l'estiu no es pot pujar en cotxe, ens va tocar llevar-nos a las 4:30 de la matinada per agafar el primer bus i estalviar-nos els 10 km de pista fins al refu.

Tot i que aquesta hora era nit fosca ens vam trobar una cua de més de 15 persones. Uh, uh! Perill!. A un quart de 6 va aparèixer l'autocar i, Oh sorpresa! va passar de llarg deixant-nos amb cara de tontus al mig d'un núvol de pols. I ara que? Passaria un altre bus o ens tocaria fer els 10 km de pista?

Just quan tothom començava a posar-se nerviós va arribar un segon autocar. Uéeee!!! La gent Va començar a pujar ordenadament fins que el xòfer va dir que els 8 últims ens hauríem d'esperar al següent bus. Això significava 2 hores plantats allà i sense garantia de que hi haguèssin places. Per sort, després de estar una bona estona fent-li penetes, al final el xòfer es va enrotllar i ens va deixar anar de peu al passadís.

La pista era força estreta i l'autocar es balanceja perillosament molt a prop d'un enorme precipici del que no es veia el final. En un d'aquestes sacsejades vaig perdre l'equilibri i vaig tornar a cardar-me l'espatlla dreta. Ja se sap que la muntanya mai regala res; que si pretens pujar al pic més alt dels Pirineus per la vessant més dura hauràs d'afegir un plus de dificultat; i que si a més el dia d'abans has currat, has conduit 5 hores i has dormit poc i malament et tocarà patir de valent; però si a sobre et cardes l'espatlla la cosa prometia ser épica.

De seguida la pujada se'm va fer molt dura. Per culpa de la fissura de costella i de la caiguda amb la bici portava quasi bé dos mesos sense fer res i no estava gaire en forma. Tot i això vaig arribar al començament de la neu amb més ànims que cansament. Ara tocava posar-se els grampons i atacar el tram final de l'ascensió. Doncs no. Resulta que la dependenta de la tenda on havia llogat el material, fent servir els seu criteri random, m'havia donat uns grampons normals i dos automàtics. Amb la puta mala sort que al comprovar el material vaig mirar només els grampons normals i vaig confiar en que els altres dos serien iguals. Meeeccc!!! Errada!

O sigui que allà estàvem, a 2.800m. d'altitud, després de 5 hores de cotxe, despés d'haver dormit a terra, d'aixecar-nos a quarts de 4, d'haver-me tornat a cardar l'espatlla, d'haver superat 1000m. de desnivell carregats amb tot l'equip, i ara per culpa d'una dependenta empanada no podíem atacar el darrer tram de l'ascensió. La mare que...!!!!

Després de maleir mil vegades a la dependenta i a tots els seus avantpassats ens vam fer a la idea de que no faríem cim i que el millor que podíem fer era aprofitar que feia un dia espectacular per celebrar l'aniversari de l'E com es mereixia, amb un bon pastís. I pel que es veu li va fer molta il.lusió. Encara que començo a pensar que tenim una més que sospitosa fixació amb las representacions fàl.liques. L'H(no em refereixo al suburbi del Barcelonès), que és un flipat de "El último superviviente", ens volia convèncer de banyar-nos al Ibon Coronas. Com que no ens vam deixar enganyar al final es va haver de banyar sol. Va ser un bany curt, però intens. Es va llençar amb decisió i va sortir de l'aigua més decidit encara i colorat com una gamba de Palamós. El descens no va ser gaire més senzill que la pujada. El pendent és tant pronunciat que al final las cames et fant figa i el que no pateix de genolls acaba patint de turmells. I tothom acaba amb els quàdriceps rebentats. Per sort vam arribar amb prou temps com per agafar el bus de tornada i estalviar-nos la pista de baixada.

Entre el mal d'espatlla i el llit dur vaig dormir com el cul. Cada poc m'havia de girar per que la meva esquena no suportava molt de temps la mateixa postura. Va ser una nit de merda. El que no acabo d'entendre és com no vaig sentir el merdé que van provocar uns gilipolles que van arribar de nit al càmping i no se'ls va acudir altre cosa que plantar la tenda al bel mig del camí. Potser per assegurar-se de que el bus s'aturés. I sort que es va aturar, si no se'ls hagués emportat pel davant

Al dia següent, mentre recollien els trastus ens vam comprometre a tornar al setembre, ben equipats, per provar d'acabar la feina. I des d'aquí jo em comprometo a que, si finalment assolim el cim, jo em banyaré a l'Ibon Coronas com que em dic c.e.t.i.n.a.

Ah, i com que la cosa va de natura us deixo amb l'enllaç d'un vídeo d'animals que uneix de manera genial dos conceptes com zoofilia i violació. Apa gaudiu!

_

Putu reprimit

Els reprimits del Facebook han decidit censurar una foto de Robert Mappelthorpe, un dels millors fotógrafs del segle passat, per que la troben "inapropiada i excessivament explícita". Inapropiada? Explícita? Doncs si el cul suat d'un ballarí els escandalitza no em puc ni imaginar las reaccions d'aquesta colla de neo-puritans davant d'altres imatges veritablement provocadores d'aquest mateix fotògraf.

La veritat es que ja feia temps que rumiava engegar a la merda el putu facebook dels collons i mai trobava el moment per fer-ho. Doncs mira, ara ja m'han donat una bona raó per no posposar més temps la meva baixa. No vull pertanyer ni un minut més a una xarxa social contolada per un putu reprimit. Que et bombin fakebook!

_

Decisió ràpida

A la vida hi han dies en els que s'han de prendre decisions sense tenir ni tant sols temps per rumiar-les. Cal triar una opció en questió de segons, encara que no tinguis gaire clar quina és la decisió correcta. Doncs avui ha estat un d'aquests dies.

A la empresa tenim 2 lavabos. A un no funcionava l'aigua, però tot i això la gent ha continuat fent-lo servir fins que algú amb una mica de seny ha decidit posar un cartell.

A l'altre lavabo hi ha aigua. El problema és que no hi ha llum. I és en aquets momet que el meu metabolisme ha decidit que era el moment indicat per llençar las escombreries. Urggg!!!

Terrible dilema! Si anava al lavabo sense aigua corria el risc d'esquixar-me el cul amb els pixums acumulats dels meus companys de feina. Ufff! Massa desagradable. Clar que si anava al lavabo sense llum la situació no era gaire millor; a las fosques podia ser força complicat saber quan podia donar per totalment net el tercer ull (Per cert, com s'ho fan els cecs?)

A quin lavabo creieu que vaig acabar anant quan ja no vaig poder aguantar més?

Solució

_

Scratching the eggs

Fa dies que sembla que tingui el blog absolutament abandonat. Doncs no és així. De fet hi entro cada dia. Tampoc és per una questió de manca d'imaginació. Continuament en venen al cap noves idees. I sempre acostumo a escriure sobre ellas. Però indefectiblement arriba un moment en que em'avorreixo i deixo l'entrada arraconada per un altre moment. Un altre moment que mai arriba.

Potser algú de vosaltres tindrà la temptació de posar-se la bata de psiquiatra per ferun comentari del tipus "Potser no pots escriure de res per que ets incapaç de escriure sobre allò que de veritat t'amoina." Que li donin pel cul! A ell, als seus consells i a la seva iaia encara que no sigui viva.

Simplement passa que després de 8 hores de feina barallant-me amb un ordinador que no te prou potència com per moure la nova versió del programa amb el que treballo, i després d'estar-me cada dia un parell d'hores empapant-me de las prestacions dels actual portàtils, quan arriba el moment de posar-me amb el blog estic tant saturat d'ordinador que ja només tinc ganes de jeure al sofà amb una cervesa i gratar-me els collons. Literalment.Segurament quan trobi un portàtil amb pantalla de 13", processador i5, 4Gb de Ram, Windows 7 de 64 bits, tarjeta gràfica dedicada, wi-fi, connexió HDMI i bateria de 6 cel.les, segur que torno a publicar amb més regularitat. Confio que sigui la propera setmana.

Bon cap de setmana. Emborratxeu-vos, balleu, i folleu tant com pogueu!
_