Li diuen seny quan en realitat volen dir covardia

(Un profètic arpò escrit en vísperes de la vaga)

Per si algú encara no s'ha assabentat ahir hi havia convocada una vaga general. Clar que de general va tenir poc, per que qui més qui menys va trobar una bona raó per no secundar-la: "Si és que no servirà de res", "A mi els sindicats no em representen", "No em puc permetre que em descomptin un dia de sou", "No vull tenir problemes a feina", "La lluita de classes és cosa del passat",...

Algú va dir una vegada que un país és un inconscient col.lectiu. Doncs, pel que es veu el país on vivim més aviat és un col.lectiu d'inconscients. En menys d'un segle hem passat de ser un exemple de compromís a ser un exemple de societat al.lienada. Un país d'acomodats, d'inconscients que han crescut amb la nevera plena, que no han tingut que lluitar per res, i que proven de justificar amb el seny la seva manca de rauxa.

Que l'estat us estafa? Que hi farem! Que us fan servir de pim-pam-pum electoral? Grrrr!!!. Que venen de fora i us fan la vida impossible? Calla, no siguem racistes! Que us retallen els drets laborals? Que us retallen els sous? Que us retallen las prestacions als aturats? Que us pujen l'edat de jubilació? Ara toca apretar-se el cinturó!. I passeu pàgina ràpidament no sigui que us agafi un rampell de dignitat i sentiu la temptació d'actuar en conseqüència.

Ahir una minoria vam fer vaga contra un decret llei que retalla uns drets pels que van lluitar els nostres avis i els nostres pares; contra unes mesures que ens volen fer pagar als treballadors i als petits empresaris els plats trencats d'una crisi provocada pels mateixos capitals especuladors que el govern està subvencionant (retornant així favors passats)

I que feieu la majoria mentrestant? Doncs dissimular i fer com si la cosa no anés amb vosaltres. Així que si aquesta vaga no serveix per res serà només per una única raó: per que sou una colla de covards que no teniu pebrots per sortir al carrer a defensar els vostres drets. Doncs vosaltres mateixos! Ja us ho trobareu! Potser no demà, ni demà passat, però estigueu segurs que algun dia us ho trobareu!

I quan arribi aquest dia i us adoneu de que las vostres condicions laborals son molt tercermundistes, o de que us han acomiadat per quatre duros, o de que tot i haver treballat tota la vida us queda una pensió de merda, recordeu-vos d'això que ara us dic: On estaveu el 29 de setembre de 2010, fills de puta? Treballant? Doncs ara que us donin pel cul, esquirols de merda!

_

Lapidario (XXXIX)

"No pot tenir consciència de classe qui ni tant sols te consciència"

L'últim proletari

_

Escalfant la tardor

Ep, no comenceu encara a hivernar! Que després de la Mercé encara hi ha música.
_

Mondo garrulo (III)

(Escoltat al càmera-café del meu curro)

Él: "¿Te has cortao el pelo?"

Ella: "Ehhh, no...."

Él: "Pues te lo has limpaio..."


Si el que el paio volia era fer-li un compliment el va clavar.

Et felicito, fill! Ets el Cary Grant del segle XXI!
_

Blog in progress

_

Qui mi droga?

Ara ja ho tinc clar. És una empresa i està ben a prop de casa meva.

_

Lapidario (XXXVIII)

"Marrón no es un color, es un estado civil"

La bloguera venenosa
_

Progressivitat

Això és el que entén la direcció de AMB per progressivitat.
Podria dir moltes coses sobre el tema, però ni puc, ni cal.
_

Logotomia (XXVII)

Dels creadors del Laser-Disk, el Beta-max, i el MiniDisc arriba
_

Grans versions (III)

Avui, Marl Knopfler

(amb perdó de La Cullerada i de 7m76)

Aprofito que el puto Mark Knopfler s'ha arrossegat aquesta setmana per Badalona per dedicar-li un arpó per tots els anys que porta maxacant-me amb la seva música per gent gran. Sincerament, per molt be que toqui la guitarra m'és molt difícil entendre l'èxit d'u

n paio que repeteix "ad nauseam" tots els clixés del country-rock, que canta com Dylan(malament), i que a sobre plagia descaradament a J.J. Cale.

La seva banda, els putos Dire Straits, passaran a l'historia del rock com... Que collons han de passar a l'història! Passaran sense pena ni gloria. Quan d'aquí a quatre dies desapareguin las emissores de ràdio convencional que estan obligades a promocionar els seus discos, i tothom consumeixi continguts via internet, qui collons perdrà el seu temps escoltant a Mark Knopfler?

Diuen que el nivell d'un artista es pot mesurar per la seva capacitat d'influenciar a las següents generacions. Algú em pot dir el nom d'un sol músic que hagi estat influenciat pel puto Mark Knopfler? Penseu, penseu,... Cap? Cap ni un?

Doncs encara que sembli increïble jo n'he trobat un: Rene Guyline. Des d'aquí profito per recomanar-ho a tots els fans de Mark Knopfler. Segur que els hi encantarà! A partir d'ara quan sentin alguna cançó del Mark Knopfler que pensin que podia haver estat composada per un paio tant cutre com aquest. I que ells podrien ser alguns dels que surten a ballar al ritme de la seva guitarra.

Death to the false metal!

_

Tot està il.luminat

Com tothom amb una mica de criteri sap és a partir de la mitjanit que la televisió ofereix la cara més esperpèntica: pel.lícules de països per desenvolupar, reemissions de sèries casposes, concursos per mongers, teletenda de productes impossibles, tarotistes de dubtosa fiabilitat , tràfic de drogues camuflat de secció de contactes amb fons de soft-porn,... Autèntica Tele verité.

Tot i que de vegades, enmig d'aquesta mostra de cultura escombreries, se'ls hi cola alguna peli que veritablement paga la pena. Com els hi va passar dimarts passat als programadors de la 2. Es coneix que els titulars estaven de vacances i el becari de torn es va equivocar i va programar Everything Is Illuminated

La història és absolutament delirant. Un jueu americà viatja a Ucraïna per conèixer el poble on va viure el seu avi. Per arribar-hi contracta els serveis d'un traductor, que resulta ser un ballarí de break-dance flipat amb tot el que faci olor a USA, i d'un xòfer, que resulta ser l'avi del traductor, un iaio que vol fer creure a tothom que està cec i que es fa acompanyar d'un fals gos pigall. I tot amb una banda sonora espectacular.

Molt i molt divertida. Fins que deixa de ser-ho. Com la vida mateixa.

_

Orientación

Volvía yo tranquilamente hacia mi casa, cuando de repente, una furgoneta se abalanzó sobre la acera y frenó bruscamente justo a mi lado. Sin darme tiempo a recuperarme del susto el conductor, un payopony visiblemente borracho, bajó el cristal de la puerta del copiloto y se me preguntó: "Perdona, ¿para ir a la Ronda de Dal?"

En una situación normal mi primera reacción hubiera sido responderle: "¿La Ronda de Dalt, hijodeputa? ¿Aprende primero a conducir y luego pregunta!" Pero en lugar de eso , y supongo que todavía afectado por el shock, comencé a indicarle la mejor manera de llegar a la Ronda.

A media explicación el tipo me corta y me dice que no quiere ir a la Ronda de Dalt, que en realidad va a casa de un amigo que vive en Hospitalet junto a la entrada de la Ronda. "Ehm... Perdona pero la entrada más cercana a la Ronda de Dalt está en Cornellà. ¿Tu colega vive en Cornellà?".

El tipo se empezó a enredar en explicaciones cada vez más complejas hasta que al final me soltó que su colega vivía en "la calle de las chicas". "¿La calle de las chicas?" "Sí, una calle que hay muuuchas chicas" me dijo con una mirada que pretendía ser cómplice. Dudé un segundo hasta que caí en la cuenta de que chicas era la manera sútil que el payopony tenía de referirse a las putas. Encima de borracho, putero.
Ahora sí que, ya recuperado del susto inicial, reaccioné, y muy amablemente, con una mirada que pretendía ser tan cómplice como la suya, le envié a una calle cercana al Camp Nou donde le aseguré que encontraría un montón de chicas simpáticas dispuestas a satisfacer todas sus necesidades. Y para allá que se fue el borracho putero.

Me gustaría pensar que mis indicaciones le sirvieron para que aquella noche alguna de esas chicas le dejase el culo como un bostezo y de paso, le retirase de la circulación una buena temporada. Así seguro que la próxima vez sabrá orientarse, aunque sea sexualmente.

Todos los personajes y los hechos aquí descritos son reales. Cualquier parecido con la ficción sería puro plagio. Y no está el horno como para pleitear con la $GAE.
_

Fins als grampons

Aquest passat cap de setmana, aprofitant que mitja Catalunya havia quedat al centre de Barcelona per escridassar al TC(al Telenotícies Catalunya no, burru!), quatre antipatriotes vam decidir marxar cap a Benasque amb l'intenció de pujar l'Aneto i no prendre mal. I ho vam aconseguir. No prendre mal vull dir.

En principi havíem de marxar divendres directament des de la feina, però com que a l'E li va caure un Unavoidable Brown el vam haver d'esperar fins que es va poder desempallegar. Tot i això vam aconseguir arribar de dia al càmping de Senarta i plantar las dues tendes, la de luxe de l'A i l'H, amb matalàs inflable i tot, i la del xinos de l'E i jo, que per no portar no portàvem ni una puta esterilla. Sort que haviem de dormir poc!

La idea era pujar pel refugi de Corones, una ruta més dura que la normal, però molt menys concorreguda. La putada va ser que, com que a l'estiu no es pot pujar en cotxe, ens va tocar llevar-nos a las 4:30 de la matinada per agafar el primer bus i estalviar-nos els 10 km de pista fins al refu.

Tot i que aquesta hora era nit fosca ens vam trobar una cua de més de 15 persones. Uh, uh! Perill!. A un quart de 6 va aparèixer l'autocar i, Oh sorpresa! va passar de llarg deixant-nos amb cara de tontus al mig d'un núvol de pols. I ara que? Passaria un altre bus o ens tocaria fer els 10 km de pista?

Just quan tothom començava a posar-se nerviós va arribar un segon autocar. Uéeee!!! La gent Va començar a pujar ordenadament fins que el xòfer va dir que els 8 últims ens hauríem d'esperar al següent bus. Això significava 2 hores plantats allà i sense garantia de que hi haguèssin places. Per sort, després de estar una bona estona fent-li penetes, al final el xòfer es va enrotllar i ens va deixar anar de peu al passadís.

La pista era força estreta i l'autocar es balanceja perillosament molt a prop d'un enorme precipici del que no es veia el final. En un d'aquestes sacsejades vaig perdre l'equilibri i vaig tornar a cardar-me l'espatlla dreta. Ja se sap que la muntanya mai regala res; que si pretens pujar al pic més alt dels Pirineus per la vessant més dura hauràs d'afegir un plus de dificultat; i que si a més el dia d'abans has currat, has conduit 5 hores i has dormit poc i malament et tocarà patir de valent; però si a sobre et cardes l'espatlla la cosa prometia ser épica.

De seguida la pujada se'm va fer molt dura. Per culpa de la fissura de costella i de la caiguda amb la bici portava quasi bé dos mesos sense fer res i no estava gaire en forma. Tot i això vaig arribar al començament de la neu amb més ànims que cansament. Ara tocava posar-se els grampons i atacar el tram final de l'ascensió. Doncs no. Resulta que la dependenta de la tenda on havia llogat el material, fent servir els seu criteri random, m'havia donat uns grampons normals i dos automàtics. Amb la puta mala sort que al comprovar el material vaig mirar només els grampons normals i vaig confiar en que els altres dos serien iguals. Meeeccc!!! Errada!

O sigui que allà estàvem, a 2.800m. d'altitud, després de 5 hores de cotxe, despés d'haver dormit a terra, d'aixecar-nos a quarts de 4, d'haver-me tornat a cardar l'espatlla, d'haver superat 1000m. de desnivell carregats amb tot l'equip, i ara per culpa d'una dependenta empanada no podíem atacar el darrer tram de l'ascensió. La mare que...!!!!

Després de maleir mil vegades a la dependenta i a tots els seus avantpassats ens vam fer a la idea de que no faríem cim i que el millor que podíem fer era aprofitar que feia un dia espectacular per celebrar l'aniversari de l'E com es mereixia, amb un bon pastís. I pel que es veu li va fer molta il.lusió. Encara que començo a pensar que tenim una més que sospitosa fixació amb las representacions fàl.liques. L'H(no em refereixo al suburbi del Barcelonès), que és un flipat de "El último superviviente", ens volia convèncer de banyar-nos al Ibon Coronas. Com que no ens vam deixar enganyar al final es va haver de banyar sol. Va ser un bany curt, però intens. Es va llençar amb decisió i va sortir de l'aigua més decidit encara i colorat com una gamba de Palamós. El descens no va ser gaire més senzill que la pujada. El pendent és tant pronunciat que al final las cames et fant figa i el que no pateix de genolls acaba patint de turmells. I tothom acaba amb els quàdriceps rebentats. Per sort vam arribar amb prou temps com per agafar el bus de tornada i estalviar-nos la pista de baixada.

Entre el mal d'espatlla i el llit dur vaig dormir com el cul. Cada poc m'havia de girar per que la meva esquena no suportava molt de temps la mateixa postura. Va ser una nit de merda. El que no acabo d'entendre és com no vaig sentir el merdé que van provocar uns gilipolles que van arribar de nit al càmping i no se'ls va acudir altre cosa que plantar la tenda al bel mig del camí. Potser per assegurar-se de que el bus s'aturés. I sort que es va aturar, si no se'ls hagués emportat pel davant

Al dia següent, mentre recollien els trastus ens vam comprometre a tornar al setembre, ben equipats, per provar d'acabar la feina. I des d'aquí jo em comprometo a que, si finalment assolim el cim, jo em banyaré a l'Ibon Coronas com que em dic c.e.t.i.n.a.

Ah, i com que la cosa va de natura us deixo amb l'enllaç d'un vídeo d'animals que uneix de manera genial dos conceptes com zoofilia i violació. Apa gaudiu!

_

Com reconèixer a un retarded (II)

Fàcil. Es disfressan per anar al futbol.

Si porten vuvuzella, doblement retardeds.

I si el partit és d'aficionats, superetardeds.

Nota: Dedicat als retardeds del poliesportiu de davant de casa, que venen a animar al seus fills a cop de vuvuzela. Qualsevol dia baixaré i us ficaré la vuvuzela pel cul. Per la part ampla.

_

Putu reprimit

Els reprimits del Facebook han decidit censurar una foto de Robert Mappelthorpe, un dels millors fotógrafs del segle passat, per que la troben "inapropiada i excessivament explícita". Inapropiada? Explícita? Doncs si el cul suat d'un ballarí els escandalitza no em puc ni imaginar las reaccions d'aquesta colla de neo-puritans davant d'altres imatges veritablement provocadores d'aquest mateix fotògraf.

La veritat es que ja feia temps que rumiava engegar a la merda el putu facebook dels collons i mai trobava el moment per fer-ho. Doncs mira, ara ja m'han donat una bona raó per no posposar més temps la meva baixa. No vull pertanyer ni un minut més a una xarxa social contolada per un putu reprimit. Que et bombin fakebook!

_

Rahola, 5000 arbres i un PI

La Jewish National Fundation (una organització més sospitosa que la Fundació del Palau), ha decidit homenatjar a la tertuliana Pilar Rahola per tot el seus anys de permanent campanya pro-sionista. I ho farà plantant un bosc de 5000 arbres que rebrà el nom de tant significada tertuliana .

Aquí no volem ser menys que els paios del JNF, i hem pensat que la fundadora del PI bé es mereix que li fem un homentage digne de la seva persona. Evidentment no disposem dels mitjans econòmics dels sionistes i no podem plantar-li tot un bosc. Ens haurem de conformar amb plantar-li un sol arbre. Però podeu estar segurs que el nostre homenatge serà tant o més sentit que el que li faran a Israel.

Així que Pilar, en record de la teva gloriosa trajectòria política, hem decidit plantar-te un pi! Desitjo que t'agradi!

Nota: Si algú sent la temptació de fer cap acusació sobre el talant anti-jueu o xenòfob d'aquest blog que ho faci, que li dedicarem un altre pí!
_

lapidario (XXXVII)

"Un militar es alguien que se vuelca en su trabajo en cuerpo y arma"

Uno que no hizo la mili

_

PS20100527 enllaç

Mica en mica aniré publicant las cròniques del Primavera Sound. La de dijous arriba amb un mes de retard. La de divendres i dissabte con la calma, que diuen als madriles

http://cetina-2.blogspot.com/2010/05/ps20100527.html

_

Una Revetlla inoblidable

(Aquest arpó el vaig escriure abans de la revetlla. Només he editat el final)


L'homo sapiens ha sobreviscut com a espècie als canvis climàtics, als depredadors, i a tota mena de perills gràcies a la sel.lecció natural. Els individus més forts i més intel.ligents sobrevivien i transmetien els seus gens a les següents generacions, garantint que aquestes fossin cada vegada més fortes i més llestes.

Aquest procés va funcionar fins que l'home es va adonar que organitzant-se en grans grups socials es podia garantir la supervivència de molts més individus. A partir d'aquest moment ja no calia ser el més fort o el més llest. El grup podia garantir la supervivència de individus cada vegada menys dotats per la natura, i això els permetia transmetre també els seus gens.

Fins que arribar un moment, on la majoria dels individus sobrevivien més per la protecció social que no pas per las seves habilitats. Pràcticament tothom tenia garantida la seguretat, l'alimentació i l'assistència mèdica. Fins i tot els més dèbils podien morir de vells deixant descendència.
I com que això, a la llarga, significava condemnar a l'espècie a l'extinció algú es van inventar las revetlles. Unes cel.lebracions on la gent pogués alliberar els seus instints més primaris, retornant així a la sel.lecció natural el paper predominant en la supervivència humana que mai havia d'haver perdut.


A una bona revetlla sempre es compleix la següent fórmula:

(H x [AxD]) x (1/Ci) = T

On H seria el nombre d'homínids/m, A la quantitat d'alcohol consumida, D el nombre de drogues presses, Ci el Coeficient d'intel.ligencia mig, i T la magnitud de la tragèdia final.

Si per casualitat s'arriben a donar alhora totes aquestes condicions

H ≥ 5

A ≥ 7

D ≥ 2

- Ci ≤ 70

Llavors podem afirmar que els individus que composen el conjunt H tenen moltes possibilitats de patir una T (tragèdia) de proporcions bíbliques.

--------

EDICIÓ (25 juny de 2010)

Si acceptem com a bona la formulació del prestigiòs Allan Stewart Königsberg de que:

H(humor) = T(tragèdia) + t(temps)

I tenint en compte que el temps és una convenció humana, i que per tant no corre de igual manera per tothom, jo dono per passats uns quants segles i convido a l'Ajuntament de Castelldefels, a adoptar com a plat tradicional de revetlla el trinxat. Bon profit!

_

Associació d'idees

Blanc i en botella..?

Semen embotellat?

_

¿Todos con la roja?

¿Por que están tan sonrientes los tipos de esta foto? Pues porque saben que si ganan el Mundial la FEF (ésta no, ésta tampoco, ni ésta, ésta) les soltará a cada uno 550.000€. Algo más de 90 millones de pesetas. Más o menos lo que vendría a ganar un mileurista en 40 años de trabajo. Por eso están tan contentos.

Al novio de Sara Carbonero le parece de lo más normal recibir una gratificación millonaria simplemente por hacer bien su trabajo. Krusty el payaso, se hace el loco y dice que los temas de dinero "los lleva su mujer". Y el secretario de Estado al que le cayó un gato muerto en la cabeza pretende hacernos creer que ese dinero no sale de las arcas del Estado.

Bueno, vayamos por partes, como diría Jack el destripador:

-A la selección los futbolistas van voluntariamente. Nadie les obliga. Al contrario, van locos por ir a un Mundial porque saben que es el mejor escaparate posible para que un equpo grande se fije en ellos o para conseguir sustanciosos contratos publicitarios. O sea que deberían jugar sin cobrer porque bastante ganan ya en sus clubs.

-El señor del gato está en lo cierto. Las primas salen del dinero que la FIFA entrega a las federaciones de cada país dependiendo de su clasificación final. Pero no es menos cierto que la federación se financia con dinero público, por lo tanto cuanto menos gaste en primas menos dinero tendría que recibir del Estado. Ahorro creo que le llaman a ese concepto.

- Que los futbolistan no nos vengan con el cuento de la solidaridad. Si quieren ser solidarios que empiecen por renunciar a las primas. Con ese dinero la FEFF podría ayudar a muchos equipos de categorías inferiores que ni tan siquiera pueden pagar a sus jugadores. ¿Habrá algo más solidario que ayudar a sus compañeros que lo están pasando mal?

Así que si el 11 de julio ves una imagen como ésta no pienses que estás viendo a un grupo de deportistas festejando una victoria histórica, sino a un grupo de millionarios celebrando que han ganado en un mes más dinero del que más de la mitad de los trabajadores españoles ganará en toda su vida laboral. Esos mismos trabajadores a los que, coincidiendo con el debut de la selección en el mundial, les pretenden colar el mayor recorte en materia de derechos laborales desde la implantación de los contratos basura.

Por eso este año yo lo tengo clarísísimo: ¡Eu sou Brasileirooo!

Recomendación: Intentad ver la parodia de retransmisión de un partido de la selección que hizo Buenafuente. Sencillamente genial.(Lo siento, pero no he sido capaz de encontrar el enlace)

_

Carta a una amante despechada

Querida:

Me hubiese gustado que las cosas entre nosotros hubiesen acabado de otra manera, pero la verdad es que me lo pusiste muy dificil. Puedo entender que te sintieses traicionada al ver que me iba con otra y quisieses hacérmelo pagar. Aunque fuese económicamente. Pero inventarte que te debía dinero... Eso estuvo muy feo.

Te estuve llamando durante meses para intentar aclarar las cosas. Nunca quisiste hablar conmigo. En lugar se eso comenzaste a acosarme a base de cartas amenazadoras. Que si me ibas a denunciar... Que si me ibas a embargar las cuentas...

Lo más alucinante del caso es que en plena espiral de amenazas tuviste la desfachatez de proponerme volver. ¿Volver? ¿En serio crees que me puede apetecer volver con alguien tan esquizofrènico como para declararme su amor y al mismo tiempo acusarme de estafa?

La gota que colmó el vaso fue la carta en la que una empresa de cobro de impagados me notificaba que había sido incluido en una lista de morosos. Ese día me dí cuenta de que ya no podía seguir ignorando tus amenazas. Había llegado el momento de actuar.

Busqué asesoramiento profesional... Hice un montón de llamadas... Adjunté toda clase de documentos... Acudí a un par de conciliaciones... Y finalmente esta semana he recibido una carta que pone las cosas en su sitio. Así que ya sabes. Se acabaron las amenazas. Se acabó el acoso. Has perdido. Deja de llamarme. Ahora soy yo el que no quiere hablar contigo. Si tienes algo que decirme hazlo por escrito, porque tu teléfono ya está en mi lista de números rechazados.

Fin de la comunicación. Solo que me queda una última cosa por decirte: ¡Francamente cariño, me das asco!

_

Dun-du-dun-du-dú-duun-du-duu-du-duuu...

Porto tot el dia amb la línia de baix d'aquesta cançó ficada al cap. Amb aquest ritme és impossible estar-se quiet.

_

Lapidario (XXXVI)

"El dolor és el teu límit"
Una traumatòloga amb vocació de publicista

Nota: Des d'aquí li vull recordar al fill de puta que dimarts passat, a un partit de bàsquet, em va clavar un cop de colze a las costelles (amb tota la seva mala llet), que potser jo tingui per dues setmanes, però que lo seu és per tota la vida.

_

Una d'Amenabar

Que Lost era una merda como un piano de cua ja es veia venir des del segon capítol. Allò no anava enlloc. Molt de misteri, molt de misteri, i al final que? Doncs que tots havien mort i es trobavaven en una mena de purgatori. Ups! Perdó per l'espoiler... O no! Que collons! Ja, ja, ja...

Arpó especialment dedicat a tots aquells que durant sis temporades anys m'han estat donant el conyàs amb el puto Lost dels collons. "L'has de veure". "És collonuda". "La millor sèrie que s'ha fet mai". Vosaltres ja sabeu qui sou.

Us han colat una d'Amenàbar per tota l'esquadra. Ja, ja, ja,... Qui riu ara fills de puta???????

_

PS20100527

(Un arpò amb 1 mes de retard, i que?)

Aquest any he enganxat el Primavera Sound amb tantes ganes que encara l'estic paint. El cartell era tant potent que calia estudiar els horaris amb cura, muntar un full de ruta diari detallat, i tenir clar que, tot i això, m'acabaria perdent molts grups interessants. Tot i això ja em dono per satistef.
Dijous vaig arribar d'hora per estalviar-me las cues amb el tema de la pulsereta i els tickets de begudes. Vaig tenir sort i la cosa va anar prou ràpida. En 20 minuts ja estava dintre, amb una cervesa a la mà i disfrutant dels Sic Alps, un trio de rock contundent que van soposar un gran tret de sortida del festival.

De seguida va ser el torn dels The Wave Pictures, que van haver de lluitar amb un sol rasant de cara i amb el soroll que es colava de l'altre escenari. (fins i tot el cantant va fer broma sobre si els Mötley Crüe havien vingut al festival) Tot i això van fer un gran concert amb un parell de moments "gallina de piel".

Com que tenia un forat entre concert i concert vaig aprofitar per anar a la fira discogràfica tot i que no pensava comprar res. Anava jo absolutament empanat quan de cop em vaig trobar de front als Yo la Tengo. Collons, els Yo la Tengo! Collons, els Yo la Tengo i un càmera que els estava filmant i jo al bel mig! Je,je,je... Sort que el paio s'ho va prendre bé.

Mentre em disculpava tant bé com em va permetre "mi poquito de inglé" vaig sortir corrent a veure als Titus Andronicus, un grup que encara que son de New Jersey, per las sevas melodies i per la manera de ficar la veu del cantant semblen irlandesos. Van fer un bolo intens, plé de força i sobretot de ganes d'agradar. Sens dubte una de las sorpresas del festival.

La pluja, que havia estat amenaçant tota la tarda va aparèixer just quan The XX sortien a l'escenari. Tenia moltes ganes de veure'ls però, no se si va ser per la pluja, per que hi havia massa gent, o simplement per que l'escenari els venia gran, tret d'un parell de cançons, em van avorrir força. I la cosa no va millorar amb els Superchunk, unes velles glòries del grunge amb un repertori tant plà que convidava a marxar a menjar alguna cosa per agafar forces.

Per sort que just després tocaven els Cocodriles i la cosa va remontar. Aquests si que van fer una gran actuació. Tenen un cantant que es menja l'escenari, un munt de bones cançons, i sobretot saben defensar-las en directe. Entre els millors d'aquest any. Atents a aquest grup per que promet i molt.

Llàstima que després de tota pujada sempré ve una baixada i els Mission of Burma, un grup que m'havien dit que eran la bomba en directe, van se una baixada, i de las bones. Aquests van venir a complir i prou.

No pas com els caps de cartell, els Pavement, que aquest si que van demostrar que la seva reunió no ha estat motivada només pels calers. Gràcies a un gran repertori, a la seva qualitat com a músics i a las ganes que li van posar em vaig perdre als Apse. Una altra vegada serà, però no tots els dies es pot veure a un grup que és història viva del rock.

Tot i que no m'agraden vaig provar de fer temps amb els Fuck Buttons fins a l'hora que començaven els Delorean. Impossible. Ja portava 8 hores de festival i havia de currar al dia següent. Calia reservar forces per divendres que també feia pinta que seria un dia força llaaaarg!!!

_

Decisió ràpida

A la vida hi han dies en els que s'han de prendre decisions sense tenir ni tant sols temps per rumiar-les. Cal triar una opció en questió de segons, encara que no tinguis gaire clar quina és la decisió correcta. Doncs avui ha estat un d'aquests dies.

A la empresa tenim 2 lavabos. A un no funcionava l'aigua, però tot i això la gent ha continuat fent-lo servir fins que algú amb una mica de seny ha decidit posar un cartell.

A l'altre lavabo hi ha aigua. El problema és que no hi ha llum. I és en aquets momet que el meu metabolisme ha decidit que era el moment indicat per llençar las escombreries. Urggg!!!

Terrible dilema! Si anava al lavabo sense aigua corria el risc d'esquixar-me el cul amb els pixums acumulats dels meus companys de feina. Ufff! Massa desagradable. Clar que si anava al lavabo sense llum la situació no era gaire millor; a las fosques podia ser força complicat saber quan podia donar per totalment net el tercer ull (Per cert, com s'ho fan els cecs?)

A quin lavabo creieu que vaig acabar anant quan ja no vaig poder aguantar més?

Solució

_

Matt and Kim

Definitivament no és la millor cançó del mòn. El ritme és totalment plà, els teclats sonen a "cabra i escalera", i la tornada és mès bàsica que l'argument d'una peli de Charles Bronson. Però trobo que és una videoclip collonut per començar la setmana.

_

Invasió al Vallès

Sembla ser que un parell d'al.lienígenes s'han instal.lat a Cardedeu i han vingut carregats amb un arsenal de músiques d'altres mons. Si els divendres passes per allà prop, vigila! Seriós perill d'abducció.

_

Lapidario (XXXV)

"Demasiado artista suelto pa tan poco talento"

El crític poeta

_

Mumford & Sons

No els conec de res. Ni tant sols em sonen. Però m'ha fet gràcia el nom del grup, els he escoltat, i he pensat que potser seria una bona cançó per alegrar una tarda grisa de divendres. Salut!

_

Com reconèixer un retarded (I)

Mai ha estat tant senzill. Ara ja venen anellats de serie.
Nota: Si algú que s'ha comprat la pulsereta màgica llegeix això i se sent ofés és que ha entés perfectament el missatge. O no.
_

Frank Plant

No tinc clar si Frank Plant és el seu nom autèntic o només és un malnom artístic. Tant és. A mi m'agrada pensar que és una combinació dels noms dels cantants dels Pixies i dels Zeppelin, suposo que per que las seves escultures en van plenes d'el.lements de la cultura del rock. Clar que no tot és rock'n'roll a la seva obra. També hi han un munt de referències a artistes clàssics com El Bosco o Goya. Acostumen a ser reinterpretacions plenes d'ironia d'obres força conegudes on l'escultor acostuma a denunciar la dictadura subtil (o no tant) que exerceixen els grans capitals sobre els consumidors.La veritat es que ja fa uns quants anys que conec l'obra de Frank Plant, però des de ja fa messos estic al.lucinat amb una de las seves peces anomenada "Something for everyone". Un kalashnikov vermell, a mig camí entre l'homenatge a una obra mestra del disseny industrial i la denúncia dels milions de víctimes provocades per l'AK-47. Llàstima que sigui massa gran per casa meva i massa car per la meva economia!
_

The Raveonettes

Avui al Maremagnum. I a més per la patilla.

_

Lapidario (XXXIV)

"Hay que pensar a lo grande. El negocio ahora pasa por especular con países."
Uno que se forra sin mirar a quién... jode
_

La cançó de la remuntada

Porto tot el puto dia donant-li voltes al cap a la cançó que han fet servir per l'anunci de la remuntada i tot just abans de començar el partit he aconseguit enrecordar-me.I a més vene al Primavera

_

Fa, fa, fa, fart

El PSC fa el ridícul

CIU fa la pena

ERC fa cagar

ICV fa riure

El PPC fa fàstic.

I jo ja estic més que fart.



La política catalana fa aigües.
Però a sobre nostre.
_

San Yordi

Ella li va regalar l'únic llibre que savia que ell seria capaç de llegir-se.
Ell li va regalar l'única rosa a la que savia que li treuria profit .
Felis San Yordi, li va dir ell a cau d'orella mentre li apartava la tira del tanga per demostra-li tot el seu amor.

_

Teletabis soooooon, teletabis so-ooooon...

TinkyWinki, Dissi, Lala, i Pol
TinkyWinki, Dissi, Lala, i Pol
TinkyWinki, Dissi, Lala, i Pol
Teletabis soooooon, teletubbies soooon

_

Anastasia

Fa un parell de dies vaig rebre un e-mail força estrany. Tot i que en principi em va fer sospitar una mica avui m'he decidit a donar-li una resposta com cal.

Hola extrano. No estoy hace mucho tiempo recibi una carta en mi direccion de correo electronico. De "Netclub" o "facebook" no recuerdo exactamente. con su direccion. Desde que se registro alli, pero no me ha traido el exito de las citas, y he eliminado mi perfil, pero entonces recibi una carta de sitio algunos eso. Si esto no es spam?, Yo le diga que no mucho de mi, soy un joven de 26 anos. crecimiento de 171. peso 56 kg. Mi nombre Anastasia. Yo vivo en Rusia desde la ciudad de Kazan. Si no spam, y te interesa Espero oir de usted una buena respuesta.

Hola Anastasia. Abans que res un petit aclariment. Sento decepcionar-te, però el meu anus no és de tamany extra. Ni tant sols és gran. Jo més aviat diria que és normalet. Ni gaire obert, ni gaire tancat. Segurament per que fins ara, tret de situacions força excepcionals que ara no venen al cas, sempre ha estat un anus de sentit únic: el de sortida.

Aclarit aquest punt he de dir que no m'estranya que els teus intents de contacte no hagin tingut gaire èxit. Algú que d'entrada demostra tant d'interès en el diàmetre de l'anus de las seves futures parelles, i que a sobre gasta la teva pinta de travelo acabat d'operar, resulta com a mínim inquietant.

No tinc clar com serà a Kazan, però al meu pais a la majoria dels homes que es tenen per tals els intimida la possibilitat de que la seva dona pugui tenir el clítoris més desenvolupat que la seva cigala. I el fet de que tinguis, com manifestes al teu e-mail, 26 anus tampoc és que els animi molt. Clar que de desviats n'hi ha per tots els gustos.

Per cert, quan parles de 171 de creixement exactament a que t'estàs referint? Per que vist el to del teu e-mail sembla que parlis de la mida de la teva cua en estat d'erecció. Encara que la cosa tampoc millora gaire si t'estàs referint a la teva alçada. 171cm. i 56kg? Nena, tu no ets l'Anastasia, tu ets l'Anorèxia en persona!

Finalment em demanes una bona resposta. Francament, estic tant desorientat que la millor resposta que se m'acudeix és la lletra d'aquesta rumba taleguera del mític cantant El Pelos:

"Travesti, travesti, con esa boca

a mi no m'engañas que se te nota

Travesti, travesti, no me digas eso

que tu lo que quieres es dármela con queso"

Fins aviat i records a Putin

_

Scratching the eggs

Fa dies que sembla que tingui el blog absolutament abandonat. Doncs no és així. De fet hi entro cada dia. Tampoc és per una questió de manca d'imaginació. Continuament en venen al cap noves idees. I sempre acostumo a escriure sobre ellas. Però indefectiblement arriba un moment en que em'avorreixo i deixo l'entrada arraconada per un altre moment. Un altre moment que mai arriba.

Potser algú de vosaltres tindrà la temptació de posar-se la bata de psiquiatra per ferun comentari del tipus "Potser no pots escriure de res per que ets incapaç de escriure sobre allò que de veritat t'amoina." Que li donin pel cul! A ell, als seus consells i a la seva iaia encara que no sigui viva.

Simplement passa que després de 8 hores de feina barallant-me amb un ordinador que no te prou potència com per moure la nova versió del programa amb el que treballo, i després d'estar-me cada dia un parell d'hores empapant-me de las prestacions dels actual portàtils, quan arriba el moment de posar-me amb el blog estic tant saturat d'ordinador que ja només tinc ganes de jeure al sofà amb una cervesa i gratar-me els collons. Literalment.Segurament quan trobi un portàtil amb pantalla de 13", processador i5, 4Gb de Ram, Windows 7 de 64 bits, tarjeta gràfica dedicada, wi-fi, connexió HDMI i bateria de 6 cel.les, segur que torno a publicar amb més regularitat. Confio que sigui la propera setmana.

Bon cap de setmana. Emborratxeu-vos, balleu, i folleu tant com pogueu!
_

Lapidario (XXXIII)

"Si 3 gols és un hat-trick, 4 gols que és? Un tetra-brik?"

Una no gaire futbolera

_

Cristo Vive en Hospi

No lo digo yo. Lo dice está furgoneta aparcada en mi barrio, que evidentemente tiene mucha más credibilidad que este blog.

_