El foc va començar a Tunísia i s'ha anat estenent per tota la ribera sud de la Mediterrània i l'Orient Mitjà. Els règim tunisià va caure, després va caure l'egipci, ara està caient el règim libi. En aquests últims anys hem vist com sàtrapes i tirans queien en desgràcia a ulls dels mateixos governs d'Estats democràtics que no fa tant els lloaven i protegien. Però caure en desgràcia a ulls d'Occident no vol dir necessàriament que aquests règims s'enfonsin. L'exemple més clar seria el règim teocràtic iranià que no cau i que reprimeix amb gran brutalitat qualsevol protesta com vam poder veure després de les eleccions de 2009. Veiem que s'han produït revoltes contra els seus règims a 13 països, que dos dels règims que podien semblar més forts han caigut, el règim libi intenta mantenir-se al poder encara que sigui damunt dels cadàvers dels seus propis ciutadans. Gadafi fa més de 40 anys que està al poder, es un personatge histriònic i estrambòtic que viu al marge de la realitat encara que sigui enviant els seus compatriotes directament al paradís abans d'hora. Va fer que la seva aviació bombardegés la població civil però ha començat a perdre el control de la situació. Dos pilots libis van fugir amb els avions. A Gadafi cada vegada li queden menys partidaris, per això ha contractat mercenaris que encara tenen menys escrúpols que el propi Gadafi. Líbia va camí d'una guerra civil. La revolta a Bahrain ha obligat a eliminar del calendari del campionat de Formula 1 el campionat de Bahrain, La situació no està per fer carreres però és curiós que les protestes contra el règim d'aquest país passin a segon terme als telenotícies i que es destaqui la suspensió d'un Gran Premi d'automobilisme pel damunt del fet que el règim d'aquell país pugui ser enderrocat pel seu poble. Estan bojos aquests periodistes, i nosaltres ens hem tornat insensibles. Els israelians no estan gaire tranquils tenint Egipte, Jordània, Iran, Iraq i Síria en ebullició, i el Líban, per descomptat, i amb el temor que la caiguda del règim de Mubarak a Egipte pogués suposar la seva substitució d'un règim islàmic. Tampoc és per està tranquil que pugui caure la monarquia jordana. Des del meu punt de vista el cas d'Iran és especialment preocupant. El règim té una oposició cada cop més forta, malgrat la dura repressió i els intents de silenciar-la. El règim podria creure que per distreure el personal una guerra no seria pas mala idea. És curiós que el règim iranià fortament discutit en el seu país malgrat la dura repressió contra el seu poble no deixi de llençar consignes cridant als ciutadans dels seus veïns a enderrocar els seus règims autoritaris. Fa uns quants mesos vaig titllar a Ahmadinejad de piròman d'Orient Mitjà quan va visitar el sud del Líban, ara és molt pitjor perquè va cridant a la insurrecció de les masses a altres països contra les tiranies que hi governen però reprimeix als seus contestataris amb gran duresa. És perillós anar abocant benzina als incendis quan aquests t'envolten però Ahmadinejad porta el bidó ple de benzina.
17/12 Tunísia
14/01 Jordània
25/01 Egipte
27/01 Iemen
5/02 Síria
12/02 Argélia
14/02 Bahrain i Iran
15/02 Iraq i Líbia
18/02 Kuwait
20/02 Marroc
27/02 Oman
Ben Alí (Tunísia) i Mubarak (Egipte) ja han caigut. Dels altres règims n'hi ha que s'han fet dimitir algun ministre i han promès reformes – altra cosa és que aquestes reformes arribin a fer-se -, i tenim el cas del règim libi, concretament el dictador Gadafi que ha anat perdent el control de bona part del seu país però que no deixa de fer proclames afirmant que el seu poble l'estima i que sense ell no és possible viure, i dóna les culpes a AlQaida d'estar al darrera. El règim de l'Iemen acusa a Israel de promoure les revoltes.Nota: Va ser Ronald Reagan qui va respondre a un periodista que Saddam Hussein "és un fill de puta, però és el nostre fill de puta", llavors era encara un aliat dels Estats Units a la zona. Ja veiem com va acabar Saddam, quan va deixar de ser el fill de puta dels nord-americans i va convertir-se només en un fill de puta.
Caen los hijos de puta (I)
El fuego comenzó en Túnez y se ha ido extendiendo por toda la ribera sur del Mediterráneo y Oriente Medio. Los régimen tunecino cayó, después cayó el egipcio, ahora está cayendo el régimen libio. En estos últimos años hemos visto como sátrapas y tiranos caían en desgracia a ojos de los propios gobiernos de Estados democráticos que no hace tanto los alababan y protegían. Pero caer en desgracia a ojos de Occidente no quiere decir necesariamente que estos regímenes se hundan. El ejemplo más claro sería el régimen teocrático iraní que no cae y que reprime con gran brutalidad cualquier protesta como pudimos ver después de las elecciones de 2009. Vemos que se han producido revueltas contra sus regímenes en 13 países, que dos de los regímenes que podían parecer más fuertes han caído, el régimen libio intenta mantenerse en el poder aunque sea encima de los cadáveres de sus propios ciudadanos. Gadafi hace más de 40 años en el poder, es un personaje histriónico y estrambótico que vive al margen de la realidad aunque sea enviando sus compatriotas directamente al paraíso antes de tiempo. Hizo que su aviación bombardeara la población civil pero ha comenzado a perder el control de la situación. Dos pilotos libios huyeron con los aviones. A Gadafi cada vez le quedan menos partidarios, por eso ha contratado mercenarios que todavía tienen menos escrúpulos que el propio Gadafi. Libia camino de una guerra civil. La revuelta en Bahrein ha obligado a eliminar del calendario del campeonato de Formula 1 el campeonato de Bahréin, La situación no está para hacer carreras pero es curioso que las protestas contra el régimen de este país pasen a segundo término en los telediarios y que se destaque la suspensión de un Gran Premio de automovilismo por encima de que el régimen de ese país pueda ser derrocado por su pueblo. Están locos estos periodistas, y nosotros nos hemos vuelto insensibles. Los israelíes no están muy tranquilos teniendo Egipto, Jordania, Irán, Irak y Siria en ebullición, y el Líbano, por supuesto, y con el temor de que la caída del régimen de Mubarak en Egipto pudiera suponer su sustitución de un régimen islámico. Tampoco es por está tranquilo que pueda caer la monarquía jordana. Desde mi punto de vista el caso de Irán es especialmente preocupante. El régimen tiene una oposición cada vez más fuerte, a pesar de la dura represión y los intentos de silenciarla. El régimen podría creer que para distraer al personal una guerra no sería mala idea. Es curioso que el régimen iraní fuertemente discutido en su país a pesar de la dura represión contra su pueblo no deje de tirar consignas llamando a los ciudadanos de sus vecinos a derribar sus regímenes autoritarios. Hace unos meses me tildó a Ahmadineyad de pirómano de Oriente Medio cuando visitó el sur del Líbano, ahora es mucho peor porque llamando a la insurrección de las masas en otros países contra las tiranías que gobiernan pero reprime a sus contestatarios con gran dureza. Es peligroso ir vertiendo gasolina a los incendios cuando éstos te rodean pero Ahmadineyad lleva el bidón lleno de gasolina.
17/12 Túnez
14/01 Jordania
25/01 Egipto
27/01 Yemen
5/02 Siria
12/02 Argelia
14/02 Bahréin e Irán
15/02 Irak y Libia
18/02 Kuwait
20/02 Marruecos
27/02 Omán Ben Alí (Túnez) y Mubarak (Egipto) ya han caído. De los otros regímenes hay que se han hecho dimitir algún ministro y han prometido reformas - Otra cosa es que estas reformas lleguen a hacerse -, y tenemos el caso del régimen libio, concretamente el dictador Gadafi que ha ido perdiendo el control de buena parte de su país pero que no deja de hacer proclamas afirmando que su pueblo lo ama y que sin él no es posible vivir, y echa las culpas a AlQaida de estar detrás. El régimen del Yemen acusa a Israel de promover las revueltas.Nota: Fue Ronald Reagan quien respondió a un periodista que Saddam Hussein "es un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta", entonces era todavía un aliado de Estados Unidos en la zona. Ya vemos como terminó Sadam, cuando dejó de ser el hijo de puta de los estadounidenses y se convirtió sólo en un hijo de puta.
