La font de can Font Bernat

De petit m'agradava quan em portaven per la vall de Sant Daniel per les fonts que hi havia: del Bisbe, davant una botiga on venien uns "nisos" extraordinaris, d'en Pericot, davant les monges, d'en Fita, sempre amb cues de gent per agafar-ne aigua, dels Lleons, mai n'havia sabut perquè del nom, del Ferro, amb una aigua que agradava als grans i jo la trobava massa àcida. Potser pel fet de viure a una casa, a Ballesteries 22, amb una font a la façana, això que sortís aigua de terra em fascinava. A peu moltes d'aquestes fonts podien resultar llunyanes, però la bicicleta permet arribar-hi sense problemes. Així vam "descobrir" les fonts de la Vall Fetgera, tot seguint el Celré; la font d'en Lliure, que vam aconseguir que el Consorci de les Gavarres arreglés, les fonts de Sant Gregori, i tantes d'altres. El temps va fent, però, que moltes d'aquestes fonts vagin desapareixen (a Girona la font de l'Abella, la font del canó o la font del Rei ja no existeixen) per falta d'ús, d'utilitat o d'aigua. Amb tot això, i les possibilitats que dona internet vaig començar a fer un recull de fonts del Gironès.

D'aquí a rebre més pistes sobre més fonts només hi ha un pas, i així aquesta ruta és fruit de dues informacions, una rebuda directament d'en Pere i l'altre d'en Narcís que proposava una ruta que sortia de Bescanó i passava per una font. En Pere només mencionava el nom de la font i que rajava sempre. La ruta d'en Narcís, disponible en GPS, deixava clar l'existència d'una font, però no en parlava gaire. I això d'un joc de pistes que cal anar lligant és perfecte per muntar una sortida en bicicleta.

A les 9 del matí en Lluís, en Miquel, en Jordi i en Josep M començavem a pedalar per les hortes de Santa Eugènia cap a Bescanó. La ruta estricte que teniem al GPS semblava curta, i l'haviem d'allargar d'alguna manera. Per això hi ha el pas de la Pilastra, que permet travessar el Ter i fer un tram per l'altre banda. De passada podiem veure el que queda de la font d'en Perris, al costat del camí que seguiem. En arribar a la sorrera de Vilanna vam aprofitar la passera i vam tornar a travessar el riu, que vam seguir de baixada (aquest és un passeig recomanat) fins arribar a can Bosc, una casa en runes que més d'un voldria per arreglar. Uns metres més enllà travessem la carretera i la sèquia que alimenta la central modernista del Turó dels Cavalls, on enfilem un camí que voreja la muntanya i que ens porta fins l'ermita de Santa Margarida. Abans, però, haurem passat pel costat d'un antic pont de pedra de dos arcs, avui en desús, però que indica la riquesa de la zona en altre temps i la importància de la ruta. I davant de Santa Margarida un altre pont d'una arcada al costat del mas Viader ho confirma. Encara trobarem les restes d'un altre pont més endavant, però aquest, pel seu estat, potser serà de les darreres vegades que veurem.

Uns metres més endavant arribem a la carretera de Bescanó a Estanyol a l'alçada de cala Casilda, una de les referències de la ruta d'en Narcís. La ruta canvia totalment de perfil. Si fins ara haviem anat passejant tranquilament, gairebé sense fer servir el canvi, a partir d'aquí comencem un tram trencacames que serà la tònica dels propers quilòmetres. Uns metres més enllà deixarem la carretera i tombarem cap a la dreta, per una pista asfaltada que es comença a enfilar ràpidament i que ja fa que hagim de canviar de plat. El camí s'endinsa pel bosc de freixes i platans tot resseguint el torrent, gairebé sempre en lleugera pujada fins arribar al paratge de la Font de can Font Bernat (en aquest cas cal dir allò de valgui la rebundància), leitmotiv de la sortida. Tenim dues opcions, o cap a la dreta, per on en Miquel va anar recentment i que mena cap al Mas Llunés, o cap a l'esquerra, que ves a saber on mena, però que puja. Obviament anem cap a l'esquerra. Cal dir que pel camí anem trobant senyals de la ruta 8 del centre BTT del Gironès. Després d'una nova pujada veiem una carretera al fons (després, al Google Earth, veurem que és la carretera de L'Estanyol al Mas Llunés, però cal reconèixer que no teniem ni idea d'on erem), però hi ha al menys tres motius per no anar-hi: hi ha asfalt, està senyalitzat i fa baixada. Així doncs girem cap a l'esquerra i vinga, cap amunt. Quan sembla que la pujada s'acaba fem la paradeta per a l'esmorçar, que a suggerència d'en Miquel no haviem fet a la font en previssió de les pujades que ens esperaven. Un parell de quilòmetres més endavant tornarem a trobar una carretera, aquest cop la que venia de cala Casilda, i girarem a la dreta per deixar-la a l'alçada de can Tet Sureda, on agafarem la pista que hi ha a la nostra esquerra i que encara ens farà pujar un pel més.

Des d'aquest punt, i després d'un tram de més o menys planeig, una divertida baixada de més de 4 kim que ens portarà fins al Mas Porcell. Una mica més de baixada, fins al Reramús. Per acabar de tancar la ruta enfilem pel camí de l'esquerra que ens portarà fins al carril bici, i d'aquí cap a casa. Encara, però, hem pogut saludar a en Josep M S que venia de fer una volta suau amb la bicicleta.

Com sempre en Lluís n'ha deixat constància fotogràfica.

Una matinal per terra de volcans

De vegades fer una crònica és especialment fàcil. La mateixa paraula, "crònica", indica una successió temporat d'esdeveniments. En altres ocasions, però, el que s'amuntega són sensacions, i aquestes tot sovint tenen el vici d'anar desordenades. La "pedalada" de Santa Pau probablement ha generat més sensacions que esdeveniments, i això fa difícil passar-la a un escrit.

Tot just clarejava, a quarts de vuit del matí, quan 4+1 (els dos Josepsmaries, en Lluís, la Victòria -que avui ha comés l'error d'estrenar-se en això de la bicicleta de muntanya, a més d'en Josep, que havia previst anar-hi pel seu compte i que ha coincidit amb nosaltres) hem començat a tirar cap a Santa Pau. El primer dubte del dia ha estat triar quin era el camí adequat per anar cap a Santa Pau: per la carretera de Banyoles a Santa Pau o per Besalú i Olot. Al final hem optat per la segona opció, i encara hores d'ara no està clar que fos la millor, tot i que la tornada l'hem fet per l'altra. Quan erem a l'alçada de Besalú el dia ja s'estava mostrant plorainós, suposo que per la pena que li feiem quan anavem cap on anavem. Finalment hem arribat a Santa Pau, on tot de cotxes indicaven de manera incofusible on seria la sortida. En Josep ja feia una estona que hi havia arribat i ja tenia el número enganxat a la bici.

L'equipament del personal ja va espantar una mica a la novata, però valenta ellà no es va deixar amilanar. A les 9 en punt (hora de Santa Pau) sonava el petard que donava la sortida. Amb calma comencem a pedalar, tot i que per davant n'hi ha que hi posen més ganes (deuen tenir pressa per tornar a casa). El primer quilòmetre és tranquil, fins la primera pujada on salta la primera cadena. Ai que això es complica. Uns metres més enllà ja veiem que la cosa va en sèrio: no vorejem Santa Margarida, com semblava al plànol: hi pugem. I després de pujar, baixem. I no passem per la part de baix de la serra de Finestres: hi pujarem. A més, per una senyora pujada. Uff, el nou fitxatge ja ens està maleïnt els ossos. I vinga, amunt i amunt!.

Quant finalment arribem a dalt (o el que ens semblava a dalt) ens diuen que tranquils, que ja arriba l'avituallament. I nosaltres que ens ho creiem. Encara quedarà baixar pel costat del torrent de Matabous (suposo per les lloses de pedra que, amb la fina pluja que cau esdevenen una pista de patinatge). En arribar a baix, fang i tornar a pujar per un corriol pel costat d'un altre torrent que devia matar als ases que el van fer. En arribar a dalt, encara una pujadeta per poder "reavituallar-nos". De la vista, us n'adjunto una foto. Sí, ja sé que no es veu res, però és el que hi havia: boira. Els boscos, però, impressionants. Les fotos que va fer en Lluís ja us ho mostraran (tot i la poca llum)

Per animar-nos ens diuen que només queda baixada, però no diuen cóm es baixa: un corriol de cabres impossible de fer en bicicleta, amb pedres i salts de més d'un metre d'alçada que el fan impossible de fer en bicicleta.

Quan finalment vam arribar en Josep ja ens esperava. Ell sí que ho va saber fer: va fer la volta llarga, que no tenia la baixada impossible. L'entrepà de botifarra i el buff commemoratiu, però, no ens el treu ningú

En resum, d'aquesta sortida queden els punts següents:

• Els de la Garrotxa parlen raro, això ja ho sabiem. Però que a una passejada amb la bicicleta al damunt en diguin pedalada en bicicleta potser és fer-ne un gra massa
• Qui no carda a Olot, no carda enlloc, i a nosaltres ens van ben cardar amb la baixada!
• Els paisatges de la Garrotxa són impressionants
• La organtizació, tret dels problemes de llenguatge, molt bona
• El pernil ja us ho diré. Ai, que no us he explicat que vaig guanyar un pernil
• Laura, vas fer be en no venir. Miquel, idem. Els altres que no vam venir, també.
• Victòria, nosaltres no sóm així, de veritat

Una de les muntanyes (turons) més altes del Gironès...

Suposo que alguns de vosaltres heu vist la pel.lícula "The Englishman Who Went Up a Hill But Came Down a Mountain" (protagonitzada per Hugh Grant l'any 1995), probablement en versió castellana. Narra les peripècies d'un geògraf anglès que, en l'epoca en la que s'estava cartografiant la illa (per molt gran que sigui Gran Bretanya només és una illa), quan va arribar a un poble i, després de mesurar l'alçada de la muntanya més coneguda de la contrada, va descobrir que per l'alçada que tenia no podia ser nomenada com a tal, i quedava en la categoria de puig. No us explico com continua però us la recomano. Sí que us puc dir que una de les primeres vegades que vaig pujar a Sant Grau em vaig sentir a l'inrevés que l'anglès en qüestió: em semblava que havia pujat una muntanya, i l'alçada oficial era inferior a la que jo havia sentit que pujava. Com els del poble en qüestió, jo no podia acceptar això i vaig fer-ho notar a l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Doncs per que veieu, al final havia pujat els gairebé 500 m de la muntanya, en lloc dels 450 escriturats (la culpa, com sempre, de Madrid):

----- Original Message -----
Sent: Friday, September 01, 2000 11:33 AM
Subject: Alçada Puig de Sant Grau

Benvolgut senyor,

En primer lloc li agraïm sincerament el seu interès per la cartografia i per l'observació que ens ha comunicat.

Desprès de consultar diferents fonts d'informació, hem de comunicar-li que les seves sospites sobre una errada en la cota del vèrtex geodèsic de Sant Grau són certes. La Xarxa Geodèsica de Primer Ordre i la d'Ordre Inferior (abans segon i tercer ordre) és propietat de l'Instituto Geográfico Nacional del Ministerio de Fomento. Les coordenades oficials d'aquests vèrtexs són publicades per aquest Instituto, per la qual cosa, la cota que surt en el mapa comarcal 1:50.000 de l'ICC (449.6 m) és la cota oficial donada per l'IGN. L'ICC ha dut ha terme una sèrie de campanyes de mesures amb aparells de GPS (Global Positionament System) d'alta precisió sobre la pràctica totalitat dels vèrtexs geodèsics situats a Catalunya. Per a que es faci una idea dels esforços emprats, s'han mesurat punts com l'Aneto, la Pica d'Estats, el Puigmal, etc. Evidentment, el vèrtex geodèsic de Sant Grau també va rebre la corresponent mesura d'alta precisió i la cota mesurada va ser de 499.87 m, situada a la base del pilar cilíndric del vèrtex.

En resum, no es tracta d'un error tipogràfic sinó d'una errada en les coordenades facilitades per l'IGN. Esperem que en properes edicions del mapa comarcal de Catalunya aquesta errada sigui corregida.

Restem a la seva disposició per qualsevol aclariment o consulta i li agraïm sincerament el seu ajut a millorar els nostres productes.

Atentament,

Àrea d'Aerotriangulació, Topografia i Xarxes

Doncs ja ho veieu, a Madrid no només ens retallen els drets i les inversions, si no que a més ens retallen les muntanyes. Però com que això no és un blog polític, anem al tema. Que els del Cartogràfic ja podrien haver-se enrotllat una mica i pujar els 13 cm que faltaven per arribar als 500 m, no us sembla?

A les 9:15 del matí, per allò que poguessim sortir de casa a les 9, amb una temperatura de 1º sota zero començava el primer reagrupament del dia que havia de quedar amb la presència de nous components per a la sortida: en Xevi, la Susan i en Dani, els dos Josepsmaries habituals, en Miquel, en Jaume, en Lluís i la Mun. Alguns feien dies que no ens veiem, i tot i la presumta duresa de la ruta i de la temperatura s'hi han atrevit.

Del primer tram només cal esmentar-ne la fred que hem passat, fins al punt que, en arribar a la Pilastra, no ens hem atrevit a travessar el Ter pedalant i hem optat per fer-ho pel damunt de les pedres. Covardia o seny?. A l'altra banda ens hem trobat amb una caminada popular, o sigui que hem hagut de fer zigazagues i pilotar amb cura per no atropellar a ningú.

En lloc de pujar pel camí clàssic hem optat per una variant explicada al llibre "En BTT pel Gironès" amb el nom de "Per la serra de Sant Grau". En arribar a dalt, però, abandonarem la ruta i seguirem direcció Sant Grau en lloc de les Serres. En algun tram la ruta està senyalitza amb el número 5 del Centre BTT del Gironès.

Després de resseguir el Ter, superar el Malpas, passar pel costat de les granges d'ànecs hem arribat a l'alçada de l'extracció d'àrids i mig ocult en un revolt a esquerres hi trobem el que sembla un camí perdut. Perduts a nosaltres? Però si en sóm els primers! Apa amunt. Abans, això sí, ens treiem una capa de roba i ens "reavituallem".

Un petit tram mig emboscat que fa pensar que això s'acabarà aviat es va aclarint, fins convertir-se en camí de veritat, això sí, que no para de pujar. I amunt i amunt. En pocs metres veiem la plana del Ter, però només hem pujat 70 m. Sóm a 200 i hem d'arribar a 500. Un revolt més, i una bassa fangosa de tot l'ample del camí. Però si fa temps que no plou! Però si és pujada, i a les pujades no hi ha basses!. Doncs ni cas, que el fang i la bassa hi són presents. Un cop més s'imposa el seny i gairebé tots l'esquivem a peu pel lateral. Els que falten? Doncs algú que ja havia dit que tornaria abans d'hora per compromisos personals i algú altra que va connectat a un equip de música i no veu que tothom ha esquivat la bassa. Això sí, la supera sense problemes (colla de cagats!).
La cosa continua cap amunt, tothom més o menys satisfet amb com van anant les coses. Puja, però es pot. Sí, sí... que us ho creieu tot! Que el peixet s'acaba, i s'acaba quan comencem a trobar pedres i pedrots al mig del camí. Malgrat algun intent dels més valents al final tots hem acabat amb el peu a terra. El tram en aquestes condicions ha estat curtet, però ha marcat. Un parell de zigazagues més amunt ja hem arribat a la pista que va de Sant Grau a les Serres, i amb l'arrancada que portaven, i tot i la pujada, hi ha hagut qui s'ha desviat en aquesta direcció, seguint les indicacions de la maleïda ruta cinc i del llibre!!!. L'opció correcta del dia era a la dreta, però l'engany que fes un principi de baixada només era això: un miserable engany.

Uns metres més enllà hem arribat al temut penúltim revolt de la pujada de Sant Grau. Els que hi heu pujat ja sabeu de què us parlo. Els que no, només heu de preguntar als que hi han pujat. Increïble, però tot i que la majoria hem optat per fer-ho a peu, en Miquel ha començat a pedalar, i pedalar, i esbufegar, i suar, i pedalar (encara més) i ho ha fet tot d'una tirada. Els altres com a mínim hem arribat a dalt pedalant... tot i que només el darrer tram.

El senyal de dalt encara indica els 450 m que un dia va fer aquest turó, que sens dubte és una muntanya. Això no ens ha fet deprimir, ans al contrari, i hi ha qui encara ha tingut esma de pujar dalt el pilar que sustenta el vèrtex geodèsic de la discòrdia. Això sí, tots hem pujat fins a la torre de guaïta de dalt l'ermita i, després de refer-nos, fotografiar-nos, admirar el paisatge i tornar-nos a abrigar hem començat a baixar.

La baixada l'hem fet pel camí clàssic, que ens ha portat fins el veïnat de la Argelaguer de Sant Gregori. Això sí, en el tram teóricament més fàcil, un tros de camí asfaltat, dos sustos: en un revolt que agafavem a més de 45 km/h un ha patinat i ha anat per terra, tot sigui dit que de manera controlada. Instants després un altre l'ha volgut imitar, però en primera instància se n'ha ensortit. Al menys això és el que es pensava... tot i el petit bony a la roda del darrere que ha ignorat. Com sol ser tradició en aquests casos es mantindrà l'anonimat dels afectats.

El nou reagrupament ens ha servit per continuar cap a la Pilastra tranquilament. Aquest cop, amb molta menys fred que a l'anada, sí que hem passat pel riu (i ningú s'ha mullat, segurament més per falta d'aigua que per excés de perícia).

Semblava que la ruta ja s'havia acabat, que només quedava el tram planer de les daveses quan... BAAAANG!!!!. El que mai s'havia vist: una coberta rebentada, i un botifarró de càmera aguantant senyorial i donant un aspecte ridícul a la roda que, quilòmetres abans, havia superat amb èxit una derrapada a 40 km/h. Què fer quan s'estripa una coberta? doncs si ets a prop de casa caminar... o esperar que una ànima caritativa s'apiadi de l'afectat. En aquest cas d'ànimes caritatives n'hi havia moltes... però amb cotxe només una :( O sigui, que ha pogut negociar el preu de la seva caritat! Aix, la caritat malentesa! I com es diu que "mal de molts, epidèmia", en el tram d'aproximació a peu fins el punt de recollida el ressagat encara n'ha trobat un altre al que li havia saltat la roda de darrere i per tornar-la a collar necessitava una clau especial!!!

Però res, que el problema al final s'ha solventat i tots hem arribat a casa. En Lluís n'ha deixat constància fotogràfica per a que tots els que heu vingut ho recordeu i els que no, ho envejeu. I si mai heu d'aterrar a Girona un dia de boira, núvols baixos, tempesta, visibilitat reduïda, recordeu-li al pilot que, si té cartografia antiga, pugi 50 m l'alçada de l'avió no fos cas que rasqui la panxa amb la senyera de dalt de Sant Grau.

Ruta pel Baix Empordà

Suposo que això d'empassar-nos el que els altres han cremat els catalans ho portem a la sang. Quan arriben aquestes dates, al nostre pais es va fent cada vegada més habitual menjar ceballots socarrats. Una tradició que fins fa poc era exclusiva de Valls s'ha anat escampant, com d'altra banda sol passar amb tots els mals costums, i no hi ha ciutadà de bé del nostre pais que no dediqui un dia a quedar enllafarnat, brut i emmerdosat de treure peles socarrades, sucar la tija en una salsa taronja i, agafant la ceba per les poques fulles verdes que li han quedat, aixecar la cara enlaire i empassar-s'ho tot tal com vé. Però això és un blog de sortides en bicicleta, no d'Història de la Cuina (segur que a la ESO hi ha algun crèdit de lliure elecció amb aquest títol), i aquí us explicarem la de diumenge.

Corrien les 9 del matí quan tota una colla de socis i patitzants de l'ADAC es van trobar davant la Sala de Ball de Girona. No era una matinal de dansa, si no el punt de trobada per sortir en cotxe, agrupats, cap a Verges, veritable punt de sortida de la pedalada. Tot i que pel camí haviem de trobar-nos amb la delegació de BCN, reduïda a una única representant, a Medinyà, la manca de definició en les indicacions va fer que no ens trobessim fins el camp de futbol del municipi del noi de... ostres, aquesta introducció tan llarga em fa recordar a cert cantautor català retirat, no? ASSASSINS! Bé, sapigueu que Verges és coneguda arreu precissament pel seu ilustre fill Francesc Cambó, i per la Dansa de la Mort (per això el punt de trobada a Girona?)

Acostumats a les sortides habituals, amb unes quantes pujades, alguna baixadeta divertida i algun rec amb aigua (o en el seu defecte, una bassa amb fang) l'estil cicloturista de la ruta, totalment plana, va representar una variació en la forma en la que solem fer les sortides. De Verges vam anar cap a Canet de la Tallada, d'allà a Torroella de Montgrí, on el grup (que aquesta vegada no serà detallat per que deviem ser una trentena) es va aturar a fer un cafetó. Val a dir que la planitut de la ruta no va servir per evitar els accidents, i una habitual de les caigudes va reincidir sense que en quedés constància fotogràfica. Per una vegada que hi ha parada per al cafè!!!.

Ja refets vam tirar cap a Ullà, d'allà a Bellcaire, poble del qual cal esmentar-ne la seva monumental casa de la Vila (la Vila és una noia que, com algú va fer notar, deu ser de molt bona família per que té les cases més cèntriques i ben cuidades de tots els pobles, tot i que pels noms de la zona -La Tallada, Verges- ben poques possibilitats hi ha que la col.loquem) per continuar cap a Tor on vam fer una petita pujada -la única del dia- per acabar arribant fins a Maranyà. De Maranyà cap a La Tallada, i d'allà retorn cap a Verges. Tot aquest darrer tram el vam patir amenaçats per un nuvolot negre que arrossegava els peus per terra i que feia pensar que acabariem una mica remullats, això sí, amb un fort ben del sud (sort que no era tramuntana).

La pedalada hauria acabat aquí (i de fet hi va haver algun abandonament), però ara començava la calçotada, motiu final de la sortida. Què s'ha de dir que no s'hagi viscut en una calçotada? Doncs per exemple, abans de començar la discusió sobre si calia o no calia escuar els calçots, o si calia cuinar primer les botifarres o les costelles. El cas és que al final l'apat va quedar rodó, tot i algun comentari sobre si la salsa (molt bona d'altra banda) enganxava prou o no enganxava.

El cas és que de calçot no en va quedar ni un, i la carn també va fer una bona fí. El vi es va acabar, i va anar tot tant i tant bé que el dia va acabar ploguent, cosa que no feia des de... ufff, ni se sap.

Podeu trobar fotos de la sortida fent click aquí

Pel que fa a la ruta propiament, podria haver quedat descrita només amb les paraules del poeta de la zona (ui, encara no n'he dit el nom), que a més, cantava:

El meu país és tan petit

que des de dalt d'un campanar

sempre es pot veure el campanar veí.

Diuen que els poblets tenen por,

tenen por de sentir-se sols,

tenen por de ser massa grans,

tant se val!

és així com m'agrada a mi

i no sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré

malalt d'amor pel meu país.