De vegades fer una crònica és especialment fàcil. La mateixa paraula, "crònica", indica una successió temporat d'esdeveniments. En altres ocasions, però, el que s'amuntega són sensacions, i aquestes tot sovint tenen el vici d'anar desordenades. La "pedalada" de Santa Pau probablement ha generat més sensacions que esdeveniments, i això fa difícil passar-la a un escrit.Tot just clarejava, a quarts de vuit del matí, quan 4+1 (els dos Josepsmaries, en Lluís, la Victòria -que avui ha comés l'error d'estrenar-se en això de la bicicleta de muntanya, a més d'en Josep, que havia previst anar-hi pel seu compte i que ha coincidit amb nosaltres) hem començat a tirar cap a Santa Pau. El primer dubte del dia ha estat triar quin era el camí adequat per anar cap a Santa Pau: per la carretera de Banyoles a Santa Pau o per Besalú i Olot. Al final hem optat per la segona opció, i encara hores d'ara no està clar que fos la millor, tot i que la tornada l'hem fet per l'altra. Quan erem a l'alçada de Besalú el dia ja s'estava mostrant plorainós, suposo que per la pena que li feiem quan anavem cap on anavem. Finalment hem arribat a Santa Pau, on tot de cotxes indicaven de manera incofusible on seria la sortida. En Josep ja feia una estona que hi havia arribat i ja tenia el número enganxat a la bici.
L'equipament del personal ja va espantar una
mica a la novata, però valenta ellà no es va deixar amilanar. A les 9 en punt (hora de Santa Pau) sonava el petard que donava la sortida. Amb calma comencem a pedalar, tot i que per davant n'hi ha que hi posen més ganes (deuen tenir pressa per tornar a casa). El primer quilòmetre és tranquil, fins la primera pujada on salta la primera cadena. Ai que això es complica. Uns metres més enllà ja veiem que la cosa va en sèrio: no vorejem Santa Margarida, com semblava al plànol: hi pugem. I després de pujar, baixem. I no passem per la part de baix de la serra de Finestres: hi pujarem. A més, per una senyora pujada. Uff, el nou fitxatge ja ens està maleïnt els ossos. I vinga, amunt i amunt!. Quant finalment arribem a dalt (o el que ens semblava a dalt) ens diuen que tranquils, que ja
arriba l'avituallament. I nosaltres que ens ho creiem. Encara quedarà baixar pel costat del torrent de Matabous (suposo per les lloses de pedra que, amb la fina pluja que cau esdevenen una pista de patinatge). En arribar a baix, fang i tornar a pujar per un corriol pel costat d'un altre torrent que devia matar als ases que el van fer. En arribar a dalt, encara una pujadeta per poder "reavituallar-nos". De la vista, us n'adjunto una foto. Sí, ja sé que no es veu res, però és el que hi havia: boira. Els boscos, però, impressionants. Les fotos que va fer en Lluís ja us ho mostraran (tot i la poca llum)Per animar-nos ens diuen que només queda baixada, però no diuen cóm es baixa: un corriol de
cabres impossible de fer en bicicleta, amb pedres i salts de més d'un metre d'alçada que el fan impossible de fer en bicicleta.Quan finalment vam arribar en Josep ja ens esperava. Ell sí que ho va saber fer: va fer la volta llarga, que no tenia la baixada impossible. L'entrepà de botifarra i el buff commemoratiu, però, no ens el treu ningú
En resum, d'aquesta sortida queden els punts següents:
- Els de la Garrotxa parlen raro, això ja ho sabiem. Però que a una passejada amb la bicicleta al damunt en diguin pedalada en bicicleta potser és fer-ne un gra massa
- Qui no carda a Olot, no carda enlloc, i a nosaltres ens van ben cardar amb la baixada!
- Els paisatges de la Garrotxa són impressionants
- La organtizació, tret dels problemes de llenguatge, molt bona
- El pernil ja us ho diré. Ai, que no us he explicat que vaig guanyar un pernil
- Laura, vas fer be en no venir. Miquel, idem. Els altres que no vam venir, també.
- Victòria, nosaltres no sóm així, de veritat
