Desfilada de moda

Quan arriba la primavera tot sembla més bonic. Els dies s'allarguen, els camps verdegen, tot floreix o comença a donar fruits. Sembla que tot llueixi més. I clar, a BTT Girona no podiem ser menys. Després d'un llarguíssim procés de decissió, un no tant llarg procés de disseny, el d'encàrrec i finalment el de producció ja podem lluir el nou uniforme de la temporada 2009-2010 (i a saber si 11, 12 i següents).

L'ocasió escollida no podia ser millor: la pedalada Girona-L'Escala, una sortida que ja va per la tercera edició i que ja està esdevenint un clàssic del mes de maig. I el dia, la inaguració de la setmana de Temps de Flors a Girona, que es corresponia, a més (per a qui no ho sàpiga, que deu se majoria), amb el dia d'Europa. Hi ha d'altres efemèrides del dia, com el 3-0 del València al Madrid... clar que això només és mig set i la setmana anterior n'hi havien clavat un de sencer. Però a nosaltres, el fungol no ens diu res. Doncs res, a lluir-la per L'Empordà, amb gran èxit de crítica i public. Va anar un xic justet: tot just el divendres, més al vespre que a la tarda, es van poder repartir. I el resultat va ser tan bo que ara ja s'està estudiant tota la línia de merchandising amb ulleres, portamondes, cascs... però be, això serà més endavant... o potser és fer volar coloms. Ah, queda per agraïr el magnífic disseny d'en Jose Notario i la feinada de negociació d'en Lluís (sí, el fotógraf també és el cap de compres).

Respecte al local triat per a la desfilada, les vores del Ter i la plana de l'Empordà, no hi ha res més a dir que les lloances ja conegudes (allò del "en un marco incomparable se presentó el nuevo equipamiento tanto masculino como femenino..." i veu de NODO). En total, uns 90 participants que van acabar la pedalada sense massa incidències, tret d'algú a qui l'excés de cel i dedicació ens l'ha acabat portant a l'hospital (cal esperar que tot acabi bé). La senyalització extraordinària va permetre que l'excés de cabal del Ter, que ens va barrar el pas a Sobrànigues, no fós cap impediment per arribar a destí. L'any que ve, més!

Des del Poste de Mata

De tant en tant, també toca fer comarques. Que si no s'ens acusa de centralisme (gironí, obviament). Aquesta setmana la proposta era sortir lluny... bé, anar fins al Pla de l'Estany. La visita, auspiciada per en Nat i proposada per la Mun, ens havia de portar fins el Puig de Can Ramió, una ruta que, en sentit contrari al que haviem de fer, estava senyalada en negre per el centre BTT del Pla de l'Estany. L'hora havia quedat clara: les 9:30. Clar que, sense voler ser sexista... ehem. El cas és que a les 10 tocades (l'hora, vull dir) començavem a pedalar des del Poste de Mata cap a muntanya. En un primer moment les coses semblaven fàcils, al menys pel que feia al grau de dificultat. El seguit de camins, corriols, opcions i desviacions feien, però, que la desorientació del guia fés necessari un cop d’ull a la cartografia del GPS. L’arribada a un senyal que marcava una ruta en BTT com a negre ja feia preveure cert patiment... que no arribaria fins més endavant.

Pel camí, una parada a Cal Sereno, on els estadants ens van oferir “Peace & Love”, ens van fer alguna foto, ens van explicar els plans urbanístics de la zona i ens van indicar l’estat d’una font pocs metres més enllà. Pocs metres, però en pujada: la font de la Bora. L’objectiu de la ruta no era, però, la font, si no el mirador de dalt de tot i clar, per això s’havia de continuar pedalant.

Dalt de tot (o per ser més exacte, al Puig de Can Ramió), la vista era meravellosa, amb un dia claríssim que posava als nostres peus un paisatge que no ens mereixem... però que tenim ben a prop, què carai!. Una oferta: “quereih unoh pihtashoh?”, anava oferint ressaladament un dels membres de l’expedició. Ni cas. I això una i altra vegada: “quereih unoh pihtashoh?”, repetia. Res, cadascú a la seva “son buenoh pa la prohtata!”... “ostres, a veure aquests pistatxos?”. A veure: o hi ha molta por amb el comportament d’aquest òrgan, o hi s’aplica allò de val més preveure que curar. El cas és que els festucs en qüestió (l’origen geogràfic dels quals va ser motiu d’un intens debat) van durar el temps justet de despellofar-los.

Acabats els pistatxos, festucs i les ganes d’admirar el paisatge tocava iniciar la baixada. Per que si ets dalt un turó, el que esperes és això, no? Doncs no: cap amunt un tram més: el destí era Pujarnol. En un moment determinat es torna a presentar una disjuntiva: camí ràpid, curt i amb molt pendent o un xic més llarg i més suau. L’opció: el llarg. I suau o era, però també ple de fang!

Al final de la baixada, Can Gelada, una masia molt ben conservada mantenint l’estructura original (res d’actualitzacions, tal com eren abans), magníficament arreglada amb flors i amb una simpàtica mestressa que molt amablement ens va explicar la història de la casa. Ara, però, no en parlarem.

Quedava la tornada cap a l’origen, un tram de la qual vam fer per la carretera de Rocacorba perseguint un cotxe que havia gosat avançar-nos.

El detall final: el pas per Miànigues, un poblet de Porqueres que val la pena de visitar.

Les fotos, com sempre, d’en Lluís deixen constància de la història.