Gastrociclisme

Aquesta crònica arriba amb una mica de retard, però és el que te quan et fas un fart d’alguna cosa: necessites una digestió llarga i tranquila per païr tot el que has menjat. No us penseu que la frase anterior sigui una metàfora referent al tip de pedalar que ens vam fer el cap de setmana, no (tot i que també vam pedalar una miqueta). Es la transliteració del molt, i molt bo, que vam menjar aquests dos dies al Delta de l’Ebre. A aquestes alçades gairebé tots (sempre n’hi ha algun que li costa més) ja haureu arribat a la sàvia conclusió que el títol té més a veure amb la gastronomia en bicicleta que amb la velocitat que els gasteròpodes poden assolir dalt d’una màquina. D’aquest darrer tema, si de cas, en parlarem en una altra ocasió.

Ja feia temps que es covia la idea presentada per la Laura d’anar una mica més enllà de les zones de pedalada habitual. I així, la mateixa Laura va proposar una pedalada pel Delta de l’Ebre, va preparar un cartellet promocional, va buscar allotjament i va proposar un parell de rutes per la zona. La darrera setmana va ser, com sempre, la de les altes de darrera hora i de les baixes inesperades. Al final, la Mun, en Lluís, els dos Josepsmaries, la Victòria i en Jordi (aquest sí que en sap, que s’apunta a les bones!) sortien des de Girona, mentres que Barcelona estava representada per l’esmentada Laura, en Dani, la Margot, l’Ana i la Helen.

De bon matí de dissabte començavem a baixar cap al Delta. En això estavem tots d’acord, el Delta era a baix, tan geogràficament com en alçada. Suposo que pel fet de ser tan avall es fa difícil treure’n aigua, però això ja seria entrar en temes fangosos i podiem patinar. Així, es presentava el clàssic problema del tren, però en versió automòbil: Si dos cotxes surten de Girona a una velocitat V1 en direcció sud i dos cotxes surten de Barcelona en la mateixa direcció a una velocitat raonablement semblant a V1, a quines hores X i Y han de sortir dels origens respectius si es volen trobar a una hora Z a un lloc indeterminat entre Barcelona i Tarragona? I el que és més important... hi haurà esmorçar al punt de trobada?. La segona resposta és fàcil: sí, si es queda a una àrea de servei. La primera no la sé, però el cas és que ens vam trobar al mateix punt amb una curiosa simultaneïtat. El que tocava eren les salutacions, les presentacions, passar llista... "ostres! Falta en Dani!" "Tranquil, que ja ve... ara és al Berguedà preparant una cursa d’orientació, passarà per Terrassa i després ja vindrà." "Ahhh!" Si aquest és l’especialista en orientació, i per anar a la desembocadura de l’Ebre puja fins el Cadí... ja em diràs com anirem els altres!

Enfilem cap avall, i ja comencen els problemes: els uns surten per l’Ampolla, els altres per Amposta. És el que tenen els GPS, que si els hi poses poblacions que comencen igual es fan un embolic. És el que tenen les dones, que si els hi dónes un mapa no el saben llegir. És el que tenen els homes, que no pregunten mai res. (les tres raons anteriors són per a que cadascú trii, segons si és home, dona o màquina, quina és la raó per que ens perdéssim abans d’arribar). El cas és que es presentava un dilema. Què fem? Ens reagrupem? Dinem? Anem a l’”hotel”?. Al final hom decideix anar fins l’”hotel”, cadascun pel seu compte... la qualcosa no és gens fàcil!. Al final ens hi trobem. Suposo que els més perspicassos ja haureu observat alguna cosa rara en el fet que “hotel” aparegui sempre entre cometes. De fet l’allotjament triat era un alberg de joventut on nosaltres erem els més joves (clar, què es podia esperar, si no!). La direcció del local ens havia preparat una suite duplex (sí, sí, dues plantes per a nosaltres!) amb 12 llits i cap llitera. El repartiment del local es va fer sense cap ordre i amb ben pocs problemes.

Següent decissió: on anem a dinar? Aquí hi va haver una fallada de l’organització: no havia quedat clar si menjavem de bocata o de restaurant, i la meitat de la colla portava bocata. L’altra meitat, aconsellada per la recepcionista (tot sia dit que se la va presionar una mica fins que va dir el que voliem que digués) va decidir anar fins l’Ampolla, a un local de renom el nom del qual ha quedat en l’oblit. Allà, la meitat sibarita es va obsequiar amb uns entrants consistents en amanida, xipironets, gambes... “les gambes, les voldran fregides o enfarinades?” Resposta obvia: “un plat de cada”. De segon, un arroç mariner. No cal dir que estava tot deliciós, i quan un dels bocateros va entrar per demanar un cafè, no va poder estar-se de demanar un plat i ajudar a acabar el sucós arroç que quedava sobre la taula. De gamba, això sí, no en va tastar ni una.

Havent dinat així no hi ha qui pedali, i clar, per païr una mica s’imposava una passejada a peu, que vam aprofitar per endinsar-nos per un camí-pont que s’endisava a la bassa de les Olles pel mig d’un canyissar. Això ens va permetre arribar fins una curiosa estació de bombeig que treia aigua de la bassa per enviar-la al mar. Estavem sota el nivell del mar!! De passada hom va intentar fer una classe d’enginyeria intentant explicar el funcionament d’un cargol d’Arquímedes. Per la cara que posaven tots davant l’explicació quan tirava palets a l’aigua per fer més visionable el funcionament crec que no s’en va sortir gaire bé, però l’intent estava ben justificat: el palet pujava aigües amunt!

"Què fem, anem en bici o què?"

Doncs apa, cap a l’alberg a buscar les bicis. L’equipament va ser ràpid, i en previssió que els mosquits estessin esperant ens vam ben ruixar del repelent repelent (no, no és un error, és que el repelent fa una pudor repelent). Abans de sortir, però, n’hi va haver un que, en una demostració de patositat (o anecositat, en català normatiu?) ja va caure en enganxar-se-li el pedal automàtic amb un xiclet. Seguint la política de la casa es mantindrà l’anonimat del protagonista per mantenir-ne el bon nom. Sí, ja sé que de bons noms no n’hi ha gaires, però permeteu la pressumció de bonhomia. L’objectiu era la punta del Fangar, i en poca estona ja erem al començament de la barra, entenent com a barra l’accident geogràfic corresponent i no una part del mobiliari típic d’un establiment de begudes. Començava aquí la tasca d’aproximació al Far per un camí de sorra, a punts compacta, a punts flonja. En aquests darrers trams les esses i algun ensurt van fer perillar la nostra verticalitat, però no consta cap caiguda espectacular digna de menció. Mentres uns feien fotos els altres van seguir avançant. Què diré avançant... van començar a volar! A volar? Però si van pel damunt de l’aigua! Un espectacular miratge feia que el terra desaparegués i cotxes, bicicletes i far, en la distància, semblessin no tenir cap recolçament. Us puc ben dir, però, que tothom tocava de peus a terra (que no vol dir que hi toquessin del tot).

La tornada no va tenir cap secret, tret d’un bon intent d’incloure un tram d’aventura per la platja que al final no es va fer efectiu. Els mosquits picadors no van aparèixer, tot i que els que es posen a la boca, a les narius, a les orelles, als ulls... allà on no els demanen van molestar en algun moment. D’ocells raros, en el sentit estricte d’au voladora, en vam veure algun, però com que no portàvem ni el manual d’ornitologia ni l’expert en fauna no s’en pot explicar gaire cosa. En total uns 35 km de planer.

En arribar, dutxeta i canvi de roba per anar a sopar. N’hi va haver un que per anar a la dutxa s’en va emportar el GPS. Tot i que a aquestes alçades ja no es mereix l’anonimat, més que res per que és el mateix del xiclet d’abans, la paciència del redactor i uns elevats principis morals fan que es continuii mantenint en silenci el seu nom. En aquestes en Dani, desorientat per la falta de referències, arribava per anar a sopar.

Després de sopar tocava anar a dormir, que en això sóm molt posadets. A l’obrir la porta de la suite, però... agggggss! Quanta humanitat! Mal està el dir-ho, però el resultat de tancar la roba de 10 persones que arribaven de pedalar a una habitació mal ventilada havia tingut uns resultats nefastos! I hi haviem de dormir! L’obertura de la única ventilació i la capacitat d’adaptació al medi de l’ésser humà van fer possible un intent de conciliar el són, que demà esperava més exercici. Al posar bé els llits, però, el del xiclet, el del GPS, el molt... encara en va fer una altra: al desplaçar el seu llit a l’altell sense rodapeus una mica més i el llença al daltabaix. I la veïna de baix, en defensa pròpia, va iniciar un contraatac verbal i un principi d’escalada (sí, escalada, que és el que es fa quan es puja per llocs no habituals) al piset de dalt. El resultat: un atac de riure imparable per part de l’innombrable. Per que això, senyors, això no te nom! Al final, afortunadament, el cansament de la jornada va poder més que la calor i tots calladets vam intentar agafar el son.

Ja sóm a diumenge, i toca l’altra punta del delta, la barra del Trabucador. Per això haviem de travessar el riu (me l’imaginava més gran), i el mitjà escollit, més que res per que era l’únic, va ser el tranbordador Garriga. A una banda del riu, on erem nosaltres, hi havia Deltebre (eps, que fins ara no us havia dit ón erem). A l’altra, Sant Jaume d’Enveja. Doncs això, com el dia abans, pel mig d’arrossars arribarem a la platja dels Eucaliputs. Una paradeta i vinga, cap a la barra del Trabucador. I és que això de la barra és el nostre tema. Abans d’arribar a la part més estreta de la barra uns torets miraven als que passaven pel davant seu. Una mena d’autopista de sorra compacta feia que cotxes i bicicletes agafessin les velocitats que podien o volien. Algun intelectual aprofitava el terreny per enlluernar a la seva xicota fent derrapar el vehicle al mig de la sorra. I nosaltres pedala que pedala. Ja arribavem a la part més estreta, i els menys habituats a pedalar ja en tenien prou. Tot i el terreny, totalment pla, pensaven el retorn i en els glutis adolorits per la falta de pràctica (de bici, vull dir). Els més avesats a pedalar iniciaven una cursa gairebé individual contrarrellotge cap a la punta. Set quilòmetres més endavant de la recta sense obstacles amb el mar a banda i banda una paradeta. Ostres, només hem arribat 5! La resta, o havia tornat tranquilament cap a l’alberg o s’esperava a mig camí. El que passa és que no erem a la punta de la Banya, paratge protegit del parc natural del Delta de l’Ebre, si no al principi de la Banya. Un senyal indicava una torre de guaita a 1.5 km, però no hi havia camí, s’havia d’anar per la platja. Les ganes que havien quedat el dia anterior de pedalar al costat de les onades van poder més que el pensament en el retorn, i, dit i fet, els 5 del club s’hi van arribar. Allà, finalment, i des de lluny, esperaven els flamencs. El guarda del parc ens en va explicar els seus costums i ens va facilitar els seus binocles per veure’ls de més a prop. Un altre objectiu aconseguit!

El retorn a l’alberg es va fer ràpid, recollint als membres desmembrats del grup, amb una rebentada que va solventar l’equip de mecàniques de la casa (de fet només una va fer de mecànica, però sempre és un primer pas abans de començar a aprendre com va això dels mapes), pas entre les llacunes de l’Encanyissada i la Tancada, travessa del riu –fent esperar un momentet el transbordador mentres l’especialista en restaurants reservava plaça per a dinar- nova dutxa i apa, cap als cotxes i a dinar. Havien estat 50 kilòmetres pedalant, amb un desnivell màxim, al pujar i baixar del transbordador, d'uns 2 metres.

En aquest dinar tampoc ens vam estar de res, i començant a les 4 eren passades les 6 i encara no ens haviem aixecat. Pel davant ens quedava un camí de retorn prou llarg a tots, que vam fer amb l’alegria d’haver passat un divertit cap de setmana gastronòmic amb l’excusa d’anar en bicicleta.

Aquest cop de fotògrafs n’hi va haver uns quants, i a més d’en Lluís, la Laura i en Josep M també han penjat unes quantes fotos.

L'hem petat!

És el primer cop que em passa... Sí, ja sé que sóna a tòpic, que és d'aquelles frases que, en situacions desesperades, i quan ja no hi ha cap possibilitat d'arreglar-ho, treuen més credibilitat encara al que la diu. Doncs és veritat! (sí, ja sé que encara treu més credibilitat). D'altres estareu pensant "Credibilitat? de quina credibilitat parla?, posant en dubte ja el principi bàsic que em presuposo de credibilitat. D'altres pensaran directament "Credibilitat? Què és això?". D'aquests val mes no fer-ne gaire cas...

Després de les queixes d'alguns participants a la sortida de la setmana passada, que volien que es fés pública la seva participació al "69 en bicicleta" aquesta setmana la cosa no ha pogut fer bona fí. Ja de bon matí pintaven bastos: un dels que havia de venir havia passat mala nit (això és el que ell declarava, tot i que amb d'altres paraules -ves que no hi tinguéssin res a veure les carpes de la devesa-) i s'en feia enrera, tot i les ganes que, insistia, en tenia. La meteorologia, però, acompanyava: ni un núvol al cel, que era d'aquell color blau intens que només presenta a la primavera. Més d'un mes de pluges gairebe diàries garantien dues coses: que els torrents portarien aigua i la verdor del bosc i sotabosc.

Doncs això, ja veus que els dos únics expedicionaris (què carai passa aquí? on s'amaga la gent? hi ha festes on no s'em convida?) començavem a pedalar tranquilament pel carril bici cap a Quart. El fang que s'enganxava a les rodes i les basses que anavem trobant prometien un dia divertit. La idea era repetir una pedalada que aquest any ja hem fet, però que encara no haviem pogut gaudir-ne al 100% per que no hi havia prou aigua: baixar el Celré des de dalt de tot, a la Vall Fetgera, fins a baix, a Quart. El xipixapi estava garantit, i esperàvem pedalar amb l'aigua pel damunt dels turmells per desfogar-nos tot el que fes falta. La ruta escollida era pujar per la casa dels ànecs en direcció a Sant Mateu de Montengre, travessar la carretera a l'alçada de l'Hostal del Peix i baixar cap a la Vall Fetgera. I teniem encara un segon objectiu:comptar quants cops travessavem el riu per dins l'aigua.

Només sortir de Quart ja n'hem comptat tres, en un tram que esperavem repetir a la tornada. Poc després, el torrent del Corb era el quart. Ja haviem trepitjat les primeres basses i no venia d'aquí enfangar-nos una mica més, tot i que el pedalar es feia més difícil del que és habitual. Haviem sortit tard, i ja en trobavem que baixavem, però nosaltres amunt i amunt.

Un cop travessada la carretera de Quart a Montnegre, abans d'arribar a Can Vinyoles, primera gran sorpresa del dia: una parella de boletaires enxampats amb les mans a la massa. Bé, als boletaires, quan s'els enganxa amb les mans a la massa vol dir que s'els enganxa collint el bolet. I quin senyor bolet! Un ciureny (ara en diuen ceps) d'aquells que surten a les notícies dels diaris. No és que portéssin gaire res més, però una cuàlvara llora i uns quants rossinyols si que havien trobat. Però nosaltres anavem al que anavem, i després de l'intercanvi d'informacions hem seguit endavant, fins les runes de Can Vinyoles, on hem aprofitat per fer un mos que ja ens haviem guanyat tot pedalant. Hem aprofitat per mirar si vèiem algun bolet, però cap dels que hem vist eren comestibles, així que ens hem preparat per la baixada.El primer cop que ho vam fer aquesta era la part més emocionant, la que haviem dibuixat sobre el mapa i haviem traspassat al GPS. Però ja sabeu que un cop passats els nervis del primer cop les vegades següents, tot i que gens menyspreables, ja han perdut un punt d'emoció (que no d'interés). Vull dir que sabiem què ens esperava. O això és el que ens pensavem...

Fins aquí només hi havien hagut els preliminars, aquells jocs que posen el cos a to per al que ve a continuació. Però passa el que passa, i de vegades la preparació s'allarga tant que, quan arriba el moment màgic ja t'ho trobes tot fet. Doncs això, que tot just iniciar la baixada se sent un catacrac i un renec. Això no estava previst, però ben bé podia ser simplement que alguna cosa hagués sortit d'on havia de ser. A la cadena em refereixo, en aquest cas particular. Doncs sí, la cadena havia saltat... però també el canvi sencer, que s'havia partit. De veritat que no m'havia passat mai. Us juro que és el primer cop!.

No ens ha quedat més remei que separar-nos, baixar a buscar un equip de rescat i recuperar la màquina i al seu propietari. Aquí s'hauria acabat la crònica si no arriba a ser que en Carri ens ha ofert la seva ranxera (o pickup, que en diuen ara) i ha facilitat les feines de trasllat. El cost: una safata de nespros. Gràcies!

Queda encara una solució proposada, tot i que massa tard per a l'afectat, per si mai us trobeu en aquesta situació: trenqueu la cadena, treieu el canvi i torneu a muntar la cadena sense el canvi. No podreu canviar automàticament, però al menys podreu pedalar i sortir de l'atzucac (paraula xula, no?). Cal, això sí, portar i saber utilitzar el trencacadenes. Però per això ja teniu la plana d'en Miquel on explica com fer-ho...

El resultat final: si no l'haguessim petat, no hi hauria hagut crònica, però ara sabriem quants cops es travessa el Celré si es comença a baixar des de la Vall Fetgera. Però en una crònica prèvia ja vaig dir que no hi havia ningú capaç de comptar-les...

Fangoteràpia del riu Ter (crònica d'una empastifada)

Sempre volem més. I llavors, quan ho aconseguim, s'ens escapa de les mans. La idea de fer una cosa extraordinària, fora del que és habitual, sól ser una característica d'aquelles ments inquietes que no en tenen mai prou. I d'això es tractava. L'any passat una colla vam fer una pedalada Girona-L'Escala, amb paella al final, que ens va deixar a tots molt bon gust de boca (tan la pedalada com l'arrós). I vam establir que ho hauriem de repetir, però amb més gent. Inclús em sembla que algú va dir que ho hauriem d'institucionalitzar (ja hi sóm, ja comencem a fer servir paraules complicades. Si el que volem només és passar-nos-ho bé!)

Només començar la primavera (diria que fins i tot abans) el tema ja es va començar a moure. Les limitacions de calendari d'uns i altres ho va deixar per molt avançada la temporada: el 31 de maig. Quan es va llançar el tret de sortida de la convocatòria (no el de la sortida) ja es va detectar una sobredemanda respecte a l'oferta disponible. "Afluixem, que això s'ens escapa!". "Lliguem-ho be i posem dates límit d'inscripció". "Deixem-ho amb els que ja sóm". És realment maco quan es fa una proposta i té un gran èxit d'acceptació.

El gran dia s'apropava, i els inscrits augmentaven. I a més, després de temps sense ploure, el mes de Maig anava avançant com el mes més plujós dels darrers anys (això del català, amb la seva varietat de vocals, permet escriure "mes més" que segons com resulta inclús difícil de pronunciar). Un grup expedicionari sortia a comprovar la viabilitat de la ruta una setmana abans, i en veure el fang que hi havia pel camí els hi entrava canguelis. Què fariem amb les gairebé 70 persones inscrites? Les rebossariem amb fang i després les passariem per la paella? No era això el que voliem: la paella havia de ser d'arrós, no de persones!. Que fem, ho desconvoquem? Esperem, esperem. El Windguru i el WeatherUnderground deien que no plouria, però des del Servei Català de Meteorologia i TV3 insistien en una setmana plena de pluges. A qui fem cas, als americans o als de casa. Saps què? Respectarem més als de casa, els hi tindrem més carinyo i fins i tot els mirarem amb un gran respecte, però els americans, en això dels satel•lits, en són els amos, i si ells deien que no plouria havia de ser que no plouria. Amb el Katrina ho van encertar: destruïria New Orleans i ho va fer. Clar que no van ser capaços de gestionar-ho... però d'això no en tenien la culpa els meteoròlegs. Ai... que aixo és la crònica d'una sortida, no del temps. Que si no acabarà semblant una trobada de veïns a l'ascensor!. Doncs decidit, tiràvem endavant.

El següent problema era la paella. S'hi havia anat afegint gent i ja arribàvem als 80 per dinar! Que no es troba un local així com així. Però res, en Carri ho tenia controlat. I tot i que el local era petit se les va empescar per trobar taules i cadires per a tothom, ni que fos a la terraça. Només faltava que no plogués.

Només faltaven 2 dies, i tot i l'esforços d'organització les coses semblaven que només estaven embastades. Altes i baixes d'última hora i la inestabilitat del temps feien patir. Però ja estava tot llançat, ja no es podia aturar.

Dissabte cap a les sis de la matinada (o abans): els que havien de venir de més lluny ja es llevaven "Per què s'ha de sortir tan aviat?"
Dissabte quarts de set de la matinada. Diana més o menys general! Hi ha qui s'espera una mica més: "total, fins a les 8 no es sortirà, i sempre hi ha qui es retrassa..."
Dissabte quarts de vuit de la matinada: Diana pels més tranquils. "Total, no serem pas els últims"
Dissabte, un quart de vuit de la matinada: Jordi davant de casa "Dring, dring, dring" "Vinga, que farem tard" (pensament: "però què s'ha pres aquest?")
Dissabte, gairebé les vuit de la matinada (ara ja en direm matí, que tampoc cal exagerar), la gent ja es va concentrant a Fontajau. Uns arriben en bici, d'altres amb cotxes més o menys preparats. Es comença a formar la colla. La furgoneta de Tecnigas descarrega algunes bicis i aprofita per recollir bosses de la gent per després poder-se canviar. Temperatura, uns 18º, cel encapotat però sense gaires ganes de ploure. Ep, que això sembla que va per bon camí!
Dissabte, gairebé les vuit del matí. El general Roca convoca a les tropes per arengar-les (arengar és un terme militar que es fa servir per esperonar als soldats abans de la batalla i no té res a veure amb l'arengada coneguda per tots. A més, a l'Escala el que hi ha són anxoves, no arangades). Instruccions contundents i clares: Descripció de la ruta, dels punts de reagrupament, de com actuar quan s'arriba a les cruïlles, de qüestions bàsiques de circulació segura... A la colla hi ha tres samarretes taronja "fosforito" (terme prou indicatiu però que amb català normatiu hauria de ser d'"d'alta visibilitat"... tot i que les coses que són "fosforito" són "fosforito" i punt) que serviran de referència pel grup. La idea és que ajudin a les cruïlles, als ressagats, a indicar el camí. Vaja, que en Jordi és el pastor i els altres els gossos de tura (amb tot el respecte per al pastor). A més s'estableix una bici escombra (Edu: "jo, per què jo?"... i és que aquest noi no n'aprendrà mai). En lloc de xiulets es reparteixen quatre walkies que haurien de mantenir als soldats agrupats i controlats pel general.
Dissabte, gairebé les vuit del matí: "Quan és l'esmorçar?" Ja comencem?
Dissabte, una mica més enllà de les vuit. Sortida. Ja hi sóm pel tros.

La puntualitat de la sortida ha estat sorprenent. És el que tenen les companyies de Low Cost: pocs serveis però optimització de recursos.
Aquest any la ruta ha intentat evitar al màxim els trams amb trànsit motoritzat. La colla que haviem de ser ho aconsellava per qüestions de seguretat. La trobada a Fontajau ens donava un punt de sortida amb espai sobrat tan pels cotxes com per a les bicicletes i per a les persones. Així, el primer tram s'iniciava vorejant el Ter, passant per sota el pont de vianants de la Devesa, sota el pont de la Barca (el vell i el nou), i passant pel darrere les instal•lacions del GEiEG i el Trueta arribar fins a mig camí de Sarrià. Un tram nou, gairebé urbà per l'emplaçament però plenament integrat a la natura. Ningú diria que sóm dins Girona. Londres té el seu Hide Park, Nova York el seu Central Park i nosaltres tenim el que tenim i no li donem nom, apa!. El corriol, com veureu a les fotos, té també la seva gràcia i potser hi ha algú que ja s'espantà, al menys dels primers. Els de darrere ja no troben ortigues després del pas de la marabunta.

La travessa de Sarrià per la vorera de la N II no presenta massa dificultat. Després el poble, pel carrer Major gairebé sense trànsit i el tram més difícil: des de la sortida de Sarrià fins al Congost. Una carretera nacional sense voravia i amb una tanca que impedeix escapades fa que el grup s'allargui per salvar l'obstacle. Amb prudència (i sort) ho aconseguim. Ja tornem a ser al costat del riu. Alguna basseta comença a haver-hi, i l'esquiva gairebé tothom per no enfangar-se. "No val la pena, acabarem ben enfangats", diu algun enterat. Ni cas. Tothom esquivant l'aigua, i el paisatge va passant al nostre costat.

Encara no hem arribat a Medinyà i ja tenim el primer ensurt: una roda rebentada, i una coberta força malmesa. Sobre la marxa es solventa el problema i es segueix cap a Cervià. Ah, senyors! Això ja és una altra cosa. Els impressionants arbres dels boscos de ribera amaguen trampes sota seu: bassals d'aigua fangonosa de color negre comencen a fer la seva funció: un magnífic tractament epidèrmic per a les cames de tots els presents. I una tortura per a les pobres bicicletes que s'anaven empassant el fang sense poder dir ni piu.

L'encreuament de la carretera a Cervià, punt de reagrupament, va funcionar perfectament. La posterior foto sota l'arcada del poble ja va ser una altra cosa. O havien fet l'arcada petita, o hi havia un error de càlcul. La paradeta, però, va anar be per tornar a iniciar el camí novament pels boscos de ribera del costat del riu. I clar, més fang.

A Sobrànigues ja estavem tots ben enfangats. Ningú se n'havia salvat, i tothom s'enreia del pompis dels altres... només per que no veien el seu. Nova arenga del General a les tropes: "3 kilòmetres i reavituallament". Ja us podeu imaginar que hi havia una mica més de tres quilòmetres, al menys pel camí que haviem planejat. Però la parada amb el pa i l'embotit ho va solventar tot.

A l'altra banda de la resclosa de Colomers ens hi esperaven els de Vici de Bici amb la fragoneta de Tecnigas i les taules preparades. Abans, però, encara hi va haver qui va estar a punt d'estrenar els pedals automàtics amb una pinya de manual. I aprofitant l'esmorçar s'ens hi va afegir algun transeunt, encantat pels serveis trobats a la ruta. L'ocasió també es va aprofitar per anar al lavabo, ells al de senyors i elles al de senyores. No estaven massa ben indicats, però sembla ser que el de les dames era més lluny que el dels homes.

Des d'aquí fins L'Escala havia de ser bufar i fer ampolles. I això, alguns van sortir bufant i d'altres semblava que s'havien passat amb l'ampolla. Per que el grup va quedar totalment disgregat. En passar Verges el gran grup va seguir recte, cap a la Tallada... i cap a Montgrí. Les bateries dels walkies fallaven. El grup de cua, amb l'acompanyament del general, bici escombra i dos "taronges" anava ben guiat (per que els generals sempre es queden a la reraguarda?). Al davant, a sac pac, que aquí et pill, aquí et mat. Pànic quan les tropes es dispersen. Un dels homes de confiança del general s'havia passat en l'encoratjament de les tropes i havia llençat un atac mortal, especialment per a les tropes pròpies. De la reraguarda surt un missatger (taronja) per anar a caçar als intrèpids avançats. Els de la cua segueixen endavant, avançant lentament però segurs cap al destí. Cal prendre una desició. Hem de recuperar l'exèrcit com sigui i reagrupar-lo. Des de dalt d'un monticle el general s'instal•la amb un walkie i un móbil, dirigint les tropes com en Franco a la batalla de l'Ebre. Sí, ja sé que no era en Franco, ni hi havia batalla ni el riu que teniem aprop era l'Ebre, però és una metàfora que m'ha sortit. El segon missatger va cap enrera a buscar el gruix de la tropa, mentres que el primer ja l'ha encaminat per la ruta bona. El més lògic seria que les tropes, després de l'atac fallit, es mantinguessin agrupades. Però les arengues del general abans de la batalla han enfurismat a la tropa, que torna a llançar un atac despietat cap a l'objectiu final. Afortunadament aquest cop si que el camí és clar, i Bellcaire és ràpidament conquerit, vorejat Sobrestany i iniciada la pujada dels Termes. Només algun renec per la traïdoria del curt ascens, però un cop a dalt (i més amunt encara) s'inicia la baixada.

Ja sóm a Montgó!!!

Els primers ja s'han acabat les clares, els segons ja estan descansats... i encara en queda algun enrera, que ha de ser rescatat per les tropes especials de Torroella. Últim discurs del general a les tropes. Instruccions per dutxar-se i toc de "fajina": a 2/4 de 3 tots nets al restaurant a dinar.

En Pere ens espera amb els braços oberts... bé, amb les mans al cap de la feina que li ve al damunt. Però psicològicament és fort, i portava una setmana preparant-se. L'amanida passa ràpidament, les croquetes, volant. Els músclos... quins músclos? Si ja ens els hem cruspit!. Finalment l'arrós, que farà el ventre tan gros com es vulgui però que passa de meravella després de l'exercici matinal. Les postres, amb el toc de Cointreau, ho acaben d'arreglar tot.

Al dafora del restaurant hi ha la furgoneta i el camió de Tecnigas, amb la gent de Vici de Bici treballant encara recollint les bicicletes per portar-les novament cap a Girona.

La jornada acaba novament a Fontajau, amb el repartiment de bicis novament i la rebuda del trio que no n'havia tingut prou i ha tornat pedalant. Un èxit d'organització, de participació, de companyerisme, de logística, de temps (que ens ha respectat amb una temperatura perfecte i sense aigua) i de tot allò que us pogueu imaginar. Enhorabona a tots plegats. General, descanseu en pau!

Alguns dels moments més... memorables han quedat registrats fotogràficament aquí

Dades per a l'estadística:

• Calculem que vam ser 69, però no ho tenim clar per que el número no sabem si és de vici o de bici.
• A l'hora de dinar en vam pagar 79
• Vam comptabilitzar 3 rebentades, una coberta inaprofitable i una que s'haurà de canviar
• Tothom portava casc, menys una persona (aquí una no indica el gènere de la persona, sino del substantiu persona, tot i que la persona podia ser del gènere femení)
• Si haguessim tallat les rodes de les bicicletes i les haguessim posat en línia hauriem fet un tub de cautxú de més 290 m de longitut, equivalent a posar dues torres Agbar una al damunt de l'altre. Que queda lleig? sí, però com que tampoc tenim clar el tema del 69, doncs deixem-ho així. Que no te cap importància la dada? Segurament, però els americans sempre il•lustren els números amb comparacions, i com que està clar que comptar no és el nostre fort, també fem al mateix.