Les sinèrgies de la vall Fetgera

Tots portem una temporada molt preocupats per l'aigua. Fa dos anys que a l'hivern no neva a muntanya, i els pantans, d'on treiem l'aigua que fem servir per beure, estan gairebé buits. Per això darrerament el fet de ploure és considerat "el bon temps" per la majoria. Aquest març, tot i no ser un mes de pluges extraordinàries, si que ens ha ofert algun ruixadet que ha acabat calant i fent que algunes rieres que feia mesos que no portàven ni una gota deixin còrrer ni que sigui un filet d'aigua. I com que la fred sembla que ja ha passat aprofitar el dia per anar a fer una remullada havia semblat una bona idea. Eepps, que sembla que això de la primavera m'ha agafat fort i m'està sortint una crònica d'un bucolisme inusual!. Hi haurem de posar alguna pega!

Eren les 9 del matí, hora d'estiu (o sigui, una hora menys de son), amb un molest ventet que feia encara més difícil pedalar -ara la crònica ja s'està tornant una mica més dura- quan els tres mosqueters, en Lluís, en Miquel i en Josep M, es trobaven a la gasolinera del costat de l'Onyar. En D'Artagnan ens havia fallat després d'una dura jornada laboral que acabava a quarts de tres de la matinada, i no se li podia demanar gaire res. A aquella hora encara n'hi havia un altre que dubtava (ostres, què fa la gent els dissabtes a aquestes hores?... no, saps què, no contesteu). Ja m'enrotllo, i encara no he explicat res!

La ruta d'avui, on hi havia qui tenia ganes de "mojar", ha estat una mica com el chiki-chiki, és a dir, amb quatre parts. Això sí, no hi havia ni briquindans, ni cruasito, ni maiquelyanson ni robocó. El que hem tingut ha estat una part d'aproximació, una de pujada, una de descens i una de divertiment.

Només de sortir ja ens hem trobat amb la colla que s'està preparant per a la marató de París (la setmana vinent, ja ho tenen a sobre!). Bé, el concepte preparació no l'he acabat d'entendre, per que anaven passejant tranquilament pel costat de l'Onyar. Entre d'altres, l'Andrea, en Carri, en Jacky... deien que esperaven a l'Eva. Així sia. Nosaltres al tema, que era pedalar. La veritat és que amb el canvi d'hora, o qualsevol altra excusa hi havia molt poca gent voltant. Avançant pel carrilet hem arribat fins sota el pont de la variant de la N II (fins quant s'en dirà variant? per què les carreteres nacionals fan servir números romans, quan els romans fa temps que van marxar... ai, no, que l'Andrea ha tornat!). Allà hem travessat el riu en el primer xipxap del dia. En Toti ens en va ensenyar una de bona, de manera d'entrar a muntanya, i no l'hem desaprofitat. Així hem pujat fins a Palol d'Onyar, i resseguint la muntanya hem arribat a l'esgléssia de Quart. Baixadeta per travessar la riera del Corb (segona remullada del dia), dirigir-nos cap a Erols i pujar cap a la "casa dels ànecs". L'aproximació es pot dir que s'ha acabat aquí, i ha començat la pujada.

El camí que seguiem s'ha incorporat a la pista que mena de Llambilles a la carretera de Montnegre, a l'alçada de Can Torres. Un error en un canvi de plat i una saltada de cadena han creat problemes a un dels membres del grup (i com a membre em refereixo a component). Passat l'Hostal del Peix ens hem parat per avaluar els danys: en primer lloc hem intentat ajustar el canvi... error! El problema estava en la cadena, que si no havia petat del tot era per que no tocava: hi havia una baula que només s'aguantava amb mig passador. El trencacadenes ha fet la seva feina (amb l'ajut humà i dels coneixements adquirits de la lectura -recomanada- de la plana d'en Miquel). La primera reparació, intentant aprofitar la baula eixarrancada (glups, qualsevol que no domini la llengua pensarà malament; qualsevol que la domini, pensarà pitjor) no ha estat suficient, i uns metres més enllà s'ha acabat fent el que s'havia d'haver fet de bon començament: extirpant-la i tornant-la a empalmar (ja dic jo que aquesta crònica està sortint una mica complexa lingüísticament... ara com explico jo que ens hem aturat a menjar un plàtan?). El cas és que uns metres més enllà hem arribat al cim de la sortida, a l'alçada de Can Vinyoles, una ruïna amb uns prats abandonats i amb una gran vista sobre el pla del Gironès i que hem aprofitat per refer-nos una mica. La part dura de la sortida d'havia acabat: començaven les fases de generació d'adrenalina!

Després d'un curt tram de planeig pel mig del bosc hem iniciat el descens, a tota velocitat, pel camí/corriol que ens havia de portar fins les fondàries de Can Marcó del Clot. A la nostra dreta anavem resseguint la Vall Fetgera. Pel camí l'il·luminat del dia ha proposat un corriol que havia de portar al fons de la vall. Clar que per anar al fons s'ha de baixar, no? Si el camí planejava i pujava lleugerament era que alguna cosa no funcionava. Ha costat, però la llum s'ha fet al cervell de l'il·luminat, i finalment s'ha optat per fer marxa enrera. Una caigudeta per desequilibri només ha tingut com a efecte el desequilibre dels frens d'una bicicleta, però un cop més els problemes han estat solventats.

Ja erem a baix de tot. Després de veure com els gossos de la casa ens bordaven sense saltar el marge, ja teniem el Celré al nostre costat. Abans, unes basses ens han servit per entrar en calor... o en remull. Quants cops hem travessat el riu? Ens hem descomptat, i repto a qualsevol que faci la ruta que les compti. Les ganes de xalar ho fan impossible: esquitxats, amb l'aigua fins els turmells, amb pedres traïdores al mig que desviaven les rodes... Xops, ben xops. Abans d'arribar a Quart encara ens hem aturat un moment a gaudir de les gorges que la riera fa i que amaguen una petita font (ara s'ha descobert el per què de tota la ruta!) amb aspiracions de grandesa: la font del Sant Pare.

De Quart a Girona, pel carrilet, retrobant el vent que haviem perdut, hi ha hagut qui encara ha volgut fer una demostració de força i ha arribat als 57 km/h a la recta entre Quart i Llambilles. Afortunadament no hi havia radars, que si no llepem segur.

Les fotos de titularitat compartida les ha penjat en Lluis al seu Picasa.

Ah, el per què del títol, això de les sinèrgies... perdoneu, un moment d'ofuscació el té qualsevol, i el fet de barrejar tantes coses en una ruta m'ha fet emprar una paraula rara.

Improvització total i absoluta

Quan s'acosten vacances costa convocar a la gent. Per que no crec que el problema estigui en la duresa de les rutes: com més dures són, més gent s'hi apunta. Però després d'una setmana amb proposicions per pujar a Rocacorba potser la contraproposta de preparar-nos anant fins a Sant Climent ha semblat poc. Això, o tira més el tortell de reis que la roda de la bicicleta, encara que tots dos tinguin forma toroidal. El cas és que aquest matí, a 1/4 de 9, al punt de trobada només hi havia en Lluís. Per la seva puntualitat, el noi es mereix el detall de ser esmentat en solitari. Una mica més tard ha arribat en Josep M (o sigui, jo), i un xic després (que no més tard) ha arribat la Mun. Només 3 conformavem l'expedició... i una sortida fins a Sant Climent ha de ser compartida amb més gent! Doncs res, ni Sant Climent ni Rocacorba: canvi de plans i ruta cap a Sant Pere Sestronques, el Mas Llunés i el Turó dels Cavalls.

La ruta, sens dubte més suau que la original, l'hem començat travessant el Ter per la Pilastra i anant fins a Bonmatí vorejant la serra de Sant Grau. En un moment determinat hi ha hagut la temptació de pujar-hi, però no ha costat gaire superar-la. A Bonmatí hem tornat a travessar el riu (aquesta vegada per pont) i hem enfilat cap a Anglès pel carril bici fins l'alçada d'Antex, on hem travessat la carretera i hem començat la ruta del fons de pantalla de Windows... això sí, amb vaques. Els prats han deixat pas a un camí pel mig del bosc, primer en pujada i després en baixada amb pedres que l'han fet una mica divertit. En menys de 2 km ja erem a l'ermita de Sant Pere, on ens hem aturat a fer un mos (i a lluïr plàtans, a veure qui el tenia més gros. Cal dir que hi ha hagut un clar guanyador: ja pel camí es veia que no cabia ni a la motxila). La precetiva foto de la colla també ha portat la seva feina, doncs s'ha intentat fer sortir tota l'ermita, i això, en un entorn envoltat per arbres, resulta força difícil.

La represa de la pedalada ens ha fet passar pel costat de Can Feliu Vell després d'una lleugera i curta pujada. Un error (o una variant de la ruta, segons si s'és constructiu o negatiu) ens ha fet passar per un camí força agradable... si no arriba a ser per alguna pujada forta que ens ha fet posar el plat petit. I precissament en el punt més dur hem celebrat el canvi de mileni. Sí, ja sé que hi ha qui el va celebrar fa 7 o 8 anys (no entrarem a discutir-ho), i hi ha qui el va tornar a celebrar a Etiòpia aquest estiu. Però 1000 km amb una bicicleta també és una fita que s'ha de rememorar, i aquí queda per a la posteritat. El que és clar en aquest cas és que, a diferència dels any, el km 0 existeix, o sigui que el canvi de mileni és al quilòmetre mil... encara que la bici hagi voltat de vegades sense comptaquilòmetres (se siente...) o que el comptaquilòmetres no estigui ben ajustat. Doncs això... un tram després tornavem a ser a la ruta original... que ningú havia definit com a tal.

La pujada ha continuat fins al Mas Llunés, que per als que no ho sapigueu és una urbanització (força "macro") a dalt de bosc. Un tram de carretera asfaltada ens ha servit per enllaçar amb la pista que baixava cap a Vilanna. A mig descens, però, la civilització hi fa acte de presència i reapareix l'asfalt. Una pena, que no hem aconseguit subsanar fins que, força més endavant, hem arribat al turó dels cavalls. Abans, però, hom ha intentat ensenyar cóm es canviava una cambra de la roda de darrera. Ja ho heu llegit bé, el turó dels cavalls en minúscules, que resulta que està al damunt del Turó dels Cavalls en majúscules, aquell restaurant que mai ha acabat d'agafar prou empenta al costat d'una minicentral hidràulica. Allà un parell d'eugues es barallaven per protegir els seus pollins, tot un espectacle, Tant d'asfalt ens ha fet decidir pel camí del mig, que baixava amb forta pendent fins arribar, aquest cop sí, a l'alçada del Turo dels Cavalls. Vorejant, en planer, la muntanya, hem arribat fins a Bescanó on, com no podia ser d'altra manera després de l'insistència d'una dels membres de l'expedició (el nom de la qual mantindré en l'anonimat) hem acabat fent un toquet.

Per tornar hem aprofitat un tram del camí ral de Bescanó a Girona, que ens ha permés passar per davant la font de Sant Sebastià, coneguda per la seva protecció contra la pesta (no la peste, la pesta). De fet fa molts d'anys que ningú recorda un cas de pesta a Bescanó, o sigui que deu funcionar.

Al final encara vam poder descobrir el secret de la bicicleta sempre nova d'en Lluís: l'encera cada vegada que la passa per la màquina! Això és fer trampes!
Les fotos ja sabeu on trobar-les.

Queda per explicar la sortida que ens va oferir en Toti dissabte, però ja hi haurà temps de dedicar-li un monogràfic. Gràcies, de totes maneres, per compartir-la. La propera convidem nosaltres.

Atac al cor de les Gavarres

Sí, no m'equivoco: he escrit "atac al cor de les Gavarres", tot i que algun va estar a punt de tenir un atac de cor a les Gavarres. Per que si una cosa té Sant Cebrià de Lledó és que està al bell mig de les Gavarres. I això té dues implicacions: que està envoltat de natura per totes bandes, i que hi vagis per on hi vagis has de fer un tram prou llarg de camins. I com és típic a les Gavarres, de camins, pistes i corriols no en falten, o sigui que el problema està en quina ruta es tria. En qualsevol cas, em sembla que algú ho va entendre malament, i quan vam proposar que aniriem als Metges va entendre que aniria al metge, i tot i una clara indisposició gàstrica que no li havia permès gairebé dormir en tota la nit es va atrevir a venir. Però comencem per el principi.

Al principi era la foscor. I algú digué: "soni el despertador", i l'home/dona es van despertar. I algú va veure que allò era bo, i digué: "que es vesteixi amb una malla amb coulotte i un maillot" (elements que ja havien estat preparats d'antuvi), i l'home/dona es vestiren amb una malla amb coulotte i un maillot. I hom veié que estava bé, i digué "que pugi a la bicicleta i comenci a pedalar". I així ho feu, i veié que era divertit i que l'home/dona fruien i eren feliços. I el primer raonament que es va fer va ser "Això no és normal".

Em sembla que he anat massa al principi... El cas és que cap a les 8 tocades (més aviat un quart de nou per no haver de dir que sortiem a les 8), la Mun (què dir de la Mun?), en Sergi (innocent ell), en Miquel (patidor de mena), en Josep (defensor a mort de la Garrotxa, dels garrotxins i del garrotxí), en Lluís (amb la càmara a punt), en Jaume (amb el manual de semiconductors preparat) i el que subscriu l'article (amb el rotllo que el caracteritza) ens trobavem per començar a pedalar. L'Oriol, amb més de seny (o covardia, o mandra, no se sabrà mai) s'havia fet enrera a darrera hora. Qui més, qui menys, tots amb el platan a punt, tot i que després de ben poc serviria.

El primer tram, d'aproximació, va ser fent servir el carril bici fins a Cassà de la Selva. En el plànol de la sortida ja no li poso, per que tots el coneixem. A l'alçada de Quart, algú amb més optimisme que previssió ja encarrega, per telèfon, taula per esmorçar a dalt els Metges. La resposta, dura, seca, tallant: "només servim esmorçars fins les onze". Aquest tros del recorregut va servir, però, per que algú (anonimat obliga) tingués un moment de llucidesa i optés per anar a fer un cafè amb llet i deixar la opció inicial, reduïnt-la a un esmorçar matinal. Ben fet. La resta, en arribar a Cassà, vam deixar el Carrilet i, travessant la urbanització del Mas Cubell, ens vam dirigir cap a la pista dels Metges. Metges que farien falta sens dubte si les dianes antropomòrfiques del camp de tir de can Joan del Pla fossin vives, fet que afortunadament no s'esdevé.

Després d'un petit tram d'asfalt (just per passar per sota la "línia de les Gavarres") començava la primera pujada del dia que ens dirigia cap a la urbanització dels "refugis de les Gavarres". A la dreta deixavem la cruïlla de Can Mercader, i el perfil del seu pi. Pujar per pista no té cap història... tret que cansa, especialment si s'han tingut problemes digestius. Però res, amb paradetes però tots cap amunt, fins que, en arribar a dalt de tot deixant a l'esquerra indicacions cap al Coll de Llumeneres i a la dreta el del Matxo Mort, i com aquell qui és boig, cap avall una altra vegada. La baixada, pista ampla, suau, ens porta fins al riu Darò, a l'alçada del Mas Gironès.

La segona pujada del dia és més... no voldria deixar escrita la paraula que més s'hi escau. Comença amb un fort pendent que després es suavitza, però que no s'acaba mai. Sembla en tot moment que ets a dalt de tot, per que no es veuen muntanyes al davant i sí el cel blau, però només és fruit del fet que en pujar mires amunt. I quan sembla que s'acaba, encara en queda una mica més. Al final, però s'acaba. Els prats de la Creu Llega (per la creu que hem hagut de passar, i com abreviatura de la llengua que treiem) ens permeten fer un descans si admirar el paisatge que ens envolta. A la dreta un senyal ens indica el camí cap a Sant Cebrià dels Alls, però el nostre Cebrià és el de Lledó, que queda endavant. Això sí, en baixada que després, a la tornada, i sense cap justificació, es convertirà en pujada. La pista continua ampla, i en pocs moments arribem a Sant Cebrià de Lledó, altrament dit els Metges. Allà hi ha els cotxes dels que hi han anat en cotxe, les motos dels que hi han anat en moto i les bicis dels que hi han anat en bici. Clar, direu. Doncs no, no tan clar. Per que no hi ha els peus dels que hi han anat a peu!.

Al que anem, o sigui, a l'esmorçar. L'hostaler ens reb amb els braços oberts: "Us havia dit que només serviem esmorçars fins les onze... i us presenteu a les onze menys un minut!" (en aquest pais no es valora la puntualitat). "No entreu a aquest menjador". Ui, que comencem malament... Al final aclarim la situació i, després d'haver-nos preparat una taula calentoneta a l'interior optem per aseure a la fresca de l'exterior. I és que ja sóm raros, raros. Pa amb tomaquet, botifarra, truiteta, cafè amb llet (aquesta més bona que la mala llet inicial), visita al campanar i a l'esglessia, on Sant Cosme i Sant Damià estan avorridets damunt l'altar, i tornem-hi. Abans, però, saludem a la delegació que ha pujat des de La Bisbal, al pintor habitual i al meu proveïdor de llenya. I és que el mon és un panyuel, que diem els catalans.Ah, sí, els platans, que també ens els vam menjar. I una de les preguntes (intel.ligents) del dia: On és el lledoner? (nota per facilitar-ne la resposta: mireu les fotos).

El primer problema que es troba quan es baixa dels Metges és que no es baixa, es puja. I això, després de les botifarres, marca. Fins a la Creu Llega la pujada, tot i ser curta i no massa exagerada, es fa durilla. Just abans d'arribar-hi, però, girem cap a la dreta per un camí que senyala cap al coll de Llumeneres, lloc adequat per a tots nosaltres. Iniciem una baixada que ens permet refer-nos i que ens acaba portant un altre cop fins al Daró. Per cert... aquest riu no passava per La Bisbal? Què dimonis hi fa aquí, al mig de les Gavarres?.

A l'altra banda del riu qualsevol ens normal hauria continuat per la pista ampla i ben senyalitzada, però nosaltres, no, què va! Endavant pel camí que s'obre davant nostre a mig revolt, amb l'excusa que la pujada serà més suau. I tan és així que hi ha qui la fa amb el plat gros, animat amb una disertació sobre l'expedició antàrtica de Sir Ernest Shackleton, que no diré com però tenia una relació amb el que estavem fent. El pobre patidor del maldeventre ja no sabia què havia de fer... però tampoc era qüestió d'abandonar-lo al mig de la muntanya, més que res per que hi havia massa testimonis que ens hi relacionaven. Clar que el que no havien solventat els professionals Cosme i Damià Ltd no ho fariem nosaltres!. El cas és que anar fent vam arribar fins al Coll dels Tres Pins, on vam començar un altre descens, ràpid, per la pista que ens va portar fins la carretera de Santa Pellaia (ja és curiós que a la carretera de Cassà de la Selva a la Bisbal se la conegui pel nom d'una santa que no es posa a cap criatura... al menys segons la base de dades de l'Institut d'Estadistiques de Catalunya).

La carretera, de fet, només és una referència: naltros (com diria es nostre bon amic de Menorca, que ens passa per la cara que necessita 100 km per anar i recòrrer 5 comarques per arribar als Metges -aquests illencs estan pitjors que els peninsulars, no trobeu?-) la travessem i enfilem el corriol que, per sota una línia elèctrica, ens portarà fins el camí que baixa fins la casa Nova d'en Frigola. Abans, però, un advertiment: vigileu les basses!. Cóm saps que hi ha basses? Xofff.

D'aquí fins a la Llambilles, passant per la font de Sant Cristófol és un passeig... per a tots menys per al patidor, que ja no sap quina cara posar-hi, ni quina postura, ni què fer, ni res de res.

La tornada, des de Llambilles i pel carril bici, no té més història. Al final uns modestos 54 km i 823 m de desnivell, segons els amidaments oficiosos, i un grapat de fotos del fotògraf oficial.

2 x 1

No, no es tracta d'una pista per a una travessa al revés. Es tracta senzillament de la sortida que ha preparat en Marçal: dues sortides en una. I per això es fa més difícil d'explicar, tot i que la manera més senzilla sempre és per ordre cronològic. Doncs així es farà... clar que és difícil quan la convocatòria era entre 2/4 de 9 i les 9. El resultat ha estat que els més matiners ja hi eren a 2/4 de 9, i s'han hagut d'esperar fins a les 9, que és quan els 37 (sí, 37, un 3 i un 7) hem començat a pedalar. D'aquesta primera part no n'he guardat ni tan sols el track: es tractava simplement d'anar fins la font d'en Verdaguer, a Sant Gregori.

Per anar-hi hem agafat per sota el pont de Fontajau fins a la Nestle, on hem arribat amb certes dificultats per les primeres panes i cadenes saltades. Ufff, el dia es presentava difícil. Xino xano, alguns xiulant conegudes melodies de sèries televisives estiuenques, hem arribat a Sant Gregori. Els reagrupaments havien de ser constants: un ramat tan gran costa de menar. De Sant Gregori al veïnat de l'esgléssia, i d'allà fins la font, on ens em pres un "merescut"? refrigeri. La tornada, pel costat del castell de Sant Gregori i la Pilastra, on ens hem pogut divertir una mica i on en Pau, el menut de la colla, s'ha posat de peus a l'aigua quan la bicicleta li ha quedat encallada al mig de riu. Coses que passen, noi!. La tornada d'aquest primer tram s'ha fet per la ruta del Carrilet (més xiulets de Verà atzur). Hi ha qui amb aquest primer tram n'ha tingut prou, alguns per excés i els altres per defecte. En Lluís, amatent com sempre amb la seva càmera, ha deixat registre dels moments més interessants.

A la selecció natural s'hi ha afegit la selecció Marçal, que en arribar novament a Fontajau ha aconsellat als que els hi costava seguir que descansessin. Inici, a partir d'aquí, de la segona etapa del dia.

Des de sota la passera de Fontajau hem seguit el camí que voreja el riu, passant per sota el pont de la Barca, darrere les piscines del GEiEG, el Trueta... fins arribar a Sarrià de Ter. Una pujada (finalment, ja era hora) ens ha portat fins a Sarrià de Dalt, on hem deixat la carretera asfaltada i hem començat a seguir la ruta 12 del centre BTT del Gironès. Això ja era una altra cosa! Finalment una mica d'acció. Poc més enllà la resclosa del Molí d'en Tomàs ens permetia fer una mica de xipixapi (no gaire, tot sia dit), i encara una mica més endavant, la sorpresa (o he de dir sorpreses) del dia. La primera, la oficial i que trobareu sempre que hi aneu -al menys si torna a ploure alguna vegada-, el salt del Timbarro i la gorga de sota. Amb la temperatura que feia unes certes ganes de remullar-s'hi ja venien... tot i que al final ningú ho ha fet. La segona sorpresa, extraordinària, l'avituallament de xocolata desfeta. Tot i l'hora (o potser per l'hora, precissament) ha passat la mar de bé, i tothom l'ha agraït. Però allà, per molt idíl·lic que fos, no ens hi podiem quedar, i ens ha tocat tornar a pedalar.

Per acabar de tancar la ruta hem seguit per caminois, corriols, pistes i camins que ens han portat, passant pel costat de la font d'en Murtra, fins a tocar Sant Medir (o Santa Maria de Cadins, o Can Catofa... que tot depen d'amb quí parlis). Des d'aquí, retorn enrera per un molt agradable corriol pel mig del bosc, paral·lel a la riera de Bullidors, que ens ha portat novament fins a Taialà i d'allà cap a Fontajau.

Cal dir que encara n'hi ha hagut que han acabat amb un dinar de germanor... però això ha estat només per als supervivents que han estat capaços d'arribar al final.