De la Bisbal a Fitor

Les Gavarres és (o són, amb el nom en plural no sé com se les ha de tractar) un massís muntanyós que per aquells que no el coneixen els hi pot semblar totalment despreciable. Però ara que tothom té facilitat per agafar un avió, cal aprofitar la oportunitat que de vegades es presenta de poder veure-les des del cel i admirar-ne la seva grandària. Al mig d'una de les zones més altament poblades d'Europa tenim la sort de tenir un bosc mediterrani que encara es manté en un estat força verge (sí, ja sé que l'estat de virginitat és o no és, però permeteu-me la llicència literària). I aquestos boscos amaguen una sèrie de muntanyetes petitones, més aviat puigs i turonets, que fan que pèrdre-s'hi resulti d'allò més fàcil i, a la vegada, divertit.

La sortida d'aquest diumenge, com us podeu imaginar per la introducció, ha estat per les Gavarres. Això estaria dins les sortides habituals, tret que aquest cop hem fet la sortida des de la banda contrària a la que ens és habitual, des de la Bisbal. Per compensar el nostre desconeixement de la zona hem aprofitat una de les rutes senyalades pel centre BTT del Baix Empordà, la marcada com a 25.

Abans d'entrar en detalls, l'alineació, que aquest cop novament ens ha aportat noves incorporacions (això deu ser allò que s'en diu "el mercat d'hivern"). Als "veteranus" Lluís, Muntsa, Antoni i Josep M, i al repetidor Alfons de Blanes s'hi han afegit en Kike, l'Alfonso i en Josep Maria... IV? Ei, que els Josepmaries ja guanyem per golejada... tot i que els Alfons s'apropen juntament amb els Danis, que darrerament ens tenen una mica abandonats. Ah, i en Sergi com a convidat especial, que amb la seva furgoneta ha facilitat notablement el desplaçament. Ens queda pendent de consolidar la secció femenina si no volem que ens acusin de no respectar les lleis de paritat (no sé què són, però els polítics en parlen força).

La piscina de la Bisbal, referència teòricament senzilla, ens ha presentat un primer però petit problema, sobretot quan hem vist que erem tots a l'interior del pati d'una propietat privada. Però com que no hi havia ni gossos, ni segurates, i nosaltres sóm gent de bé, hem girat cua i hem agafat el següent trencant que era el que realment portava cap a la piscina. I que fem a una piscina el mes de gener? doncs res, baixar les bicis i començar a pedalar. Això sí: el dia acompanyava, i més que semblar de ple hivern (encara en queden dos mesos) semblava més aviat de finals de març... tot i una certa fresca inicial que aviat ha estat substituïda per un dia molt agradable.">
La primera part de la sortida no te gaire res a explicar: anar seguint els indicadors per pistes amples, aptes per al trànsit de cotxes tot i que gairebé no n'hem trobat. Lleugeres pujadetes i cada vegada més bosc. Així... fins arribar a Fitor. I tots que ens preguntàvem cóm era que la ruta estava marcada com a vermella...

A Fitor, doble sorpresa: per una banda el paratge i l'ermita, una d'aquelles meravelles que ens amaguen les Gavarres i que gairebé ningú coneix. D'altre, el servei de bar de la rectoria. Per cert, amb un criteri de facturació implecable: taula d'embotits que es pesen abans i després de menjar. En funció del que has menjat, pagues. Reivindiquem la senzillesa!

Deprés de l'avituallament ha començat la diversió. No per què una de les noies del grup (no en diré el nom per no desvelar-ne l'anonimat) hagi tingut una mini caiguda que li ha fet posar tot el peuet dins una bassa de fang fosc, si no per que s'han acabat les pistes i han començat els caminets i corriols, i a més, de baixada. I una cosa que no pot faltar a cap sortida que es valori una mica a sí mateixa: un rec amb aigua. I això és el que vam trobar: unes trialeres light, per passar-nos-ho bé, i la riera de la Marqueta, per remullar-nos una mica. Primer cal dir que vam passar per Can Cals i el seu pou de glaç, una d'aquelles rareses arquitectòniques d'abans de posar un Vanguard a les nostres vides i el gel era un luxe que es podien permetre els nostres rebesavis abans que comencessin (nosaltres només ho continuem, i tot s'ha de dir, molt millor que ells) a escalfar el planeta. Inmediatament, el primer pas de la riera: Ole! Guai! Xuli! Txatxipiruli!. Al cap de poc, una repetició de la jugada: Ole! Guai! Xuli! Txatxipiruli! i encara una tercera... Ole? Guai? Xuli? Txatxipiruli? Doncs home... quan entres en un doll d'aigua i et comences a enfonsar, enfonsar i enfonsar... encara que faci un dia primaveral, si és el mes de gener, tampoc és que sigui per llençar focs artificials, no? A més, per allò que l'animal és l'únic home que ensopega dues pedres a la mateixa vegada... o potser era a l'inrevés, que la pedra era la única vegada que ensopega amb dos homes? Bé, en qualsevol cas el geni que primer s'hi va posar va ser el mateix que dues setmanes abans s'havia posat a una bassa que s'enfosava, i s'enfonsava, i s'enfonsava. Continuaré mantenint l'anonimat de l'energúmen en qüestió, però que s'ho vagi fent mirar. Cert que d'altres el van seguir, i fins i tot un li va fer cas quan va recomanar passar per la dreta: el resultat encara va ser pitjor.

Un altre tram interessant va ser quan la llumenera que havia dissenyat la ruta ens va fer baixar per un corriol i travessar la riera amb les bicis al damunt per ensenyar-nos el pi d'en Gallaret, un d'aquells arbres extraordinaris que, tot i cridar-nos l'atenció, no vam saber batejar en aquell moment.

Ja anavem tornant, i en un dels nous dilemes (dreta o esquerra, acabar la ruta 25 o fer una petita variant) vam decidir, per l'hora, agafar el de la dreta. Doncs per si encara ens en quedaven ganes, una nova pujada que per l'hora que era i la gana que començava a apretar vam fer tots d'una tirada i sense queixar-nos. A dalt ja vam veure novament la plana de l'Empordà, i la baixada final ens va portar novament al punt de partida.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja està fos.

La qualificació final de la sortida és que s'haurà de repetir amb finalitats promocionals. Segur que els que hi vinguin s'animaran a fer més sortides en bicicleta tot terreny.

I de les fotos, com sempre, se n'ha encarregat en Lluís.

I diumenge, una altra volta per les Gavarres

Començo a sentir la pressió del columnista de diari. Fer una crònica cada dia obliga molt, sobre tot quan els sondejos d'opinió demanen més i més. Però com que la tradició s'acaba convertint en obligació, aquí va la crònica de la sortida del diumenge. Per que això nostre ja és vici del més viciós!Després del sopar de divendres i la sortida de dissabte sembla que havia quedat a l'ambient una certa necessitat de fer una excursioneta el diumenge. La pressió popular així ho demanava, i a les 18:35, des de territori aliè (o sigui, a la sobretaula de la paella) es va convocar al poble a manifestar-se el diumenge. Doncs vès per on, diumenge a les 9:15 hi havia 10 persones al punt de sortida preparades per pedalar. I si no n'hi va haver 11 va ser per falta d'una bicicleta (per ser més exactes, per falta d'una roda de bicicleta). En Lluís, ja refet de la seva nit a Platea, en Toni, en Josep M I i en Josep M II -no posem el cognom i així tots dos es senten el 1-, la Mun, en Mattias, alies el petit suís, l'extracomunitari de la sortida, en Joan de Menorca, el seu amic bretó, però afincat a Girona, l'Erwann (i jo que em pensava que el meu cognom era difícil), l'Alfons, nova incorporació des de Blanes, i en Miquel.

Doncs apa, carril bici amunt direcció cap a Cassà. A l'alçada de Llambilles vam deixar momentàniament la ruta oficial per seguir pel mig del bosc i travessar el Bugantó... sec, com calia esperar. Passat Cassà, un petit pas per la Pineda Fosca, on se n'estava preparant alguna i l'olor de l'esmorçar que s'estava preparant va fer venir salivera a més d'un, però un pacte no escrit consistent en no parlar de menjar va fer que passessim de llarg sense dir res. Uns metres més enllà esquivàvem un ramat de criatures menades pels pares (o viceversa, que això mai està del tot clar) i travessavem la Verneda... també sense aigua. Per això no val la pena disfressar-se, si al final no et pots enfangar!

Travessada la carretera pel pas del polígon del Trust ens vam començar a endinsar per una zona ja una mica més digna de fer en bicicleta de muntanya, encara que la suavitat de la sortida no va fer necessari cap esforç sobrehumà per superar cap tràngol. Uns metres més enllà la Mun i en Mattias ens deixaven. No, no us poseu a plorar. No va ser cap accident, ni van passar a una altra vida (millor o pitjor, això no ho tindria en cap cas clar). Senzillament en Mattias havia d'agafar l'avió, i aquests no esperen (els avions, vull dir, no els suissos... que tampoc).

Un tram planer que ens va portar a travessar un parell de vegades la Verneda, sense aigua en cap cas; passar per sota el Pi Gros d'en Mercader; Can Vilallonga, amb la seva resclosa (parada i fonda) fins a les Dues Rieres. Aquí vam decidir deixar el pla, començant amb una pujadeta que comença, comença, comença... i a veure quan s'acabarà. Sí, afortunadament s'acaba, però avui ja hem fet una pujadeta. Arribem així a la carretera de Santa Pellaia, que travessem per iniciar la baixada del dia.

A partir d'aquí, les desgràcies. Qui avisa no és traïdor, si no avisador, i després de l'avís pertinent sobre les dificultats "ocultes" d'un descens aparentment tranquil, les primeres branques entravessades comencen a espantar una mica. Però no és res, seguim avall esquivant (o travessant) les basses que trobem. En arribar a baix, però, els primers s'han d'esperar a que arribin els altres. I els altres van arriban... però en falta un. Al cap d'una estona apareix, amb el seu nou maillot (els reis, que encara no havien aparegut en aquest texte, hi són presents, juntament amb un casc i un GPS, al menys) ben enfangat. Una pedra al camí li havia ensenyat que el seu destí era rodar i rodar (amb la bici pel damunt, tot sigui dit). Afortunadament tot queda en un ensurt, però hi ha qui agafa maldecap. I mentres es pren una aspirina, la resta s'escapa i es passa la cruïlla. Ja tenim el grup dispersat. Els endarrerits cap a Llambilles, els avançats cap a Cassà. Trucades, retrucades, un voluntari que va buscar als altres... El resultat final: una retrobada a Llambilles entre els dos equips, i el pobre voluntari perdut!.

Afortunadament, a mitja tarda vam tornar a tenir notícies del voluntari (que no s'havia perdut, si no que l'haviem perdut nosaltres), i tots sans (que no sants) vam poder dir que haviem tornat a casa.

Podreu observar una certa manca de fotos. La raó: el fotògraf oficial no portava la càmera!!!

El dia després

Diuen que "després de festa, pesta". I nosaltres no podiem ser menys. Els nostres vicis són infinits, i això va fer que uns poquets encara tinguéssim esma de sortir el dissabte. L'excusa, per part de la delegació barcelonina, és que "ja que sóm aquí ho voldriem aprofitar". Amb aquesta gent cal anar amb compte: portaven com a propostes la volta a Susqueda o pujar al Bassagoda!!. Afortunadament els hi vam poder treure la idea del cap i ho vam deixar en una cosa més suau: una volteta per les Gavarres.

L'hora fixada de sortida eren les 10, per haver pogut dormir una mica després del sopar i dels extres, tot i que a les 9 de la matinada hi havia qui ja trucava per dir que no vindria. Però si no vens, no pots esperar a cinc minuts abans de la sortida per dir que no t'esperin? Per que has de despertar al personal i robar-li els cinc minuts que faltaven per a que sonés el despertador? Apa, ja m'he desfogat! Doncs això, a les 10 del matí, davant la Guardia Civil feiem acte de presència en Josep M S., la Laura, en Dani i en Josep M C. Però no us penseu que aquí començariem a pedalar: resulta que en Dani havia perdut un cargol. Per ser més precisos, havia perdut un cargol de la roda de la bicicleta. Afortunadament els recursos de la nostra ciutat són inesgotables fins que no s'acabin, i darrere la guardia civil els de BiKe Girona ens van poder fer una assistència d'urgència i ens van permetre admirar una bici de fibra de carboni que es podia aixecar amb un dit!!!! No vam demanar preu, vam muntar la roda i vam començar a pedalar.

La ruta la vam començar propiament a Llambilles, des d'on ens vam dirigir, després de travessar el Bugantó, cap a Sant Mateu de Montnegre. D'allà vam continuar cap a Santa Pellaia seguint la carena, i pel coll del Bou vam fer la baixada ràpida passant per Sant Cristòfol i una altra vegada vam ser a Llambilles i tornada cap a casa. En total una quarantena de quilòmetres amb vistes al Baix Empordà en el tram entre Sant Mateu i Santa Pellaia.

En Josep M S. ens va deixar aquí, doncs tenia compromís per dinar. Els altres encara vam acabar anant a fer una paella (sigui dit que la vam comprar feta) amb la Mun i en Maties, l'amic suís de Zurich que va poder congeniar amb la Laura per la seva afició comuna a l'escalada i amb en Dani pel seu domini de l'alemany.

Al final encara hi va haver temps per fer la convocatòria del diumenge, però això ja surtirà en una altra crònica...

El gran sopar

Finalment va arribar el gran dia, el dia en que diferents branques desconegudes ens haviem de conèixer. Això va ser aquest divendres passat. Després d'un important esforç de coordinació encapçalat per la iniciativa d'en Lluis, a dos quarts de nou, puntuals com sempre, gairebé tots els que haviem confirmat la assistència ja erem al pàrking del restaurant. Això és una tradició nostra: trobar-nos a un lloc accessible, en aquest cas un pàrking.

Abans, però, la tarda s'havia anat complicant. A les 7 en punt sonava el telèfon per anunciar una baixa al sopar. Cinc minuts més tard, un altre trucava per dir que tampoc podria assistir. Tremolor, pànic. Què passa avui? A un quart de vuit, encara una nova trucada! "Josep M, tinc un problema". Ara ja era terror. Una altra baixa? No era acceptable tanta deserció. Però no, aquesta vegada no era una baixa: era una cataracta ¿?¿?¿ Doncs sí, de les excuses presentades era la més original, i per tant hauria estat acceptada si no arriba a ser per que la "víctima" és molt "echaá palante" i va dir que això no l'aturaria. Sort i gràcies! I no va ser tot: a dos quarts menys cinc de nou encara una nova trucada per dir que... arribarien tard. MOLT BE aquest detall. Dues baixes més d'"adjuntes" per una banda, i un oblit en la confirmació del sopar va fer que al final acabessim sent "només" 18.

Com als partits el que es dona abans de començar és l'alineació, aquesta és la que va jugar el divendres (per ordre a la foto de dreta a esquerra i de més aprop a més lluny): Lluís, Jordi, Irene, Santi, Muntsa, Josep Maria N., Susan, Dani C., Toni, Josep Maria C., Josep M. S, Victòria, Narcís, Xesca, Laura, Sara, Dani G. i Paco (em sembla que he encertat tots els noms, però si hi ha algun error us demanaria que m'el perdonéssiu). Com podeu veure, i només a efectes estadístics, hi havia una majoria de Josep Maries, seguits de Danis. Per nacionalitats, la majoria erem catalans, seguits en segon lloc pels escocesos (va fallar a darrera hora un suís): això es va notar molt a l'hora de pagar (si hagués vingut el suís encara hauria estat pitjor). La gran novetat a l'alineació va ser la presència dels sis magnífics de l'ADAC que es van incorporar a la resta. Vull fer esment que la colla de l'ADAC va tenir el detall d'ensenyar-me, ja fa uns any, la ruta de Sant Pere Sestronques (d'Anglès a Sant Dalmai), un paratge per a mí desconegut i de gran bellesa, diferent a cada estació de l'any i perfecte per a una ruta d'iniciació.

Ai, és clar, oblidava dir que l'acte el vam fer al restaurant Can Manolo del Pont de la Barca, darrere el bingo (una bona referència per a segons quí). Potser seria més bucòlic dir que està situat ben bé al costat del riu, amb una terrassa que el mostra amb tota la seva magnificiència i amb la Devesa a l'altra banda, però jo sóc molt més prosaic (després em retreuen la meva formació tècnica). El menú, que és el que menys importa en aquest casos, va consistir en un pica-pica molt complet i carn i rap cuites a l'all. Em sembla que tothom en va quedar prou satisfet.

Com sol passar, es va parlar d'allò diví i d'allò humà. D'allò diví no em va quedar res, però de la part humana en van quedar frases per a la posteritat: el vinet va fer els seus efectes i això fa que les llengües es deixin anar. Així, entre d'altres fineses, es va sentir "La mala vida conserva", "Les dones no casades viuen més que les casades" i "L'energia que t'estalvies en aguantar a un home..." I això en un petit tram de taula. No em vull ni imaginar el que passava a la resta!.

En Dani va poder fer proselitisme de les curses d'orientació, animant al personal a participar a la cursa que es farà el proper cap de setmana a Girona, i sembla que en va convèncer a uns quants. A veure si ara aquesta pràctica es materialitza en noves actuacions, tot i que es fa sense GPS i només amb l'ajut d'un mapa i una brúixola.

Al final, i després del pagament per part de tots els membres del sopar (ho esmento per que a les fotos em sembla que són les imatges que més abunden) uns pocs vam anar a fer un toquet a La Bohème, i encara una més pocs van acabar la nit a Platea (bé, no sé si la van acabar aquí, però és fins aquest punt fins on tinc informació).

De Girona a Biert

Si fós de sang blava les cròniques de les sortides serien molt fàcils: hauria d'agafar l'hemeroteca i barrejar els discursos que m'haguessin preparat els darrers 30 anys. Així, "seria para mí motivo de honda satisfacción" "comparecer un año mas ante todos" "y mostrar mi más profundo pesar" y "mi más sincera admiración", "con el esfuerzo de todos"... De fet inclús encara serien més fàcils que això: li diria al "jefe de la meva casa" que me les redactés. Però jo tinc sang vermella, d'aquella que quan taca costa de marxar i no puc fer valdre aquestes tècniques, d'altra banda ampliament acceptades. O sigui que, encara que alguns em titllin de "patron" m'he de limitar a escriure'm jo mateix les cròniques i esperar que algú, amb molta força de voluntat, les acabi llegint.

El cas és que el diumenge passat vam tornar a sortir en bicicleta, tot i que les quatre gotes caigudes un parell de dies abans podien fer pensar que podriem trobar una mica de fang. Per això a hom se li va acudir fer una ruta una mica en alçada, i va proposar anar a Biert. Per als que no ho sapigueu, Biert és un d'aquells pobles que no s'han fet grans i van morir a la infància, com Sant Cristófol, Els Metges... i altres despoblats que en una època on la gent era autosuficient tenien capacitat per mantenir-se mig perduts al mig del bosc, però quan l'ús del cotxe i del telèfon es van fer imprescindibles (quí els va fer imprescindibles?) van anar perdent habitants i les seves cases van esdevenir runes que algun dia algú reconstruirà per allunyar-se de la ciutat. Uff, ja m'enrotllo. Bé, el cas és que de Biert en queda l'ermita amb la casa adosada, i es trova a mig camí d'Adri i de Pujarnol, a sota Rocacorba.

A les nou del matí, amb una rasca suportable, en Lluís, en Miquel, en Toni, en Josep M i una nova incorporació, en Juan Manuel, un gallec afincat al Vallès Oriental ens trobavem davant Fontajau. El problema d'arribar a Canet d'Adri sempre és el mateix: l'excés d'urbanisme de la zona, que ha fet asfaltar molts del que abans havien estat camins divertidíssims per anar en bicicleta. Nosaltres, per no perdre la tradició, ens vam dirigir cap a Sant Gregori sortint del parc de la Riba del Ter, passant per sota el pont que travessa el Ter per un caminoi que ens porta fins la Nestle, on sense aturar-nos vam degustar l'aroma de cafè amb que la fàbrica obsequia a tots els gironins i personal de pas. Quina diferència de quan la fàbrica que obsequiava als visitants era de cel.lulosa!. És una pena, però, que no hagin mantingut un camí que voregi la fàbrica i que ens permetés evitar el polígon industrial, tot i que han tingut el detall de pintar unes ratlletes a les voreres per on han de passar les bicicletes. Novament, per sota un altre pont sobre el Ter, aquest cop el de l'autopista (en el moment d'escriure aquesta crònica només de 2 carrils en cada sentit) i ja sóm a Sant Gregori. De darrere les escoles de Sant Gregori, i per un caminet que ens mostra la nostra misèria econòmica (en veure una extraordinària masia en restauració, pròpia d'un rei) ens anem apropant cap a Canet. Un avís del que trobarem més endavant, una argila vermella que s'enganxa a les rodes i que fa gairebé impossible pedalar... però és que també és impossible posar el peru a terra!.

Arribem a la carretera, i per vici més que per necessitat busquem un camí per acabar d'arribar-hi. Error: ens estalviem l'asfalt (a les pel.lícules del farwest el feien servir per emplomar al personal), però el canviem pel fang (a certes pel.lícules fan lluites de fang... però això encara bé menys al cas que el comentari anterior). Si feia una estona ensumàvem els aromes del cafè, ara ens endinsem dins la textura de la xocolata desfeta. És el camí que ens porta fins a sota de Can Toscà, el maleït camí on en Josep M (l'altre, no el de la crònica) es va treure l'espatlla de lloc.

A Canet només ens aturem just per reavituallar aigua. Ni cafès, ni tallats, ni històries, que anem en sèrio! Seguim direcció a Rocacorba, amb molt d'asfalt fins que trobem un senyal que indica que Biert està a 4 km. Més camí... més fang. Quan arribem Biert, però, la tranquilitat és absoluta. Inclús alguns mòbils no tenen cobertura!!! Silenci absolut. I un senyal que ens indica cap a Sant Patllari... però això ja ho vam fer a finals de l'any passat!

La tornada, sense massa secrets i majoritàriament per camins asfaltats. Una paradeta a Adri per admirar l'esgléssia, una mostra de romànic del segle XII que queda curiosament amagada al vesant de la muntanya. I abans d'arribar al cotxe, rebentada d'en Juan Manuel, que tot i el GPS que li havien portat els reis no va poder fer res per evitar-la, i una sessió d'aigua a pressió per desincrustar el fang de les bicis. Ja t'hem descobert el secret, Lluís!

Com sempre, podeu trobar les fotos als àlbums de Picasa

I sí, ja ho sé, m'ha quedat una mica real aquesta crònica, però si vam començar l'any amb una sortida de Reis, és lògic que continuem en la línia... o potser no, ara no ho tinc clar!

Agraïments a l'arrancada

Fa tot just quatre dies que es va obrir el blog i ja he rebut els primers comentaris, molts més dels que em pensava i tots molt encoratjadors.

Moltes gràcies, m'animeu a continuar. No voldria que això sonés a amenaça, només és una decissió.

Ah, m'oblidava l'agraïment a la persona que em va engatussar i a qui es deu el nom del blog, diferent al que jo, clàssic com sóc, hauria posat: BTTgirona.

Aquests primers dies aniré treballant en el format per fer-lo més agradable a la vista i més fàcil de llegir. Tinc la idea d'incloure-hi enllaços quan tingui més clar com fer-ho, per exemple al magnífic blog del noi de ses illes, amb les seves esfereïdores sortides pels llocs més inversemblants tant de casa nostra com de la seva aimada Menorca, o als d'altres amics i amigues del grup de BTT exploradors de l'Aconcàgua, aimants de les curses d'orientació, corredors de marató o que es perden per l'Africa. Suposo que m'en deixo algun, però és més per desconeixement que per desmereixement. I és que el nostre grup és ben variat, amb tot tipus d'inquietuts ben diferents i amb com a mínim un punt en comú: la passió per l'esport i el paisatge. O sigui, clients potencials del Decath... ai, que no voldria fer publicitat!

També tinc la intenció d'anar-hi incloent les cròniques de sortides passades, per tenir-ho tot "ben recollidet" i "mantenir totes les cròniques i recordar-les". O sigui que serà un blog que inicialment creixerà més ràpidament enrera que endavant. Espero, però, que entre tots fem que aviat l'endavant atrapi al darrere!

Sortida de reis

Temps era temps recordo que el dia de Reis, al matí, tots els nens sortien al carrer a pedalar amb la seva bici nova. Ara, amb les Wii, les PS2 i altres coses que no sé pronunciar la gent s'enganxa uns comandaments als peus i fa veure que pedala, i per la pantalla de la tele surt una bicicleta pujant un port de primera categoria.

Bé, doncs sapigueu que alguns tradicionalistes van sortir aquest diumenge igualment, fins i tot desafiant el fet que tots els bars tinguessin tancat per tan assenyalada diada. En un principi semblava que seriem 6, però alguns, potser desanimats per la manca de possibilitats de fer un cafè amb llet a mitja ruta (els bars els fem servir per això, no per fotre'ns un cigaló!) van acabar fent-se enrera. Al final només vam ser quatre els valents/valentes que vam sortir... i 3 els que vam acabar tota la ruta, que no per coneguda deixa de ser divertida.

En un primer moment semblava que les pluges podien haver respectat els camins, i així l'anada fins a Cassà de la Selva es va fer sense gairebé enfangar-nos, tot i haver-nos desviat una mica del carril-bici. Això sí, ja davant la caserna de la Guardia Civil els serveis d'informació ens confirmen que a Quart no hi ha cap bar obert. Abans d'arribar a Cassà ja hi ha qui diu que ha de tornar. Manca de bars? Por al que vindria? El molt utilitzat dinar familiar? Mai ho sabrem. El cas és que cap a la Pineda Fosca només vam continuar tres. I aquí es va demostrar que aquells que per por a trobar fang no havien sortit no anaven del tot desencaminats. A la pluja que havia caigut uns dies abans s'hi va juntar un potent aspersor d'aigües no massa cristal.lines que generaven unes pastetes tot sospitoses al camí, al costat d'unes casetes amb la inscripció "Pou de captació d'aigua de consum huma". Glups (o ecs, com volgueu).

Cap al bosc hi vam entrar per la zona del Trust, on el fangueig ja va deixar clar que les bicicletes no entrarien a casa sense una dutxa prèvia. Xip, xap, xip, xap vam arribar a la resclosa de la Verneda -pronunciat Bar Neda-, que tot i ser buida també tenia el cartellet nou de trinca de "Captació d'aigua per al consum humà". Suposo que hi ha qui ha previst que l'aigua del Ter s'acabarà... però no ha previst que l'aigua dels seus afluents s'acabarà abans. Just a l'altra banda del riu, roda rebentada (quin dia serà que no tindrem una reparació? I per què les rebentades i els automòbils catalans van amb b alta?). Canvi de càmera, i per la riera d'en Vilallonga passem pel molí i la resclosa del mateix nom. Afortunadament en aquest tram el fang no hi és gaire present... o és que ja el tenim tan assumit que no ens fa res continuar augmentant el pes de les màquines i adquirint aquells esquitxos de color tot sospitós al darrera dels culots.

Des de les Dues Rieres vam començar la pujadeta del dia, fins la carretera de Santa Peiaia, que vam travessar per seguir el corriol pel mig del bosc, paral.lel a la línia elèctrica, que ens portaria al nou tram de camí de baixada on sí que trobariem el fang que temiem abans de sortir. Efectivament, a mig descens comencen a aparèixer les basses de tot l'ample del camí. En aquest casos sempre apareixen dos tipus de personatge: el prudent, que es pot confondre amb el covard si el perill no existeix, i l'intrèpid, que fàcilment es converteix en l'insensat si no valora el risc que té al davant. Els entre les definicions no depenen de l'actitut de l'individu, si no del resultat de la seva acció. En aquest cas hi va haver un prudent, que en veure la primera bassa es va parar, i un insensat, que va intentar passar-la... sense valorar que feia més d'un pam de fons. Com ja és habitual a les cròniques no diré noms per evitar ferir susceptibilitats (i a més, un altre dia veniu tots i veureu el "quí és quí", què carai!). Així vam arribar fins la casa nova d'en Frigola, dos amb els peus secs i un amb els peus molls (donant les gràcies, això sí, de no haver caigut clavat en el fang del fons de la bassa).

Lleugera pujada, baixada fins a la font de Sant Cristòfol, camí fins a Llambilles... i dispersió del grup. Sí, ja sé que un grup de tres és difícil de dispersar, però una inoportuna trucada a un móbil pot generar això. Dos segueixen endavant, un es queda. El que es queda es pensa que els dos que van endavant saben el camí. Els dos que van el davant es pensen que saben el camí. El camí ni sap ni li importa si els que van al davant el coneixen o no. Total, que... ufff, sort que al torrent del Corb ens vam tornar a trobar, després d'uns quants crits desesperats.

La tornada des de Quart fins a Girona no té més història tret de la netejada final de les bicicletes, totalment enfangades i que després de la rentada encara podran tornar a ser utilitzades.

Això sí, no hi ha fotos perque el reporter gràfic oficial va fer campana (no dic noms, un cop més)

Engatussat

Ho he de reconèixer: hi ha qui té una habilitat especial per engatussar. I hi ha qui, com jo, es deixa engatussar fàcilment. Avui ho han tornat a fer. I ja em veus a mí escrivint en aquest bloc. Ara hauria de fer la declaració de principis, explicar què hi haurà, els motius d'obrir-lo, i no us preocupeu. Així ho faré. Però abans de res ha de quedar clara una cosa: algú m'ha engatussat per fer-lo.

Els que el llegiu suposo que, com que em coneixeu, ja us haureu imaginat que aquí s'hi aniran penjant temes relacionats amb un dels meus vicis, segurament el més inocu: la bicicleta de muntanya, en particular la crònica de les rutes que anem fent. Doncs això és el que trobareu aquí, aquells "rotllos" que fins ara us anaven arribant per correu a través del grup de Google.

Apa, animeu-vos a dir-hi la vostra