Se t’apropen als llavis joves colzes com roses,
juxtaposats somriures en boques mig descloses,
súbits esclats de dents que afuen doblement
el desig excedit pel teu desig d’atreure,
dolços calius de nard concedits lentament
per atònits refusos que fingeixes no veure.
Agonia de llum
