El català en el mapa neuronal europeu

Les piulades en Twitter en el centre d'Europa

La imatge que veiem ací dalt no és un mapa neuronal, per més que ho semble. L’ha penjat Eric Fischer en Flickr i representa la distribució de les piulades de Twitter, en Europa, segons l’idioma emprat a Les comunitats lingüístiques de Twitter. És una imatge parcial —la completa està al final del text—, per mostrar quins són els punts de màxima concentració i on trobarem els buits sense piulades i segurament amb un baix ús d’internet en el centre d’Europa.

La dispersió lingüística sol desbordar els estats constituïts, la taca, el color únic i unificador oficial. Veient el mapa de baix, que ha confeccionat Marc Belzunces, queda, per exemple, molt clara la fidelitat majoritària al català en Catalunya, la diversitat idiomàtica de les Illes i la misèria idiomàtica endèmica del País Valencià i el Rosselló.

Això és el present o el futur? Hi ha qui diu que la interacció dels nostres xiquets i joves amb les tecnologies digitals ha modificat els seus mapes neuronals, potser! Als valencians i valencianes també? Anna Lucía Campos va més lluny quan afirma que les noves tecnologies faran que “las nuevas generaciones desarrollen una mayor agudeza mental, lógica y motriz que las anteriores”. També és possible que les estructures socials vagen passant de les constuccions verticals a altres més semblants als mapes neuronals. M’agradaria voreu i disfrutar-ho. Em pregunte si tots eixos canvis permetran una permanència i difusió de les llengües sense estat i minoritzades?

Un mapa neuronal, potser sí, del futur de les llengües en Europa?

Toni Bodí i La Risa

Una bona nàpia!

Toni Bodí, nascut en el Mareny de Barraquetes, era una màquina d'inventar històries per a fer riure. En Sueca tenia una colla de fidels seguidors —de fet la majoria d'acudits jo li'ls he sentit contar a mon tio Paco el més fidel de tots— que acudien cada dia a llogar-se per a fer faenes de bracer agrícola. Fins i tot feia broma d'ell mateix. Home de nas important, havia d'aguantar a molts destarifats que en feien broma mirant-se'l de prop. Ell solia contestar-los, amb un riure que volia dir tu ja m'entens, que no era nassut sinó que tenia una malaltia que li retirava la cara cap enrere.
No sé, ni ho puc saber ja, si aquell home de gràcia natural, espontània i efímera, havia llegit Bernat i Baldoví o rebut la seua influència. En tot cas, va seguir, sempre, al peu de la lletra el manament que el Sueco plasmà en esta decimeta que dedicà al periòdic madrileny en el qual col·laborà, La Risa.

El patró dels enamorats: sant Donís

Fruites de massapà han substituït les piuletes i els tronadors

Contava Francesc Almela i Vives que la festa de sant Donís, o Dionís, es va començar a celebrar un segle després de l’entrada de Jaume I en València. Se solien fer cerimònies religioses, espectacles de joglars pel carrer, enramades, fogueres, lluminàries i cremar pòlvora en forma de coet. Cap a mitjan segle XV la festa consistia en tirar coets —piuletes i tronadors— des de dalt dels edificis públics. Almela cita un escriptor antic que relata el següent “en una sola de estas veladas hicieron disparar los diputados de la Generalidad, desde su casa, más de 13.000 cohetes” als que s’hauria d’afegir els que tirarien des del Micalet i des de l’Ajuntament.
Quan, a partir de 1707, s’aboliren els furs valencians també desaparegué la celebració cívica i sorollosa del 9 d’octubre. Quedà el costum de menjar eixe dia olives, xufes, faves cuites, pinyons i cigrons (torrat en diem a Sueca), però ja convertit en dolç massapà fins i tot les piuletes i els tronadors “los cohetes silbantes y los tonitruantes … La piuleta tiene una forma similar a un lazo; el tronador es más bien cilíndrico” aclarix Almela. Quan ell va escriure aquesta nota, en 1933, assegurava que la festa cobrava nova vida i fins i tot es tornava a commemorar la conquesta de València per Jaume I.
¿Però com va arribar a ser la festa dels enamorats valencians, de Valencia ciutat i els voltants si més no, el dia de sant Donís? I per què sant Donís?
Dels huit sants de nom Donís només he pogut esbrinar una certa vinculació a la capital del nostre regne medieval en dos casos: sant Donís Areopagita i sant Donís bisbe de París. A cap dels dos se li podrien atribuir inclinacions dionisíaques, intencions carnals desmesurades o ser uns grans libadors de vi con el Dionís grec que si que tindria alguna cosa a vore.
El Areopagita, a qui li atribuien les obres del ara conegut com Pseudo-Dionís l'Aeropagita, inspirà els nostres autors medievals —i en concret a Isabel de Villena. El tenim pintat per Macip, a finals del segle XV, en el retaule que comparteix amb santa Margarida que inicialment s’estava a l’església de Sant Joan de l’Hospital.
L’altre Donís fou el primer bisbe de París i el seu patró, i la possible vinculació a València seria a través d’Alexandre VI. Este Donís era invocat per a ficar remei als qui patien el “mal francés” —de los “humores gavachos” que deia Quevedo— l’actual sífilis que colpia també els familiars del papa. Tant era així que un dels metges valencians de sa santedat, Gaspar Torrella, es congratulava de l’entorn tan favorable que havia tingut per a estudiar la terrible malaltia, ja que en dos mesos li havia permès tractar 17 malalts sense eixir de les estances pròximes al pontífex, i no era l’únic metge, ni tampoc l’únic procedent  de terres valencianes, en la cort del segon papa Borja. Cèsar Borja, el seu fill i aleshores arquebisbe de València, en va patir. ¿Induirien els Borja als fidels valencians a fer-li festa al sant a qui pregaven per lliurar-se o guarir-se del mal?
Mentres algú esbrina per què en València sant Donís és el patró dels enamorats, nosaltres menjarem piuletes i tronadors —que ara els sucrers locals han diversificat fins a l’infinit— i fugirem de les proposades celebracions, tant d’uns com d’altres, que només ens aboquen a la frustració.

El dinosaure de Monterroso

La entrada del blog atén a la crida feta per Jesús M. Tibau a participar en el 214è joc literari, homenatge a Monterroso.

En el meu somni jo cridava dinosaure!, dinosaure!, dinosaure!... i no el podia despertar perquè no dormia sinó que era sord. Somnis!

Molèsties humanes

Missatges sobre pedra

Les persones ens fiquem a fotre’ns entre nosaltres, segurament, perquè a la resta d’espècies emprenyadores ja les hem bandejat de la nostra vida quotidiana. I una de les coses que més molesta als mascles humans és que els toquen el cotxe i/o els limiten el seu ús. Recordeu aquell jutge que va traure una pistola per una discussió de si tu o si jo passe o passes? Què se n’haurà fet d’ell? Encara atendrà casos en algun jutjat? Deixeu-me aventurar una resposta: sí, encara jutja i quan li cau algun cas de trànsit sol desbaratar-se.
En la imatge es veuen els missatges lítics que un propietari de cotxe li deixà a un altre que li dificultava el traure el seu. Tornem al principi: la pedra. “Otra vez piensa en los demás” i “Hijo puta”, li deixà ben a la vista i, a més, uns clots en la porta per si l'especimen que l’havia irritat no sabia llegir. Cada dia fiquem més difícil la convivència, per què ens encabotem en molestar-nos sistemàticament?

Artefactes molt humans

La tortura, un invent humà prescindible

“L’ésser humà, [diu Lluís Duch] tot projectant i fabricant els seus útils, es fa, es crea ell mateix, pren una distància decisiva respecte a l’àmbit predeterminat, exclusiu i tancat de l’instint”. Però no sempre ha encertat la mida i el profit dels artefactes. Fins ara mateix hem hagut de suportar “invents” molt útils però mal dissenyats, com per exemple la cadira. Algunes de les nostres invencions més antigues són tan elementals i efectives que no les hem canviat durant segles, el llibre sense anar més lluny. D’altres han avançat de manera espectacular, són les que solen produir sofriments de tota classe, com ara la tecnologia per a fer la guerra i les múltiples maneres d’infligir dolor a un altre ser humà o béstia.

El dogging, el cottaging i el crossing d’Estellés

València, foc i flames en sant Josep

Em toca parlar de Vicent Andrés Estellés i els animals, però el nostre poeta deixà anar entre els seus versos poques bestioles i només en algunes escassíssimes ocasions en són mig protagonistes. Estellés és més d’Horaci que no de Marcial, què hi farem! En tot cas hi ha un "animal" omnipresent: ell mateix!

     Animal de records, lent i trist animal,
     ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes,
     (…)
     tota València en flames la nit de sant Josep
     mentre fèieu l’amor en aquella terrassa
     (…)
     Animal de records, lent i trist animal.

             “Demà serà una cançó”. Llibre de Meravelles

Aquell “animal” que feia l’amor en una terrassa desconeixia el cruising, el cottaging i el dogging, no sabia anglés ni tenia allò que els pedants deien món, ell en diria fer-ho de qualsevol manera perquè, en els anys 50 i 60, no es podia pagar un hotel.
Vaig anar a conéixer l’Estellés al seu pis d’El Perelló, quan ja havia publicat aquells versos, jo tampoc no sabia que existien noms per a determinades pràctiques sexuals, érem tan ignorants! Ho trobàvem, però, normal i no ens importava que algú ho fera en una terrassa o dalt dels cavallets de la fira, teníem vist bona cosa de cine francés i, fins i tot, havíem improvisat espentats pel desig i obligats per les mancances. Al llarg de la visita, del calaix d’una taula del menjador, el poeta de Burjassot va anar traient grapats de papers que assegurava que acabarien sent un llibre. No sé si, finalment, aquelles notes –escrites durant les seues estades perellonenques– es transformaren o no en llibre, espere que algú veja la necessitat i ho esbrine algun dia.
He imaginat, moltes vegades, com passaria Estellés les hores mortes mirant àvidament, des del seu balcó a cinquanta metres de la costa, els cossos al sol sobre l’arena de la platja. He fet una nota apòcrifa, imaginant els seus inventaris: “Aquella morena de carn suau m’ha fet armar tres voltes…”.
A vore si, entre tots, podem fer realitat aquella por –del millor poeta valencià del segle XX– fent més gran la seua digna memòria:

     allò més fotut de la mort no és la mort en si
     sinó que els altres viuen
     i t’editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.

El Mig Pollastre d'Enric Valor

Hui faria 100 anys Enric Valor, un castallut que tingué cura de la nostra llengua. Valor recuperà, elaborà i, si convingué, reinventà moltes de les rondalles que ell encara havia sentit contar a vora foc. Moltes de les contalles eren protagonitzades per animals, com la del Mig Pollastre que, a més, tenia una cançó i era molt entretinguda.
La historieta també ha sigut recollida amb un altre nom, Mig Cul Cagat, per Josep Bataller en la Safor, com a El Gallet-Galló, la Marieta i la Marió la té arreplegada Joan Amades a Catalunya i com Es mig poll ens l’ha llegat mossén Antoni Maria Alcover com la va escoltar per Mallorca. En castellà hi ha una història semblant El medio pollito recollida per Antonio Rodríguez Almodovar i amb el mateix argument, però amb un protagonista diferent: una serp, hi ha en italià un relat de peripècies coincidents que ens ha preservat Giambattista Basile. Com han deixat dit M. I. Gumilla i R. Comeche.
La rondalla del Mig Pollastre, tal com la deixà escrita Valor, és una història ben travada i distraguda de la qual vull destacar la cançoneta:
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m´he trobat un dineret.

L'anunci de russian girls

Oferta d'estiu

He obert el meu blog i m'han aparegut tres joves russes molt suggerents. Ara que la publicitat de "contactes" –un eufemisme per a no dir tractes amb carn humana, prostitució– va a desaparéixer de la premsa en paper trobarem cada volta més publicitat com esta que jo he rebut i il·lustra la entrada. No sabrem mai d'on ve ni què s'amaga al darrere, però si algú té fam de pa.rrús comprovarà que hi ha milers de maneres de traure-li els diners a canvi de fantasies en colors: blanques, negres, grogues, etcétera, i fins i tot n'oferiran de verdes.

Angelets negres

Això és un pel ben negre

L’església de Sant Martí i Sant Antoni Abad de València té dos entrades laterals, una presidida per sant Antoni i l’altra una bella obra del renaixement rematada per l’eucaristia amb àngels. Esta última ha caigut en mans de l’acreditat mal gust de capellans i monges, que administren un gran patrimoni artístic, deixant-li una mostra de poc trellat innecessari: han pintat el pel als àngels d’un negre panderola que semblen embetumats. I estic segur que la restauració l’hem pagada entretots. Ja ho demanava això Antonio Machín “píntame angelitos negros” i tard i mal –i sols en el pel– però li han fet cas.

Eleccions i abelles

Un rusc de laborioses abelles pot impedir votar

Després de milers i milers d’anys ocupats en servir-nos dels animals, els humans, encara trobem noves maneres d’aprofitar-nos-en de les seues capacitats. Som, cal dir-ho, una espècie enginyosa que fa que la resta sols compte si és útil. I què és útil? La mesura única de la utilitat és la nostra necessitat immensa i infinita.

Fa uns dies feren eleccions legislatives en Portugal –curiosament han posat a solucionar els seus problemes a l’encarregat oficial del culpable, però no és este el tema del post– en mig de la preocupant crisi que per a molts vol dir atur, mancances, misèria i per a quasi tots inestabilitat. En alguns llocs fins i tot han boicotejat les eleccions a la manera clàssica: siliconar els panys, ficar cadenats o embrutar els col·legis electorals amb fem.

Com que els humans som, com deia, imaginatius ara ja sabem que això són impediments fàcilment superables amb la intervenció d’un manyà local o dels bombers en els casos més complicats. Total, només una breu interrupció! Poc de destorb volia dir poca protesta, i ells volien protestar i no passar desapercebuts.

Els habitants de Cabril, concelho de Castro Daire, farts i plens perquè les obres de la carretera no avancen, van amenaçar d’impedir les votacions en esta població i en Parada d’Ester. Entre tots no arriben ni a 1000 habitants. Ningú els va fer cas.

Arribat el dia de les eleccions, les autoritats locals anaren matinet a comprovar que tot estava correcte. Què dirieu que es van trobar? Efectivament, un animal. Un insecte que, a les bones, et dóna mel, però què a les males, ai!, a les males són com les veia Virgili: “les abelles s’esvaloten endins de llur campament de cera, volen pertot i agusen llurs ires amb grans brunzits”. Dos ruscos. Un exercit amb desenes de milers de membres irritats. Una mostra de l’estat d’ànim dels qui les havien portat allí. Pura poesia, no?

La pornografia sobre sèpies

Animal sèpia i Seppia animal

Joan Fuster deixà una pregunta en el seu Bestiari “Quina pornografia podria muntar-se, per exemple, sobre les sèpies?". La sèpia diuen que és, comparada amb bestioles semblants, molt intel·ligent. Ningú sap tot el que fa, o pot fer, quan es passeja pel fons marí acudint a la crida sexual.

Però no totes les sèpies tenen unes pràctiques sexuals convencionals i reproductives. Un tal Riccardo Seppia, capellà italià, fa anys que és un predador sexual de criatures. És un fastigós pederasta i la jerarquia de la seua empresa, l’Església catòlica, apostòlica i romana, li ho ha consentit i l’han amagat tant com han pogut. Hauria d’haver un infern com el de Dant, com a mínim, per a tots ells. Ara, finalment, la justícia ha ficat a la presó –"accusato di violenza sessuale su minori e cessione di sostanze stupefacenti"– esta Seppia miserable que ha reconegut que té sida i que vol un trasllat ja què els inquilins de la presó se'l passen com si fora una guitarra i no només per a tocar-lo. Només has de deixar passar un poc de temps i fins i tot els fets més impossibles s’escauen: pornografia sobre sèpies!

El terratrèmol de Roma sacseja Múrcia

Raffaelle Bendandi, sismòleg de capçalera de Mussolini

[L'entrada la vaig publicar el dia 12 de maig a les 0:06 hores quan era evident que Roma no havia patit cap terratrèmol, però Blogger a l'endemà l'ha fet desaparéixer –com moltíssimes entrades més– i l'he penjat per segona volta]

Fa uns dies que circulen per Roma uns fulls volants i diverses notes a Internet que aconsellen a la població que isca ordenadament de la ciutat els dies 9, 10, 11, 12, 13 i 14 de maig. Els escrits van signats per la Protecció Civil –cosa que en principi no és gens tranquil·litzadora ja que era, i potser encara ho és, un niu de lladres– i aconsellaven que era perillós quedar-se en Roma i el més segur era eixir de la ciutat. El motiu de l’alarma són les prediccions de terratrèmol atribuïdes a un tal Raffaele Bendandi (Faenza, 1893 - Faenza, 1979). Pel que sabem, Bendandi, un sismòleg aficionat, solia endevinar la majoria de prediccions en vida i n’ha deixat algunes per a després de mort com la que assenyalava un sisme l'11-05-2011 amb epicentre a Roma.

La Protecció Civil italiana no ha reconegut la paternitat de l’alerta i ha aprofitat per remarcar que eixes falses alarmes ajuden a la competència, als lladres vull dir, que trobarien els domicilis fàcilment expoliables.

Hui, 11 de maig de 2011, encara no tenim notícies de cap terratrèmol en Roma o rodalies, però els habitants de Lorca (Múrcia, Espanya) han vist la seua vida trasbalsada per dos sacsades de la terra que, lamentablement, han causat uns 10 morts, alguns ferits i molts despreniments en edificis. Ens riuríem de la peripècia, tan italiana, si no hi haguera la desgraciada catastrofe en Múrcia. Els seguidors de Bendandi, associats a La Bendandiana, ens explicaran en algun moment eixa desviació de 1.294,15 quilòmetres en línia recta del punt previst.

Animals en perill: gat de teulada

Caçant gats per les teulades de París

París fou sotmesa a un siti de més de quatre mesos (19 de setembre de 1870 - 28 de gener de 1871), fins que entrà l'exercit prussià i proclamà kàiser Guillem I de Prússia. La fam, que s'arrossegava des de la guerra francoprusiana, que havien perdut els exercits de Napoleó III, obligava a improvisar aliments. La imatge mostra en clau còmica una de les possibles opcions.

Llegir, un vici?

És bona idea ensenyar a llegir als pollastres?

Ensenyeu a llegir als pollastres i vorem qui canta de bon matí! La broma només s'entén completa si heu sentit parlar d'aquell propietari agrícola de Sueca que va dir "Ensenyeu-los a llegir [als pobres] i vorem qui segarà l'arròs". Un altre suecà, Joan Fuster, insistia en quin és el motiu per a llegir “Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps”. Entre un i altre estan el 45% de persones que diuen llegir llibres per estes latituds... i els pollastres si voleu intentar afegir-los al vici.

Monuments suecans

Monument al concurs de paella (i a la vanitat del polític de torn)

De tant en tant en alguna falla local trobes alguna espurna de gràcia o de crítica amb substància. És el cas de la que he vist en la falla Cervantes, de Sueca. Proposa una visita turística als “monuments” que en cada rodona nova han plantat. Per als forasters i per als nostres paisans més despistats: n’hi ha una a l’entrada de Sueca per l’antiga carretera nacional 332 feta amb rodes de ferro de fanguejar (art conceptual: qualsevol cosa, amb una bona idea com a suport, pot ser art?) una altra en l’avinguda Joan Fuster, allí podem contemplar el “monument” Veles i vent uns ferros que mires i remires buscant-los alguna gràcia (art nul? si fem cas d’Ernst Gombrich «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes» el drama és que ací tampoc hi havia artista!) i, per acabar, una mostra més del mateix artista autodidàcta que fabrica art nul és el “monument” al concurs de paelles de Sueca, amb la via del tren al fons del caldero, (açò és art per a la vanitat del polític, que ha popularitzat Carlos Fabra en Castelló). En el de la paella han ficat una placa commemorativa avisant-nos que aquell “monument” es va fer sent alcalde Joan Baldoví i ja està dit tot sobre el personatge. Quanta vanitat, i de quina baixa qualitat, ha d’arrossegar un polític per a deixar-se seduir per figurar, durant molts anys, com a responsable d’”això”.

Los Mariachis, un Tea Party sense pistoles

Els fanàtics membres de Los Mariachis plenament integrats

Un article de José Luis Barbería, en El País, feia públics els temors de molts catòlic conservadors que noten la pressió d’una gent –que sembla que formen part de la societat secreta El Yunque, ací també coneguda com Organización del Bien Común– que tenen pràctiques poc clares i objectius no declarats com la dita organització que, segons la Viquipèdia és “una sociedad secreta mexicana de carácter regional pero de alcance nacional y cuyo propósito, ‘es defender la religión católica y luchar contra las fuerzas de Satanás, así sea mediante la violencia o el asesinato’”. El testimoni d’una professora valenciana així ho fa pensar “Desde que me advirtieron de que Hazteoir.org y sus filiales Derechoavivir.com, Profesionalesporlaetica.org y otras de fines aparentemente filantrópicos son iniciativas de la sociedad secreta mexicana El Yunque, trato de deshacerme de ellos. Al principio, desinformada de su interés político sectario y de su capacidad de manipulación, colaboré económica y directamente. Hoy quiero que desaparezcan de mi correo electrónico y no lo consigo”. En Mèxic això de les societats secretes que busquen el poder no és nou, sempre se n’ha parlat d’una que actuava movent els fils del Partido Revolucionario Institucional –que és com dir el govern mexicà– durant més de 50 anys: El Círculo Negro. Tot i la angoixa de la professora valenciana, els membres d’eixa societat que puguen haver per ací ja han perdut tanta ferocitat. La gent els coneix com Los Mariachis, vaja que ja no els tenen gens de por i els veuen molt integrats en el meninfotisme local, tant que els fan pintades per les parets. I del PP local què més es pot dir... sense vomitar.

Masturbador online

Esquema del funcionament amb un home i una dona

Ja he penjat ací alguns posts sobre l’amor i la sexualitat, però la pròpia dinàmica d’internet em fa tornar a replantejar-m’ho tot una volta i una altra. Ja havia acceptat la química en la base de l’amor, ja tenia una proposta per a addictes al sexe sense estima, però això de fer-ho per internet… ni com a hipòtesi ho tenia previst.

Llegint un article que publica El Periódico de Catalunya, hui mateix, he pogut comprovar que ja pots pensar la cosa més inversemblant que vulgues, que si pot generar diners o poder algú la farà. Més i tot, l’està fent ja i tu ni l’has pensat.

Fins ara el sexe en internet era virtual, i això va camí d’acabar. Uns empresaris de Girona han conjuminat tecnologia i materials per fabricar un penis i una vagina que funcionen de la següent manera: “l'ordinador contrari envi­a les dades que ha rebut al seu respectiu masturbador, que converteix els impulsos que emet la parella en estí­muls, i activa el mecanisme de vibració. Com que els dos consoladors són emissors d'impulsos i receptors d'estí­muls, s'estableix una comunicació eròtica entre tots dos”.

Ja té faena el cardenal Rouco Varela, elegit per a un nou manament al front de la Conferència Episcopal espanyola, desburgant si això és o no pecat i si és o no concupiscència lícita o una satisfacció acceptable.

Els gironins afirmen que ja treballen “amb dues lí­nies de producció: una dirigida a l'ús ludicodomèstic, per a parelles, i una de professional, destinada a establir relacions sexuals mitjançant webs de contactes. També s'obren nous camins en mons virtuals del tipus Second Life”. Però la demanda no serà tan reduïda i discreta i ja podeu suposar que algú voldrà connectar dos vagines i dos penis alhora en cada ordinador i, ficats a demanar, també dos o més penis i més d’una vagina. Quina orgia! Pessigolles, picoretes, cosconelles! I amb la càmera es poden vore la cara, o el cul, i en un futur fins i tot es generaran les corresponents olors corporals. I el poeta dirà: Visca l’amor que m’ha donat la màquina!

Amor, comerç i sofriment: dia dels enamorats

Cupido picat per les abelles, obra de Cranach el Vell

Acabe de tornar del supermercat i, també, allí insistien que comprara algunes coses per a regalar el dia de sant Valentí. Ofega tanta incitació a l’amor previsible i per a fer caixa. Sense ser exhaustiu relacione part de les ofertes rebudes: gastronomia amorosa, concursos de poesia eròtica, presentació de llibres sobre com millorar en l’amor, besades i abraçades gratuïtes... Però ni així s’alcen els ànims si no hi ha matèria. Per exemple, a Benimaclet han hagut de suspendre les primeres Jornades Eròtico-Festives per falta d’homes! Si senyora, un fum de femelles i només quatre mascles es presentaren. Serà la crisi! Segurament eren els únics quatre optimistes disponibles que creuen en les fletxes de Cupido, en l’atzar i bla, bla, bla. Ben al contrari, els qui cobren per aparellar gent ho tenen tot ben estudiat. Milers de «fòrmules» diu que aplica Enrique García Huete –psicòleg del programa de TV Gran hermano– per tal d’aconsegueix collar entre el 70 i el 80 % de parelles de mamífers humans joves i prèviament engabiats. Naturalment, el tal García Huete no dóna informació sobre l’evolució posterior en llibertat dels «enamoraments» en captivitat. Però cal tindre ben present el que va dir Nietzsche «l’amor és l’estat d’ànim en el que l’home [i la dona –afegisc jo] veu amb preferència les coses tal com aquestes no són» cosa més que probable si els exemplars en qüestió, a més, viuen al marge de tot en un gabió-escenari. Els valencians i les valencianes vivim, políticament, fa anys en eixe estat que és ja la normalitat.

La imatge que il·lustra este text és un detall de l’obra Venus i Cupido de Cranach el Vell, es veu el déu de l’amor que té entre mans una bresca, arrancada del rusc, i les abelles que li mostren no estar-ne del tot conformes. En alguna de les versions el pintor va penjar un rètol per a recordar-nos que la passió, el desig, la voluptas, es transitòria i sol comportar dolor. Una manera molt gràfica de dir-nos el que predicava l’Església i veiem en moltes de les històries conegudes: l’amor aclapara i turmenta. Però la gent de l’Ésglésia no sempre ha predicat el mateix. Entre els segles III i IV un tal Heliodor, que arribà a ser bisbe de Trica, va confeccionar una interessant història d’aventures amb dos amants protagonistes que acaba bé: Teágenes i Cariclea.
Tenim per una banda pesimistes com Cioran que consideren la voluptas més un «encontre de dos salives» que aquella cosa sublim que, en general, circula com a acceptada i és reconduïda cap al consum. I per una altra la majoria de veus que enamorades canten joia, penes i soledat com Rosa Leveroni o qui no vol magnificar l’amor-sofriment com ara Salvador Espriu però que amb un gest d’amor es feu soterrar al nínxol número 1 de Sinera junt a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Per a evitar-se patiments el nostre poeta P. decidit a la permanència successiva, joiosa i immarcescible d’un amor pur, s’imposa una norma quasi castrense: romandre «fidel a cada una de les meues innumerables amants, tantes com en volgués prendre –de diccionari!». S’estalvia delits i plors per eixe mateix ordre, sí, però no resultaran un poc insípides?

En Sueca ho tenim clar, el dia 14 de febrer passem del dia dels enamorats i uns es dedicaran a celebrar la troballa de la Mare de Déu de Sales i la resta farem el que cada dia solem fer: respirar un dia més.
[Una entrada més sobre l’amor]

Tijuana Bible i "catecismo" amb animals

Algunes Tijuana Bible

Jo he sigut consumidor de tebeos o porgasitos –com els anomenàvem a Sueca– des de ben menut. Amb el meu sou setmanal me’n comprava tants com podia i després els canviava per altres, i m’eixia molt bé de preu, quan ja els havia llegit. D’esprés d’un parèntesi d’uns anys, en l’adolescència, en què em vaig sentir més interessat en altres coses, vaig tornar a la lectura sistemàtica d’històries gràfiques en la dècada dels 70 i 80 del segle passat. No crec ser exagerat si dic que les millors èpoques del còmic valencià i espanyol –accessibles per a un valencià– foren aquelles. Desconeixia per complet quins eren els antecedents d’aquells còmics de Crumb i altres, lligats als últims espasmes de la contracultura hippie, que començaven a cridar-me l’atenció i que tingueren un cert ressò per ací. Els de la meua generació havíem tingut accés als productes de la factoria Marvel, quin ois, i ens eren familiars els dibuixets embafosos de la Disney i, naturalment, Tom i Jerry, Popeye i alguns més que veiem en els passes previs a les pel·lícules dels cines. Després vaig conéixer l’existència de tota una cultura underground, ara en diríem alternativa, del còmic nordamericà coneguda com Tijuana Bible, i allà hi havia bastant contracultura. Allò que coneguem com Biblia de Tijuana és una sèrie de publicacions, caòtiques, disperses, ocasionals, clandestines, que tenien en comú una impressió pobríssima, uns dibuixos que basculen entre bons i francament roïns, una distribució al marge del comerç convencional i que tenien totes un mateix protagonista compartit: el sexe. Els protagonistes de les historietes solien ser personatges coneguts del cine i del còmic. Estes publicacions, a partir dels anys 20 i fins els 60 del segle XX, tingueren una certa continuitat i fins i tot n’aparegueren en l’espanyol de Mèxic, que malgrat el títol no era el lloc on es feien, i tingué una pròspera edició en Brasil els anys 50 i 60 de la mà de Carlos Zéfiro, molt millors que les edicions contemporànies nordamericanes, que són coneguts com “catecismos”. Una de les constants és que, tant els fets a EE. UU com els de Brasil, mostren sovint sexe amb animals, com ara The Pet i Little Annie Rooney and Zero. Aquelles edicions atrotinades tenien la seua gràcia i supose que els seus devots, però d’això ningú no en parla, ara sols viuen esporàdicament en les subhastes d’eBay. Sembla que cap dels seus editors no va entrar mai a la presó, ni per la distribució de pornografia ni per apropiar-se les imatges de personatges famosos.

Botija sense manual

El Sr. Ferrer prova de beure d'una botija sense manual

Molt encertada, i necessària, aquesta intervenció del Sr. Ferrer, publicada al Postdata 14-01-2011 de Levante-EMV, fent-nos caure en el compte que molts dels productes importats de Xina no porten manual d’instruccions entenibles. El resultat es veu ben clar, no sap que s’ha de beure pel morroll i es tira tota l’aigua per damunt.

Lamentable! Això només feia gràcia quan Pinet, el de Tàrbena, oferia un canter menut, amb diversos morroll, a les dones d’un grup alemany i les incitava a beure al gallet i endevinar quin era el broc bo.