 |
| València, foc i flames en sant Josep |
Em toca parlar de Vicent Andrés Estellés i els animals, però el nostre poeta deixà anar entre els seus versos poques bestioles i només en algunes escassíssimes ocasions en són mig protagonistes. Estellés és més d’Horaci que no de Marcial, què hi farem! En tot cas hi ha un "animal" omnipresent: ell mateix!
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes,
(…)
tota València en flames la nit de sant Josep
mentre fèieu l’amor en aquella terrassa
(…)
Animal de records, lent i trist animal.
“Demà serà una cançó”. Llibre de Meravelles
Aquell “animal” que feia l’amor en una terrassa desconeixia el cruising, el cottaging i el dogging, no sabia anglés ni tenia allò que els pedants deien món, ell en diria fer-ho de qualsevol manera perquè, en els anys 50 i 60, no es podia pagar un hotel.
Vaig anar a conéixer l’Estellés al seu pis d’El Perelló, quan ja havia publicat aquells versos, jo tampoc no sabia que existien noms per a determinades pràctiques sexuals, érem tan ignorants! Ho trobàvem, però, normal i no ens importava que algú ho fera en una terrassa o dalt dels cavallets de la fira, teníem vist bona cosa de cine francés i, fins i tot, havíem improvisat espentats pel desig i obligats per les mancances. Al llarg de la visita, del calaix d’una taula del menjador, el poeta de Burjassot va anar traient grapats de papers que assegurava que acabarien sent un llibre. No sé si, finalment, aquelles notes –escrites durant les seues estades perellonenques– es transformaren o no en llibre, espere que algú veja la necessitat i ho esbrine algun dia.
He imaginat, moltes vegades, com passaria Estellés les hores mortes mirant àvidament, des del seu balcó a cinquanta metres de la costa, els cossos al sol sobre l’arena de la platja. He fet una nota apòcrifa, imaginant els seus inventaris: “Aquella morena de carn suau m’ha fet armar tres voltes…”.
A vore si, entre tots, podem fer realitat aquella por –del millor poeta valencià del segle XX– fent més gran la seua digna memòria:
allò més fotut de la mort no és la mort en si
sinó que els altres viuen
i t’editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.
