Cursa dels Nassos, anar amb la llebre...

Aquest darrer dia de desembre del 2016 com ja és costum, he corregut la cursa dels Nassos a Barcelona.

Aquesta edició anava amb la Mireia, la meva veïna, que ara és llebre dels Corredors.cat. Realment aquesta organització té un ventall de llebres impressionant, per a totes les velocitats: des de 28' a 70'. Tal i com es pregunta algun corredor del fòrum dels puncatistes "Qui és la llebre de 28'? Mo Farah?".

Però pel que fa al cas, la llebre dels 60' era precisament la Mireia i jo em vaig proposar seguir-la. El meu plantejament era del tot erroni, gens meditat, i sort que no el vaig poder seguir. Volia anar a 6 minuts durant 8 km, i com suposava que no em cansaria, tirar fort els dos últims i fer 58'. Es nota que les matemàtiques no són el meu fort, perquè si hagués fet això, hauria arribat a 59:30.

Vam començar fets una gran pinya entorn a la Mireia. Jo no veia manera d'avançar i el grup tancat i dens anava fins i tot més ràpid que jo. Quan vaig veure que no em mantenia al ritme del grup, vaig adelantar-los i allà davant hi havia un espai bastant més buit.

Així que vaig córrer tots 10 km per davant de la llebre i tot i així vaig fer 58:24, el temps que pensava recuperar en dos quilòmetres.

Contenta amb el temps i amb les sensacions, i ja preparada i inscrita per la propera, una de les que em van més bé: la cursa de Sant Antoni.

Salut i quilòmetres!!

Marató de València, per a mi cursa de 10km

Ho hem passat genial a València, un cap de setmana rodó on una mica he estat espectadora i una mica protagonista.

Espectadora perquè l'esdeveniment important era la marató i el Per hi participava. També la corria un amic nostre noruec, Ståle. I participant perquè Hege, la dona d'Ståle i jo corriem la cursa de 10 km.

He de dir que feia molt de temps que no corria sense lesions o sense haver pogut entrenar. Fins a l'estiu he passat una llarga temporada sempre amb problemes, gairebé des del 2013. Però aquesta tardor res m'ha impedit entrenar i preparar-me bé.

La cursa de 10 km de València és molt generosa amb els corredors, perquè et fa sentir una mica maratonià. La sortida és al mateix temps uns i altres, corrent per dos ponts paral·lels de la Ciutat de les Ciències i les Arts. Passes per la part vella, i el millor de tot és al final, quan ja penses que has acabat i de sobte el recorregut fa un gir i et trobes a un tartan instal·lat sobre l'aigua d'un dels estanys, amb grades i públic que crida i t'anima i fas els 100 metres més motivants i inoblidables de la teva vida.

Vaig fer 57:38, una marca més que satisfactòria donat que ja no tinc una edat adient per millors marques personals i que el circuit m'era totalment desconegut. Sobretot vaig disfrutar molt, ho vaig passar molt bé amb el Per i els meus amics i vaig aprofitar per conèixer València i fer una paella de les de debó.

Inici de la novena temporada amb la Mercè

Abans de res: avui és el nostre aniversari de casats. Bon dia per començar la temporada i bona manera de celebrar un dia nostre corrent plegats.

Com a regal mutu ahir vam fer una sortida a sopar al Dos Palillos, un restaurant japonès (o més o menys) que té una estrella Michelin.

No és una bona idea anar a sopar i beure justament el dia abans d'una cursa, però ens venia molt de gust i de totes maneres la Mercè és una cursa que no dóna bons resultats perquè és la primera de la temporada, perquè fa massa calor, perquè hi ha molta gent....

Així que anàvem una mica "ressacosillos" perquè els menús degustació no són gaire abundants, però vas bebent cava (celebració) i cava i després un mojito....

S'ha d'afegir, (ja estan els runners amb les seves lesions) que tinc fascitis plantar i que no he entrenat. Bé, he sortit algunes vegades però sense forçar gens i parant dos o tres dies per descansar el peu. Total que una o dues sortides per setmana.

Però no m'importava el temps. Volia fer menys d'una hora, tot i que ja sabia que la cosa pintava difícil. He fet 5 km molt bé passant a 29:39, per sota de la mitja hora i sentint-me bé. Per sort la Gran Via i Arc de Triomf els he passat a l'ombra. però ja de tornada cap a Plaça Espanya he començat a tenir moltíssima calor, sol tota l'estona, dolor al peu i llavors he baixat molt el ritme, he begut aigua i m'he dedicat a trotar.

Al final he arribat en un temps de 1:03:20, el qual em satisfà bastant.

I la meva idea per la temporada que fa nou, és de fer coses diferents que els altres anys. Començar al setembre i acabar al març amb el següent programa.

Al setembre la Mercè que ja he fet. 10km
A l'octubre la inauguració del Domini dels Isards amb un training camp de dos dies: un de 8 km i un de 12km
Al novembre València. 10 km
Al desembre Nassos 10 km
Al gener Sant Antoni 10 km
Al febrer la Mija de Granollers
També al febrer la Mitja de Vies Verdes que va pel carrilet.
Al març Badalona running 10 km

I a l'abril, potser el Per vol fer la marató de Londres i jo m'apuntaria a una carrera de 5 o 10 si n'hi hagués o a fer de cheerleader.


La de l'octubre és a Espinavell així que va perfecte. I totes les altres són en periode que no tenim la casa. Així que tot bé.


Aveure si el cos em deixa....

Una regió d'Espanya

Quines serien les coses que una regió normal pot esperar del país al qual pertany?

• El país hauria de sentir la regió com una part d'ell mateix, com jo em sento la mà o el braç.             
• El país hauria de sentir-se cofoi de la llengua de la regió que enriqueix la cultura d'aquesta nació, per tant hauria de promocionar-la, ensenyar-la a les escoles, utilitzar-la a les institucions i donar-la a conèixer a l'estranger.                                      
• El país hauria d'intentar col·laborar en la logística de la seva regió permetent que tingués un bon corredor viari, marítim i ferroviari d'alta velocitat.                                                                                                                                           
• El país s'hauria d'avergonyir que part dels seus ciutadans volguessin independitzar-se i en imaginar-se sense la seva regió se sentiria més pobre i limitat.                                                       
• El país s'hauria de preocupar del benestar de llurs habitants i no ofegar-los sinó recolzar-los perquè són fills de la pàtria igual que els altres.                                                                               
• El país en definitiva sentiria una forta empatia per la seva regió, patiria i gaudiria amb els seus anhels i les seves fites. Escoltaria amb atenció allò que la regió li voldria expressar sense tenir sempre un no com a resposta.

Si cap d'aquestes coses es compleix, aleshores aquell territori no és cap regió, és una mena de colònia. I és natural que creixi la desidentificació cap al país i es faci més gran el desig d'independència.

Personalment m'agradaria formar part d'Espanya. Però d'una altra Espanya republicana, plurinacional, multilingüe, democràtica on tots els territoris hi formessin part voluntàriament i es respectessin mútuament.

Em temo però que el tarannà centralista, monolingüe, dictatorial, monàrquic i colonialista d'Espanya m'abocarà a desitjar la independència.

Mi María

Para ti María que ya tienes 30 años y parece que fue ayer cuando sentí lo que escribo en mi poema....

Aquel ochenta y seis en que naciste

fue un año especial en nuestras vidas.

Llegaba sangre nueva y renovaba

la ilusión y la fuerza en la familia.

Nos cambiaste la vida a casi todos,

unos se hicieron padres primerizos,

otros abuelos radiantes y orgullosos

y tíos felices, nosotros, como locos.

De golpe fue como si fuera adulta,

con mis adolescentes veinticuatro,

aquella cosa tan tierna y pequeñita

dormía entre mis brazos de madrina.

Y así fue como apareció el encanto:

aquellos ojos grandes tan bonitos

convocaron con toda su potencia

el orgullo, hasta hoy, de ser tu tía.

Vuitena temporada de runner

Ui, ui ui.. no sé per on començar. Se m'embolica tot al cap. Per una banda veig que al bloc no hi ha tanta informació ni tants comentaris com la temporada passada. Per altra que no he fet tantes curses com solia fer i el que més basarda em fa és que els resultats de les meves marques són clarament pitjors no ja que el gloriós 2011, fins i tot que els primers anys de córrer.

Bé, començaré com sempre fent la graella de resutats.

Curses de més de 10 km (mitjes i similars)

Data	Ciutat	Cursa	Temps 5km	Temps 10km	Temps final	Ritme m/Km
11/15	Donosti	Behobia	32:38	01:09:14	02:23:07 (20 km)	7´09
02/16	Barcelona	Mitja marató	29:13	59:37	02:11:50 (21'097km)	6'15
02/16	Badalona	Maratest	33:29	01:06:57	01:38:05 (15 km)	6:32

Curses 10km

Data	Ciutat	Cursa	5km	10km	m/Km
09/15	Barcelona	Mercè	33:22	01:09:48	6,59
12/15	Bellaterra	Nassos		01:02:52	6´17
01/16	Barcelona	Sant Antoni	30:03	01:00:14	6,02

Curses de 5km

Data	Ciutat	Cursa	5km	m/Km
10/15	Barcelona	Jean Bouin	27:55	5'35
02/16	Granollers	Quart de mitja	26:20	5'19

En aquesta vuitena temporada no tinc destacat en vermell ni un temps. No he fet cap marca. Però sí que he assolit un repte per a mi molt difícil: sóc finisher a Behobia i en condicions metereològiques excepcionals. 28 graus al novembre a Euskadi. He corregut menys curses que els altres anys, només vuit en total, però tres més llargues de 10km. Ara sé que la distància no em fa por, tinc resistència i cap per anar tirant. A cap de les curses he abandonat.

Tanmateix la davallada en velocitat que ja es va produïr l'any passat després de la mitja de Barcelona, ha continuat i s'ha consolidat. Els meus records personals no es mouran previsiblement. He arribat al final d'un camí i estic fent la mitja volta.

De nou la novena temporada serà un any de provar curses noves i de no repetir-ne tantes. Vull córrer a València on ja he quedat amb uns amics que faran la marató i jo simplement un 10km. També per fin em decideixo a provar la mitja de Granollers, a veure si és tan meravellosa com sembla als que els veiem arribar a meta, i la que em fa més il·lusió és la de la Via verda del tren de Girona. Jo faré mitja marató  i el Per 30km. Depén d'on comences pots fer distàncies diferents.

Em poso com a repte tornar a perdre l'hora de vista en les curses de 10km. Intentar fer un bon temps en les mitges (no passar-me de 02:15:00) i sobre tot, sobre tot gaudir de l'entrenament i del dia de la cursa i no patir gens.

Aquest darrer propòsit s'acomplirà si les lesions em deixen tranquil·la. El neuroma, el turmell de la caiguda, la condromalàcia porten corrent amb mi des del llunyà 2013. I no sé quant de temps m'acompanyaran, potser per sempre. Només la fascitis plantar va desaparèixer per no tornar, espero.

Història d'una foto

L'altre dia vaig posar aquesta foto al meu perfil de watsapp. Jo acostumo a mirar els perfils i a engrandir les fotos, m'agrada i m'hi fixo. Però no pensava que els altres també ho feien i m'ha sorprès una serie de comentaris com ara "Qué buena foto", Estàs maquíssima", "Qué guapa estás en esa foto". I realment m'agrada no només perquè surto bé, sinó també perquè aquesta foto té una història, una història amb final feliç...

Puc datar-la amb total exactitud: va ser feta el 4 de gener de 1991. Aquells nadals van ser especials. Durant el mes de desembre de 1990 jo havia començat a sortir amb el Per. Però era tot molt recent. El 22 de desembre ell va marxar a Oslo a passar les festes amb la seva família. No vam quedar en res. No vam parlar si en tornar continuaria la relació, si era un "noviazgo" oficial o només havia estat una aventureta passatgera.

Durant els dies de Nadal, Cap d'any, estava molt neguitosa. Per aquella època el meu íntim amic era l'Andhi, també era el meu confident. Li explicava absolutament tot. Llavors vaig trucar-lo i li vaig explicar que tenia un novio, que era noruec que era un alumne meu, però que no sabia si, en tornar de les vacances, seguiríem o no. I que n'estava molt d'ell.

La nit de Cap d'any, l'Andhi i jo erem els únics que no teníem on sopar i havíem quedat per celebrar les campanades a partir de les onze amb tota l'altra gent. Així que em va convidar a casa seva a sopar.

Per aquelles époques, l'Andhi era molt aficionat a la fotografia i es revelava les seves pròpies fotos. Crec que anava a un curs, però no ho recordo amb certesa. El cas és que jo em menjava els vents per saber què passaria el 6 de gener, dia que el Per tenia previst de tornar a Barcelona. Molts homes amb qui jo prèviament havia tingut relacions, començaven amb entusiasme però al cap d'un mes o dos em deixaven dient que no ho tenien clar. Per això tenia tanta por.

El 4 de gener l'Andhi em va trucar per proposar-me fer-li de model per una sèrie de fotos en blanc i negre. Com que jo necessitava fer quelcom, no importava el què, vaig acceptar. Vam anar al Parc de la Ciutadella i em feia passejar, entrar i sortir dels edificis, seure als bancs, recolzar-me als arbres, llegir un llibre, etc... Jo feia tot el que em deia i anàvem parlant. Fins que em vaig oblidar que hi havia una càmara de fotos disparant-se continuament. Em va fer tot un carret.

En aquesta foto en concret estic sortint del Museu de Zoologia. Tinc una expresió molt francesa, crec que degut al tall del cabell. M'agradava tallar-me'l una mica a l'estil Amelie. L'abric també era bastant nou i l'havia comprat en una botiga del carrer Gran de Gràcia, tenia un color grana fosc que també s'adeia amb el meu look intel·lectual i bohemi.

I dos dies més tard, va tornar el Per, em va trucar de seguida i em va convidar a casa seva per fer-me un regalet que m'havia portat de Noruega. Era el llibre de Knut Hansum Fame (en noruec Sult) en italià, perquè a Oslo no l'havia trobat en castellà.

Tinc totes les petites fotos que es fan abans de revelar les fotos en gran, per tal de saber quines val la pena engrandir. Una de elles tant l'Andhi com jo la vam trobar molt maca i me la va regalar. La vaig posar a un marc i la tinc al saló de casa, a la prestatgeria justament on tinc els llibres en francès i això sí que és una pura casualitat!

Febrer, tres d'una tacada!

Aquest mes de febrer serà històric en la meva experiència com a runner. De cop i volta em vaig assabentar que m'havia inscrit en tres curses que tenien lloc tres diumenges seguits. La primera, el quart de mitja de Granollers, ja acostuma a caure més o menys uns dies abans de la mitja de Barcelona, però altres anys havien estat quinze els dies que les separaven. En aquest cas sí que n'era conscient però com jo corro només 5km, em va semblar possible.

La Maratest, no l'havia correguda mai i aquest any em feia il·lusió provar una cursa de 15km, distància a la qual m'estrenava. Com que no corro la marató, però sé que es córre al mes de març, em vaig imaginar que seria un mes mes tard.

Les tres cites van caure doncs els dies 7, 13 i 21 del mes de febrer.

Quart de mitja de Granollers
Vaig sortir amb ganes, feia un bon dia i em sentia molt en forma. Els cinc quilòmetres me'ls vaig plantejar com tres milles. Vull dir que vaig córrer primer 1,6 km tal com havia estat entrenant a la cinta, després un altre cop i un altre i ja només em quedava la recta final. El meu temps va ser de 26:20 que no és la meva millor marca, però si apropa molt (la meva és 26:16)

La Mitja de Barcelona
Els entrenaments prèvis ja m'havien indicat que no podia anar a superar el meu pròpi rècord (02:08:40), així que me la vaig plantejar com tres curses de 6km i una tiradeta final de 3. Els primers 6 els vaig fer a menys de 6 minuts/km, els segons a menys de 6:30, els tercers a menys de 7 i vaig deixar a l'atzar els tres últims. Amb aquesta estratègia volia fer dues hores i quart.

Tot va anar de meravella, vaig arribar molt forta als tres darrers quilòmetres, molt menys cansada que l'any passat i vaig reduir en quatre minuts el temps que m'havia proposat. El meu crono es va aturar a 02:11:50, una marca potser no molt brillant, però millor de la que m'esperava. He de dir que a principi de temporada m'havia posat com a repte fer-la en dues hores sis minuts, però això ja veig que és més aviat un somni.

Maratest
I per fi, avui he sortit a disfrutar i descansar, veient com és una cursa quan el temps no importa. Per una banda no tenia cap marca de 15km per tant qualsevol temps era marca. Per l'altra, no tenia cap intenció de cansar-me ni forçar-me donat que després de Barcelona havia fet la meva merescuda setmana de descans. He acabat en 01:38:05, contenta per aquesta altra manera de córrer, més contemplativa. M'he permès el luxe de caminar als avituallaments per poder beure i menjar tranquil·lament. I m'ha donat temps de veure entrar a Per que avui feia els 30km.


Crec que pràcticament la temporada s'ha acabat. Potser faré alguna més com la nocturna d'Hospitalet (que et conviden a una fideuà) o la de la Diagonal, però per ara no estic inscrita, si ho faig serà a ultima hora. Ja he corregut 8 curses aquesta temporada, incloent-hi la Behovia i la Mija de Barcelona.

Gairebé puc dir que ha finalitzat el meu vuité any com a runner.

Eskerrik asko!

Per fi he complert un dels meus somnis. Aquella cursa mítica de la qual primer havia sentit parlar, després havia vist com a públic i després havia somniant participar, però mai m'atrevia a inscriure'm. Era una d'aquelles curses que estaven per sobre del meu nivell.

Això ve de lluny. L'any passat veient el Per i els amics de Tribanda arribant a meta, unes ganes bojes de provar-ho em van omplir i vaig decidir-me a intentar-ho.

Tot va ser decidir-ho i començar els entrebancs i les lesions. Del ja llunyà neuroma de Morton, vaig passar a uns talls al tormell a nivell de tendó, una fascitis plantar i per arrodonir-ho una condromalacia rotuliana.

A més un dubte constant sobre si era assenyat o no entrenar, m'ha portar a interrompre constantment les tirades llargues i els entrenaments de qualitat. El desánim s'ha apoderat de mi durant molts mesos tot i que dintre meu alguna cosa em deia que no em feia mal córrer.

Per a què anàvem a Donostia si el Per no estava inscrit i jo no podia córrer? Doncs, ben fàcil: per menjar bé, per veure la Contxa, per fer turisme i pels bascos.

Al final la immensa força de la gent, la alegria generalitzada de festa i de gaudi, el dia assolejat i el recolzament dels amics i del Per em van empènyer i vaig decidir sortir de la línia d'inici a la famosa illa de Los faisanes on es va signar el tractat dels Pirineus entre França i Espanya deixant-nos la preciosa Vall d'Aran a nosaltres tot i que és vessant nord.

En 20 km no vaig parar ni un moment de sentir el meu nom cridat a veu alta: aupa Belén, aurrerà, aupa nescar, vamos, esas behobianas. Irun va ser una festa de crits i ànim impresionant. L'autopista de pujada tremenda ens tiraven amunt els claxons dels cotxes pitant. "Venga que desde el repecho ya se ve Errente".

A més ens cridaven constantment "Visca Catalunya", aupa catalana, força, i aplaudien tota l'estona sense parar. Em vaig fer un fart de cridar jo també eskerrik asko i gora Euskadi en resposta. Altra gent sortia a donar-nos aigua i aliments: troços de platan i altres fruites i fins i tot ens regaven amb les mangueres dels seus jardins.

Una altra població espectacular va ser Errrenteria on la carretera passa pel centre del poble al costat del tren. Allà també la població estava implicada amb la cursa. I bé que ens va caldre, perquè feia una calor desesperant i la cursa és molt accidentada amb un parell de pujades que semblen no acabar-se mai.

L'arribada a Donostia passant pel Kursaal i entrant al Boulevar és inefable. No tinc paraules. Només pensava que ho estava aconseguint, que arribava, que la Behobia ja era meva!!!

Vaig fer un discret temps de 02.23.13, molt millorable en el futur en una altra edició més típica amb el fred i la pluja del país de tots els colors del verd.

Everest, la mort i els que es queden

Vaig anar a veure una pel·lícula que em feia molta il·lusió pel tema, per veure unes imatges meravelloses i per les bones crítiques que havia pogut llegir: Everest.

Està basada en dos llibres, fonamentalment en un que va escriure Jon Krakauer, un dels supervivents a la tragèdia que va succeïr al maig del 1996 i que va narrar en el llibre Into the Thin Air. També acull aspectes d'un altre relat de Anatoli Burkreyev, guia d'un altre grup que portava clients a l'Everest. Com a reacció al llibre de Krakauer, va escriure The Climb: Tragic Ambitions on Everest.

Del que passa a la peli no cal que expliqui res, tothom sap que van morir molts alpinistes i que va ser una de les més grans tragèdies que ha viscut l'Everest. El que realment m'ha agradat és la manera com el director t'explica els fets i els motius de cadascú per actuar com ho van fer. Els errors i mancances, la feblesa de l'ésser humà davant la muntanya.

La pel·lícula fa un homenatge a unes víctimes que mai no es veuen, ni es tenen en compte. Les dónes de Rob i de Beck, que des de casa parlen per telèfon, aporten les millors escenes de la pel·lícula, amb els fills un no-nat, la Sara, i dos adolescents que pateixen junt amb la seva mare.

Tracta molt curosament dos temes peliaguts: la comercialització de l'aventura i la competició entre dos agencies d'esports de muntanya. En primer lloc demostra que -en condicions extremes- els diners no ho compren tot. Per molt bon guia que tinguis, tot i que pugin els sherpes a encordar-te els passos perillosos o a deixar-te bombones d'oxigen aprop del cim, a la muntanya cal anar preparat i t'has de valdre per tu mateix. La muntanya no negocia amb milionaris. Cal respectar-la.

Les dues agències competeixen per poder portar més clients al cim. Volen portar periodistes, escriptors, escaladores que ja han fet 6 vuitmils, perquè seran notícia. I encara que decideixen unir les seves forces per treure-hi més profit a l'atac, en realitat no funcionen com un equip responsable, sinó que es preocupen pel client seu i descuiden la progressiva separació de cada membre de l'expedició.

I per últim, el crit de la muntanya. Tot i que saben que s'ha de fer mitja volta si a una hora concreta, decidida prèviament, no s'ha arribat a la cima, ni els clients ho accepten, ni els guies es veuen amb cor de negar-los el plaer immens de tocar el sostre del món. I aquí està l'error que els porta a morir a aquells més lents, inexperts i als guies que els han volgut acompanyar.