Sonetto alla pioggia

La primavera del 1989 va ser extremadament seca a Barcelona. Jo portava més d'un any vivint a Torino i quan vaig tornar ja m'havia acostumat a la pluja. Enyorava la pluja. A més tenia mal d'amors. Demanava que el riu, el Po, em tornés a la meva estimada ciutat de la boira i el mal temps.

Aquests dies que no plou he rescatat el sonet que llavors vaig escriure

Questo poco di pioggia che mi bagna,
dopo di tante lunghe secche sere,
guarisce la città a mio parere
che è giusto che piangger possa chi lagna.

Un po' di pioggia vien' dalla montagna
e se ne va, come le gioie vere,
inghiotita dal mar, dalle acque nere
e mi lascia cosí, asciuta Spagna.

Ma io mi ricordo dei giorni, e dei giorni
e ancora giorni nelle terre verdi
dove è fertile il cuor, bianca la neve

dolce la lingua e la nebbia leve...
Come pioveva lí! L'acqua del fiume
non sarà si crudel' ch'io non torni.

(Aquest poc de pluja que em mulla, després de tants vespres llargs i secs, guareix la ciutat, al meu parer, que és just que pugui plorar qui es lamenta. Una mica de pluja ve de la muntanya i se'n va com les alegries de debó, empassada pel mar, per les aigües negres i em deixa així, seca és Espanya. 

Però jo me'n recordo dels dies i dies i més dies a les terres verdes on és fértil el cor, blanca la neu, dolça la llengua i lleu la boira, Com plovia allí! L'aigua del riu (Po) no será tan cruel que jo no torni)

Enyor

Com les ones del mar passen els dies,

conduïdes al compte de la sorra,

i el meu cor, d'esperar, s'ha fet de terra

a la vora d'un port de melangia.

Quina veu despertar la nit podria?

Quina cançó d'amor pujar a la serra

i, travessant les portes de la guerra,

desesperadament et cridaria?

Jardiner de llimones daurades,

dolç senyor del cabell com el sol,

no abandonis les teves contrades.

Quan les ones faran bell bressol

i les hores ja seran comptades,

deixa el mar i reprèn el teu vol.

A tu pelo rubio

Esta noche mis manos,

como vuelve el guerrero a la batalla,

volverán a perderse

en tu pelo dorado.

¡Oh rubio caminar de mis desnudos dedos

por todos los senderos que han trazado

el sol, el oro, el trigo, la cerveza

y la uva madura que da el beso blanco!

Esta noche te digo,

navegando a tu puerto de placeres,

que mis manos se pierden

en su dulce letargo.

¡Oh suave resplandor de luz blanca en tu pelo,

que va desvaneciéndose tardía,

se vuelve ocaso, renace primavera

y te acaricia rojiza la mejilla!

Esta noche, amor mío,

mis labios enviados hacia el beso,

volverán a perderse

en el bosque dorado.

No me pidas que te añore

Prolongaré tus curvas hasta el infinito.

Tu cuerpo azul flotará entre mis brazos,

sin peso, ni volumen, ni tamaño.

Convocaré las voces misteriosas

con los ojos azules que me otorgas

y viajaré con ellas por la nada.

Mi destino será entrar en tu boca

y conocer tus labios destructores,

convocados por ti para el combate

y llevaré mi infancia en la batalla

y mi rabia y mi ira, hasta mi muerte

y lucharé contra tu beso frío.

Creo que al fin someteré tu cuerpo,

caliente y despejado en ese día

y entre tus manos irá mi bandera.

La poesia del mes

Bocins de mi

El cos és vidre molt fràgil,
el mullen les llàgrimes en tempesta,
el sequen els vents de la follia.
El cos és transparent
i encercla la por
l'amor, la imperfecció

La impuresa de no ser qui sóc jo,
de no arribar a ser qui sóc.

El cos s'omple de llum
i es queda fosc,
ressona com mil picarols
o mostra tots els colors.


El cos és una joia
a les teves mans, amic
Té fred si no l'escalfes,
té por si veu l'atac.
No té armadura,
no es desa en caixes,
és molt difícil de conservar.


No es pot deixar tirat,
no és cap plàstic vulgar.
És un miracle tort
i una constel·lació,
són els estels al cel,
és la passió.

L'alegria de no ser qui sóc,
d'encara no ser qui sóc,
de no haver arribat.

Un cos en construcció,
que és pot trencar,
que et necessita
per arribar.

Jo sóc la fragilitat.

Un altre, del meu llibre de plecs amatoris

He d'endinsar-me muda al teu melic,

pell dolça al tacte com cap altra,

arrupir-m'hi fredolica i riallera,

cega i sorda, excitar-me, cos bonic.

Fem l'amor sense olfacte ni petons

perquè tot el que vull és sols tocar-te.

No volem les paraules de l'amor

que ens distreuen del tacte.

No mirem la nuesa del teu cos,

bell amant, que la llum ens delata

l'impuresa perfecta de l'amor,

pell tranquil.la, daurada.

Els indrets de ta pell, amic meu,

no els coneix la mirada,

mentre el cos ja gaudeix, amor meu,

la viril calor blanca.

Dues versions, un mateix poema

Aqui teniu dues versions d'un poema, la primera més laxa amb la rima i en català, la segona un sonet en italià, del meu llibre de plecs amatòris. De l'època que vivia a Itàlia, per allà l'any 1987


Amo la teva veu que m'acarona
més que les mans i més que els ulls a voltes,
la veu que arriba a indrets inaccessibles
persistent i flexible com una ona.

Quan parlaràs, perdrà pes el meu cos,
ja no serem al llit, volarem folls
com aquells mercaders d'on surt el sol,
en la catifa espessa del teu so.

Quan tindré fred amagarè la pell
en algun petit mot, en un pronom,
contracorrent nedaré entre els teus mots
i tornaré a la boca com per joc.

Quan callaràs tindré temps pel repós
i per tornar a ma pell indisciplent,
congregant les diverses parts del cos
que han fruït el plaer pregonament.

Amo la teva veu
impura coneixença del teu cos.

* * * * *

Amo la tua voce que mi carezza
più delle mani e più degli occhi a volte,
che persistente e flessibile ha molte
sponde sfiorato della tenerezza.

Se parli tu, su di tanta bellezza
vola il mio cuor con le redine sciolte,
come fanno i mercanti dalle colte
terre d'oriente d'immortal saggezza.

Amo le quattro labbra che incontrate
nel bacio tornano a noi in coppie
non sapiamo se giuste o scambiate.

Amo infine tua bocca, ascoltarla,
quando mi bacia e quando mi carezza
e l'amo quando tace e quando parla.




Tot i la paradoxa, sota aquests arcs de la bella Torino vaig escriure la primera versió catalana i només després, a Barcelona, en la distància, recordant un amor que em va deixar molta empremta, vaig fer la segona versió en italià.

Segrest

Lluny de mi, absent,

mai lluny del meu desig,

cos d'home adorat, perdut,

t'espero.

Em serpentegen camins plens de maragdes,

pugen per les meves cames:

dits, peus, tormells, genolls, ingles,

fins convergir al mig just

del meu sexe ignorant.

T'estimo

i he de tancar els ulls

de tant desig;

m'ofego en rius que baixen

pels meus pits,

buscant-te inútilment

morint al meu melic.

Desitjo posseir-te.

Desitjo posseir les teves mans

que un dia conegueren el meu cos.

Ah si tornessin a jugar,

pujar i baixar d'un punt a l'altre

d'aquesta meva pell tan solitària!

Desitjo encara més els teus dos llavis,

humits d'amor,

humits de desventura

que pronunciaren paraules tan sensuals,

tan plenes de tendresa,

i que em besaren una nit sobre la neu

dels meus pits blancs i freds

l'abril aquell...

Vindràs un jorn? Vindràs a rescatar-me?

La poesia del mes (del meu llibre de poesia amatòria)

Te dejé pasear por mis caderas
y escribir en mis ingles.

Te abrí la puerta
y te senté a comer a mi mesa.

Te di lo que sabía y podía,
desordenándolo todo.

Ya sé,
piensan que es injusto,
pero...

quien no te haya tocado
que no me diga nada.

Creació

Construirem el cosos,
arquitectes de carn,
per poder-nos tocar un altra vegada.

La suor descordarà la teva pell,
cancell del cos,
lliscarà dolçament, bruna, amarada.

Hi serem, a la creació?

I les mans seran quatre
i quatre els llavis,
quatre els ulls i els peus
i les espatlles.

Qui serà Déu i qui fang?

Tornarem a ser carn
quan ens arribi l'alba.

Records d'un vell amor

Desemboca en tu cuerpo toda mi geografía.
Me llevas a tomar agua a las fuentes oscuras
y cuando vuelvo de ellas no sé si soy la misma.
Una vez reunidos cuatro labios
es difícil saber si son los míos
los que vuelven del beso,
o si los hemos cambiado.

Tus caricias me riegan lentamente,
llenas mi mapa con perfume tuyo
y cuando vuelvo de ellas sé que no soy la misma.
Ha nacido tu cuerpo sobre el mío,
no sabemos porqué, cómo ni cuándo,
el deseo infantó
nuestros dos sexos.

Cuando te vas comprendo lo que ha sido
tratarte de ocultar todo este tiempo.