Que es un solplo la vida, que veinte años no es nada...

1993, la "boda del año", la Chabeli Iglesias es casa amb en "Ricardito Bofill" (Per cert el pijo ofical de Sant Just Desvern).

Lecturas, Hola, i totes les revistes del cor no parlen de res més. Les preparacions són immenses i tot ha d'estar llest per fer la cerimònia a les xemeneies de l'estudi de l'arquitecte Bofill, pare del nuvi, al costat del Walden.

Mentre nosaltres parlem amb en Pere Clotes, pagès i jutge de pau de Ventalló. Ens casem a l'ajuntament. La sala no té més de 10 m i hem fet venir convidats de tot el món als quals no podem deixar al carrer.

És prohibit treure els llibres de la casa del poble. No us puc casar en un altre lloc.

Però aquí no hi cabem ni 10 persones!

Farem l'aperitiu i la recepció de tots els convidats al jardí de casa dels pares de la Belén... Hauríem de poder mostrar-los la cerimònia

Sabeu què? La Chabeli i el Ricardito ho faran, surt a totes les revistes i és públic. Doncs per què no?
Jo us caso a casa dels pares!!!

Gràcies!!

La famosa parella ja està separada, no sé quant van durar, 4 o 5 anys com a molt. Però gràcies a ells els noruecs, els peruans, els escocesos, els italians i per descomptat els amics i família catalans, van veure com el víking i la mediterrània es donaven el "sí, vull" però aquests de debó, no com els famosos!

Pilar de 7 amb folre i manilles

L'Erik, el casteller, a més de formar part de la colla dels Cargolins d'Esplugues, ha estat "Arreplegat" entre els estudiants de Zona Universitària i ara a més de blau és verd.

Avui han tingut la seva diada. Han fet història, l'han escrit entre tots, valents, persistents, disciplinats, forts.

Per primera vegada he vist l'Erik pujat al castell, fent de folre i la veritat és que m'ha emocionat.

Al primer intent han fet llenya, però per poc, perquè anaven molt bé. A la segona l'han descarregat.


Felicitats monstres!

Fer un castell de vuit com si res

Gran, gran, enorme diada la dels Cargolins per Festa Major d'Esplugues. Eren colla de 7 i van guanyar el concur7 l'any passat. Aquesta temporada tenien un repte major, fer el seu primer castell de 8. Exactament un 4 de 8. Mireu la foto i compteu (pinya, segons, tercers, quarts, quints, dosos, acotxador i enxeneta fent l'aleta).

És la tercera vegada a la història dels castells que una colla el descarrega al primer intent. Per nosaltres, el públic que els vèiem, la cosa més impressionant fou que el castell va pujar segur i ferm des del principi. La canalla va anar molt ràpida, sobretot baixant i tothom sabia fer molt bé la seva feina. Ningú hagués dit que no l'havien fet mai abans. Semblava que en tenien la mà trencada. Sense dubtes, sense vacil·lacions. Tots concentrats i amb molta confiança. Admirable!

Ens van deixar bocabadats per començar, però no es van conformar amb això. Ja que s'hi posaven, s'hi posaven. Dos millor que un. A la següent ronda van fer un 7 de 7. Tot i que no és un castell de 8, implica molta gent, gent que en general no puja, no està molt acostumada a pujar. Els dos troncs de 3 i 4 quedaven força separats per l'enxaneta que havia de passar d'un acotxador a l'altre. Un cop més, tot es va fer perfecte. Com si l'haguessin tirat tota la vida.

Us imagineu com estava la plaça? Com plorava i aplaudia la gent? Els petons i les abraçades?

S'assemblen?

Al documental Enxaneta el es diu que Antoni Gaudí es va inspirar en els castells per dissenyar les torres de la Sagrada Família. No ho havia pensat mai. Què em dieu? S'assemblen?

Pit i amunt!

Me n'alegro molt que el Català de l'any 2010 hagi estat lliurat al David Miret. No per ell, ni per la seva colla en concret. M'agrada que representi tot el món casteller.

 Entenc que qui no els conegui una mica pugui trobar intranscendent la seva activitat. Jo abans també la hi trobava. Però he aprés, en apropar-me a la seva vora, que encara existeix un oasi en aquest desert de materialisme, individualisme, afany de enriquiment, manca de solidaritat, corrupció...... Encara hi ha gent disposada a esforçar-se, a ajudar-se, a incloure tothom, a no discriminar, a no treballar a canvi de diners, a ser valenta i al mateix temps prudent. Gent que sap educar en l'austeritat, sense Harvards ni métodes Cummon, educar de debó.

Crec que és el millor reconeixement a un temps de crisi. Un temps en el que no ens queda altra que cridar "Pit i amunt" que el camí fa pujada, però ens en sortirem.

Diada castellera històrica a Vilafranca

Amb el llenguatge del món casteller, que és tota una altra llengua, intentaré transmetre-us l'emoció i la bellesa d'una jornada que es pot calificar d'històrica.

La diada ha estat classificada com la segona millor de tota la història castellera. La millor de la temporada. Hi participaven els Castellers de Lleida, els de Sants, els Capgrossos de Marató i els anfitrions, els Castellers de Vilafranca. Va tenir lloc a la Plaça de la Vila, la plaça més castellera de Catalunya.

Els Capgrossos de Mataró van entrar al exclusiu grup de castellers que han descarregat castells de gama extra, al qual pertanyien només quatre, ara cinc, colles: les dues de Valls (Vella i Joves) els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca. Per primera vegada en la seva història van descarregar una torre de nou amb folre i manilles.

La campanada més gran la van donar els castellers de Vilafranca ja que van descarregar la torre de vuit neta (sense folre), castell que es considerava impossible, ja que des de 1999 quan l'havien aconseguit carregar, s'han fet 34 intents i només 9 vegades ha estat carregada, però fins aquesta diada de tots sants, mai descarregada.

No us podeu perdre aquest video. Mireu quina pinya, igual hi havia 300 persones.

Les altres dues colles van estar molt dignes, però van fer llenya en un dels seus intents, prenent mal alguns dels seus castellers, per la qual cosa no hi havia massa bon ànim. Però van ressistir molt bé i ens van mostrar castells molt difícils.

Aquí em teniu, una total neòfita aprenent del meu fill. L'entusiame d'aquesta gent té un no sé què que s'encomana!

Vocabulari per entendre aquesta entrada:

castells de gama extra: els de nou pisos (menys el tres i el quatre de nou amb folre) i tres de vuit (el tres de vuit per sota, torre de vuit sense folre i nou de vuit)

castell per sota: castell que en lloc de muntar un pis sobre l'altre, es comencen per dalt i van pujant els pisos.

pilar: (no surt al text però també existeix), castell format per pisos d'una sola persona

torre: castell de pisos de dos persones

torre de vuit: un castell de dos persones amb vuit pisos

torre de vuit neta: sense folre

folre: una pinya sobre la pinya

pinya: grup de persones a terra que formen la base de l'estructura

manilles: una tercera pinya sobre el folre

carregar: fer el castell fins que l'anxeneta fa l'aleta

fer l'aleta: aixecar la ma, vol dir que s´ha carregat el castell

enxaneta: nen o nena que puja dalt de tot del castell

acotxador (no surt, però va bé posar-ho): nen o nena que es posa acotxat al castell per tal que li pasi l'enxanta per sobre.

descarregar: tornar a baixar el castell sense que faci llenya

fer llenya: caure.

Integració

L'any passat tenia dos grups de primer d'espanyol -entre d'altres- i quan dic primer vol dir gent que no només no ha estudiat mai espanyol sinó que, pel seu orígen o llengua materna no entèn ni un borrall i no sap dir ni "buenos días".

En un dels grups tenia un alumne xinès. Realment no sé com és deia, Chong-wan-se o alguna cosa semblant, però ell es feia dir Patrick. Per què? us preguntareu, perquè és difícil pronunciar el seu nom? No, simplement a ell li agradava tenir un nom occidental com Patrick i preferia Patrick.

La primera setmana, se m'apropa i em diu amb un espanyol macarrònic:

Yo maltes y jebes no voy ir tu clase a la 1h.

¿Este martes y jueves?

No, no, toros semanas. Yo sí voy il, pero a la 1h marcho campus uab

¿Te tienes que ir a la 1h? ¿Tienes otra clase?

No clase, yo ganàpia

¿Tú qué?

Ganàpia. Castellers. Tiene assaig. Tiene plàtica.

Patrick era casteller, de la colla dels Ganàpies de la UAB. El seu espanyol seguia sent espantós, però el seu català anava creixent i creixent, cada dia en sabia més. Clar que ja el que parlava entre xinés i català no se semblava en res a la Lengua de Cervantes.

Arriba el final de curs i amb ell els exàmens orals. Per entendre encara millor l'acudit que ara explicaré us he de dir que el Patrick portava el cabell molt curt, tant que els pels li pujaven com punxetes cap amunt. No és el noi de la fotografia, no em permetria difondre la imatge d'un alumne sense demanar-li permís, però tenia el cabell més o menys així.

L'examen oral es fa davant un tribunal de dos professors. El professor que ha tingut a classe l'alumne és el que parla i fa les preguntes. L'altra posa la nota. Jo que penso, què li pregunto que no suspengui? Alguna cosa que el motivi a parlar.

Bueno Patrick cuéntanos a Mar y a mí qué haces en tu tiempo libre, que aficiones tienes.

Tiempo libre estudio español, mucho estudiar, yo no tiempo libre

Pero desde que estás aquí has empezado a practicar una actividad especial, ¿no?

Sí platicar castells.

¿Eres casteller? ¿Y subes hasta lo alto? ¿Que posición tienes? (pregunta encuriosida la Mar)

¡Soy una piña!

.

Miro a la Mar, la Mar em mira, això és un examen, no ens podem fotre d'un alumne -que sembla una pinya amb els cabells pinxo com les fulles- somrient a la oriental i orgullosament dient que ell mateix era una pinya. El riure s'ens escapa, no sabem que fer. Engeguem el Patrick fora y esclatem a riure.

A saber com explicarà a Pekin el que feia a l'Autònoma per conèixer gent i aprendre l'idioma.

De poc no fan la gran diada!

Dissabte vam anar a veure els castellers a Terrassa. L'Erik forma part de la colla dels Cargolins d'Esplugues. Van fer-ne tres molt ferms, però nomè un coronat per anxeneta. El segon era una torre de set que la portaven molt ben assajada, no l'havien descarregat mai en públic, però estaven convençuts de fer-la perfecta. La torre era tant bona que -segons va comentar un dels minyons de Terrassa- s'hagués pogut montar una altra a sobre. Però l'anxeneta va comença a relliscar, el peu li anava tremolant, s'enganxava a la faixa dels dosos i la pobra cria es va posar a plorar. El cap de colla la va fer baixar i se la van endur per tranquilitzar-la.

Quin bon rotllo, però. Tots contents, no passa res, ha sortit bé, tots animant la nena, i vinga a tancar la pinya de l'altra colla. I els altres dient que la torre havia sortit perfecta!

Van intentar tambè el set de tres amb agulla, però com que la canalla anava tocada no el van coronar perque l'anxantea (una altra) va baixar abans que es montés el pilar. Pobres crios, són els nervis, és molta presió per nens de set o vuit anys.


Malgrat tot, una diada bona de debó!

Tots tenim un lloc ....

Diumege hi havia festa grossa a Sant Just Desvern! A la plaça Maragall feien castells. Jo n'havia vist a la tele i també de lluny a les festes de la Mercè a Barcelona. Però el que vaig viure aquest diumenge no té res a veure. En primer lloc erem a tocar dels castells que ananven fent tres colles, una d'elles els Cargolins d'Esplugues, podies sentir-los parlar i veies com el cap de colla anava organitzant la pinya, primer i després els diferents pisos.

Tot i que Sant Just no té colla, la d'Esplugues anava plena de santjusencs. Hi havia els caps del cau, les cangurs dels meus fills, pares del'escola, ...., l'emoció de veure persones molt properes, conegudes, del teu entorn pujant amunt i amunt, fins que muntaven el castell, no l'havia experimentat mai!

Els castellers m'han fet pensar molt. Simbolitzen una unitat molt ferma, un tot on no cap l'homogeinització. Si tots fòssim iguals, no es podrien fer castells. Però al castell totohom té un lloc, tothom fa una funció. Pots ser nen, jove o vell. Pots ser fort i robust o lleuger i àgil, pots ser home o dona, pots resistir molt o pots ser ràpid, i quanta més varietat hi ha més bé surt el castell.

Aquí els teniu, els meus veïns, n'estic orgullosa, quina gent valenta i ferma! Visca!