El millor amic (Emil Zatopek)

Emil era l'amic perfecte. El millor amic. Era capaç de qualsevol cosa per ajudar els altres, sense importar que fossin els seus propis rivals. Quan es trobava amb altres corredors a l'estranger, els convidava a la seva habitació de l'hotel. Hi venien tants, que moltes nits, l'Emil havia de dormir fora, sota un arbre o a la terrassa.

Una vegada corria contra un australià que havia de fer el rècord nacional del seu país en 5km, però era una cursa de 10km. Aleshores Zatopek el va acompanyar durant els primers 5km marcant-li el ritme per tal que aconseguís el rècord i a partir de mitja cursa va sortir disparat, va recuperar el seu temps i va guanyar la cursa.

El seu millor amic en competició era l'atleta franco-algerí Alain Mimoun. L'Emil sempre el guanyava, però una sola vegada Alain va arribar primer i Zatopek setè. Quan va rebre l'abraçada i la felicitació del seu gran rival, en Mimoun va dir que per a ell era millor que la pròpia medalla.

L'acte de generositat més gran el va fer amb un altre rival, en Ron Clarke. El veieu a la foto amb una medalla d'or. Però no la va guanyar pas ell. L' Emil havia caigut en desgràcia per les seves idees contràries al règim txecoslovac i per la seva participació i defensa de la Primavera de Praga. L'havien expulsat de l'equip nacional per traidor a la pàtria i es dedicava al manteniment  d'una escola infantil (escombrar el pati, netejar els lavabos). En Ron, amic seu, li va fer una visita a Praga. Quan ja agafava l'avió de tornada a Austràlia, l'Emil el va abraçar i li va donar una capseta tancada amb molta discreció.

"Here, take this ... you deserve it,"

En Ron va interpretar la frase com que es mereixia una abraçada, per haver-lo vingut a visitar. Pel que respecta a la capseta, segurament es tractava d'alguna cosa perillosa que havia de treure del Teló d'acer o d'algun missatge per el món d'occident. Com que la duana era plena de policies, en Ron va fer com si res i no va obrir la capsa fins que ja era en terreny australià.

L'agraïment i l'emoció d'en Ron va ser excepcionals quan va veure que l'Emil li havia regalat la medalla d'or dels jocs olímpics de Helsinki de 1952 a la cursa de 5km!!!

Us imagineu ara un corredor que regalés al seu rival la medalla d'or? Sobretot quan per causes polítiques ja no tindria mai més l'oportunitat d'aconseguir-ne una?

En Ron va guanyar les seves medalles, però la que més l'importa i la que mostra tant orgullós és aquesta que li va regalar el seu gran amic.

Estil pesat, antiestètic, torturat (Emil Zatopek)

L'Emil ho era tot menys elegant. Tenia un estil de córrer que trencava tots els canons dels entrenadors i feia patir al públic. Corria com si tingués espasmes. Semblava que després d'aquella cursa anés a caure mort. No tenia una continuitat al córrer. sortia volant i de sobte semblava que s'encongia, com si hagués de seure sobre les cames i en un espasme tornava a sortir.

Ell s'ho prenia amb calma. "No sóc prou bo per córrer i somriure al mateix temps". "Això no és patinatge artístic. Aquí l'estil no puntua, només la velocitat". I, contra tot pronòstic, li funcionava. Amb aquest estil terrorífic adelantava els rivals i els vencia.

Una altra característica d'aquest genial correrdor era la seva gran propensió a xerrar. Quan estava adelantant un rival, decidia que aquell era un bon moment per practicar el seu anglès o francès o alemany que tant li agradava. Ni l'hi passava pel cap que parlar en mig d'una cursa pogués ser un problema per respirar. Sense baixar la velocitat gens ni mica, ell anava xerrant.

A la seva primera marató, l'atleta Jim Peters que tenia el rècord del món, el va voler enganyar sortint molt fort per cansar-lo.
-No anem massa ràpid?
-No, no, massa lents.
-Tota la cursa es porta aquest ritme? Segur? (estaven anant deu minuts per sota del rècord mundial)
-Que sí, que aquest és el ritme o fins i tot una mica més fort, t'aniria bé.
-D'acord, Gràcies!

L'Emil va sortir disparat com una bala i va mantenir el ritme durant tots els 42km de la marató. Quan va travessar la meta amb els crits de tot l'estadi i la ovació més gran que mai havia sentit, va començar a sospitar que havia fet una heroicitat. Els velocistes jamaicans que eren a l'estadi perquè acabaven de fer la seva cursa, el van agafar a les espatlles i li van fer la volta d'honor.

Crec que podria existir un nou verb en català: zatopicar, per definir el córrer sense cap estil ni harmonia però "a muerte".

Dana i Emil enamorats (Emil Zatopek)

Dana Ingrova era una llançadora de javelina que com l'Emil era de Moravia. Havia nascut el mateix dia que el seu futur marit, el 19 de setembre de 1922 i, com a ell, li encantava l'esport. Es van conèixer a Londres i es van enamorar per sempre. Com deia ella : "Ja que coincidim en el dia del naixement, també fora bo que coincidíssim en el dia del casament" Així que es van comprar uns anells de promesos a Piccadilly Circus i poc després es van casar.

La parella practicava junta les seves respectives disciplines. La Dana llançava la javelina el més lluny possible i l'Emil feia un sprint per anar-l'hi a buscar. Un altre exercici que els agradava molt era que l'Emil corrés pels boscos de Moravia portant la Dana a coll. Emil deia que l'amor a la seva dona era la inspiració per les seves curses.

El moment culminat per tots dos van ser les olimpíades de 1952 a Helsinki. La cursa memorable de 5km que Emil va guanyar contra tot pronòstic, sembla que va inspirar Dana que llançava la javelina al mateix estadi, perquè, una hora després de felicitar-lo, ella va guanyar la seva medalla d'or.

Quan tots dos es van retirar de la competició, van dedicar-se junts a entrenar i motivar atletes joves fins la mort de l'Emil. Ja vidua, la Dana ha continuat fent aquesta tasca important fins fa poc. Aquest mes de setembre ha fet 80 anys.

El soldat corredor (Emil Zatopek)

Emil Zatopek era un atleta txec molt famós per la seva generositat i perseverància. És conegut amb el nom de Locomotora humana. Però abans de ser tan famós, era un recluta ras en un campament d'instrucció de l'exercit txecoslovac. Li agradava tant córrer que cada nit es feia 32 km amb les botes de militar a l'hivern després de tot un dia d'instrucció. Corria pel bosc amb llanterna i no anava precisament lent. Buscava guanyar velocitat. Va ser el precursor del Fartlek, tècnica que consisteix en sèries ràpides i recuperacions.

Quan havia nevat massa, l'Emil corria dintre de la banyera sobre la seva roba bruta. Precursor, doncs de la cinta de córrer. Així mentre feia exercici i enfortia les cames, rentava els calçotets i les samarretes. Feia tot això sense cronometrar-se i sense pensar mai que esdevindria un corredor. No tenia ni idea del ritme al qual anava. Ni de les seves pulsacions.

Ell corria per amor a l'art i per instint. No era un deute, no era un treball. No necessitava premiar-se, perquè sortir ja era el premi.

Espero que alguna engruna de l'esperit de Zatopek ens toqui als runners actuals, sobre tots als que correm per plaer, aficionats i no professionals. No ho hem d'oblidar.

Fer un castell de vuit com si res

Gran, gran, enorme diada la dels Cargolins per Festa Major d'Esplugues. Eren colla de 7 i van guanyar el concur7 l'any passat. Aquesta temporada tenien un repte major, fer el seu primer castell de 8. Exactament un 4 de 8. Mireu la foto i compteu (pinya, segons, tercers, quarts, quints, dosos, acotxador i enxeneta fent l'aleta).

És la tercera vegada a la història dels castells que una colla el descarrega al primer intent. Per nosaltres, el públic que els vèiem, la cosa més impressionant fou que el castell va pujar segur i ferm des del principi. La canalla va anar molt ràpida, sobretot baixant i tothom sabia fer molt bé la seva feina. Ningú hagués dit que no l'havien fet mai abans. Semblava que en tenien la mà trencada. Sense dubtes, sense vacil·lacions. Tots concentrats i amb molta confiança. Admirable!

Ens van deixar bocabadats per començar, però no es van conformar amb això. Ja que s'hi posaven, s'hi posaven. Dos millor que un. A la següent ronda van fer un 7 de 7. Tot i que no és un castell de 8, implica molta gent, gent que en general no puja, no està molt acostumada a pujar. Els dos troncs de 3 i 4 quedaven força separats per l'enxaneta que havia de passar d'un acotxador a l'altre. Un cop més, tot es va fer perfecte. Com si l'haguessin tirat tota la vida.

Us imagineu com estava la plaça? Com plorava i aplaudia la gent? Els petons i les abraçades?

La meva primera moto

Quan veig els meus fills adolescents, me'n recordo de la meva pròpia adolescència. De la gran necessitat i urgencia de sortir, d'aprendre i de conèixer. De le meva total falta de por, combinada amb ignorància. De la importància de volar sola, d'assolir l'autonomia.

 Entenc el valor de l'autonomia. Tant important és que puc afirmar que jo no vaig ser adolescent fins que em vaig comprar la meva primera moto, al 16 anys.

Era una Peugeot 104, quasi una bicicleta, pero per a mi va ser (i segueix sent) el símbol de la llibertat.

Per a molts pares la moto és perillosa, intenten evitar que els fills se'n comprin una. Poden tenir accidents, poden beure i conduir... Però per a mi va ser la seguretat que no pujava al cotxe de cap boig borratxo, que marxava a casa a l'hora que m'havien dit els pares, que jo controlava, que jo decidia.

Me la vaig comprar de segona mà amb els diners que vaig estalviar treballant a l'Escala a una botiga d'antiguetats de la meva tieta. De fet la meva germana me la va aconseguir comprant-li a uns turistes de l'Estartit. Era una merdeta de moto, anava molt lenta, costava engegar-la i no em va durar gaire.

Després vaig tenir moltes Vespino i -ja d'adulta- vaig treure'm el carnet d'A1 per poder conduir Scooters amb més potència. L'altre dia, una noruega em va fer un comentari que em va encuriosir: "Et veig molt jove, és estrany que una dona de 50 anys encara vagi en moto". Clar que és molt normal a Barcelona (i fins i tot de molts més anys) però sí que em diu una cosa: la meva moto és encara el meu racó de llibertat. Surto i vaig on vull per Barcelona, aparco i arribo a temps. No necessito que ningú m'acompanyi a casa. No tinc lligams.

Júpiter

Este universo que huye de sí mismo,

cuyas masas se alejan lentamente,

que se expande en un inexistente espacio,

es sólo un electrón.

Toda la infinidad que nos recubre,

el orden con que todo se comporta,

no es más que el virtuosismo de una miniatura.

El infinito es más, el infinito

es más que el átomo en torno al cual giramos.

Es otro universo del que somos

menos que lo pequeño, 

menos que la unidad indivisible.

Y Júpiter, gigante, 

cortejado de lunas,

parece no saberlo.

Entre sus bailarinas está Europa,

hermosa y fría amante de la noche

que deja escapar entre sus grietas

un volcán blanco de hielo a cuatro grados,

hielo en ebullición, lava de hielo,

hermosa cola de novia para el padre de todo,

para el gigante, el grande, el señor poderoso.

¡Qué falacia su orgullo en tanta pequeñez!

¡Qué vanidad la suya tan sin fundamento!

¡Que mentira las nanas que le cantan sus lunas!

El universo todo es sólo un electrón

y Júpiter inmenso parece no saberlo.

No sempre es millora

La cursa de la Mercè d'enguany no m'ha anat bé. Quasi puc dir que estic contenta d'haver-la acabat. I això és tot. El temps, uns dels pitjors que recordo des que vaig començar a competir al 2008. He fet 1h 03'.

Deia el Murakami que no sempre milloraràs. Independentment que siguis bon o mal atleta, tens un tope. Pots entrenar, pots preparar-te cada cop millor, però al final hi ha una realitat que ens arriba a tots: en un punt comencem la mitja volta.

Hi ha moltes explicacions que puc aportar: feia calor, anava massa entrenada (quatre sortides en una setmana), el recorregut era un altre, és principi de temporada, tenia un mal dia, ja he fet els cinquanta.... etc... Però jo ja sabia des de la setmana anterior que era una "mort anunciada", que havia sortir per les Aigües a fer 11k i m'havien costat molt, que des que  vaig fer el curs intensiu de ioga iyengar notava les cames dures, les articulacions forçades, que em faltava l'ambició de superar-me.

No m'esperava una gran marca, ara tornar a veure l'hora és dur. Amb una sola cursa ja no compliré un dels reptes que m'havia proposat (no veure el 59').

Però, com dic, estic contenta d'haver-la acabat. Quan el temps ja se m'anava irremeiablement, vaig decidir baixar el ritme fins que les pulsacions fossin agradables i la respiració tranquil·la i continuar corrent o més aviat trotant. Va ser bonic, mirar la gent, somriure i divertir-me. Oblidar el cronòmetre. Córrer per córrer. Em sembla que cada vegada més hi haurà d'això a partir d'ara.

Explorant el territori

Hem estat tan afortunats aquesta primavera-estiu que hem pogut gaudir de una caseta a la muntanya, ja no la de Canadà, però sí molt a prop.  El temps ha estat bastant dolentot, amb molta pluja i fred fins el mes de juny, però això a nosaltres -cor víking- no ens ha aturat d'explorar el territori.

Ara ja coneixem una mica millor els camins i les dreceres, sobretot el Per que a més de caminar, agafa la bici de muntanya sovint i s'enfila com una cabra.

Ens vam estrenar amb el Costabona, un classic, al març quan començava a marxar la neu tal i com vaig explicar en aquest bloc. Al mes de juliol hi vam tornar amb uns familiars noruecs. Dóna la casualitat que el pic més alt de Noruega, Galdhøppigen, té exactament la mateixa alçada que el Costabona, 2469. Així que es van quedar bocabadats de la diferència que hi ha entre fer un pic i l'altre segons la latitud.

També hem provat per segona vegada de conèixer els llacs de Concrós, als quals vam arribar l'hivern passat però estàven colgats de neu. Aquesta vegada de neu no hi havia, tanmateix encara no els hem vist perquè una forta tempesta ens va fer recular. A més haviem sortir cap a les onze a caminar i no són hores per una excursió tan llarga.

Una nova ruta que hem fet unes quantes vegades i que si no se'n pot dir excursió com a mínim és un bon passeig, és anar a Molló pel camí del Grell. És bonic. Primer cal pujar a unes cases mig abandonades al Grell de Dalt, es baixa a un torrent (possible zona de bolets, bona pinta però no confirmada) i es torna a pujar a un coll sense bosc on sempre és ple de cavalls i poltres i de vegades també vedels. Torna a baixar per un altre torrent, es passa un mas molt xulo i s'entra a Molló.

Just a sobre tenim el Puig Moscós. No és que sigui cap fita memorable, però és un pic simpàtic i ja l'hem pujat unes tres vegades. Amb amics i sols.  Jo crec que li podríem dir excursió perquè és més d'una hora i puja força al final. És la nostra muntanyeta particular.

L'excursió més seriosa que hem fet ha estat aquest mes de setembre. Amb ella hem inaugurat la renovació del lloguer de la casa. El 2 de setembre vam deixar a Setcases un cotxe i al dia següent vam caminar per la GR11 fins Setcases. És una excursió molt bonica, però com ens sol passar el temps no va acompanyar. Aquesta vegada no va ser la pluja sinó el vent i el fred, 4 o 5 graus com a màxim i un vent que quasi no ens deixava parar a menjar-nos l'entrepà. Ho vam fer finalment arrecerats entre els arbres. Al final vam dinar a Setcases un bon àpat. Per cert que ens acompanyava la simpatiquísima Neira, la goseta de l'Imma i el Manel.

Ara ja tenim en ment alguna que altra coseta més per la tardor i la cosa promet ser meravellosa. És el que té el nostre estimat Pirineu, és un paradís i nosaltres uns grans privilegiats de poder-ne gaudir!

Primera cursa de la temporada

Amb el mes de setembre començo una nova temporada de runner, el meu cinquè any. Com sempre amb la meva estimadíssima cursa de la Mercè, la de la meva Ciutat en festes, la que em fa sentir-me encara barcelonina tot i que visqui a Sant Just.

L'any passat no la vaig fer, així que m'he de remuntar al 2010 per mirar resultats. Aleshores vaig fer 57:32. Aquest any em conformo amb repetir-ho i si no pot ser tampoc estaria desanimada amb un 58, que ja tinc dos anys més....

Els entrenaments que faré per aquesta setmana seran: dimarts festiu de la diada, 11km per la Crta. Aigües, dimecres 7km amb els runners de Can Mèlich per asfalt i divendres una sortideta suau de 7/8km per les Aigües de nou. Dissabte menjar pasta i anar a buscar el dorsal.

Diumenge, a estrenar la temporada!

Ioga extrem

Els darrers dies de l'agost he estat de retir. He anat a la maquíssima masia de la Plana a Santa Maria d'Oló a fer una estada de sis dies de ioga Iyengar. És un mètode de ioga caracteritzat per la intensitat, la precisió i la concentració al màxim nivell. Quan el practicant no és capaç de fer la postura (asana) a la perfecció pot utilitzar tota mena d'estris per ajudar-se, com ara, toxos de fusta, cadires, cintes o cordes, mantes, coixins...

En la postura que veiu a la foto he estat jo les meves bones estones, amb la cadira, agafada a les potes de darrera i fins i tot amb les mans lligades per unes cintes-cordes ben tibants!

La dificultat i l'esforç són grans, però valen la pena. El professor, Jordi, tenia una enorme paciència amb tots nosaltres i omplia d'amor tots els racons de l'aula. Un aula, per cert, preciosa. Teniem un altrar amb espelmes i pregavem a déus que ni sé qui són: Xiva, Brana, Vixnu, ... els deiem que voliem la pau (Shanti) i que la volíem extendre per tots els racons de l'univers. Així començava el dia. Després dedicavem una hora a fer respiracions (pranayamas) amb tot el cos obert al màxim, al terra, els braços estirats i al final cantàvem l'Om.

Hem menjat durant sis dies vegetarià, moderadament i ecològic. hem dejunat i hem gaudit del menjar de qualitat. Ara, jo que sóc molt inconoclasta i em crec poc les doctrines, al vespre, després de sopar m'anava a fer la meva merescuda cerveseta amb patates xips, per compensar tanta neteja corporal!

A més la masia comptava amb una bonica piscina en mig del bosc i un laberint que no era tal sinó un lloc om seguies camins i et portavem cap al centre. Com dos hemisferis d'un cervell per on les idees i les il·lusions van caminant i donen moltes voltes abans d'arribar al centre. I moltes altres per sortir del cap!