Primer dia de vacances

He començat les vacances de la millor manera possible. Hem anat a Canadà el Per i jo. Havíem de tancar i netejar la casa pel mes d'agost, abans de marxar a Noruega. Però dissabte vam decidir fer la darrera excursió del nostre primer periode. Vam pujar  el Roca Colom (2510m) . Vam deixar el cotxe al punt de partida per anar al Costabona, però en arribar a Coll de Pal vam tirar cap a l'altra banda. El pic és la confluència de la carena principal dels Pirineus i la carena que ve del Canigó. Ja de baixada hem vist un grup de 15 isards des d'una distància propera, uns 20 metres.

Després de dinar vaig recollir alguns rossinyols primerencs. Poca cosa per fer una truiteta de bolets.

¿Alguien da más?

Piercings

Tinc la sensació que darrerament ja no es veuen tants joves portant piercings. Fa temps que m'hi fixo. Els meus estudiants estrangers als anys 2007 i 2008 practicament tots portaven alguna joia punxada al nas o a la boca o al melic. Ho recordo perquè em costava -de vegades- parlar davant un grup mirant-los a la cara. A mí particularement els piercings em fan molta grima, els de les celles, els de la boca, etc...

Aquest any no tenia alumnes amb piercing. Ho sé perquè com a tema de debat, el llibre d'espanyol proposa parlar de si et faries un piercing o un tatoo, si t'agrada, etc...

Avui precisament anava al ferrocarril i ha entrat una noia amb piercing i m'he fixat en ella. Llavors he decidit mirar quants piercings veia en un trajecte Sarrià-UAB i no n'he vist cap més.

L'unic pearcing que m'agrada força, tot i que jo mai me'l posaria, és aquest de la fotografia. Un lloc, el nas, molt cartilaginós i que en principi no té perquè molestar (si no estás constipat). Aquests puntets nasals em recorden els lunars o les pigues una mica grans que algunes persones tenen al nas o a prop de la boca i que són tan sensuals

"Ese lunar que tienes cielito lindo junto a la boca
no se lo des a nadie cielito lindo que a mí me toca..."

El tatuatge sembla que continua de moda, al menys se'n veuen molts. No sé si és que no es poden treure o que encara es porten.

Norge mitt Norge

Avui em sento noruega. Sempre me n'he sentit. Però avui més que mai. Un país admirable, ple de persones lliures desvetllades i felices que diria el nostre Espriu.

Avui em sento ciutadana d'Utøya. En mig d'un llac immens, una illa paradisíaca, sempre verda, plena d'arbres i de natura espectacular.

Avui em sento campista dels joves socialistes. Una manera molt noruega de reunir les futures promeses polítiques. Si vols ser alguna cosa en aquest país, has de començar per dormir al terra, en una tenda en un estiu plujós.

Avui em sento mare, amiga, companya, germana, avia, monitora, veïna, col·lega, dels morts.

Noruega, la meva Noruega.

I dag er jeg norsk. Jeg har alltid følt meg. Men i dag mer enn noensinne. Et fantastisk land, full av frie mennesker våken og glad som pleide o si vår Espriu.
I dag er jeg en borger av Utøya. I midten av en stor innsjø, en øy paradis, alltid grønn, full av trær og spektakulære natur.
I dag føler jeg en av unge sosialister i sommerleiren. En veldig norsk  møte for de nye politiske . Hvis du ønsker å være noe i dette landet, må du begynne å sove på gulvet i et telt på en regnfull sommer.
I dag er jeg mor, venn, kjæreste, søster, bestemor, skjermer, nabo, kollega av de døde.
Norge, mitt Norge.

Un gran salt per a la humanitat

"That's one small step for man, one giant leap for mankind."

Avui fa quaranta-dos anys que Amstrong va pronunciar aquesta famosa frase. No sé si com diuen l'home no va arribar realment a la lluna i només va ser un montatge per guanyar els russos. No sé si va ser cert i això del montatge és només una llegenda urbana antiamericana.

El que sí puc assegurar és que el servei de "Frases per la història" americà va fer un excel·lent treball.

Ahir van ser 16

Per primera vegada ahir vaig córrer 16 km per la Carretera de les Aigües. Per la meva sorpresa no em van costar tant com jo m'imaginava i avui no tinc tiretes ni em fa mal res.
Ho vaig fer com ho tinc planejat amb el llibre de la Grete Waitz. Corrent des de Pça Mireia fins al km 5, caminant 300m, corrent de nou fins al km 8 i sense parar mitja volta fins la primera font, en total 4km i 200m. Allí beure aigua, parant només uns instants. Vaig menjar un plàtan i vaig caminar 300m més. La tercera etapa de 4Km i 200m fins a un punt on la carretera fa una mica de pujada i baixada. 300m més caminant i per fi la recta final de 1k 800 dels quals els últims son de baixada.
Em van acompanyar el Per i la Mireia i van anar tota l'estona parlant. Tant vam parlar que vaig acabar convindant la Mireia i el Lluís a sopar a casa nostra.

Si algú mor dins d'un llibre...

La mort és inevitable, tots hi hem de passar, els que estimem i els més propers ens deixaran i patirem. Però els personatges d'una novel·la no tenen perquè morir. Només l'autor, si vol, els mata.

Llegeixo aquests dies una història d'amor romàntica i molt divertida, plena de tendresa i humor. Un noi i una noia van passant els anys, de vegades amics, de vegades amants i altres allunyats, es troben i es perden i es van fent madurs. Tot es mou en el relaxat i segur món de "la comendia lleugera". Penso si l'obra acabarà amb ells dos casats i amb fills o separats per sempre. No em planteixo altres possibilitats. L'autor no m'ha avisat.

Emma té un accident de bici i mor.

M'agradava l'Emma, m'agradava molt. En les hores que he compartir amb ella, aquest diàleg lectora personatge, hem arribat a una mena d'amistat. L'entec i la recolzo en les seves lluites, en les seves ganes de ser millor persona, de crèixer. Juntament amb ella m'he enamorat del Dexter, de vegades l'he enviat a l'infern, d'altres m'ha seduït, hem sigut felices i hem plorat -Emma i jo- pel nostre amor.

No hem pots fer aixo, David Nicholls, això no m'ho esperava. Així no, sense dir-me abans que l'obra era un drama, sense haver-me donat cap pista. Tenia les defenses molt baixes.

Emma, gràcies per les pàgines que hem compartit. Acabarè la resta de la novel·la sense tu.

Un tranvia llamado deseo

Ahir vaig anar al teatre Tivoli, a veure "Un tranvia llamado deseo". L'obra de Tennessee Williams tracta de l'estranya relació entre Blanche i Stanley, pols oposats de la societat. Ella dama amb deliris de grandesa, pertorbada i fora de la realitat, que amaga una història bestial d'homosexualitat, suicidi, perversió de menors, alcoholisme sota una capa de respectabilitat i educació esquisida. Ell un rude i violent marit d'Stela, la germana de Blanche, d'origen polonès, primitiu i molt enganxat a la realitat. No somnia mai, juga a poker, beu amb els amics i mana a casa, mana a crits i a hòsties, sense miraments. En mig dels dos una Stela entre vital i resignada, que no dona importància als defectes del marit sense el qual no pot viure i amb el qual la uneix una relació amorosa fortament passional.

Els actors,Vicky Peña, Àlex Casanovas, Ariadna Gil i Roberto Álamo, molt bons et fan creïble la història i fins et provoquen trontollaments dels teus valors més íntims. Tot i que estàs veient com un home maltracta la seva dona embaraçada, desitges que ella baixi per l'escala i el perdoni, i que facin l'amor com dos bojos tota la nit. Ho desitges i et fa mal desitjar-ho, voldries reaccionar com sempre i pensar que Stela hauria de fugir d'Stanley. Però Williams és genial i col·loca el desig tant amunt que et tremola des de la base tot el sistema de valors.

No es pot evitar estar comparant constantment l'obra amb la genial pel·lícula que van protagonitzar Vivien Leigh i Marlon Brando on aquest apareix més atractiu que mai, amb les samarretes suades i les camises estripades, com el desig encarnat.

A mida que avança es va tornant més dramàtica i tràgica i els actors van guanyant entitat. Surts amb un calfred a l'esquena i revisant el teu interior, per reconèixer que encara tenim molt de la bèstia primitiva del paleolític. La cultura i l'educació només ens han deixat una capa fina de civilització que ho tapa tot, però que té moltes esquerdes.

Errors del bilingüisme

Tan malament estem de català? Val que no sapiguem que horario es tradueix horari o límite límit. Però pot haver algú al món que digui luns o venres? La primera mirada a aquest cartell a una bústia de Matadepera et fa pensar en una bogeria total. Hem perdut definitivament el nord del català? Però si ens fixem bé, no  és aquest el problema. El problema és que no coneixem prou les altres llengües del país i ens quedem en aquesta interpretació surrealista: un català macarrònic.

El text està escrit en gallec!

Correus de Madrid va fer fer unes plaques per enviar a diferents indrets. No sabem si per a ells Matadepera els sonava a aldeiña galega o si no han vist mai un escrit ni en gallec ni en català. El cas és que van enviar les plaques gallegues a Catalunya. Els treballadors de correus de Matadepera o no es van fixar o potser van pensar que entre llengües germanes ja ens entenem i tranquil·lament han penjat les plaques.

Taller d'escriptura creativa. Segon curs. abril-juny 2011

He acabat el segon nivell del taller d'escriptura creativa amb la Silvana Vogt. Aquesta vegada hem treballat només cinc persones: Palmira, Nuri, Josep Ma, Xavier i jo. Així que hem hagut de pencar molt. En aquest curs he fet 10 contes, cada un d'ells era també un exercici de tècnica literària.

1. El testamento de la zia Agnese. En castellà. La tècnica era "polifonia de narradors", es a dir, que la història l'expliquen entre quatre personatges. Tracta de la lectura d'un testament a tres germans un cop morta una tia italiana.

2. Maleïdes interrupcions! En català. La tècnica era "reescriure el comte d'un company canviant els narradors". Tracta d'una dona que entra en una llibreria i compra una novel·la.

3 i 4. La maleta. La maleta (bis). Són dos contes en castellà. Un és explicar una història començant pel final i l'altre explicar una història en el "fil d'estendre" (el temps en que el personatge que la recorda està vivint) penjant flasbacks. En totes dues un home que espera la seva maleta a una cinta d'aeroport va recordant i imaginant possibles pèrdues...

5. La Rambla. En català. Un conte amb una el·lipsi, un resum, un flasback i una pausa amb digressió. Tracta d'una mare que recorda i explica al fill com va ser l'estiu del 92 a Barcelona amb els jocs olímpics.

6. La carta. En català. Una història amb "repicó" (final inesperat). Un jove rep una carta d'un amic d'infància i adolescència amb qui va trencar relacions.

7. Y empezó a llover. En castellà. Un altre intent de repicó. Conte surrealista on una noia explica un somni a un amic.

8. Amics. En català. Un conte on les idees del narrador estiguin totes encadenades. A més havia de tenir tres començaments diferents. Una dona s'ha donat d'alta a facebook, ara tindrà milers d'amics.

9.Patricia. Olga. En català. Escriptura lliure. Per a mi va ser el conte cloenda perquè vaig expressar com em sentia després d'haver provat tantes tècniques literàries. Una escriptora ja molt famosa rep la carta d'una admiradora que ha llegit el seu primer llibre.

10. Lluvia en Canadá. En castellà. Això no és cap conte. Només que acabàvem el curs i havia de portar un darrer treball. És una vivència de la pluja, la neu, el rierol, les fonts, tot el que de líquid envolta la meva casetta in Canadà.

Si us interessa la lectura d'algun d'aquests contes o dels que han escrit els meus companys (alguns són molt bons!) tenim un bloc Lletres justes on podeu llegir alguns exemples. I si no hi són us els puc fer arribar.

Per ara no faré cap més curs. M'ha agradat moltíssim fer-ne aquests dos, tanmateix faré una pausa i em dedicaré plenament a escriure poesia i a preparar la mitja marató. Dos projectes prou grans.

Virgen (De la nada hice piel)

  

¡Cuántas nanas ha cantado el viento!

¡Cuántas cunas azules ha mecido el agua!

Para que tu nacieras, hijo,

he convocado una pequeña comunión de entrañas.

Por mis sinuosos adeenes,

sin macho que viniera a completarlos,

me hice diosa, no, ¡más!

me hice diosa de Diós

y sin ayuda.

Te parí para que resucitaras.