Guerra i Pau de Lev Tolstoi

Fa molts anys, quan era molt jove i innocent, vaig anar a treballar lluny de casa. Era la meva primera vegada. Era estiu. Les jornades eren llargues i calides i per la nit m’agradava jeure al meu llit i llegir. Compartia habitació amb un parell de companys i dalt d’un moble cadascú va posar unes quantes cintes de música i uns quants llibres que compartíem. D’aquesta manera vaig conèixer noves músiques i nous autors, entre d’ells Lev Tolstoi.

El primer que em va atreure va ser la seva impressionant aparença. Era un llibre gegantí, de volum colossal, amb un lletra menuda que li donava un aspecte bíblic. El meu company l’havia agafat de la llibreria del seu pare amb la intenció de llegir-lo aquell estiu però vaig ser jo qui es va avançar i es va endinsar dins aquelles pàgines.

El relat fascinava des de les seves primeres pàgines on es presentaven tot un munt de personatges, que perfectament dibuixats, ja fan preveure el clima bèl·lic que s'acosta. Un munt de pàgines desprès, Napoleó envairia Rússia i el que semblava un relat de societat es converteix en un relat de guerra esfereïdor que finalitza amb la derrota dels exercits francesos i el retrobament dels que al principi eren amics i que la guerra ha transformat.

Essent possiblement una de les millors novel·les del món, no hi ha període millor per llegir-la que l’estiu on la podem gaudir amb tota tranquil·litat asseguts i en total relax i sense preocupar-nos per les seves grans dimensions.

Viatge al centre de la Terra de Jules Verne

Jules Verne és un d’aquells autors que possiblement ningú llegeix avui en dia. Tothom sap l’argument de les seves històries i de tant en tant ens obsequiem amb una nova adaptació animada que, per molts, és la principal excusa per no tenir que llegir el llibre.

És ben cert que si Jules Verne hagués nascut amb posterioritat, potser 50 o 60 anys més tard, igual no s’hauria menjat una rosca. Darrera d’ell va venir una munió de bons escriptors de ciència ficció. Però també és cert, que perquè molts altres s’atrevissin a escriure ciència ficció tenia que haver un pioner i aquí va estar ell entre d’altres.

I és que amb els seu estil senzill, adornat per nombrosos detalls geogràfics, i en general científics de tota mena, escrivia unes novel·les que captiven al lector, fins i tot avui en dia, ja que la seva lectura, tot i ser una mica naïf , flueixi amb agilitat pàgina rera pàgina.

De vegades sembla impressionar que aquest home fos tan vident, per exemple en aquesta novel·la els protagonistes fan servir uns lots amb electricitat, però si analitzem altres autors de ciència ficció posteriors també eren capaços de treure a les seves novel·les invents que pocs anys després s’han materialitzat, per exemple l’ús d’una xarxa que contenia informació i era accessible arreu del món.

Jules Verne, heroi de la meva joventut, que em portava a llocs increïbles en viatges fantàstics en certa edició dual de còmic i llibre, és un autor que no dubto en rescatar en moments d’estrès i ansietat per tal que em torni a fer viatjar i relaxar amb una de les seves simples però agradables històries.

La muntanya màgica de Thomas Mann

Tant parlar de malalties, bons autors i bones obres m’ha fet repensar la meva posició respecte a aquest llibre que em desperta sentiments ambivalents.

En aquesta obra, segons els entesos la millor de Mann i de les millors de la literatura, un jove de bona família va a una famós sanatori per fer una visita al seu cosí i aprofitar per passar unes setmanes amb ells. Els dies passen i es converteixen en setmanes, aquestes en mesos i finalment en anys. Fins i tot el jove Carstop, que havia entrat totalment sa, acaba patint tota mena d’enfermetats que el fan estar lligat cada cop més al sanatori.

Des de un principi no només el jove Carstop serà seduït per la Muntanya Màgica sinó que nosaltres mateixos ens veurem atrets per aquest ambient fascinant amb quelcom bucòlic que convida a jeure, perfectament embolicat en una manta, a prendre la fresca amb els altres pacients a la vegada que trobes dins les seves parets un reflex de la realitat política de la Europa de principis del Segle XX representada per diferents membres de l’alta burgesia.

Com a contrapartida només dir que té dues coses que poden no agradar: pot arribar a ser depriment i està molt lligada a la seva època. Pel demés és una novel·la magnífica treballada fins l’últim detall.

La metamorfosi de Frank Kafka

Amb la ma al cor us dic que la primera vegada que el vaig llegir, ni em va agradar i ni tan sols vaig entendre un borrall.

Temps després, vaig anar a una petita representació i tertúlia basada en ”Informe per una acadèmia“. Tampoc era un tema que m’interesses especialment però m’interessava la meva acompanyant (ja m’enteneu). He de reconèixer que vaig trobar que era una obra francament impressionant i a la conversa següent no va deixar d’aparèixer el tema de la Metamorfosi, una de les obres claus de Kafka.

Samsa, bon treballador i exemplar membre de la seva família, un dia es desperta convertit en un insecte sense possibilitat de comunicar-se verbalment i en un cos on no pot aliè a l’entorn que l’envolta. Llavors el seu status social canvia i passa de ser una magnífica persona a ser una càrrega insuportable.

Aquesta història, simple d’escenaris i de breu plantejament em va sorprendre per la gran quantitat d’interpretacions i reaccions que suscitava a la gent. Veritablement s’havien llegit aquella història tan insulsa? Doncs, al rellegir-la vaig trobar tota una nova gamma de matisos que no havia apreciat i el meu cap cada vegada que pensa en aquesta petita gran obra no deixa de barrinar noves interpretacions.

I es que no es pot menjar el fruit fins que està ben madur!!!

Les desventures del jove Werther de Goethe

Avís: La lectura d’aquest llibre pot perjudicar seriosament la salut.

Contraindicacions: La lectura d’aquest llibre pot ser altament perjudicial per persones enamorades i no correspostes.

Aquestes són algunes de les indicacions que em van donar quan vaig voler dir que volia llegir aquest llibre i no van fer res més que estimular la meva curiositat.

Aquest magnífic clàssic ens relata els desafortunats amors d’un jove que s’enamora d’una noia que està compromesa amb un home més gran que ella. Aleshores s’inicia un triangle on la jove i el seu promès (amb el que s’acaba casant) es fan molt amics, on Werther pateix de manera inimaginable veient que no pot aconseguir l’amor d’ella i mentrestant els seus amics no saben com alleugerir-li aquest dolor.

Per un moment podreu pensar que els protagonistes són extremadament insensibles amb els sentiments aliens o que són estúpids però al llarg de la lectura es va obrint l’univers de les seves ànimes i totes les seves actituds queden raonades de tal manera que es crea un estrany corrent d’afinitat entre ells i el lector.

Es potser per això que a la seva època molts joves van optar per seguir les passes del jove Werther quan es veien rebutjats en l’amor. El que és cert és que ben poques vegades veureu tan bé reflectida l’ànima humana en un llibre. Però de veritat, no el llegiu si fa poc que us heu enamorat i heu estat rebutjats...

Els tres Mosqueters d’Alexandre Dumas

Un no pot evitar obrir un diari qualsevol, llegir les notícies i pensar que aquesta setmana, que pertany a un nou any, no és la continuació que la setmana anterior, que era un altre any. Els preus continuen pujant, les vagues continuen, els trens continuen parant i nosaltres no hem arribat a dia 10 i ja estem tremolant pensant en com arribarem a final de mes. Amb aquest panorama. ¿perquè no puc continuar jo en la mateixa línia?

Per tant, avui penso parlar del rei dels culebrots, d’un dels escriptors més prolífics que hi ha hagut temps enrera (tot i que amb certa ajuda). Vet aquí un autor que fascina a pares i fills, a la meva mare li encantava la figura del Comte de Montecristo i jo he crescut envoltat pels Mosqueters de la Reina.

Els Tres Mosqueters, que en realitat acaben siguent quatre, narra les aventures de D’Artagnan. Aquest és un jove de províncies que va a la capital amb la intenció d’ingressar al cos dels Mosqueters com havia fet el seu pare. El seu aspecte i maneres de “payesot” el fa tenir les primeres baralles amb la guàrdia del Cardenal Richelieu, la qual cosa fa que aconsegueixi l’amistat amb un grup de tres Mosqueters de la Reina. Ingressa en el cos, i a partir d’aquí tot són nous enfrontaments pel bé del país i del honor.

Envoltat per les múltiples versions cinematogràfiques i animades de la història mai havia fet cas al llibre (com la majoria de vosaltres) fins que el vaig tenir que llegir en francès. Tot i les dificultats idiomàtiques (sort que era una versió resumida), vaig trobar la història fascinant, plena de nous matisos, d’una riquesa que es perd a la pantalla. Llavors vaig llegir la versió complerta, traduïda naturalment, que tot i no tenir la musicalitat del llenguatge original, no deixa de tenir un encant fascinant ja que l’autor és un especialista en deixar-te en suspens cada cert nombre de pàgines amb l’excusa de canviar de capítol.

En aquests dies on el que potser vulgueu una lectura relaxada però a la vegada plaent, que us faci oblidar el món on viviu no puc menys que deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest clàssic o de qualsevol altre d’aquest gran autor.

Feliç Any Nou !!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 4/01/07.

El cor de les tenebres de Joseph Conrad

He tingut dubtes durant molt de temps pel fet de si havia de recomanar aquest llibre però la fredor de la passejada matinal m’ha fet pensar que potser us agradi un viatge endimoniat a la calorosa Àfrica, i a més el meu estat mental, esgotat per llargues nits d’estudi i poc dormir i vida social, comença a desvariejar i a caure en un estat proper al cor de les tenebres.

La història és la més simple que he llegit mai, un jove encisat pel somni de la descoberta de l’Àfrica, s’enrola com a capità d’un vaixell de vapor i la seva missió es endinsar-se dins d’un riu per recollir un dels empleats de la companyia per la que treballa, el Sr. Kurtz.

La història és claustrofòbica i angoixant, desesperadament lenta. El viatge sembla fer-se cada vegada més lent i quan llegeixes no fas res més que mirar quantes pàgines queden per finalitzar. I això no és perquè sigui un mal relat, al contrari, és magnífic i ben treballat en tots els aspectes, és perquè l’autor, sense que tu ho hagis volgut, t’ha enfonsat al cor de les tenebres. Al mig d’una terra salvatge on les regles que coneixes no són vàlides, on el saqueig i la mort és el pa de cada dia, on la teva humanitat s’esvaeix juntament amb la teva cordura.

El relat és una gran crítica al colonialisme però fet d’una manera que tot sembla molt casual. No hem d’oblidar que aquest relat és a més autobiogràfic i amb ell l’autor vol desfogar els seus dimonis interiors i ho fa com ho millor ho sap fer: amb l’escriptura.

S’ha de triar amb cura la traducció (la meva és en castellà d’Alianza Editorial prologada per la traductora Araceli Garcia) ja que, el llenguatge que l’autor utilitza és molt ric per descriure l’atmosfera i els ambients, només cal veure qualsevol persona que estudií anglès la quantitat de vocables que hi ha per definir els tipus de boira i altres fenòmens atmosfèrics. A més s’ha de llegir com si és llegís una poesia o es mirés un quadre, buscant més significats que el que trobis a primer cop d’ull . Per donar-vos un exemple, us he dit que el relat és una crítica al colonialisme però a la vegada si ho llegeixes bé pots veure a Kurtz com la personificació del colonialisme.

Jo m’ho he llegit ja dues vegades i potser algun dia repeteixi però avui no. Només de pensar en la lectura d’aquest llibre em venen calfreds i se’m regira l’estomac però estic irremediablement atrapat per l’encís del cor de les tenebres.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/12/07.

L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mister Hyde de Robert Louis Stevenson

¿No t’has aixecat mai, rentat la cara, i quan et mires al mirall veus un estrany? Veus uns ulls alienats que et miren des d’una fisonomia semblant a la teva però amb una mirada que sembla indicar que estàs posseït, que no ets tu.

Si a això li afegeixes uns fongs al·lucinògens i grans dots per l’escriptura llavors tens com a resultat l’escrit del qual avui parlem. En ell s’explica la, molt coneguda història, d’un famós doctor que a l’Anglaterra victoriana, que descobreix un elixir que li permet transformar-se en l’altre persona que hi ha en ell.

El fet que conegueu la història no ha de ser impediment per la lectura d’aquesta obra, està escrita d’una manera impecable, narrada per diverses veus i el contingut és senzillament contundent. Breu e intensa, la història s’endinsa en la fascinació de l’home per la seva part més fosca. Com deia Nietzsche: “Qui lluita amb monstres ha de mirar de no convertir-se en un monstre. I es que quan mires llargament dins l’abisme, acabes dins d’ell”.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/11/07.

Una novel·la d’escacs de Stefan Zweig

B de Llibre va néixer amb l’esperit de recomanar llibres als meus amics i de pas fer-me de memòria dels bons llibres que llegeixo. Gràcies a un post del bloc d’Aristòcrata i Obrer he recordat aquest autor.

Suposo que a molts de vosaltres us haurà passat de trobar-vos algun conegut, parlar de llibres amb ell i que us recomani un. A mi em va passar. I a més aquella vegada em va donar un petit llibre d’un autor que encara no sé pronunciar i em va dir – Tranquil , que en una tarda ho tens enllestit.- I quanta raó tenia ja que és un microllibre. És d’aquells que podríem definir de novel·la curta o relat llarg.

La història és apassionant i absorbent. En un transatlàntic que va d’Europa a Amèrica poc després de la 2ª Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs i un milionari avorrit que l’engresca a fer una partida, pagant naturalment, per entretenir el viatge. Tot i jugar amb l’ajuda de tothom que hi vol col·laborar, la partida acaba en una clara derrota. Però el viatge és llarg i el milionari proposa un altre partida. Aquesta nova partida també porta caire de derrota però en un moment donat, del mig del passatge apareix un vell que encarrila la partida i posa en serioses dificultats al campió. La qüestió es que ningú coneix qui pot ser aquest prodigi desconegut dels escacs i el perquè del seu anonimat vist el seu talent.

Al llarg de la novel·la descobrirem no només el final de la partida sinó tota la història del home al mig de l’Alemania nazi, una història que ens farà reflexionar sobre la supervivència i l’obsessió.

Tot i les meves reticències inicials ja que no sé pronunciar l’autor i el fet que em tinc vedats els escacs vaig acabar fruint de la novel·la. I ara us dic el que em van dir, - Tranquils, que en una tarda la teniu enllestida.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 15/11/07

L’horror de Dunwich de H.P.Lovecraft

Darrerament estic massa estressat i no dormo bé. M’aixeco de matinada, atio el foc i li afegeixo un tronc per passar la freda nit, miro el gat dormint al sofà, veig el mastí dormint al pati i el gos pataner que dormita cada dia en un racó diferent de la casa. Aquesta, vella i resistent, de pedra i fusta, emet sorolls estranys que em fan pensar en els éssers que segons Lovecraft conviuen amb nosaltres en un univers paral·lel i fan tot el possible per tornar al nostre món.

L’horror de Dunwich és un relat curt, dels molts que té l’autor, que mostra aquest univers de horror que intenta arribar al nostre. La trama és simple, un jove de Dunwich que viu sol està obsessionat amb un llibre escrit per un àrab boig, en sang i sobre pell humana, el Necromicon dels quals una còpia es conserva en una Universitat propera.

Per Lovecraft, del qual aquest any es compleixen 70 anys de la seva mort, el Necromicon és una de les bases dels seus escrits. Llibre mític que va crear de la seva imaginació, descriu tot allò relatiu als deus ancestrals que estan atrapats en un altre dimensió i els rituals necessaris per permetre el seu retorn al nostre món.

Els relats de Lovecraft poden semblar senzilles novel·letes de terror però al seu darrera hi ha un univers fosc i complex que ha fascinat a molts autors i fet embogit legions de fans. I es que Lovecraft, al igual que Tolkien, ha sabut crear un univers paral·lel als seus escrits que té vida pròpia i, malgrat la seva absència, els noms com Cthultu, Necromicon i Yog-Sothoth són encara presents i vigents en el món del fantàstic i qui sap, potser algun dia aparegui realment un exemplar del Necromicon en qualsevol lloc d’aquest món.

Que tingueu feliços somnis....

Publicat originariament el 2/11/07.

El quadern gris de Josep Pla

Aquest dissabte passat sortia al diari el País, concretament al seu suplement literari Babelia, un especial sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. Aprofitant l’avinentesa, van realitzar una enquesta entre 137 escriptors, editors, i gent vinculada al món de la cultura i les lletres sobre quines serien les quinze obres que destacarien sobre tota la producció literària de tota la història de la literatura catalana.

Per tant em vaig dir, aquesta setmana a B d Llibre, la recomanació serà la del primer llibre de la llista resultant. Em trobo que en primera posició hi ha Poesies d’Ausiàs March i no l’he llegit mai, en segona tenim Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell que crec que, juntament amb el Quixot, és el llibre que més gent ha de tenir a casa seva sense haver-se llegit mai. I per fi en trobo un (jo ja em veia buscant altra tema per amagar la meva vagància) quan em trobo un a la tercera posició un vell conegut.

Vet aquí, que allà pels anys 80, era jo un adolescent d’ascendència castellana que estudiava en un Institut on començava a integrar-se el català com a nou model educatiu. Fins llavors, gràcies a un senyor petit i amb mala hòstia, només es parlava en algunes llars i es considerava que “hablar castellano es más fino”. El meu cunyat, d’ascendència de la més vella pagesia catalana, va aprofitar un Sant Jordi per regalar-me un llibre que m’ajudés a la meva immersió lingüística. Durant molts anys vaig ignorar aquell llibre ja que no hi havia aventures, en ell només es relataven les vivències d’un jove empordanès de vint anys.

Anys més tard, quan jo tindria ja l’edat del protagonista, vaig tornar a obrir el llibre i vaig quedar encisat per aquell món de paraules que utilitzava aquell jove. Tot ho descrivia, ho adjectivava amb una naturalitat que no encertava a comprendre. La seva vida era com la meva, plena de dubtes, incerteses, en el fons com la de tothom però la d’ell semblava tenir un atractiu especial degut amb aquelles fortes descripcions que em feien veure que potser jo no em fixava prou en el que hi havia al meu voltant.

La meva primera reacció va ser intentar escriure cada dia una mica i d’allò va quedar un conjunt de joves reflexions que varen quedar pel meu record personal. Allà vaig veure que aquell home tenia un talent increïble per escriure i no era qüestió només de fixar-se en el teu entorn i pràctica. Això potser ho tindrien que aprendre uns quants escriptors que adjectiven sense fre ni mesura, per fer-ho no tot es resumeix en planificar sinó que també s’ha de tenir el talent.

Harold Bloom, en el següent article que sortia al Babelia i on defensa entusiastament a Espriu com el premi Nobel que tenia que haver estat i mai va ser, diu que s’ha de defugir d’aquestes llistes però per mi ha estat una bona manera de poder parlar de la Fira.

Benvinguts a la Frankfurter Buchmesse 2007. La cultura catalana ja és europea malgrat que al Parlament de la CEE no es pugui parlar en català.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 10/10/07.

El Falcó Maltès de Dashiell Hammett

Fa un temps, comentava un llibre eròtic amb en Biel al seu bloc Tinta Xinesa i va tenir la idea de dedicar una mica d’espai al seu bloc per alguna obra mestra de la novel·la negra i de la novel·la eròtica. Gèneres, sempre segons la meva opinió, on abunda més llibre escombraria que bons llibres. Jo mateix no fa gaire vaig llençar a la paperera (no ho faig mai!!) un llibre de novel·la negra, dels tants llibres que adopto quan la gent fa mudances, d’un autor català que havia publicat vuit i fins i tot havia estat premiat. En va fer pensar en les frases del personatge d’Auster a Leviatan que comenta que es volia dedicar a escriure veient tota la porqueria que hi havia publicada (es que qualsevol no s’ho planteja!!).

En resum, avui,ja que en Biel no comença ho faig jo, homenatge a la novel·la negra amb un dels seus grans títols i un dels meus favorits. Jo m’havia vist la pel·lícula, com potser molts de vosaltres, fins que un dia va caure a les meves mans el llibre i com que jo ja sé (veure post anterior) que no tenen res que veure adaptacions i llibres, no vaig dubtar en llegir-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al trobar-me no només una gran novel·la negra sinó una gran novel·la en general.

I això que la història no té un gran què, Sam Spade, detectiu privat, coneix una atractiva però misteriosa dona que li proposa un cas. Al poc mor el seu soci i la cosa s’embolica amb l’aparició de tres personatges singulars que juntament amb la dona persegueixen la figura d’un falcó antic i molt valuós que podria estar maleït però que tothom vol.

La història, escrita a principi dels anys 30, va crear un precedent mil vegades imitat quan s'escriu novel·la negra. La figura del detectiu que acaba sol, enamorat de la dona equivocada, la secretaria enamorada del detectiu en secret, la femme fatale que et pot arruïnar la vida però que t’atrau com la llum a la papallona, i uns dolents que amb la manera de ser que tenen arriben a caure mig simpàtics.

No us la perdeu, no és una novel·la amb tots els tòpics, és la novel·la que va crear tots els tòpics...o gairebé tots.

Publicat a book.bloc.cat el 28/09/07.

Alícia en el País de Les Meravelles de Lewis Carroll

Estava jo jugant aquella tarda amb un videojoc basat en aquest llibre quan en vaig quedar sense poder avançar davant un problema basat en un fragment del mateix llibre,

[Sí, sóc dels pocs adults majors de trenta anys que no s’avergonyeix de reconèixer que juga amb videojocs ja que, utilitzats en la seva justa mesura, són fantàstics per estimular la creativitat, l’agilitat visual i desfogar la tensió del dia a dia.]

La millor manera de solucionar el problema era consultar la font original ja que del mateix jo coneixia el que sap tothom, que està escrit per un mossèn aficionat a la fotografia i que es la història d’una nena que seguint un conill es veu transportada al món de les meravelles i allà es troba diversos personatges que semblen extrets del cap d’un boig.

Vaig anar a la biblioteca i vaig aconseguir un volum del llibre. Vaig seure tranquil·lament i vaig començar a llegir fragments en ziga-zaga, cercant el fragment que em donés la solució al meu problema. Abans que m’hagués adonat jo mateix era al País de Les Meravelles i no sé si hauria tornat si no fos perquè la suau, tot i que enèrgica, mà d’un dels bibliotecaris em va sacsejar per avisar-me que tancaven.

Al dia següent no vaig tornar però les meves passes em varen dirigir cap a una llibreria que coneixia i allà vaig trobar un exemplar del llibre que incloïa una segona part on Alícia feia a més el viatge a través del mirall. Vaig anar a casa, em vaig instal·lar i vaig iniciar juntament amb Alícia un viatge pel País de Les Meravelles.

Tot el llibre sembla una gran broma, però tan ben construïda, tan ben tramada, que coneixent l’afició a la lògica i a la criptologia de l’autor no puc deixar de pensar si en realitat va transcriure el conte que explicava a tres noies durant un viatge en barca o si en realitat ens deia quelcom més.

No sé si algun dia algú trobarà la resposta a l’enigma del País de Les Meravelles, però el que sé, es que cada dia quan em veig reflexat en un mirall no només em veig a mi mateix sinó que veig més enllà, veig on vaig estar, veig wonderland...

Publicat a book.bloc.cat el 15/08/07.

L'Odissea d'Homer

Avui en dia, quan la novel·la històrica està tan de moda, i fins i tot costa trobar altra cosa al les llibreries, m'agradaria suggerir-vos la lectura d'un dels clàssics d'aquesta modalitat.

L'Odissea s'inicia amb el final de la guerra de Troia, i no és res més que el conegut relat del llarg viatge de Ulisses (Odisseu pels grecs) cap a Ítaca. Durant aquest viatge, i com a bona novel·la històrica, s'alternen fets i descripcions reals amb d'altres de totalment inventats.

Recordo que el Sant Jordi que em van regalar el llibre primer vaig renegar per dintre ja que la història la coneixia per sobre i no em seduïa. Segon, el llibre està escrit amb una mena de versos, no hem d'oblidar que hi ha un debat de si realment Homer va existir ja que també és un pseudònim dels recitadors d'èpica oral i a més aquesta èpica és recitava en versos.

Una vegada iniciada la lectura (un regal no s'ha de menysprear), aquesta em va apassionar fins al punt de ser un dels llibres que més ràpid he acabat. La descripció de la cultura grega que en ell hi ha i la manera d'explicar les seves odissees en vers la fan poc carregosa i converteixen aquest llibre en un clàssic de la novel·la històrica ben escrita i de qualitat. Per cert, per aquells als que els sedueixi el llibre però els carregui llegir-ho en vers, només dir-vos que hi ha edicions on la traducció és en prosa.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 14/07/07.

Dracula de Bram Stoker

La història és per tots coneguda i, fins i tot, Francis Ford Coppola va fer una adaptació força fidel de la novel·la a la seva pel·lícula. El llibre, al meu entendre, és molt entretingut i força original a l'hora de narrar ja que no explica la història de manera convencional sinó que utilitza tot un recull de cartes, entrades de diaris i algun telegrama, dels personatges que apareixen a la història per tal d'anar-la desenvolupant.

Per molts crítics no és un bon llibre però la veritat és que crec que és que, amb permís de la Bíblia, és el llibre que més vegades s'ha adaptat o el seu personatge principal s'ha utilitzat al cinema, i llegir la història té un encant especial.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 12/07/07.

Cims Borrascosos d'Emily Bronte

No he estat mai amant dels llibres plens de sentiments amorosos, però he de reconèixer que hi ha uns quants que m'han tocat la fibra i aquest ha estat un d'ells, precisament perquè no és un llibre ensucrat sinó que és un llibre realista que a través dels seus personatges no vol definir bons ni dolents ja que simplement descriu una història, amb una magnífica descripció visual del entorn, i tota una varietat de personatges que hi figuren.

Per molts la història ja és coneguda. Heatcliff, de petit és acollit per una família i s'enamora de la filla d'aquesta. Més tard, hereta una fortuna i ell és el senyor de la casa però mai pot posseir allò que més anhela i això canvia el seu caràcter, abans afable i amorós.

La primera vegada que vaig tenir contacte amb la història va ser amb la pel·lícula protagonitzada per David Niven i Laurence Olivier del any 1939 on la seva magnífica fotografia, que reflectia els fantasmagòrics escenaris de la història, va guanyar un Oscar. A més del llibre us la recomano també, és magnífica.

Sincerament , aquest és un llibre que mereix ser llegit amb tota la tranquil·litat del món per poder gaudir de la intensitat d'una història real com la vida mateixa. Veritablement, és una llàstima que l'autora morís tan jove i no publiqués cap novel·la més tot i que sé que té quelcom d'obra poètica. Com anècdocta, dir que Emily és la germana de Charlotte, autora de "Jane Eyre". En aquella família, enlloc de juguets havíen de tenir paper i ploma ;)

Publicat originariament a book.bloc.cat el 11/07/07.

Rimas y Leyendas de Gustavo Adolfo Becquer

Tot i que encara es lectura obligatòria a molts Instituts, m'agradaria recomanar-lo ja que sé que molts es van saltar la lectura i directament van copiar el treball o directament van aprofitar per copiar l'examen d'un altre i es varen perdre un magnífic llibre.

Aquest llibre, escrit al segle XIX i no a la Edat Mitjana com molts pallussos creuen, està dividit en dues parts. La primera és la part de les rimes, senzilles, romàntiques, d'aquelles que t'aprens de memòria de seguida i recites (tot i que si t'agrada quedar bé millor que ho facis amb un vers de Neruda); la segona és molt més imaginativa, són les llegendes, fosques amb un toc de misteri i representatives del que era el corrent romàntic de l'època.

Becquer es pot utilitzar per dues vessants, com a introducció a la poesia, ja que la seva és fàcil de llegir, memoritzar i entendre, i com a introducció als romàntics foscos com Guy de Maupassant i els posteriors Poe i Lovecraft. En el fons una lectura d'un clàssic, fàcil i amena.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/07/07.

El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien

Aquest llibre, que en realitat és un recull de llibres que es poden trobar també en tres volums publicats inicialment als anys 50, és considerada l'obra magna de Tolkien. Si amb el Hobbit, que vàrem comentar a l'article anterior, teníem el pròleg de la història, aquí tenim la continuació, el nus i el desenllaç.

La història comença molts anys després del Hobbit quan aprofitant la celebració de l'aniversari de Bilbo, protagonista del Hobbit, compareix en Gandalf, i el convenç de que li retorni l'anell únic ja que aquest ha de ser destruït per destruir Sauron. Aquí comença la història del viatge de l'anell portat pel Frodo, nebot de Bilbo, per la Terra Mitjana, rodejat d'aliats i enemics i tots amb un únic objectiu:aconseguir l'anell.

Veritablement la història s'ha fet molt popular arrel de les pel·lícules de Peter Jackson sobre la trilogia però veritablement es que l'home ho tenia molt fàcil, o molt difícil segons es miri, ja que tenia el recolzament de moltíssims professionals que eren fans de Tolkien i es coneixien el llibre de memòria. s'ha de tenir en compte que abans de les pel·lícules ja existia tot un culte a la figura de Tolkien que ratllava el freakisme.

El llibre, que podeu trobar en edicions en un sol volum, de tres volums o il·lustrades per dir algunes de les opcions possibles, mereix la pena per ho curós dels detalls i la magnificiència de la història. A mi personalment m'encanten la descripció de les batalles ja que són épiques i grandioses, de les que es resolen en l'últim segon. Com dirien els membres del Club de fans d'Elvis:"milions de fans no poden estar equivocats".

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/06/07.

El hobbit de J.R.R. Tolkien

L'argument és força conegut, en Bilbo és un hobbit que viu tranquil i feliç i un dia apareixen a casa seva el legendari màgic Gandal i tretze nans que el convencen per tal que abandoni la seva pacífica vida per anar a la recerca d'un anell màgic. Durant el viatge coneixerà molts éssers de la Terra mitjana i s'enfrontarà amb llops i aranyes fins arribar a la Muntanya Solitària on el Drac Smaug custodia el seu tresor.

La primera vegada que el vaig llegir va ser com a lectura obligatòria de Batxillerat. Em va fascinar tant, que va fer que em llegís em pocs mesos l'obra complerta de l'autor.

Publicada l'any 1937. el llibre és d'un to juvenil, però tot i això no deixa de ser una lectura fresca i recomanable per passar una bona estona i, sobretot, per fer d'introducció a l'obra magna de Tolkien, El Senyor dels Anells, que s'escrigué anys després.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 27/06/07.

Per qui toquen les campanes d'Ernest Hemingway

Quan es parla de Hemingway, tothom recomana "El vell i la mar" però jo mai he pogut amb ella i prefereixo aquest que és el primer llibre seu que vaig llegir que és tot un al·legat contra la monstruositat de la guerra.

La història està situada en la Guerra Civil Espanyola on Robert Jordan té l'encàrrec de volar un pont i és enviat amb la banda de Pablo, un guerriller republicà, per rebre suport logístic. Allà coneix la Maria, amb la que viu una història d'amor. Al final, se'ls uneix un altra banda de guerrillers i la novel·la arriba al seu zenit bèl·lic i...no desvetllaré el final...

Hemingway demostra en aquesta novel·la que no només sap escriure com un mestre, sinó que al treballar com a corresponsal de guerra va adquirir un gran coneixement sobre la cultura espanyola i la guerra en general.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 25/06/07.