VICTORINE MEURENT

Gare Saint Lazare - Manet

I qui és Victorine Meurent?. Les imatges donen prou pistes com per encertar de ple que Victorine Meurent és l’”Olympia” de Manet, una noieta de dinou anys de pell blanquíssima i cabellera roja que no només va posar per Manet sinó que, al mateix temps, ho va fer per a Alfred Stevens,  amb el qual va mantenir una relació amorosa. Degas i Toulouse-Lautrec la varen requerir també per algun dels seus quadres. Crida l’atenció que mentre fent d’Olympia el seu cos apareix molt jove i atractivament androgin, a "Le déjeuner sur l’herbe" –es pot veure en el detall- mostra unes molles tan ben pintades com indesitjables serien pels canons d’avui dia.

Però, al gra! Qui és Victorine Meurent? Perquè ella no es limitava a ser una dona bonica i jove que treballava com a model de grans pintors sinó que tenia una vida pròpia com a pintora notable i, a més a més, era una bona instrumentista de guitarra i violí. Victorine havia nascut l’any 1862 d’una família molt modesta i els seus estudiosos diuen que va romandre en cert anonimat com a artista degut a dos motius: el fet de provenir de la classe més necessitada i haver esdevingut pintora de renom i a l’altre fet, sempre incanviable,  que era el de ser una dona.

Victorine Meurent va exposar al cèlebre Salon Paris l’any 1876, irònicament força abans que el propi Manet. Va fer sis exposicions molt aplaudides per la crítica i el públic i en una d’elles va compartir paret amb qui l’havia immortalitzat físicament amb el nom d’Olympia que és com, quan la va conèixer,  l’anomenava Toulouse Lautrec. Victorine va viure sempre dels seus guanys com a model i com a pintora si bé ella sempre es presentava com a professional de la pintura, la seva vocació real per la que havia demostrat condicions suficients ja que l’any 1879 va ser admesa per l’Académie de Beaux Arts de París. Malgrat aquest honor el fet de ser una dona li barrava les portes per impartir classes.

L’any 1906 Victorine Meurent es va retirar al poble de Colombes,  a pocs quilòmetres,  de París on va compartir casa i vida amb una pianista onze anys més jove que ella que portava el nom de Marie Dufour. En un moment determinat de la seva estada a Colombes,  on va passar els últims vint anys de la seva vida,  i degut a la mort de Manet a l’edat de 51 anys, Victorine va escriure una carta a Suzanne Manet,  esposa del pintor,  demanant-li una suma desconeguda de diners i argumentant que el mestre els hi havia promès. Suzanne Manet va ignorar la demanda.

L’any 1903 va entrar a l’Académie des Artistes Français i un dels seus quadres, l’únic que s’ha identificat amb la seva autoria, va ser comprat pel museu local de Colombes per un valor de quatre mil euros.

Olympia - Manet

Voilà la maliciosa i ensenyorida pèl-roja, coneguda com "La crevette" (La gamba),  que el museu d'Orsay mostra amb comprensible satisfacció. La vaig veure fa menys d’un any i és un mal acudit però...està com sempre, misteriosa i sensual oferint la mirada de nena que se les sap totes. En el seu temps el públic la va creure una jove prostituta alcoholitzada,  atesos els seus nus tan admirats com malvistos. Aquell cos era el d’una artista i, afortunadament, el món ho ha sabut.

Le jour de Rameaux - Victorine Meurent

Le déjeuner sur l'herbe-Manet, detall

Fotografies de les pintures: edu.com

SANT JORDI 2012, BENVINGUT!!!

Sant Jordi-Carpaccio

LXI

Beneït sigui el dia, el mes i l'any
l’estació i el temps, l’hora i el punt,
i el bell país, i el lloc on, vagabund,
vaig trobar els ulls que em fermen en parany;

i beneït el primer dolç afany
que vaig conèixer en ser jo a Amor adjunt,
i l’arc i fletxa que em tirà damunt,
i les nafres que al cor porten el dany.

Beneïdes les veus que he alçat al vent,
per les quals el seu nom la terra sap,
i els sospirs, i el desig, i el planyiment;

beneïts els papers on meno a cap
la seva fama, i el meu pensament,
que és només d’ella, que altra no n’hi cap.

Francesco Petrarca

Traducció de Miquel Desclot

Per una festa com la d’avui que amb roses i llibres celebra la joia de l’amor, només podia portar-vos un sonet tan sublim com aquest. Si l’any passat Shakespeare em va fer l’honor amb un diàleg bellíssim de Romeo i Julieta, aquest any l’autor d’aquesta meravella que, de ben segur, el poeta d’Strafford devia haver llegit, és l’incommensurable Francesco Petrarca que,  amb la seva infinita inspiració,  va revolucionar absolutament les arts poètiques de tot Europa. 

Si aquest sonet pertany al Cançoner del poeta que, òbviament, és un llibre i, per tant, avui és el seu dia, el quadre de Carpaccio, aconsellat espontàniament per la meva única germana, és un Sant Jordi esplèndid que es projecta rendit al color de la rosa quan és rosa, color clarament estimat pel gran pintor que, com se sap, amb el seu nom ha donat nom a un plat exquisit de carn o peix d’un to rosat molt similar al que ell utilitzava. I és que el signore Cipriani del Harry’s Bar de Venècia, creador de l’especialitat l'any 1950, va pensar d’immediat en Carpaccio quan va veure, per primera vegada, un salmó finament filetejat. 

Llibres i roses, doncs, per glorificar el sant escollit per l’amor !

I si us plau, estimeu !

OLGA XIRINACS, LA INUNDACIÓ

Portada de "La inundació"

“La inundació”,  última novel·la de la prestigiosa escriptora tarragonina Olga Xirinacs, és una obra d’acció interior perquè els fets que succeeixen a fora són el reflex dels que viu, discretament, la protagonista en el seu interior i dels quals ens en assabentem a través de la veu narradora, els propis pensaments del personatge  i els comentaris dels que l’acompanyen. Maria Romana Orsini, escriptora important, es retira temporalment a Ribalta,  on hi té diverses propietats,  entres les quals la casa en la que, junt amb dues dones de servei, s’instal·la  amb la intenció d’alternar l’escriptura amb el repós. Maria Romana, Maria,  com s’anomena ella mateixa, des de l’inici de la seva estada a Ribalta, sent com el temps passat es converteix en un lent devessall de records que, poc a poc, la condueix a una tristesa quasi crònica. De cop i volta la seva vida li sembla mal aprofitada i se’n recorda sovint d’amistats que només han estat aparents i li han fet mals irreparables. També apareixen l’amor i la traïció tan sovint junts.  Maria Romana que, per moments, sembla recuperar l’alegria perduda en una joventut no tan llunyana, va edificant el seu propi destí fins a cridar-lo en veu baixa però molt obertament. Voldrà obeir-la el fat? .

“La inundació” mostra una vegada més el talent d’Olga Xirinacs per construir una novel·la d’exquisits matisos que, tot i així, no estalvia gens l’inevitable sentit tràgic de la vida. La prosa és delicada i elegant sense negar la veu al dolorós lament quan els fets ho exigeixen.  Sorprèn la distinció de la protagonista en tot el que és el seu comportament personal i social i sorprèn més encara, per inesperats,  el seu plor i la seva rebel·lia.

Si les descripcions de la naturalesa són senzillament magnífiques, de forma,  que quasi prenen vida pròpia al mateix ritme que la protagonista va vivint alguns dies esplèndids i les pesants tempestes interiors del seu passat, són també modèliques les exposicions dels interiors dels habitacles on brilla el vernís de mobles com antics joiells, els policromats del sostre d’una cambra, les tasses de cafè de lluent porcellana, l’aroma dels deliciosos àpats, la sentor i la bellesa de les plantes i flors...Luchino Visconti no ho hauria fet més bé.

Pel que acabo d’escriure,  fet des d’un profund respecte,   no cal pensar massa  per deduir que “La inundació” m’ha agradat tant que se m’ha fet més curta del que hauria volgut. Ara, plantejaria mil qüestions a Olga Xirinacs o, potser directament, a Maria Romana,  per saber i saber més d’elles, dels seus abans, del seus ares, dels seus després... però, d’una banda si no se m’ha explicat, és que no n’haig de fer res i si fes preguntes, apart de tafanera que, literàriament ho sóc i molt, comprometria l’esperit de l’obra que és guardar-la en rigorós secret. Que cadascú trobi el que el llibre li guarda.

Un petit fragment:

(...) La pluja et purifica, Maria, t'esbandeix els pensaments tristos, et deixa neta i t'acosta paraules noves, perquè vés a saber d'on ve, aquesta pluja, de quin mar, de quin llac o de quin riu ha estat absorbida, evaporada, xuclada, i porta tots els gustos i les paraules del món: canyella, xinès, inuit, l'udol d'un llop, l'última llàgrima del ferit de guerra, el primer crit d'un nadó, fum de petroli, puresa de gel, el fil de sang d'una punxada d'heroïna: el braç nu, el cos al carrer del suburbi, tot avall, tot barrejat amb fang i diamants acabats d'exxtreure de la mina, que es perden en una baralla a mort.

LA INUNDACIÓ

Olga Xirinacs
Cossetània Edicions
Notes de Color -49-
1ª Edició, Mars 2012

SALM, SALOMÓ I ANTONIO VIVALDI

El rei Salomó i la reina de Saba-Piero della Francesca (1415-1492)

Fa poc més de dues hores que el dilluns de Pasqua s’ha extingit fins a un altra any.

Així com algunes vegades he escollit frívoles diversions pels dies de festa de Setmana Santa, aquest cop,  no és que m’hagi reclòs,  a cap convent però sí que m’he recollit dins la meva pròpia càpsula mística que m’ha permès vagarejar amb el pensament fruint dels senyals que ens dona constantment la primavera. A pagès els camps tornen a lluir l’enyorada verdor que sembla ser-los natural però que no sempre es mostra. Floreixen els lilàs i embaumen l’aire, les capçades dels arbres recuperen l’aire protector i majestàtic a l’hora i veiem fulles de colors insòlits –vermelles, morades, quasi negres- que ens conviden a acolorir també la nostra indumentària potser massa discreta, gairebé endolada per culpa de l’hivern massa llarg i fosc. Una aranya esveltíssima s’ha dedicat a senyorejar pel passadís de casa no fent cabal de la meva presencia. L’ombra d’una escombra li ha marcat un camí de llibertat segura. I és que la primavera ho conté tot. Pot ser un quadre de Boticelli i mitja dotzena de sacs d’herba sobrera que, abans de tallar-la,  embrutia el discret pati. Pot ser música de Vivaldi i una munió de bestioles que com petits ocupes ens diuen que la casa i la terra són també de la seva propietat.

I jo aprofito per compartir amb vosaltres,  un fragment més de música sacra per tancar la placidesa d’aquests dies concrets i ja finits, i sense esforç, molt decidida, sé que haig de convidar-vos a escoltar el dolç i fascinant Cum dederit, salm número 127(126) del rei Salomó que forma part del Nisi Dominus que en el seu dia va compondre Vivaldi, beneït venecià de cabells com el foc que creuava els ponts a salts,  mig cantant per no oblidar les inspirades melodies que criava el seu geni sota la forra de cabells ardents. El fragment que escoltarem, si així ho voleu, és una siciliana en sol menor interpretada pel gran contratenor David Daniels i, a parer meu, una de les melodies més belles que s’hagin escrit mai. Repetiu-la, si us ve de gust, els que ja la coneixeu i feu-ne una descoberta els altres. I, sobretot, digueu-me que en penseu que jo sempre us espero sota el foc d'aquest arbre incandescent.

Video de erman 7878

Salm 127 (126)Vanitat de l'esforç humà sense Déu-Càntic dels pelegrinatges de Salomó

Si Jahvé no construeix la casa,
és inútil l'afany dels constructors.
Si Jahvé no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
És inútil que us lleveu de matí,
i aneu tan tard a reposar,
per menjar el pa que us guanyeu a dures penes.
Fins quan dorme Déu els dona als seus amics.
La millor herència són els fills de Jahvé,
els descendents són la millor recompensa;
els fills que han tingut quan éren joves
són com les fletxes en mans d'un guerrer;
feliç l'home que se n'omple el buirac:
si discuteix amb algú davant la gent,
no haurà de retirar-se avergonyit.

Font: LA BÍBLIA
         Versió dels textos originals i notes pels MONJOS DE MONTSERRAT.

BACH A VIC, UNA PASSIÓ

Rogier van der Weyden- PIETÀ

El vespre d’ahir dia 3 d’abril vaig tenir l'immens plaer de veure i escoltar La Passió segons Sant Mateu de Johan Sebastian Bach a l’auditori L’Atlàntida de Vic, un bell espai on van actuar de manera brillant l’Orquestra i Cor del Collegium Vocale Gent sota la direcció del prestigiós mestre Philippe Herreweghe.

Només dir que ha estat una vetllada esplèndida durant la qual he experimentat sentiments diversos. El primer d’ells percebre que, finalment, Bach se’m va fent cada vegada menys i menys resistent. Cap vergonya m’impedia reconèixer que el gran músic germànic em guardava distàncies. Jo, a poc a poc i bona lletra, que diuen, l’he anat festejant,  de vegades amb fingida indiferència i d’altres obertament interessada en les seves enjogassades variacions i les alegres cantates fins a començar a parar l’oïda a les modèliques Passions. Sembla que la meva sincera amabilitat envers el compositor m’ha obert una subtil finestra des de la qual em vull convèncer que l’esforç esmerçat no ha estat gens inútil i que encara em queda molt Bach per descobrir i fruir-ne. Un altra dels sentiments experimentats ha estat una contradicció:  rebre la trista història de la mort de Jesucrist amb una sempre estranya sensació que mesclava el dolor i també la maldat transmesos pels magnífics solistes amb la  profunda bellesa de les àries, així com amb les intenses i sempre oportunes intervencions del cor.

Avui dia 4 d’abril l’orquestra esmentada, els seus cantants i, naturalment, el senyor Herreweghe actuaran al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Quedeu avisats. 

Video: AriseKampen: Fragment de La Passió segons Sant Mateu-Herreweghe