STRAVINSKY: LA CONNEXIÓ "JUNY"

 

Dedicat a en JOAQUIM del fantàstic blog IN FERNEM LAND. Torna!!!

El mes de Mars de l'any 1924, el compositor rus Igor Stravinsky visita Barcelona. Els músics de la Cobla Barcelona l’ honoren oferint-li un concert de sardanes, sabedors de que el gran artista es mostra sempre interessat en la música autòctona dels països, que per raó de la seva professió, sol visitar. Stravinsky assistia a les estrenes de les seves obres i acostumava a dirigir-ne les premières.

Sonen el flabiol, el tible, el cornetí, el fiscorn, la tenora...entre d’altres. Igor Stravinsky es mostra agraït i entusiasmat de l’homenatge que se li ofereix i demana qui és l’autor de l’última sardana que la cobla o orquestra sardanística ha tocat. Els seus amfitrions pronuncien un bell mot: JUNY i a darrere indiquen a l’artista rus que el compositor d’aquesta sardana es diu Juli Garreta i és rellotger a Sant Feliu de Guíxols.

Atès que Stravinsky passa uns quants dies a Barcelona per dirigir algunes de les seves obres al Gran Teatre del Liceu, demana poder escoltar més música per a cobla. Uns dies després, l’Ateneu Barcelonès li dedica una lluïda audició de sardanes on es torna a tocar Juny. El gran compositor –controvertit encara en aquells anys- es torna a meravellar i aplaudint amb ganes demana: “Més Garreta, si us plau! Més Garreta!”

Dies després, Igor Stravinsky va visitar a Pau Casals, a la casa que el gran cel•lista tenia –i que actualment és un museu, lògicament visitable- a la platja de Sant Salvador del Vendrell i allà, amb el mestre Casals va tenir ocasió de tornar a escoltar sardanes i de parlar-ne amb una autoritat universal en música com era el seu amfitrió. Pau Casals. Diuen que allà, en aquella casa i dirigint-se al gran músic català, Stravinsky va dir: “La tenora és l’instrument que més s’assembla a la veu humana”.

Igor Stravinsky va néixer el 17 de juny de 1892 a Oranienburg (Rússia) i va morir a Nova York el dia 6 d’abril de 1971. Els seus ballets Petruixca o L’après-midi d’un faune, les seves incursions al món del jazz, les seves òperes The Rake’s progress (1951) i Oedipus varen anar edificant el seu prestigi de compositor audaç i trencador.

Juli Garreta i Arboix nascut l’any 1875 a Sant Feliu de Guíxols- Costa Brava era rellotger, ofici que va exercir tota la seva vida. També, i per això se’l coneix, era un músic excel•lent de formació pràcticament autodidacta. La seva incursió en el món de la sardana va sorgir en solitari i apart de grups de compositors d’altres escoles i tendències. Diuen els estudiosos que aquest fet converteix a Juli Garreta en un innovador de la música per a cobla,  un home lliure d’influències, i també en el creador de la sardana simfònica, sardana que beu directament de la música que es coneix com a clàssica. Juli Garreta té, a més de moltes i belles sardanes, obra simfònica notable com Pastoral (1922) o Suite Empordanesa (1921). Cal esmentar la seva amistat amb Pau Casals que, de ben segur, va contribuir en la seva formació musical. Juli Garreta va morir el dia 2 de desembre de 1925. Només va viure cinquanta anys.

Pau , també Pablo,  Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 a El Vendrell i va morir a San Juan de Puerto Rico l’any 1973. És conegut com el millor violoncel•lista del segle XX, ja no només pel que fa a ser un gran instrumentista sinó per les aportacions tècniques que constitueixen tota una nova i enriquidora escola d’execució del cel•lo. Pau Casals es va exiliar a causa de la guerra civil i es va establir a Prada de Conflent (França) i més tard a San Juan de Puerto Rico on com he assenyalat hi va morir,  no obstant i això,  les seves restes estan enterrades a El Vendrell.

Fonts: http://www.edu365.cat/
dvd de "youtube" amb l'audició de la sardana "Juny" interpretada per la Cobla La Principal de La Bisbal.
fotografia del compositor Juli Garreta i Arboix-col·lecció família Garreta.

ARNOLD SCHÖENBERG: UNA CASA A BARCELONA

Arnold Schönberg (1874-1951) està considerat el pare de la música clàssica del segle XX. Músic autodidacta que va estudiar Harmonia i Contrapunt per correspondència és, de jove, un enamorat de Brahms i, ja més tard, de l’inevitable i gran Wagner. Els preciosos Gurre Lieder de Schönberg –cants de parrupeig- estan considerats la seva última obra romàntica. A partir d’aquesta brillant composició, Schönberg trenca amb les formes musicals establertes i es converteix en un autor tan controvertit com influent. El seus sistema de dotze tons: dodecatònic i el serialisme renova la concepció del so assignant valors diferents a les notes musicals tal i com s’han emprant abans d' ell. El serialisme atorga a cada composició, per petita que sigui, un valor d’obra única. Així queda creada la que es coneix com a Segona Escola de Música de Viena.

Schönberg, d’origen jueu, es va convertir de jove al protestantisme per una qüestió pràctica però que, a la llarga, de res li va servir. Director de l’Acadèmia de Música de Viena en va ser expulsat pels nazis l’any 1933 havent de fugir d’Àustria i fent cap als Estats Units on es va quedar a viure. Un cop fora del seu país, Arnold Schönberg va reclamar el seu lloc a la Comunitat Jueva Internacional i sempre més va fer professió de la seva raça. La seva vida va ser densa i intensa ja que va conrear l’amistat i protecció de Mahler i Strauss. També va mantenir gran afinitat amb el pintor Kandinsky perque Schönberg era també un notable pintor.

 Es pot afegir que el seu matrimoni amb Matilde von Zemlinsky el convertia en cunyat d’un altra músic d’alçària, Alexander von Zemlinsky actualment molt potenciat per les modernes sopranos i tan valorat en el camp dels lieder com hagi pogut ser-ho algú tan gran com és Richard Strauss.

L’any 1932, Robert Gerhard (1896-1970) català deixeble de Schönberg i, en vista de l’asma d’aquest últim, el convidar a passar una temporada a Barcelona on el clima és benigne. A Schöenberg li construeix una casa l’arquitecte Salvador Valeri Pupurull en la que viu des de l’octubre de 1931 fins el juny de 1932. La seva filla neix a Barcelona el dia 7 de Maig de 1932 i en honor a la ciutat que l’acull li posa Nuria.

Els músics catalans reben a Schöenberg amb els braços oberts. Dirigeix la seva sublim composició La nit transfigurada al front de l’Orquestra Pau Casals. També estrena mundialment el Concert per a violí,  pòstum,  del seu col•lega i seguidor Alban Berg. La seva estada a Barcelona fa que el visiti un altra dels grans del grup dodecatònic: Anton Webern.

L’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull li construeix la casa modernista que aquí es mostra i que es troba situada a la Baixada de Briz, a Vallcarca, barri de Barcelona. Actualment, la casa presenta un inexplicable aspecte d’abandonament. L’esclat de la segona guerra, la difícil situació dels jueus a Europa, van portar a Schönberg a establir-se a Estats Units on va exercir de professor de música i conferenciant a diverses universitats de prestigi.

Els últims anys de la seva vida es varen veure molt enterbolits per una malaltia que va poder avançar la seva mort: l’aversió al número 13. Schönberg era supersticiós de mena però, concretament, aquesta por el feia viure amb ànsia ja no només pel número 13 en sí mateix sinó pels seus múltiples, o per les xifres que sumaven, restaven multiplicaven i dividien donant com a producte 13. Va passar el dia del seu últim aniversari, dia 13, entre febres i deliris. La seva família esperava que toquessin les 12 de la nit per sortir del conjur i dir: ja som a 14! Però no hi varen ser a temps. A tres quarts de dotze de la nit del 13 de juliol de 1951, Arnold Schönberg va expirar a Los Àngeles (Califòrnia) probablement víctima de la força de la seva inclement obsessió.

Fotografies: Casa de Schönberg a Barcelona.
                   Pintura: Olis sobre tela de Schönberg: Autorretrat i L'enterrament de Gustav Mahler
Fonts:         ARNOLD SCHÖNBERG CENTER
                   Entrevista a Nuria Schoenberg-Hemeroteca ABC (02.03.02)-Susana Gaviña 

JOYCE, SULLIVAN I EL DOCTOR BARRAQUER: UNA ANÈCDOTA

El dia 18 de Mars de 1930, l’escriptor James Joyce escriu a la seva protectora Harriet Shawn Weaver una carta que, degut a la precària visió de l’autor de l’ Ulysses, es veu obligat a dictar i així ho fa constar en el text. La carta està escrita des de París on resideix James Joyce i va dirigida a l’esmentada senyoreta, al Museu Britànic de Londres.

Després de l’encapçalament protocol•lari: “Dear Miss Weaver” , l’autor es disculpa, entristit, pel fet d’escriure-la amb tan de retard i també indica tot seguit : “(...) Ahir a la nit, a les set, vaig acabar la correcció del fragment que s’ha de publicar i, sospito que, a la mateixa hora, vaig acabar també la meva carrera. (...)”. A continuació, Joyce explica a Shaw Weaver com viu en un estat terrible de tensió i ansietat, i que necessita que ella doni ordre immediata al senyors Monro Saw de vendre 200 lliures que l’autor té en valors de guerra i que li siguin transferides de seguida atès que els comptes que manté a París presenten descobert.

Després de la complanta, de caire obertament dinerari , James Joyce dicta:

“ (...) Ara saltaré a una altra part d’aquest pou de desesperació. Una de les raons és que no vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar a Sullivan * a Barcelona a veure l’oculista amb qui ell té tanta fe, el Dr. Barracquer. (sic) Jo tenia diversos motius per no anar-hi perquè quan ell me’l va esmentar, ja fa uns quants mesos, vaig escriure al doctor, a Barcelona, una carta molt llarga explicant-li la història completa del meu cas i, afegint-li que la meva filla tenia estrabisme en un ull i que mostrava temor a ser operada. Ell em va contestar fent-me saber el cost dels seus altíssims honoraris (jo els hi havia demanat), ignorant pràcticament del tot el meu cas, i centrant-se principalment en el què tocava a Lucia**.

Ella va ser operada i amb èxit. No va tenir cap importància. Varen ser 20 minuts (li va fer en Collinson) i va tornar a casa en taxi i al cap d’una setmana el seus ulls ja estaven redreçats. Pràcticament no va patir. En segon lloc em desagradava la idea d’anar a un país en el qual acabava de col•lapsar la dictadura i fins i tot m’havien dit que el dictador ja era mort. Si en Sullivan hagués cantat a Barcelona durant varies setmanes, hi hauríem pogut anar però, solament hi estava de pas, camí d’Alger i ens hauríem trobat sols i essent jo quasi un discapacitat pel que a la meva vista fa, ens hauria pogut passar alguna cosa. (...)

Per acabar d’arrodonir l’anècdota, també ens assabentem, a través de la mateixa carta, que l’escriptor irlandès va convidar a sopar a casa seva a la muller de Sullivan i que aquesta li va dir que, en realitat, el tenor no anava a Barcelona per cap altre motiu que el de trobar-se amb una dama amb la que marxaria cap a Alger. D’això en dic jo una esposa informada.

James Joyce, que sofria un glaucoma ocular, va ser intervingut diverses vegades sempre amb grans sofriments postoperatoris i millores només lleus. Els dolors físics el varen obligar molt temps a injectar-se morfina. La intervenció més important li va ser feta a Zurich on, recordareu, també havia estat operat el pare de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges i el mateix escriptor, ambdós cecs abans dels quaranta anys. Em pregunto si els Borges, gent benestant, havien desestimat els Barraquer o, senzillament, no en coneixien l’existència. Atès que el que relata Joyce succeeix l’any 1930, si l'escriptor hagués viatjat a Barcelona l'hauria visitat el Doctor Ignació Barraquer Barraquer (1884-1965).

* John Sullivan o John O'Sullivan (1877-1955) : Tenor nascut a Cork (Irlanda) i format a París. Va estar considerat un dels millors intèrprets de la seva corda a l'època i va actuar en rols protagonistes en els teatres més importants del món. Ell i Joyce eren íntims amics. (Nota de Richard  Ellmann)

** Lucia Joyce: Filla de l'escriptor James Joyce i de la seva companya Nora Barnacle. (Nota de l'autora del blog.
Fotografies: D'esquerra a dreta: James Joyce, John O'Sullivan i James Stepehns (aquest últim també

                   escriptor. Col·lecció Joyce.
                   Lucia Joyce, id.

Fonts: SELECTED LETTER OF JAMES JOYCE, Edited by Richard Ellmann
          Editorial FABER AND FABER LTD., Londres, 1975
Traducció del fragment: g.a.p.
          

CARMEN, OH MA CARMEN !

Un dissabte d’Octubre quan la tarda ja cau. Entro a Covent Garden a realitzar un vell somni: Veure l’òpera CARMEN de debò i en un dels escenaris més distingits del món. CARMEN és potser l’òpera que més vegades he escoltat, primer en vinil i després en cedé, i una de les que més he vist gràcies a vídeos, devedés i fins i tot pel•lícules.

Fa molts anys vaig tenir ocasió de fruir de l’excel•lent CARMEN negra, la CARMEN JONES, que va dirigir Otto Preminger amb l’estupenda Dorothy Dandridge i l’atractiu Harry Belafonte i que no era res més que una intel•ligent adaptació de la CARMEN merimèriana trasplantada al Estats Units i en la que Micaela es deia Cindy Lou i Escamillo Husky Miller...La bellíssima Dorothy Dandridge, que va acabar la seva vida d’una sobredosi, interpretava una CARMEN esprimatxada i molt directament sexual, doblada, no sé per quins motius, atès que Dorothy Dandridge sabia cantar, per l’extraordinària mezzosoprano Marilyn Horne que adaptava la seva veu de lírica al swing exigit per l’adaptació que Oscar Hammerstein havia fet del llibret original de Halèvy i Meilhac mentre que Harry Kleiner n'era el guionista.

Va ser aquesta pel•lícula excel•lent la que em va seduir i em va portar, anys més tard, al Old Vic londinenc on vaig veure una potent versió directe de CARMEN JONES. Em faltava, un cop més, veure la CARMEN de Bizet pròpiament dita i l’aconteixement –per mi ho era- va fer-se realitat fa menys d’una setmana.

Vaig passar una vetllada agradable i prou davant d’una CARMEN plena de peròs i contres i que potser, a causa d’aquesta disjunció, cohesionava amb dificultat.

La producció de Francesca Zambello ja m’era coneguda a través d’un DVD protagonitzat per Anna-Caterina Antonacci, Jonas Kaufmann i Ildebrando d’Arcangelo que, per cert, m’havia agradat molt en tot el seu conjunt. Però a l’escenari, la posada en escena se’m va fer carregosa,  especialment durant el primer acte que mostrava l' espai atapeït de gent i bestiar. Aquesta espessor empetitia els moments, tan crucials, de la Carmen, des de l’Havanera fins a la baralla. Pel demés cal afegir en veu molt alta que Elina Garanca fa gala d’un bellíssim cant i es mou segura i descarada com li demana el personatge. Tot i així, vull fer constar que no acabava de ser ben bé la Carmen que jo he percebut sempre. Cantava amb refinada i temptadora veu però també amb cert distanciament que li restava dramatisme, sobretot quan la sorprèn la carta de la mort. És tan important la seva bellesa física i l’agilitat de moviments que li confereix una envejable i jove esveltesa que no sé si s'hauria de començar enumerant tots aquests atributs per acabar afegint que a més a més d’una presència fascinant, sap cantar.

Vaig quedar encantada amb el Don José interpretat per Roberto Alagna que entèn perfectament el seu paper, broda una “fleur” que traspua tot l’enyor necessari i remata un tercer acte immillorable avisant a la noia que, frívola, ha corregut a embolicar-se amb el torero. Va ser molt aplaudit i bravejat i no va estar gens contingut saludant a tothom amb oberta alegria.

Ildebrando d’Arcangelo se surt d’un Escamillo que li posa problemes a les notes greus. El personatge resulta un pel sobre actuat amb massa mímica de torero per turistes, i per acabar-ho d’arreglar, abans de la corrida, varem haver de suportar un estirabot en forma de pas de setmana santa amb encegadora profusió de daurats per emmarcar una Macarena encara més brillant de lluentines.

He deixat pel final la Micaela que interpreta la soprano xinesa Liping Zhang, noia gràcil, de veu espantada i aguts prims i afeblits. En el duo amb Don José es va perdre dos cops. Vaig creure que a l’Alagna el traïen les celles en un gest contrariat. Més tard quan Lippi Zhang va cantar l’ària de lluïment: " Je dis que rien ne m'epouvante" , em va semblar esforçada fins el drama,  com si volgués passar a la final d’algun concurs com ara Operalia, per exemple. Zhang va cantar amb passió però ignorant la Micaela i pendent d’aquella seva veu sobtada que no sabem si tanca una futura bona intèrpret. De moment no la vaig trobar digne de la ROH. Que estudií més que encara és molt jove.

Vull fer notar que a la taberna no es toquen castanyoles, fet que vaig trobar a faltar i, en canvi, em varen sobrar els ballarins flamencs que no percudien mai a l’hora la preciosa Dansa Bohèmia i, no era culpa d’ells que devien obeir ordres, ofegaven amb els seu zapateado el ritme de l’ excitant melodia.

Bertrand de Billy va dirigir amb eficiència la partitura de Bizet i va ser molt aclamat. Els cors dels adults i sobretot els infantils varen sonar de manera impecable.

El públic britànic semblava entusiasmat però la meva veïna de butaca em va dir que les crítiques no havien estat bones. Malgrat això, ella i el seu marit havien gaudit molt. Tot el teatre semblava respirar una sana eufòria.

A la sortida, qui més qui menys, taral•lejava o xiulava les notes de El toreador. Jo ja començava a pensar en tot el que he deixat escrit. I amb Don José, repeteixo altra cop: CARMEN, je t’aime.

-Cartell de Rafael Olbinsky per CARMEN-New York City Opera

-CARMEN per Pablo Picasso

-Blood Flowers by EAR_C

CARMEN : EL LAMENT DE DON JOSÉ

Per fi podria veure "CARMEN" en viu i en directe. " CARMEN"  havia esta l'òpera que, molts anys endarrere, m'havia donat la mà per guiar-me cap un món que no només m'era inconegut sinó que el temia. La música simfònica, l'òpera, eren matèria sagrada i solament hi accedien determinades sensibilitats molt afinades. La música simfònica, l'òpera eren  paraules majors i, fins i tots, aquells que n'arribaven a esdevenir un experts, havien de treballar aquelles matemàtiques divines amb el rigor i la disciplina que exigeixen la majoria d'obres musicals de certa envergadura.

Per fi veuria " CARMEN."  Ja s'havien apagat, molt lentament, les làmpades. L'orquestra ferma i decidida obria amb "El Toreador", Se sentien absurdes rialles. Jo també estava contenta però em mantenia molt respectuosa. Aquell era un gran moment. Algú va començar a tossir i a tossir. Una tos pedregosa i clarament bronquítica. Per què no s'havia quedat a casa, calentó o calentona si tenia aquella tos que no anunciava res de bo?  "El Toreador" seguia impertèrrit. Els músics posant-hi tot l'espèrit i el director dibuixant amb la sàvia batuta la marxosa cançó de l' Escamillo, el torero del moment.  De cop, vaig sentir un cor de ventalls de nàcar ben bé a darrere meu. Tres o quatre senyores,  que enlluernaven amb els seus joiells,  havien començat a donar-se aire al mateix temps fent un desgraciat soroll,  com el batec de les ales d'un ramat d'oques espantades. Si tenien calor, per què no havien escollit quedar-se a la piscina de la mansió de Chelsea o arribar-se a Bornemouth?

De repent, com per miracle, es va imposar el silenci. El teló s'havia alçat i s'iniciava el primer acte de "CARMEN" de forma ben curiosa: El tenor bavarés Jonas Kauffmann ja cantava l'ària de la "fleur". No era del cas però...com la cantava! Tal vegada, el fet era un caprici del director d'escena, una visió del futur, que en diuen ara i que ja fa temps que el cinema practica...però jo, embadalida, badoca i encantada el vaig escoltar amb la devoció que mereixien intèrpret i cançó. L'ordre tant se valia.

Ni tres minuts després d'haver començat l'ària, una veu que no era la d'en Jonas, va dir amb autoritat: "Farem tard!  Afanya't que vaig a cridar un taxi".

I amb la son als ulls i el somni al cervell vaig obeir. Ara ja començava a entendre aquell començament tot i que vivim una època de la que es pot esperar tot.

El taxi travessava la ciutat. Plovia fort i vaig pensar en Pigmalió. Però no, per fi veuria "CARMEN".  Però, on era en Jonas Kauffmann?

Amb més ganes que ningú, espero explicar el següent capítol. Serà aviat.

Fotografia:  Blood red rose
Autora:       Jenni 77

VERTIGO

" Había dispuesto la habitación del hotel y todas las piezas de la caballería en un plató circular -explicaría- . Luego hice que la cámara filmara varias veces todo el conjunto mientras giraba en un angulo de 360 grados.

Luego situé la filmación en una pantalla, y coloqué a los actores en una pequeña mesa giratoria y les hice dar vueltas . Así, girando ellos al unísono con la escena reflejada en la pantalla que tenían detrás, daban la sensación de que eras tú quien girabas en torno a ellos. Eso estaba pensado para crear la ilusión de que él habia vuelto a aquel lugar en particular... la caballeriza. "

Declaracións d'Alfred Hitchcock extretes de la biografia d'Alfred Hitchcock, ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio, de Donald Spoto, citades a peu de pàgina.

(...) La banda musical de Bernard Hermann sostiene este espirítu onírico, y el mundo perdido del pasado español de California es evocado constantemente. Recuerdos y fragmentos de esperanzas olvidadas flotan como ramilletes de lilas en la banda sonora, que resuena con las referencias de Hermann a la mágica música ígnea de Die Walkure y del " Liebestod " de Tristán e Isolda (absolutamente apropiada para el moderno relato de las dos Isoldas). La música y los efectos sonoros son elusivos y solitarios, frágiles y fantasmales... la sirena de un barco en la niebla de la Bahia de San Francisco, susurros y conversaciones ahogadas como fondo en lugares públicos, hueco resonar de pasos en el sendero de un cementerio. (...)

ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio

Donald Spoto, T&B Editores, Ediciones JC (1998)

Aquesta és probablement, i això sempre és molt subjectiu, la millor pel·lícula d'Alfred Hitchcock que, ja és dir molt, atesa la prodigiosa filmografia d'aquest gran mestre del cinema que tant ha influït en cineastes posteriors de notable importància. Per dir-ne només tres, podem esmentar el malaurat i enyorat François Truffaut, l'excel·lent, de vegades brillant, Brian de Palma o el mateix David Lynch, el més excèntric, agosarat i, per desgràcia, poc prolífic, actualitzador de la mirada hitchcockiana.

Qui hagi vist Vertigo pot, naturalment, discrepar del guardó que, desde aquest petit indret, li atorgo, però tambè estic segura que molts cinèfils coincidirien amb mi. Qui no hagi vist aquesta excepcional pel·lícula, espero fer-n'hi venir ganes, si és tan amable i em llegeix. No se'n penedirà malgrat l'evident inexpressivitat de d'una Kim Novak de bellesa innegable, però que confon actuar amb fer ganyotes. En James Stewart es mostra, si més no, esforçat, posant, fins on li arriben, les seves limitades facultats, al servei d'un personatge malalt i atormentat. I, a pesar d'aquests defectes ben notoris, la història resulta fascinant, l'atmosfera o atmosferes mantenen en grau creixent la hipnosi de l'espectador. Vertigo és una fita de força universal en aquest seté art que conté tots els altres.

I el petò és trist. Qui sapiga el perquè, se li prega silenci.