ARNOLD SCHÖENBERG: UNA CASA A BARCELONA

Arnold Schönberg (1874-1951) està considerat el pare de la música clàssica del segle XX. Músic autodidacta que va estudiar Harmonia i Contrapunt per correspondència és, de jove, un enamorat de Brahms i, ja més tard, de l’inevitable i gran Wagner. Els preciosos Gurre Lieder de Schönberg –cants de parrupeig- estan considerats la seva última obra romàntica. A partir d’aquesta brillant composició, Schönberg trenca amb les formes musicals establertes i es converteix en un autor tan controvertit com influent. El seus sistema de dotze tons: dodecatònic i el serialisme renova la concepció del so assignant valors diferents a les notes musicals tal i com s’han emprant abans d' ell. El serialisme atorga a cada composició, per petita que sigui, un valor d’obra única. Així queda creada la que es coneix com a Segona Escola de Música de Viena.

Schönberg, d’origen jueu, es va convertir de jove al protestantisme per una qüestió pràctica però que, a la llarga, de res li va servir. Director de l’Acadèmia de Música de Viena en va ser expulsat pels nazis l’any 1933 havent de fugir d’Àustria i fent cap als Estats Units on es va quedar a viure. Un cop fora del seu país, Arnold Schönberg va reclamar el seu lloc a la Comunitat Jueva Internacional i sempre més va fer professió de la seva raça. La seva vida va ser densa i intensa ja que va conrear l’amistat i protecció de Mahler i Strauss. També va mantenir gran afinitat amb el pintor Kandinsky perque Schönberg era també un notable pintor.

 Es pot afegir que el seu matrimoni amb Matilde von Zemlinsky el convertia en cunyat d’un altra músic d’alçària, Alexander von Zemlinsky actualment molt potenciat per les modernes sopranos i tan valorat en el camp dels lieder com hagi pogut ser-ho algú tan gran com és Richard Strauss.

L’any 1932, Robert Gerhard (1896-1970) català deixeble de Schönberg i, en vista de l’asma d’aquest últim, el convidar a passar una temporada a Barcelona on el clima és benigne. A Schöenberg li construeix una casa l’arquitecte Salvador Valeri Pupurull en la que viu des de l’octubre de 1931 fins el juny de 1932. La seva filla neix a Barcelona el dia 7 de Maig de 1932 i en honor a la ciutat que l’acull li posa Nuria.

Els músics catalans reben a Schöenberg amb els braços oberts. Dirigeix la seva sublim composició La nit transfigurada al front de l’Orquestra Pau Casals. També estrena mundialment el Concert per a violí,  pòstum,  del seu col•lega i seguidor Alban Berg. La seva estada a Barcelona fa que el visiti un altra dels grans del grup dodecatònic: Anton Webern.

L’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull li construeix la casa modernista que aquí es mostra i que es troba situada a la Baixada de Briz, a Vallcarca, barri de Barcelona. Actualment, la casa presenta un inexplicable aspecte d’abandonament. L’esclat de la segona guerra, la difícil situació dels jueus a Europa, van portar a Schönberg a establir-se a Estats Units on va exercir de professor de música i conferenciant a diverses universitats de prestigi.

Els últims anys de la seva vida es varen veure molt enterbolits per una malaltia que va poder avançar la seva mort: l’aversió al número 13. Schönberg era supersticiós de mena però, concretament, aquesta por el feia viure amb ànsia ja no només pel número 13 en sí mateix sinó pels seus múltiples, o per les xifres que sumaven, restaven multiplicaven i dividien donant com a producte 13. Va passar el dia del seu últim aniversari, dia 13, entre febres i deliris. La seva família esperava que toquessin les 12 de la nit per sortir del conjur i dir: ja som a 14! Però no hi varen ser a temps. A tres quarts de dotze de la nit del 13 de juliol de 1951, Arnold Schönberg va expirar a Los Àngeles (Califòrnia) probablement víctima de la força de la seva inclement obsessió.

Fotografies: Casa de Schönberg a Barcelona.
                   Pintura: Olis sobre tela de Schönberg: Autorretrat i L'enterrament de Gustav Mahler
Fonts:         ARNOLD SCHÖNBERG CENTER
                   Entrevista a Nuria Schoenberg-Hemeroteca ABC (02.03.02)-Susana Gaviña 

PROUST, HAHN: NOTES

(...) Després d’una nota alta llargament sostinguda entre dos compassos, va veure com s’acostava, escapant d’aquella perllongada sonoritat i estesa com un vel sonor per amagar el misteri de la seva incubació, va reconèixer , secreta, murmurant i dividida, la frase aèria i perfumada que a ell tant li agradava. I era tan particular, tenia un encant tan individual que cap altra l’hauria pogut substituir, (...) Al final, ella es va allunyar indicadora, diligent, entre les ramificacions del seu perfum, deixant sobre el rostre de Swann el reflex d’un somriure. Ara podria preguntar el nom de la seva inconeguda (li varen dir que era l’andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil. Ja la tenia, la podria escoltar tant com volgués a casa seva, provar d’aprendre el seu llenguatge, el seu secret.(...)

Marcel Proust

A la recherche du temps perdu

Un amour de Swann

Traducció lliure g.a.p.

Aquesta descripció tan literària i personal -no hauria pogut ser d’altra manera- que Marcel Proust (1871-1922) fa d’una frase melòdica que deixa emocionat a Swann, i que a la novel•la s’atribueix a una sonata de Vinteuil, un músic que forma part de la riquíssima ficció proustiana, és un homenatge que el gran escriptor francès fa a un artista de debò i que no és altra que el seu gran amic Reynaldo Hahn (1875-1947) músic nascut a Veneçuela i ubicat a París des de que era un infant. Reynaldo Hahn era un excel•lent concertista de piano i un exquisit compositor de cançons inspirades en sensibles poemes. Verlaine va plorar de sentiment quan va sentir les seves Chansons grises acompanyades al piano per les melodies, tan idònies, que Reynaldo Hahn li havia escrit i que ell mateix interpretava al piano en els encantadors salons parisencs de l'època més bella.

He deixat un petit fragment d’una obra quasi ingent d’un dels millors escriptors d’abans, d’ara i de sempre i, deixo també, una cançó preciosa que la mezzosoprano Susan Graham interpreta de manera ideal.


Proust i Hahn. Marcel i Reynaldo. Dos homes que , segons diuen, havien estat amants durant quatre anys i, miracle: Amics tota la vida. Abans de, mentre i després de. Amics per sempre.

Fotografies: Plomes Mont Blanc de Marcel Proust
                   Partitura d'una cançó de Reynaldo Hahn
                   El poema que canta Susan Graham: A Chloris és de
                   Théophile de Viau