VERTIGO

" Había dispuesto la habitación del hotel y todas las piezas de la caballería en un plató circular -explicaría- . Luego hice que la cámara filmara varias veces todo el conjunto mientras giraba en un angulo de 360 grados.

Luego situé la filmación en una pantalla, y coloqué a los actores en una pequeña mesa giratoria y les hice dar vueltas . Así, girando ellos al unísono con la escena reflejada en la pantalla que tenían detrás, daban la sensación de que eras tú quien girabas en torno a ellos. Eso estaba pensado para crear la ilusión de que él habia vuelto a aquel lugar en particular... la caballeriza. "

Declaracións d'Alfred Hitchcock extretes de la biografia d'Alfred Hitchcock, ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio, de Donald Spoto, citades a peu de pàgina.

(...) La banda musical de Bernard Hermann sostiene este espirítu onírico, y el mundo perdido del pasado español de California es evocado constantemente. Recuerdos y fragmentos de esperanzas olvidadas flotan como ramilletes de lilas en la banda sonora, que resuena con las referencias de Hermann a la mágica música ígnea de Die Walkure y del " Liebestod " de Tristán e Isolda (absolutamente apropiada para el moderno relato de las dos Isoldas). La música y los efectos sonoros son elusivos y solitarios, frágiles y fantasmales... la sirena de un barco en la niebla de la Bahia de San Francisco, susurros y conversaciones ahogadas como fondo en lugares públicos, hueco resonar de pasos en el sendero de un cementerio. (...)

ALFRED HITCHCOCK, La cara oculta del genio

Donald Spoto, T&B Editores, Ediciones JC (1998)

Aquesta és probablement, i això sempre és molt subjectiu, la millor pel·lícula d'Alfred Hitchcock que, ja és dir molt, atesa la prodigiosa filmografia d'aquest gran mestre del cinema que tant ha influït en cineastes posteriors de notable importància. Per dir-ne només tres, podem esmentar el malaurat i enyorat François Truffaut, l'excel·lent, de vegades brillant, Brian de Palma o el mateix David Lynch, el més excèntric, agosarat i, per desgràcia, poc prolífic, actualitzador de la mirada hitchcockiana.

Qui hagi vist Vertigo pot, naturalment, discrepar del guardó que, desde aquest petit indret, li atorgo, però tambè estic segura que molts cinèfils coincidirien amb mi. Qui no hagi vist aquesta excepcional pel·lícula, espero fer-n'hi venir ganes, si és tan amable i em llegeix. No se'n penedirà malgrat l'evident inexpressivitat de d'una Kim Novak de bellesa innegable, però que confon actuar amb fer ganyotes. En James Stewart es mostra, si més no, esforçat, posant, fins on li arriben, les seves limitades facultats, al servei d'un personatge malalt i atormentat. I, a pesar d'aquests defectes ben notoris, la història resulta fascinant, l'atmosfera o atmosferes mantenen en grau creixent la hipnosi de l'espectador. Vertigo és una fita de força universal en aquest seté art que conté tots els altres.

I el petò és trist. Qui sapiga el perquè, se li prega silenci.

PORTE DES LILAS

PORTE DES LILAS és una inoblidable pel•lícula que el director de cinema francès René Clair (1898-1981) va realitzar l’any 1957. René Clair, parisenc, ja portava una notable carrera com a cineasta, especialment dotat, per conferir una inesperada dosi de poesia a les seves històries. L’any 1930 Sous le toits de Paris l’havia fet famós. Durant anys , el leit motif de la pel•lícula d’idèntic títol, creada per Moretti va ser cantada per mig Europa.

PORTE DES LILAS es basa en una novel•la de René Fallet i explica amb un insòlit llenguatge visual, degut a la càmara del mestre Clair i a l’ excel•lent fotografia d’ en Robert Lefebvre, la història de Juju, un home vell i mandrós que conrea l’amistat d’un cantant llibertari conegut com “L’Artiste”. Ambdós s’avenen per amagar el gàngster Barbier al soterrani de la casa on viu “L’Artiste” des d’on revoltarà la vida dels seus pacífics encobridors. Mentre tant i, com quasi sempre, hi ha un bar a la cantonada i aquest bar té un amo i l’amo té una filla jove i maca a la que el vell Juju estima en secret. Ella, per un fet imprevist, ha conegut el perillós Barbier i ha quedat presa dels seus encants. El vell Juju se n’adona espantat i  "L’Artiste ",  com un cor d’una sola veu, canta belles cançons que van marcant, de forma original, les pautes de l’esplèndid guió.

La pel•lícula té fragments antològics entre els que cal esmentar el dels nens que, des del carrer i en sentir per la radio la descripció del robatori del que Barbier és culpable i, com l’astut delinqüent ha estat capaç de burlar la policia, juguen a escenificar la notícia, ignorants com gairebé tothom que Barbier s’amaga pràcticament al costat d’ells. És preciosa també una seqüència muda, de caire molt romàntic , de la que res n’avançaré. PORTE DES LILAS és, en bona mesura, un precedent, a tenir en compte, del cine que es va veure cap al final dels anys seixanta. Tant l’estructura del guió com la forma de filmar-lo ens resulten avui molt familiars i clarament premonitoris d’un estil de fer cine que, afortunadament, encara perdura.

Si René Clair que junt amb Jean Aurel va escriure un guió que mena amb mestria, els actors no estan menys a l’alçada:   Pierre Brasseur compon, amb el seu geni peculiar, un tendre gandulot que, vist en una pel•lícula, és del tot adorable, Henry Vidal fa un gàngster xulo i presumit,  Dany Carrel interpreta a Maria, la bella i enamorada filla de l’amo del bar i, així tots, amb esment especial del gran poeta i cantautor Georges Brassens a qui li faig el següent punt i a part.

En Georges Brassens va nèixer a Seta (França) el 22 d’octubre de 1921 i va morir a Sant Geli dau Fesc, prop de Montpeller, el 29 d’octubre de 1981. Se’l considera, amb justícia, un gran poeta i com a tal ha estat reconegut amb un premi nacional de poesia. Brassens musicava, de manera senzilla i elegant, els seus propis poemes però, també va compondre per altres grans autors, des de clàssics, ja morts, com Victor Hugo fins a contemporanis seus com Louis Aragon. PORTE DES LILAS va ser la primera pel•lícula en la qual Brassens va prendre part i no tan sols en qualitat d’actor sinó també com a compositor de la banda sonora. Tot i que va ser un home que amb prou feines va sortir de França, Brassens va tenir una gran incidència a Catalunya on ha estat versionat per  Espinàs,  Serrat,  Subirachs i en Pi de la Serra. El terrassenc Miquel Pujadó li ha dedicat tres discos i n’ha traduït una novel•la, La torre dels miracles, (Pòrtic 1989). En castellà és molt famosa l’estupenda adaptació que va fer i va cantar en Paco Ibáñez de la cançó La mauvaise réputation.

PORTE DES LILAS és un barri extrem de París on hi succeeix l’acció de la pel•lícula. Té parada de metro amb el mateix poètic nom: PORTE DES LILAS. Porta, barri i pel•lícula no desprenen l’aroma de la flor que anomenen però sí el record d’una història d’amor que s’esdevé mentre un poeta canta. 

He penjat el tema més emblemàtic de la pel·lícula de la qual es poden veure unes interessants imatges. Naturalment canta "L'Artiste".