Ahir vaig poder constatar (com ja creia de fa temps) que per més calers que tingui una persona, si el seu "estatus social" no va acompanyat d'un mínim nivell cultural (i, per tant, d'educació), aquesta formarà part sempre de l'estrat més baix (i més perillós) de la societat on - ens agradi o no - hem de conviure.
Ho heu endevinat, la llum la vaig veure durant una reunió de veïns que vaig haver de sofrir durant més de dues hores. Parlaríem d'una comunitat formada principalment per gent de més de 50 anys, que a jutjar pel seu comportament, gaudeixen d'un bon estatus econòmic gràcies als béns heretats. També queda clar que pensaven treure rèdit d'aquests béns sense haver de fer el més mínim esforç (econòmic i personal, en quant a baralles amb obres, temes d'ajuntament i problemes de lloguer). També es va fer evident que aquesta gent (en la meva opinió, els culpables reals de la bombolla que ha submergit el país en una depressió econòmica) considera a la gent jove com estúpida, no els té cap respecte ni consideració i, per rematar-ho, els culpa de la situació actual (allò de "
haurieu d'haver viscut el què hem viscut nosaltres, què facil que ho teniu tot avui en dia", etc.). Aquí és on entrem les dues parelles joves que també assistíem a la reunió observant amb vergonya aliena la pintoresca representació de taujans (és a dir,
paletos) a qui la butxaca els fa sentir-se autèntics Trajans.
Amb el risc de ser titllat de masclista (a part de "classista"), diré que la reunió va venir conduida per dues senyores grans altament exaltades, probablement a causa del desajustament hormonal propi de la seva edat.
La primera era una dona grassa, amb el cabell curt i tenyit d'un color ataronjat, que cridava tal peixatera a plaça i que, de ben segur, en presentar-se-li un document a signar, o bé ho fa amb una
X de traç vacil·lant o bé engulleix a qui li presenta el paper sense mastegar (sinó empenyent el pobre desgraciat dins el pap, amb les dues mans, tal i com hem vist a les pel·lícules de ciència ficció que es feien abans de tenir videojocs de dues hores i mitja projectats a les sales de cinema). Aquest contundent esser tenia com a acompanyant un home extremadament prim, menut, calb i amb una dentadura que recordava a Nosferatu. Evidentment les poques vegades que va gosar parlar (demostrant un nivell racional que seria l'enveja entre la comunitat de coloms que tenim al terrat comunitari), va mirar de reull a la seva dona, tot abaixant el cap, com qui espera ser castigat. La dona tenia un estil comunicatiu "colonialista": no intercanviava frases amb els essers que considerava inferiors, sinó que bordava les ordres a seguir. El millor ho va deixar per al final de la reunió. En aquell moment, va treure's la disfressa de Goebbels que duia i ens va deixar veure el seu petit cor, demanant de quedar exempta de les despeses d'escala, doncs tenia un contracte de lloguer antic i no podia xuclar prou sang pel local que, desgraciadament, forma part de la comunitat que ve regida per unes normes democràtiques tant molestes, on s'escolta la veu d'altri.
El maritLa segona va arribar una mitja hora tard i va tenir una entrada triomfant: va entrar suada (com si s'hagués dutxat), cridant i no va trigar ni un minut a ensenyar-nos un feix de bitllets de 500 euros (diner "blanc" segur!), en esser recriminada per l'administrador de la finca per un impagament bastant elevat, que dit sigui de pas, sempre troba l'excusa per a evitar de solventar. En aquest cas, pel que hem anat deduïnt a les reunions, la família d'aquesta senyora era propietaria de tot l'edifici (o de quasi tot), de forma que - tot i haver-se'n venut la major part - sent que la globalitat de l'immoble és seu i que, per tant, s'ha de fer allò que expressi com a desig personal. Bàsicament, donat l'alt coeficient de co-propietat que té, es dedica a fer xantatge amb l'impagament de totes les despeses derivades de les decisions preses per la comunitat i votant en contra de la voluntat majoritària, fins aconseguir allò que ella vol assolir. En aquest cas, les velles renyines i picabaralles, van sortir a la llum, amb totes les desqualificacions que pugueu imaginar per a la gent present i per a aquella que no va tenir el plaer d'escalfar-se les orelles amb tanta filantropia.
A la propera reunió tenia pensat de fer el què no va saber fer l'administrador: posar ordre, doncs toca bastant els collons perdre dues hores sentint a les dues lloques queixar-se de tot i barallar-se pel domini d'un corral que fa anys que ha deixat d'existir. Ben pensat, però, em dedicaré a fotre-hi cullerada i atiar el foc. Segur que serà molt més divertit comprovar quina de les dues es converteix en l'
increïble Hulk abans.
