Estacionarietat

Raonablement, els últims dies, la majoria de converses, blogs i discussions giren entorn de la recent vaga general. Tristament, però, un hi troba populisme barat, simplificacions de la situació i un taujanisme imperant als acèrrims defensors de qualsevol dels dos bàndols (perquè, al cap i a la fi, com sempre ha passat i passarà, molta gent necessita posar-se una etiqueta i penjar-ne una altra als altres - per a poder donar-los o treure'ls la raó en tot). Un troba molt "ninyatu" (a voltes només d'esperit) esverat i irreflexiu, que fa grans proclames (no importa si està al costat "proletari" o al "patronal") derivades de tòpics que ja són (o haurien de ser) totalment caducs.

Per sort, però, també es pot trobar a gent que vol veure més enllà de la situació immediata i pot trobar opinions (que no sempre es comparteixen) que el fan reflexionar. Segurament el problema de base el podríem trobar en com està estructurada la societat i l'estil de vida que s'ha adoptat (i deformat) als "països occidentals". Potser caldria canviar-lo de soca-rel per a solucionar els problemes actuals (que no vol dir que no n'apareixessin de nous i igualment complexes) i replantejar-se com volem viure i què és realment important. Però això no es pot canviar de forma immediata (ni tant sols ràpidament m'atreviria a dir) i requeriria d'un gran esforç individual. A més, caldria partir d'una situació on la gent fes l'esforç de veure-hi més enllà del què tenen al davant del nas. I, certament, la societat del benestar que ens hem muntat ens ofereix tantes comoditats, que prenem com a bàsiques, que es fa molt difícil de pensar en renunciar-hi (ni que sigui parcialment).

Evidentment jo no tinc una resposta als problemes. Ni tant sols penso que tingui una visió tant complerta de com funcionen les coses. A vegades, però, tinc la sensació que simplement s'ha disfressat l'antic esclavatge amb la creació de la classe mitjana. Realment vivim lliurement? No hi ha una petita quantitat de gent (anònima per la majoria de nosaltres) que és qui realment controla el què passa al món? No treballem i muntem la nostra vida al voltant d'unes obligacions (que ens priven de la llibertat de fer el què realment desitjaríem; si és que mai arribem a reflexionar prou com per a adonar-nos de què és el què realment volem com a individus) per a donar-los els beneficis econòmics que els permeten mantenir-se en la seva posició dominant?

Certament és important mobilitzar-se, protestar, fer vagues i manifestacions quan cal fer-les, no deixar-se trepitjar. El problema, per a mi, rau en quan aquestes eines han perdut una gran part de la seva efectivitat. M'explico: és clar que han provocat canvis i ens han dut fins a la situació de privilegi (real o teatralitzat, segons es vegi) que vivim ara, però també em sembla evident que actualment no tenen (quasi) cap efecte sobre polítics/empresaris/banquers i la majoria de treballadors les fan més per inèrcia/no-quedar-malament que no pas perquè hi creguin realment. Dit d'altra manera, és com si aquells qui manen deixessin que ens desfoguem els qui patim els problemes, ens donessin dos copets a l'espatlla (acompanyats d'una mirada paternal), deixessin anar un parell de frases solemnes sobre com de seriosament s'han pres el missatge rebut i, apa, tots contents. L'endemà tothom torna a la seva rutina habitual, al "benestar", i res canvia. I ja està? Penso que si no es dona continuitat a una protesta, si no se'n deriven altres accions i/o conseqüències, llavors no ha tingut cap sentit fer-la. És que la gent només està emprenyada i/o preocupada el dia de la vaga/manifestació? Un cop feta ja ens en podem oblidar? Segur que no podem pensar en canviar el món en dos dies, però si no comencem a caminar en una altra direcció, per més lents que hi anem, res canviarà.