M'ha costat decidir quin dels àlbums del grandiós Jack White (he de reconèixer que tinc una petita obsessió amb el so de la seva guitarra, sobretot després de veure el què és capaç de fer en directe) i la tímida Meg escollir. Aquest és el primer que vaig escoltar-ne. Garage rock? Blues rock? No sé, és el Jack White sense floritures, amb la seva vella (i preciosa) guitarra (que ja utilitzava el gran J.B. Hutto), la seva particular distorsió i amb molt talent. Publicat al 2003.
2 comentaris:
Un gran disc si, tot i que jo potser hagués triat el White blood cells. També tens raó que potser si no haguéssim començat per l'Elephant, no m'hauria escoltat l'altre. Diga'm hi ha alguna possibilitat que dins aquest llistat de gransurièxits s'inclogui als Strokes? Perquè et recordo que quan érem jovensuels els escoltàvem molt (jo encara ho faig ara i no m'importa que els suposats entesos en música diguin que són una colla de nens de papá. Els ACDC tb ho són i ningú posa en dubte la seva qualitat musical).
Un altre comentari mitxitil, quin privilegi! Hi ha alguna possibilitat? Potser si, tot depèn de com em llevi aquell dia. A mi no em fa res dir que m'agraden, però no els considero tant bons com tu. Respecte als crítics, merda, a qui collons li importa el què diguin?
Publica un comentari a l'entrada