14/04/3013 Ruta els 5 Cims

Feia temps que teníem una cita pendent amb la famosa Mola de Sant Llorenç del Munt ja que hi havíem estat a tocar unes quantes vegades amb caminades com la Matagalls-Montserrat o la Trailwalker però mai literalment n'havíem fet el cim i, a més, sempre que hi havíem estat havia sigut de nit i per tant no havíem pogut apreciar molt bé ni l'entorn ni les vistes que hi ha des d'allà.

Així que, quant en Manel ens va parlar de la Ruta els 5 cims que organitza el Centre Excursionista de Castellar del Vallès els anys senars (els anys parells, en canvi, organitza la Ruta de les ermites) i, a més, només en va dir que coses bones, no vam dubtar en inscriure'ns-hi.

Com el seu nom indica, amb aquesta marxa es pugen 5 cims del Vallès Occidental i del Vallès Oriental:

La Mola de Sant Llorenç del Munt 1.102 m (la famosa Mola!)

Montcau 1.057 m

Sant Sadurní de Gallifa 942 m

Pic del Vent 816 m

Puig de la Creu 668 m

I resulta que tots ells són 100 cims!

Així que:

- Vam treure'ns el cuquet de pujar a la Mola! Crec que devíem ser de les poques persones que no hi havíem pujat mai... Com que està tant a prop de Barcelona i realment és xula, és molt transitada. A nosaltres tampoc és que ens caigui molt lluny de casa, però resulta que, en comptes d'anar avall cap al Vallès, tenim més tirada a anar amunt cap al Ripollès.

- Vam sumar cinc 100 cims i amb aquests jo ja en porto 50, la meitat, guai!

Característiques de la Ruta els 5 cims:

51'571 km

4.556 m desnivell acumulat

El meu pare i jo vam tardar 12 h 47 m

Que jo recordi, és el cop que més d'hora m'he despertat per anar a caminar, a les 3:30 (la marxa començava a les 5:30), quina bogeria! Però va valer la pena, jejeje.

El primer cim de la jornada va ser la Mola i he de dir que no em va defraudar. A la pujada hi va haver de tot: trossos de pista de més bon fer, alguns corriols sinuosos i amb forta pendent per acabar sense alè, i a tocar del cim alguns corriols que semblaven carrers empedrats cosa que em va sorprendre (quina feinada!). Pel que fa a l'entorn, formes rocoses curioses. Pel que fa a les vistes, magnífiques. I una sorpresa: en Manel esperant-nos dalt la Mola disposat a acompanyar-nos al següent cim i a explicar-nos mil coses de la zona ja que se la coneix sobradament!

El segon cim va ser el Montcau, una espècie de piràmide rocosa, molt curiós. La pujada va ser curta però dreta, i "diferent" pel terreny rocós, no sé, entre grimpada i pujada normal, el que he dit abans, que és un cim curiós. I, un cop dalt, vam tenir una recompensa en forma de visió de 360º, impressionant. Després de baixar del Montcau, vam despedir-nos d'en Manel. Coses que passen... una petita lesió anterior li va impedir fer la marxa però no venir-nos a saludar!

Per arribar al tercer cim, Sant Sadurní de Gallifa, on hi ha una ermita, primer vam haver de desfer tota l'alçada aconseguida per uns paratges de gran bellesa, a continuació travessar St Llorenç Savall, després fer una eterna pista sota una calor asfixiant (el tram menys agraït de la marxa), i finalment la pujadeta al cim.

El quart cim, el Pic del Vent, va ser juntament amb el segon cim, el Montcau, els cims que més em van agradar. Fins arribar a aquest cim vam fer força volta però va ser amena: vam travessar alguna riera o riu, vam combinar algun tram de pista amb alguna pujada per corriol xungo que a aquelles alçades de la marxa ens va fer patir a més de un, vam travessar la Urbanització del Farell amb casetes que ja voldríem per nosaltres, i vam carenejar fins assolir el cim. I en allà vam tenir novament una recompensa en forma de visió de 360º, aquelles petites coses que et fan passar tots els mals.

Ja només ens quedava el cinquè cim, el Puig de la Creu, on hi ha un refugi i una ermita, i jo estava cagadeta pensant en quina sorpresa de pujada ens trobaríem per assolir-lo... La meva sorpresa va ser que no hi va haver sorpresa per pujar aquest cim, jejeje! Vam baixar en picat del Pic del Vent i després de combinar pistes i corriols en lleuger ascens, ja vam ser al Puig de la Creu.

Per acabar la marxa, baixada per pista fins a Castellar del Vallès, una mica de volta turística pel municipi, i arribada a la seu del Centre Excursionista! Un tram final ràpid i de bon fer, cosa que s'agraeix perquè en els trams finals evidentment tots estem cansats i tots tenim ganes d'arribar i no ens motiva fer voltes perquè sí a la civilització que a més és el que menys ens agrada en comparació a la muntanya.

He de dir que el sol que va fer va ser ideal per a disfrutar de l'entorn i de les vistes, però no tant per a caminar, va fer mooolta calor. Si bé vam iniciar la marxa encara de nit i en els dos primers cims vam conviure amb la fresqueta de les primeres hores del dia, per fer els tres darrers cims vam haver de caminar sota un sol asfixiant. Per sort, els avituallaments estaven ben proveïts de líquid (aigua, aquarius, coca-cola, etc), sinó no sé què hagués sigut de mi.

Tot i que el Centre Excursionista de Castellar del Vallès és petitó i sembla que per això no pugui fer grans coses, un 10 per l'organització: pel recorregut dissenyat, per la senyalitació, pels avituallaments, pel tracte dels voluntaris, per l’atenció rebuda tant a la sortida com a l’arribada, inclús per l’original record de la caminada (una pintura de la famosa Mola!), qui volia samarreta se la podia comprar i sinó sense samarreta però inscripció més barata, bona idea!

En fi, que amb una sola jornada vam fer una bona volta pel Vallès, quasi desconegut per nosaltres, i en vam tornar encantats!

I... Moooltes gràcies, Manel! Per descobrir-nos aquesta marxa i per la visita sorpresa!

A l'espera de que es curin, vaig anar amb els peus embenats i no vaig tenir cap problema, guai.

05 i 06/04/2013 Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem

Vam encetar el mes d'abril "descansant" de la CCCR i "anant de colònies" amb uns amics... El 2011 vam participar a la 1a Ultra Cako Guilleries Xtrem, el 2012 no vam poder participar a la 2a Ultra Cako Guilleries Xtrem perquè va coincidir amb el cap de setmana de Pels Camins dels Matxos, i aquest 2013 hem pogut tornar a participar a la 3a Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem que ha sofert algunes novetats: ha passat a ser de 1 a 2 dies amb una pernoctació al mig, a més de transcorre per les Guilleries ara també transcorre pel Collsacabra, i s'ha allargat fins a ser d'uns 80 km i uns 5.000 m de desnivell acumulat. Tot gràcies a en Pere i la Carme, els ideadors i organitzadors de tot plegat.

En aquesta ocasió no les tenia totes i dubtava en si començar o no perquè era la més lenta del grup i em sabia greu relentir el ritme, perquè els meus peus porten unes setmanes xungos, i perquè anant amb el cotxe al punt de sortida vam veure nevar amb ganes i presagiava no molt bon temps. Sort que vaig començar! Va ser tota una aventura!

El dissabte vam ser-hi en Pere i la Carme, l'Ultraquim, en Jordi, l'Enric, en Sando que ens va acompanyar durant la primera part del recorregut, el Bitxo que va fer un tram a pota, un tram en motxila i un tram en cotxe, el meu pare i jo. Aquest primer dia vam fer uns 55 km i la major part del desnivell. Vam sortir de la Cellera de Ter, vam pujar primer a Puigdefrou i seguidament a St Gregori i, sorpresa!, neu a dojo!, un espectacle visual!, no vam parar de tirar fotos! Encara vam fer una altra pujada fins al Santuari del Coll on ens vam avituallar gràcies a la Pili i a l'Ernest, després vam arribar-nos a Can Serrallonga, que inexplicablement està en runes, i en allà vam fer un mos abans d'encarar uns quants kms de pista fins a Sau on ens esperava en Genís amb el dinar. Vam començar la jornada a les Guilleries i la vam acabar al Collsacabra. Després de dinar, vam pujar de Sau fins a Tavertet, vam passar per corriols plens d'aigua i plens d'arbustos tallats obstaculitzant el pas, vam gaudir de l'espectacle d'un parell de salts d'aigua, i finalment vam arribar a la Rectoria de St Joan de Fàbregues, on vam dutxar-nos, vam sopar, dormir i esmorzar la mar de bé i en un lloc ben privilegiat. En Genís ens hi esperava amb tots els nostres trastos.

El diumenge vam tornar a ser-hi en Pere i la Carme, l'Ultraquim, en Jordi, l'Enric, el meu pare i jo, i se'ns van afegir la Magalí, la Fina i el Joan, i un sol radiant. Aquest segon dia vam fer uns 25 km. La veritat és que vam començar una mica accidentadament... A pocs metres de la Rectoria de St Joan de Fàbregues, a l'arribar dalt el Salt del Sallent, vam tenir problemes per creuar-lo ja que hi passava molta aigua. No ens volíem mullar els peus només de començar, així que vam perdre temps buscant un inexistent pas mínimament transitable fins que una ment il·luminada va decidir literalment construir un pont. Bona idea però més endavant ens vam acabar mullant els peus i més d'un cop, jajaja. Les darreres pluges van deixar un paisatge fantàstic però també alguns obstacles naturals pels caminadors com nosaltres. Resseguint en tot moment la cinglera amb vistes, vam arribar al Far on ens esperava en Genís amb l'esmorzar. En aquí vam abandonar el Collsacabra i vam retornar a les Guilleries. Vam baixar fins a St Martí Sacalm per un dret corriol per després pujar a Castell d'Estela en un continu puja-baixa rocós. Finalment vam arribar a la Cellera de Ter a través de la via verda. I en allà vam acabar l'aventura, amb la rebuda d'en Genís i uns fantàstics macarrons.

En un sol cap de setmana vam gaudir de les verdes i salvatges Guilleries, i dels salts d'aigua i de les cingleres del Collsacabra. I vam trepitjar neu, vam mullar els nostres peus en vàries rieres, vam saltar arbustos tallats al mig del camí, vam gaudir de fantàstiques vistes, vam compartir kms, hores, i un munt d'anècdotes. Van ser unes colònies genials. Gràcies a tothom: organitzadors (Pere i Carme), voluntaris (especialment Genís, per "controlar-nos" en tot moment), col·laboradors (especialment Formatges de Muntanyola pels seus boníssims iogurs i formatges de búfala) i companys de fatigues!

Bé, els meus peus van passar a una nova fase... Si la fase 1 va ser adoloriment i vermellor a la Marxa dels Castells de la Segarra i la fase 2 va ser pelleringa a la Marxa 24 hores del Cap de Creus, la fase 3 va ser trencament de la pelleringa aquí a l'Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem. Per sort, amb un "coixí" de gases i un bon embenat, vaig anar tirant! Però en aquesta ocasió no vaig ser la única que va patir pels peus... El Bitxo es va solidaritzar amb mi i, degut a trepitjar neu tanta estona, va acabar amb els seus coixinets (les plantes de les seves potes) cascats. Si nosaltres teníem fred a les mans tot i portar guants, imagineu-vos com haguéssim acabat si haguéssim caminat descalços sobre la neu! Doncs així va acabar el Bitxo! Hi havia d'haver pensat quant vaig veure la neu però em va deixar tant embadalida que ni se'm va passar pel cap, fins que passada la neu i uns quants kms vaig veure que el Bitxo es quedava enrere i vaig pensar que amb els kms que portàvem no era normal... Altres cops li havia passat, amb la neu freda a l'hivern o amb l'asfalt calent a l'estiu, però en aquí quedaven encara uns quants kms fins a trobar un punt civilitzat, que era Sau, així que vaig fer una cosa impensable per a mi, vaig portar una estona el Bitxo a coll però de seguida vaig quedar sense forces i el meu pare va agafar-me el relleu posant el Bitxo a la seva motxilla, una imatge impagable, jejeje. He de dir que després d'uns dies posant-li una crema especial, el Bitxo ja està recuperat. Ja m'agradaria a mi recuperar-me tant ràpid com ell!

9a Marxa 24 hores del Cap de Creus

No escarmento, no, tot i que sempre acabo bastant destrossada i dic "mai més", per 4t any consecutiu, un cop més, allà vam estar el meu pare i jo, a la Marxa 24 hores del Cap de Creus. És una de les marxes més dures de la CCCR (aquesta i la Circular al Pantà d'Oliana són les que puntuen més perquè són les que tenen més kms i desnivell) però també és una de les millors marxes (a nivell paisatgístic hi ha mar i muntanya, els avituallaments cada any van a millor, no sé, tot i saber què hi trobaré, sempre deixo anar "oooh" i "que maco").

Característiques:
87 km
6.000 m desnivell acumulat
El meu pare i jo vam tardar 20 h 07 m (38 minuts menys que l'any passat tot i el lamentable estat dels meus peus)

Aquesta marxa sempre s'escau en Setmana Santa i seeempre la meteorologia és imprevisible, seeempre ens ha acabat plovent poc o molt en un punt o altre i seeempre ens ha enganxat el vent en algun moment. Enguany pintava fatal, per variar, però, si bé és cert que el fort vent ens va fer la guitza els primers kms, vam aconseguir esquivar la pluja tota l'estona i després ni al Far del Cap de Creus a les tantes de la nit vam tenir vent (cosa rara). Això ens va permetre gaudir de l'entorn i de les vistes i enguany inclús de la lluna. El recorregut va ser el mateix que el de l'any passat, és a dir, l'organització va mantenir els 87 kms que va allargar l'any passat: vam sortir de Llançà, primer vam passar per algunes platges, després ens vam enfilar al Puig d'Esquer, vam passar per alguna ermita i vam retornar a Llançà però amb 27 km més a les cames, allà hi havia el dinar i després la pujada a St Pere de Rodes i St Salvador seguida d'una carena amb petites grimpades, la part més tècnica i també la part més xula, baixada per després pujar a Coll de Pení, baixada per pista a Cala Jòncols, petita pujada/baixada abans d'arribar a Cadaqués per sopar (per cert, quina animació enguany en aquest avituallament!), després cap al Far del Cap de Creus, lleugera pujada a St Baldiri que a aquelles alçades de la caminada es fa dura, baixada a Port de la Selva que a aquelles alçades de la caminada és per matar-se, camí de ronda, un regal final en forma d'escales, i arribada a Llançà.

Vam compartir els primers 36'4 kms, des del començament fins a St Pere de Rodes, només a estones per culpa dels meus peus, amb en Pere i la Carme, la Magalí, i l'Enric, alguns trams amb l'Albert de Llançà, alguns punts amb l'Eduard Bartrina, i els darrers 30 kms, els que vam fer de nit, desde Cadaqués fins a Llançà, amb en Josep Maria de Valls. Bé, i puntualment amb vàries vaques, jejeje, que enguany n'hi havia més que mai! Es veu que cada any hi ha 2 ramats que baixen del Ripollès, de Camprodon o de per allà, algunes amb camió i d'altres caminant al llarg d'una setmana. Si que viuen bé, no?, a l'hivern a la costa i a l'estiu als Pirineus! Ja sabem que les vaques són tossudes però n'hi ha que ho són més que d'altres... passat St Salvador, al final de la carena, n'hi havia una just al mig del corriol que no es va dignar a apartar-se ni amb la surra al cul que va rebre de l'Albert de Llançà ni amb la xerrada que li va fer l'Eduard Bartrina, el noi que xiuxiueja amb les vaques, bé, que hi parla directament clar i català, jajaja. Jo, com que patia en silenci pels meus peus, en aquesta ocasió vaig obviar la vaca i vaig passar per sobre els arbustos...

L'Edu conversant amb la vaca

A l'arribada

I aquí va l'anècdota, per dir-ho d'alguna manera, d'aquesta marxa: el dolor als talons adquirit a la Marxa dels Castells de la Segarra que vaig pensar que em perjudicaria a la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades va i em va perjudicar aquí i des dels primers kms... Abans d'arribar al 1r avituallament sòlid, abans del km 12, va i vaig notar el ditxós dolor als talons o sigui que em vaig mentalitzar que ni de conya acabaria la marxa, que amb sort arribaria a Llançà per poder plegar en allà, i vaig recordar lo malament que ho vaig passar per acabar la Marxa dels Castells de la Segarra i lo malament que vaig acabar precisament per voler-la acabar a falta de només 17 km que és quant vaig començar a notar un lleu dolor que cada cop va anar a més... Tota la pell de la zona del taló que és la que se'm va adolorir feia 3 setmanes a la Marxa dels Castells de la Segarra quedant vermella com un pebrot, en aquesta ocasió se'm va separar (com una ampolla, vaja, però sense líquid dintre ni res), tard o d'hora havia de passar, no era normal aquella vermellor, per sort, en aquesta ocasió només era al peu esquerre, com a mínim era només a un peu! M'hi vaig posar un mini compeed que duia el meu pare i que casi no em tapava res però per fer una mica de coixí i així no notar tant dolor a cada passa. I vaig flipar a l'arribar a Llançà caminant normalment, amb dolor, però podent caminar. O sigui que en allà vaig pensar en continuar, havia fet pocs kms i ara venien kms xulos amb la pujada a St Pere de Rodes i la carena, i no m'hi vaig poder resistir... El meu pare em va fer un improvisat arranjament embenant-me el peu per fer més coixí i, jo que mai m'he pres gels ni ibuprofens ni res, em vaig prendre una aspirina per disminuir la sensació de dolor (idea de la Carme, a mi ni se'm va acudir, potser perquè mai ho havia fet, però em va anar bé, així que moltíssimes gràcies, Carme!). I novament vaig flipar a l'arribar a St Pere de Rodes amb menys dolor per l'efecte de l'aspiriana i caminant decentment. En allà hi havia una ambulància, bé, dos nois de la Creu Roja, així que els vaig explicar la meva situació i ells em van portar en una furgoneta i després d'una bona estona dient "posem-li això", "no, que no en tenim en aquí", "li posarem allò", "ai, no ho trobo", etc, etc, etc, em van posar una crema al taló, unes quantes gases per fer coixí i un pedazo embenat! Francament, jo vaig tenir els meus dubtes de que allò m'aguantés tota la caminada, i cada cop pensava en que hauria de plegar al següent control, però vaig anar fent i vaig anar fent, això sí, patint més a les zones més planes, és a dir, les zones d'aquesta caminada que normalment espero amb ganes per avançar una mica ràpid i descançar de trams tècnics, va i en aquesta ocasió em feien la punyeta, com la llarga pista de lleuger descens a Cala Jòncols o el tram final de camí de ronda. En fi, que a hores d'ara encara flipo de que abans del km 12 tingués el peu esquerre xungo i pogués acabar els 87 kms! Potser la sort és que en aquí vaig anar fent coses pel meu taló i en canvi a la Segarra ni tan sols vaig mirar què tenia, pensant que quedaven pocs kms i que per tant podia arribar. Mil gràcies als nois de la Creu Roja perquè sinó segur que no hagués acabat... A l'arribar a l'hostal i treure'm l'embenat que m'havien fet, al posar el peu a terra vaig veure les estrelles!

Abans i després de la marxa, a l'escaure's en Setmana Santa, vam fer una mica de turisme. El dia anterior, el divendres, vam anar a Roses, a Portlligat, i a Port de la Selva, i vam veure la processó de Llançà. I el dia següent, el diumenge, vam anar a la Platja de Grifeu, jo a posar els peus a l'aigua, i el meu pare i en Lluís Pratdesaba a fer-hi un bany (que valents perquè l'aigua estava ben freda!), en allà, casualitats, de la vida, vam veure l'Ultraquim que estava fent una travessia nedant, i després vam visitar el monestir de St Quirze de Colera.