Bones festes!

22/09/2013 Collida de bolets (amb la Victòria)

Des de que la Victòria no pot venir a caminar, fem una trobada anual: a vegades només un dinar, a vegades una petita excursió i un dinar, a vegades alguna activitat diferent com l'ecorail i un dinar, etc, el que està clar és que un dinar hi ha de ser, jejeje! Enguany vam acordar anar a collir bolets i després, és clar, dinar. Però, entre que no vam quedar gaire d'hora perquè nosaltres el dia anterior havíem fet la Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà, entre que vam anar a un dels típics llocs que tenim a prop per collir bolets, i entre que el bosc estava a petar de boletaires, la veritat és que pocs bolets vam trobar, collir, caçar o com en vulgueu dir: algun rovelló, alguna bromosa, alguna altra espècie, i molts cama-secs (sort d'ells perquè sinó les nostres cistelles haguessin fet pena). Bé, el que compta és que vam passar una bona matinal junts, jejeje.

21/09/2013 IV Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà

Primer any que fèiem aquesta marxa. De fet, aquesta era la primera vegada que formava part de la CCCR. No és de les més dures però la calor ens les va fer passar punyeteres.

Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà:
55,8 km
4.300 m de desnivell acumulat
El papa i jo vam tardar 12h 46m

Com el seu nom indica, la marxa passa per punts de la comarca de l'Alt Camp i de la comarca de la Conca de Barberà. A nosaltres ni tan sols ens sonava el poble on començava i acabava la marxa: El Pla de Santa Maria. Ara, gràcies a la marxa, coneixem una mica aquesta part de Catalunya.

Vam començar per una pista i, just quant començava a pensar que la marxa era poc interessant i li vaig fer notar al meu pare i ell em va dir que estava igual, vam agafar un corriol de pujada que, com més a prop del cim ens portava, més ens agradava (més dret i més dificultat) però més embús encabia (normal, ja que estàvem als primers kms i encara anàvem tots molt junts). Fet el corresponent cim, es va acabar l'embús ja que a la baixada tothom corre (i a vegades desapareixen tan ràpid que sembla que volin) i ja no vam trobar més embussos en tota la caminada (lo típic, com més kms fets més distanciats els participants). Això va ser la tònica de la marxa: massa pista i pocs corriols pel nostre gust. Com a mínim, les pistes no eren planes sinó que feien una mica de puja-baixa i els pocs corriols que vam fer van ser ben entretinguts i curts però drets, de fet, em sentia estúpida però després de tanta pista "fàcil" em movia pels corriols d'una manera força maldestre! I encara una altra tònica de la marxa: poca vegetació i, la veritat, un paisatge bastant monòton però d'aquesta manera teníem un regal cada cop que assolíem els punts més alts (St Ramon o això crec recordar, Selmella, Montclar, i Miramar) perquè llavors davant nostre teníem vistes del mar, de molins de vent, de vinyes, d’altres cims propers i Montserrat a la llunyania, en definitiva, vistes del Camp de Tarragona (una gran extensió plana). Una de freda i una de calenta, jajaja, però tornaria a fer la marxa.

El més xungo va ser la calor. Realment va ser un encert que la marxa comencés al matí ben d’hora perquè a la que va sortir el sol va començar la calor i com més anava el dia més xafogor i menys arbres i menys ombres... Les 2 primeres pujades (St Ramon o això crec recordar, i Selmella) encara les vam fer a la fresca i/o per zones ombrívoles. Però St Miquel de Montclar cap allà al km 20 i poc ja no. Aquest cim de "només" 948 m el vam fer en plenes hores de sol així que no va ser fàcil: la calor i el corriol de pujada van ser una mala combinació. Però, bé, xino-xano s'arriba a tot arreu. I, un cop dalt i vista l’ermita i les runes de la torre de defensa, encara vam tenir esma de desviar-nos de la marxa un moment i carenejar una mica per arribar-nos fins al vèrtex que també corona St Miquel de Montclar. Amb això tenim un 100 cim més :)  Després, bàsicament pista sota un sol asfixiant fins arribar a l’avituallament del dinar. Aquest va ser un tram que se’m va fer etern: per la pista, per la monotonia del paisatge i perquè tenia ganes de parar perquè estava farta del sol però, nooo, vaig anar fent tot intentant ocupar la ment amb altres coses que no fossin la marxa i la calor. El dinar, a Barberà de la Conca, va estar súper bé: taules, cadires, entrepans variats, begudes variades, lavabo i, el més important, ooombra! Feia pal aixecar-se i, de fet, molta gent s’hi va estar una bona estona però nosaltres vam estar-hi el temps just i necessari. Al reprendre la caminada, baixón moral al veure que altra cop tocava pista i sol però, sorpresa!, la darrera pujada, Miramar, va ser per una zona ombrívola, genial! La pujada se les tenia però a l'haver-hi sombreta i a l'haver repostat durant el dinar, va semblar que el meu cos retornava a un estat decent i vaig fer aquest tram molt millor del que a priori em pensava. Finalment baixada per pistes vàries fins al Pla de Santa Maria, on tampoc vam ensopegar calor perquè ja era a finals de la tarda. Aquí el meu pare es va entretenir tastant raïm d'algunes vinyes.

A destacar els avituallaments d'aquesta marxa, que van ser realment esplèndids. Croissants de xocolata, entrepans, fruita, etc. Per beure: vi, cervesa, sucs, coca-coles, begudes isotòniques, i evidentment aigua. Amb la calor que va fer, és d'agrair tanta varietat i abundància de beguda.

Un cop més, gràcies a una marxa, he trepitjat punts de la geografia catalana que desconeixia i que, com tots, tenen el seu què.

Com a anècdota comentar que anant en cotxe fins al Pla de Santa Maria ens vam liar per terres tarragonines i tornant en cotxe fins a Manlleu ens vam liar per terres lleidatanes, vam trobar com un forat negre entre Igualada i el Pla de Santa Maria tant anant com tornant i el que havia de ser un plis-plas amb el cotxe va ser tota una volta turística. De tornada tan em feia però d'anada em va entrar cert nerviosisme pensant que igual no arribàvem a l'hora per fer la marxa...

14/09/2013 Matagalls - Montserrat

Aquesta carismàtica marxa de resistència, la Matagalls - Montserrat, té uns 85 km i uns 6.000 m de desnivell acumulat que, com el seu nom indica, van de Collformic (als peus del Matagalls) fins dalt la plaça del monestir de Montserrat.

El meu pare hi ha participat sens falta les darreres 5 edicions i, any rere any, ha anat rebaixant el seu temps: 

2009 (papa i jo, en la nostra 1a caminada de 24 hores): 20h 38 m

2010 (papa): 17h 20m

2011 (papa): 16h 27m

2012 (papa): 16h 05m

2013 (papa): 15h 32m

34 edicions ja d'aquesta marxa i uns 3.000 participants en cadascuna de les darreres edicions i perquè es fixa aquest límit! Flipo amb l'organització, no ha de ser fàcil mantenir això any rere any! Però, com sempre, hi ha coses a millorar... Sembla ser que aquest any els avituallaments no han estat gaire generosos. I, com en els darrers anys, han fet algun petit canvi al recorregut, poc a poc van traient els trams més tècnics que acostumen a ser també els més bonics, poc a poc la van encarant més pels corredors.

Ritual dels darrers anys: dissabte d'hora havent dinat portar al meu pare a la sortida, a Collformic on hi ha un embús de cotxes i de gent, veure'l passar per Aiguafreda a grans gambades, anar pitant a casa a descansar i diumenge aixecar-me ben d'hora ben d'hora per veure com arriba a Montserrat amb la primera claror del dia. Com sempre mil i una cares conegudes i com sempre la sensació de que jo també podria estar allà fent-la però... millor que no ja que hi ha moltes altres caminades com aquesta i amb menys aglomeracions (tot i que l'ambient és insuperable, a les marxes casolanes no et sents tan un número), ja he trepitjat bastant aquest entorn, és just una setmana després de la Circular al Pantà d'Oliana, així el meu pare va al seu ritme i any rere any es va superant...

07/09/2013 V Circular Pantà d'Oliana

Aquesta és la primera caminada de la CCCR un cop acabat l'estiu, així que normalment la fèiem súper descansats però aquest any no, aquest any la fèiem només una setmana després de l'animalada de Montserrat, jo havent tingut agulletes fins dijous... A més, hi havia previsió de fortes pluges...

Al final, la pluja no va ser res en comparació a la que va caure l'any passat amb abundància, llamps, trons i calamarsa. Enguany ens va ploure una miqueta a la sortida, i després a finals de la tarda i un tros de la nit però sense intensitat i sense llamps i calamarsa i coses d'aquestes. La veritat és que vam tenir una temperatura ideal ja que a l'estar ennuvolat durant tota la caminada no vam patir la xafogor mortal que acostuma a haver-hi en aquella zona.

Però el no anar descansada sí que em va afectar i des d'un bon començament! A la primera pujada, que és als primers kms, vaig notar com m'anaven retornant les agulletes que m'havien marxat només dos dies abans, i em vaig acollonir una mica, la veritat. Així que li vaig dir al meu pare que a les pujades anés a poc a poc i jo, que constantment miro l'hora no només a les caminades sinó sempre en el meu dia a dia, vaig decidir no mirar el rellotge fins al final ja que em semblava que anava a pas de tortuga i no volia posar-me nerviosa veient que potser anava fregant els talls de pas. I, ben xafada, vaig anar fent. I encara ara no ho entenc però va i vam tardar menys que l'any passat!

Característiques de la Circular al Pantà d'Oliana:

81 km

6.200 m de desnivell acumulat

El papa i jo vam tardar 18h 40m (quasi una hora menys que l'any passat! però un parell d'horetes més que les màquines Pere i Carme)

Normalment, entre que no és una marxa multitudinària i que la majoria de participants corren, anem bastanta estona sols. Doncs aquest any vam sortir amb en Pere i la Carme (que s'estrenaven en aquesta marxa) fins que ells van prémer l'accelerador o jo vaig prémer el fre i ja a la primera pujada van prendre distància respecte nosaltres, després vam coincidir quasi tot el recorregut, ara al davant ara al darrera, amb una parella de Castelldefels (de fet, devem tenir més o menys el mateix ritme perquè ells també fan la CCCR i en moltes caminades coincidim i fem més o menys el mateix temps). I, tant a la sortida com al primer avituallament on jo sempre arribo KO perquè és just després de la primera pujada, vam comptar amb els ànims de la família que tenim a Oliana. A més, resulta que com que hem participat a 4 de les 5 edicions d'aquesta marxa (ens vam perdre la primera) doncs en alguns avituallaments ens tenen fitxats, jejeje, al de la Font d'Isot que sempre espero amb ànsia perquè en allà se'ns fa de dia i hi trobem l'esmorzar, i al de Peramola on hi arribo feliç perquè és el darrer avituallament abans de l'arribada i ens ofereixen fruita variada i fresca ideal per encarar els darrers kms.

El recorregut, en línies generals, va ser el de sempre, però vam detectar alguns punts amb alguna variació de recorregut, no sé si degut a les previsió de fortes pluges. El més destacat va ser el canvi total de recorregut en el darrer tram, de Peramola a Oliana, que en aquesta ocasió va ser per pistes llargues i rectes i, la veritat, una mica avorrides perquè passaven paral·leles a la carretera, o potser vam tenir aquesta sensació perquè eren els darrers kms i estàvem cansats i teníem ganes d'arribar, sort que només van ser 6 kms. Però, com sempre, vam acabar amb un bon regust després d'haver superat 2 dretes pujades que sempre em deixen sense alè (la pujada a Serraseca i la pujada a la Collada del Cal Penya) i 1 eterna pujada per una pista amb moltes curves fins la Font d'Isot, haver fet alguna baixada tècnica plena de pedres, haver passat per pobles ben petits, i haver gaudit de l'entorn muntanyenc i de les vistes als punts més elevats. I, com sempre, l'organització i els voluntaris molt atents i els avituallaments molt esplèndids. Bé, enguany, algú va tenir problemes amb la senyalització.

A l'acabar no va faltar el bany a la piscina d'Oliana. Crec que quest any vam ser els únics participants de la marxa que el vam aprofitar, segurament el cel ben ennuvolat va desdir a tothom. La veritat és que l'aigua estava gelada, normalment et tires i la notes freda però al cap d'una estona hi estàs bé, doncs aquest cop vaig sortir de l'aigua igual que quant hi vaig entrar, pensant que estava mooolt freda. Però segurament gràcies a l'aigua gelada de la piscina l'endemà no vaig tenir agulletes i això que durant la marxa en notava!!!

Proper destí: Independència

   

  

Diuen que ets taaant petita,

però jo et trobo molt i molt gran!!!

He trepitjat alguns punts de les teves quatre províncies,

perdó, dels teus vuit àmbits territorials.

 Puc dir que variats i bells són tots ells,

però sé que només amb la independència

podran lluir la seva grandesa

com abans no havien fet mai.

Així que per tu faré Via

i al millor lloc: al tram 13 i de color groc.  

De moment, en aquest petit espai faig Via Virtual:

Gràcies blog De la Plana de Vic a Osona,

agafo el relleu amb molt de gust

i el passo al blog Do de llengua!

Uns d'aquí, d'altres d'allà,

presencialment, virtualment,

tots junts fem camí

per apropar-nos més al nostre destí...

Tots junts, amb consciència,

fem via cap a la teva independència!

  

Àmbit Metropolità

Comarques Gironines

Camp de Tarragona

Terres de l'Ebre

Ponent

Comarques Centrals

Alt Pirineu i Aran

Penedès

Jo vull per demà la meva terra lliure!

01/09/2013 Aventura per Montserrat

Havia fet rutes amb alguna part tècnica però mai dels mais una ruta tota ella tècnica, bé, la paraula "tècnica" crec que és poc...

Em vaig sentir TARZAN per no dir MICO al pujar una roca amb una corda i a l'agafar-me als arbres i als arbustos per poder superar certes pujades i per no anar de cul a terra en certes baixades

CABRA SALVATGE al passar per certs punts més aptes per a animals salvatges que per a humans

SARGANTANA al passar literalment enganxada de peus, mans i cos per algunes roques i perquè no era higiènic agafar-m'hi amb les dents però al mirar avall i pensar que si queia m'hi podia quedar em sortia el meu instint de supervivència i això em feia agafar amb força, molta força

CUC al passar per passos estrets entre parets rocoses

i OCELL EN LLIBERTAT cada cop que arribava dalt d'alguna de les puntes rocoses de Montserrat

Havia estat a Montserrat alguna vegada en pla turista amb el cremallera i tal, i fent alguna caminada com la Matagalls-Montserrat o la Gràcia-Montserrat havia fet lo típic que és pujar fins al Monestir i prou. Així que tenia ganes d'endinsar-me més en aquesta muntanya, de conèixer què amaguen tantes puntes rocoses. Gràcies al Jordi Garcia això ha estat possible i a lo gran! Ens va ensenyar la Montserrat més desconeguda, ens va fer passar per llocs on poca gent passa, ens va fer gaudir d'allò més, com diu ell "vam cremar pota" però jo hi afegiria que també vam cremar adrenalina! Pel Facebook anava escalfant l'ambient i jo m'anava acollint però també pensava que potser exagerava i no n'hi hauria per tant, doncs nooo... realment això no va ser una caminada per Montserrat sinó tota una aventura! A partir d'ara, qualsevol cosa em semblarà petita... Mil gràcies Jordi Garcia!

Els aventurers d'aquesta expedició vam ser en Jordi Garcia com a amfitrió, l'Enric, en Pere i la Carme, el meu pare i jo (com que em van avisar que no hi havia ni fonts ni riuets ni aigua enlloc, vaig deixar el Bitxo a casa perquè quant fa calor li cal tenir aigua a prop). "Només" vam fer 19 km però cada pas costava lo seu i era un gran avanç. Pocs kms però molt desnivell, 1.970 m positius. En Jordi ens anava explicant per on passàvem i ens anava detallant noms però amb tant d'esforç i tanta emoció la veritat és que no recordo ben bé per on vam passar, si no vaig errada vam sortir del pàrquing de Can Maçana i vam passar per la Portella, les Agulles, els Frares, Ecos, Montgròs, Torrent del Migdia, St Jeroni, Canal de St Jeroni, i tornada al punt de sortida pel Camí de l'Arrel. Vam veure moltes coses però encara en tenim de pendents com la Serra de les Lluernes que es veu que també és tan xula. Ens va costar trobar un dia que ens anés a tots bé però al final el vam ben ensopegar perquè vam tenir bona temperatura i bones vistes. Per variar, jo vaig ser la més lenta i la que primer va petar, els trams més fàcils que eren els darrers (pujar les escales a St Jeroni i fer el GR per tornar al cotxe) els vaig fer amb les cames que quasi no em responien, sort que eren els fàcils! Vaig anar tota l'estona amb els pals de caminar a la motxilla perquè per pujar una corda o fer de cabra, sargantana o cuc feien nosa, però sort de dur-los perquè al final els vaig ben amortitzar! Vaig pujar les escales de St Jeroni plenes de gent a petar arrossegant-me, no sé què devien pensar de mi, jajaja. Vam tardar un munt d'hores per travessar gran part de Montserrat pujant-baixant-pujant-baixant-pujant-baixant-etc i arribar al GR, i menys de 2 hores per travessar gran part de Montserrat pel GR fins arribar al cotxe. L'endemà, i l'altre, i l'altre, braços i cames destrossats, però un gran somriure al recordar la gran aventura.

Per cert, vam fer un parell de 100 cims: Montgròs i St Jeroni (aquest és el punt més alt de Montserrat), els dos xulos de fer i amb grans vistes :)

Montgròs

St Jeroni

Us recomano que feu una ullada a:

Crònica i fotos d'en Pere

Vídeo d'en Pere

Video 1 de l'Enric (fent de cabra i de sargantana)

Vídeo 2 de l'Enric (dalt el Montgròs)

Fotos d'en Jordi Garcia