20/10/2012 XIX Marxassa (St Martí del Montseny - Mataró)

Primer les prediccions meteorològiques pintaven fatal, a última hora van pronosticar una escletxa de bon temps al matí i pluges a partir de la tarda, i finalment va acabar plovent intermitentment una mica al matí i després el dia es va aguantar, amb núvols i cap al final també amb boira, però es va aguantar. Degut a les prediccions meteorològiques, però, es veu que una setantena de persones no es van presentar a la sortida i jo, que fins a l'últim moment vaig dubtar en si anar amb bambes o amb botes, vaig acabar optant per les botes. El resultat va ser que vaig caminar amb més seguretat, vaig patir només 1 relliscada i vaig anar 0 cops de cul a terra per culpa del fang i de la humitat, i vaig acabar amb els peus secs tot i la pluja i els bassals, però vaig caminar més feixuga, i vaig acabar amb les cames cansades i amb un parell de petites ampolles, una a cada dit gros de cada peu. Hagués anat més còmode amb les bambes però hagués anat amb mes cautela i hagués anat més a poc a poc. Bona elecció o no, ja està feta i passada.

Característiques de la Marxassa:

65,2 km

3.985 m desnivell acumulat

400 i pico inscrits

363 sortits

334 arribats (està molt bé)

El 2010 vam fer un temps de 15 hores

Aquest any hem fet un temps de 14 hores

Ens vam haver d'aixecar molt d'hora (perquè a les 05:30 havíem de ser a Mataró) però millor matinar per després no acabar a les tantes de la nit. Per poc, nosaltres no vam arribar encara de clar i això que hagués estat bé perquè haguéssim tingut vistes del mar.

La sortida d'aquesta marxa és una mica caòtica perquè tots els participants estem en una gran esplanada i hem de començar a caminar per un corriol que cada cop es va fent més estret. O sigui, embús monumental. Nosaltres, que ens vam col·locar cap al final perquè els corredors poguéssin fer de les seves, ens vam armar de paciència perquè durant una bona estona vam estar congestionats.

El recorregut està molt bé: amb sortida a St Martí del Montseny i arribada a Mataró, es passa pel Parc Natural del Montseny i pel Parc del Montnegre i del Corredor que ara per la tardor tenen unes tonalitats xulíssimes i estan plens de bolets i castanyes. Llàstima que, amb el temps que va fer, vam tenir poca visibilitat i no vam poder gaudir plenament del paisatge dels 2 parcs però, per sort, fa 2 anys sí i ens van sorprendre gratament. Tampoc vam fer gaires fotos...

En aquesta marxa hi ha unes 3 pujades, així que vaig poder posar el mode "pujada" (caminar xino-xano i sense mirar si s'acaba o no la pujada per no ratllar-me) i el mode "baixada" (caminar ràpid i descansada i feliç per haver superat una pujada i haver gaudit d'unes vistes). No sé si és millor això o el mode "trenkakames" (puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa i acaba lelo) però, en tot cas, sí que és amb el que jo estic més acostumada (a pujar una muntanya i després a baixar-la), tot i que evidentment no tot són flors i violes perquè així a mitja pujada començo a maleir-la i a desitjar que s'acabi.

Els avituallaments d'aquesta marxa, tret del primer, els vam trobar molt bé. Amb només un donut a la panxa (que és el que ens van donar al primer avituallament) vam haver d'aguantar 26 km ja que és el punt on hi havia el segon avituallament. Jo no menjo gaire però vaig haver de recórrer als pistatxos que han fet tants kms com jo perquè sempre els porto a la motxilla però mai els consumeixo (la xocolata, en canvi, l'he d'anar repostant perquè sí que la vaig gastant). Els pistatxos no estaven molt bons perquè estaven súper tous i vés a saber si caducats però em van omplir la panxa i van evitar que les meves energies decaiguessin. Algunes persones, que ja devien ser veteranes en fer la marxassa, al poble del Montseny van comprar menjar. El segon avituallament, quin riure, era o de cine o de parc infantil: xuxes i palomites! no és que et poguessis atipar gaire però aquestes coses es posaven súper bé. Després, sí, el tercer va ser un avituallament 10: pica-pica guai (olives, fuet, patates, etc) i martini amb gel i llimona i tot. I el dinar també un 10: amanida, entrepà XXL de botifarra (vaig haver de guardar-ne la meitat a la motxilla perquè no me'l vaig poder acabar), fruita, iogurs, i cafè. Després de la tercera i última pujada, una llimonada 100% natural (aigua, llimona i sucre) i boníssima. I l'avituallament de Sant Martí de Mata va ser especial perquè hi vam arribar just quant es va fer de nit i a les escales d'accés hi havia espelmes il·luminant el camí, per menjar hi havia carquinyolis i per beure garnatxa, tot molt típic del país, i l'ermita estava amb les portes obertes i podies entrar-hi.

De la senyalitzacio no sé què dir. Suposo que normal. És que nosaltres fa 2 anys vam estar dubtant en alguns punts i fins i tot vam trobar algú que s'havia perdut i havia reculat i, enguany, com que mínimament recordàvem el camí, doncs bé. Bàsicament es segueix GR i cap al final hi ha una senyalització pròpia de la marxa.

En aquesta ocasió no vam anar llargues estones amb algú. Va semblar que aniríem més o menys amb un nois que ens van dir que ells eren l'equip vermell pel color dels seus xubasqueros i nosaltres l'equip blau-marí perl color de les nostres capelines (veig que a la gent li agrada això de fer equips per colors: a la trenkakames ens van dir "equip groc" i aquí "equip blau marí") però tot d'una un membre de l'equip vermell ens va avançar corrent i vam deduir que el seu equip s'havia dissolt. En tot cas, al creuar-nos amb algunes persones vam intercanviar típiques frases estil "que el temps vagi aguantant" i tal. Bé, als darrers 20 kms vam anar ara davant ara darrera de 3 avis que xerraven de les seves coses i que sense buscar-ho nosaltres sentíem i a mi em provocaven somriures. He de dir que aaara que s'està acabant la CCCR començo a reconèixer algunes cares repes, és a dir, algunes persones que segurament com el meu pare i jo estan fent la CCCR i per això estan en vàries caminades de resistència. El que sí que tinc ben clitxat, perquè és un paio simpàtic, és l'Albert de Llançà, en aquí ens el vam trobar al dinar. Manel, l'Albert ens va dir que havies preguntat per nosaltres... Llàstima de no haver coincidit! Però, si anaves per davant nostre, deu voler dir que no vas tenir cap problema durant la marxa. Bé, no?

Un parell d'anècdotes:

- Per un dia, el meu pare va ser James Bond o això li van dir a un avituallament (tenia el dorsal 007)

- Cap al final de la marxa, poc abans d'arribar a l'avituallament xulo de Sant Martí de Mata, vam trobar-nos amb un gos gros deslligat i estirat davant d'una casa (sense immutar-se per la nostra presència) que havia destrossat algunes bosses d'escombraries, perquè era de nit perquè sinó li hagués fet una foto. L'escena va ser xula, com enxampar un nen amb una entremaliadura però que fa veure que no ha passat res, però prèviament em vaig espantar perquè vaig sentir fressa i vaig pensar que potser algun participant havia caigut, després al veure un munt de coses pel terra vaig pensar que igual hi havia un vagabund, i finalment vaig veure el gos.

Bueno, després d'aquesta, Rasos de Peguera - Berga. Veurem si amb una setmana el cos està recuperat. I veurem com portem això de fer 80 i pico kms bàsicament baixada. L'experiència a la 1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter ens diu que no serà fàcil.

14/10/2012 Mitja Marató i Cursa 10 km - Roda de Ter

Cita a Roda de Ter, el meu pare amb la mitja marató (Roda - Vic - Manlleu - Roda) i en Genís amb la cursa de 10 km (Roda - Manlleu - Roda). Enguany era la 29a edició de la Mitja Marató de Roda de Ter, quasi res... Molta participació, fins i tot alguns atletes amb cadira de rodes com el gran Roger Puigbò...

Jo, fent una volta immensa amb el cotxe per anar de Roda a Manlleu (atès que la carretera estava tallada perquè hi passaven els atletes), quasi he tardat el mateix que en Genís anant corrent per la carretera, ha sigut arribar i esperar-me uns segons i passar ell i tirar-li una foto pels pèls. I pel viatge de tornada Manlleu-Roda el mateix, una mica més i em perdo la seva arribada a Roda. Crec que entre tant córrer cap al cotxe i tant voltar i voltar amb el cotxe, m'he cansat més jo que ell, jejeje

Genís 58:36 (170è de 198 finalistes a la cursa de 10 km)

Papa 01:54:28 (211è de 254 finalitstes a la mitja marató)

Aquest era el segon cop que participava en una mitja marató, la primera va ser l'any passat a Vic

06/10/2012 XI Trenkakames

Va per 2 lectors del bloc (esporàdics o habituals, és igual) que se'm van donar a conèixer a la trenkakames, GRÀCIES, em va fer molta ilu tot i que segurament no ho devia semblar degut a la cara de patata que em devia quedar per la sorpresa que em vau donar:

• Per la parella que em va explicar una història que em va deixar literalment sense paraules, i pel seu amic "game over". Em va saber greu perquè al ditxós carrer de pujada del ditxós poble i també al final de la carena a punt d'arribar a l'església de Sant Miquel vam estar a tocar però jo a l'acte no us vaig reconèixer, jo al meu rotllo, i al cap d'una estona un pensament cridava dins el meu cap "però si eren ells"! Espero que us anés bé la marxa!
• Per .... ja m'hi val! no et vaig preguntar com et dius! Amb el papa t'hem batejat com "el noi d'Oliana". Diga'm que vas acabar! Crec que l'últim cop que et vam veure va ser a l'avituallament que hi havia després de baixar de la Talaia del Montmell i vam pensar que, amb el petit moment de crisi superat, ens avançaries en qualsevol moment però no et vam veure més, ni al sopar on ens hi vam estar força estona ni a l'arribada on mentre esmorzàvem i descansàvem teníem l'esperança de veure't arribar. Marxassa?

Característiques de la trenkakames 2012:

82 km

5.800 m desnivell acumulat
275 inscrits
268 participants van prendre la sortida
193 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 20h 56m
A rtv el Vendrell la trenkakames va ser notícia

Degut a la pájara de l'any passat, enguany repetia la trenkakames amb certa por... per la calor i perquè el recorregut no dóna treva a relaxar-te en cap moment (perquè, tot i que a la primera meitat del recorregut bàsicament es guanya alçada i a la segona meitat del recorregut bàsicament hi ha baixada, de principi a fi és un continu puja-baixa-puja-baixa, un veritable trenkakames, d'aquí el nom de la marxa).

No sé si la pájara de l'any passat va ser deguda al cansament o a la calor o a tot plegat o a una altra cosa completament diferent però la por a que es repetís va fer que anés amb una estratègia preparada: aprofitar al màxim els avituallaments (menjant encara que no tingués gana perquè no decaigués l'energia i sobretot bebent més del que normalment faig per evitar penúries degut a la calor) i anar sense presses perquè el recorregut trenkakames no em passés factura en algun moment (arriba un punt que, amb tant puja-baixa-puja-baixa, ni les cames ni el cap saben què fan, lo normal és pujaaar i després baixaaar, però aquí a la que t'acostumes a una cosa va i toca l'altra i ni el cap ni les cames ho assimilen ni van compenetrats). Total, que el fet d'anar a poc a poc i de respostar força als avituallaments ha fet que, enguany, sense pájara meva, tardéssim 1'5 hores més que l'any passat! Però la qüestió és que vam arribar i que no vaig patir com l'any passat!

Ara bé, tanta estratègia i tanta por també va fer que anés tope concentrada, evitant que el meu cap pensés en negatiu, evitant recordar la pájara, i ho vaig aconseguir però això va fer que estigués (psicològicament parlant) força aillada del que passava al meu voltant. A la meva vida diària em passa sovint que vaig pel carrer i igual estic mirant una persona però en realitat no la veig perquè estic pensant en les meves coses, i evidentment quedo fatal perquè sembla que passi de la persona en qüestió. Doncs a la trenkakames això es va veure accentuat degut a la meva concentració! Coses de la vida, en aquesta marxa molta gent ens va donar conversa, per cert, molta gent del Delta de l'Ebre (uns germans que ell era d'Amposta i ella de Reus, un que era de Sant Carles de la Ràpita, etc) doncs igual havia parlat amb ells durants uns kms i després a l'avituallament no els reconeixia... També, a un avituallament, a la que vam arrencar uns van dir "vinga, que l'equip groc ens avança" i jo ni cas perquè ni idea de què anava la cosa i va i al cap d'una estona vaig pensar "ostres, si ens estaven fent una broma al meu pare i a mi perquè casualment els dos portem la samarreta groga i ells en canvi van tots blaus!"... Un desastre! També he de dir que, com podeu comprovar, jo estava fatal però que no era la única... fins a 3 vegades es van pensar que el meu pare i jo érem parella! ja tinc pinta de velleta? o és que el meu pare sembla molt i molt jove?

Enguany el meu pare i jo vam marxar cap al Vendrell amb el tren i, evidentment, la línia Vic - Barcelona va fer de les seves i una mica més i perdem el tren Barcelona - El Vendrell. Petit moment de nervis abans de començar, bé, què dic abans de començar, abans ni tan sols d'arribar a la sortida.

Previ a la sortida, pell de gallina pel minut de silenci (pel noi que l'any passat va morir 3 dies després d'haver acabat la trenkakames i per la Teresa Farriol que va morir una setmana abans fent Cavalls del Vent) seguit d'un llarg i fort aplaudiment.

La sortida va ser maca com l'any passat: amb crits de visca Catalunya i amb alguns graellers encapçalant la caminada fins a la sortida del poble. En aquest moment, quant es comença a caminar, és quant passen tots els nervis i es comença a gaudir.

Vaig començar contenta, motivada, concentrada, aliena al que passava al meu voltant, amb la meva estratègia ficada al cap. Però superats els primers kms amb els primers puja-baixa, ja al primer avituallament, vaig pensar "merda! estàs només al km 12 i estàs xunguíssima per la calor!". Per sort, amb només uns segons vaig foragitar aquests pensaments negatius del meu cap "què carai! molts cops en moltes caminades m'he pensat estar a les últimes i en un avituallament m'he recuperat!". Tot i haver begut varis cops durant els primers 12 kms, al primer avituallament em vaig beure una llauna sencera d'aquarius i un got ple a vessar de coca-cola. La calor de l'any passat es repetia. Per cert, tot un detall que en aquí ens donessin una mostra de crema solar. En un altre avituallament ens van donar un gel, però d'això en tinc uns quants a casa acumulant pols, no em barrufen...

A la carena prèvia a la Talaia del Montmell (el cim més alt d'allà), vaig veure varis participants passant-ho malament, com jo l'any passat, vaja. Jo enguany en aquí vaig disfrutar, tot i que també m'hi vaig cansar, eh? I cada cop que veia algú passant-ho malament, m'envaïa un pensament de pena.

L'any passat vam arribar dalt la Talaia del Montmell de nit. Enguany, degut a alguns canvis al recorregut, se'ns va fer de nit quant ja l'havíem baixat, guai.

En algun moment, no recordo quant, vam trobar alguns arbres caiguts obstaculitzant el camí. En aquesta ocasió van ser pocs i va ser relativament fàcil superar-los però jo em pregunto si la FEEC posa com a condició perquè una marxa formi part de la CCCR que hi hagi arbres caiguts durant el recorregut en pla obstacle, i que alguns s'hagin de superar pujant-los com qui puja a cavall i d'altres que s'hagin de superar arrossegant-te per sota d'ells com una serp, ah! i a sobre si estan cap al final millor perquè és quant a un més li costa superar aquestes coses.

El sopar a Aiguaviva va estar molt bé: taules i cadires per menjar com Déu mana, olives (mmm!) i patates de bossa per picar, pa amb tomàquet amb botifarra, galetes i cafè per acabar. Vam estar allà una bona estona fent-la petar amb els companys de taula i menjant relaxadament. Massa bé va estar el sopar perquè després va costar continuar la marxa i més sabent que en allà pots plegar i que un autobús et retorna.

En aquesta ocasió no hi va haver pájara però sí una petita crisi de son uns kms després del sopar. Amb el cansament de portar alguns kms a sobre, amb la panxa plena, sense veure vinyes, boscos, muntanyes, el mar o pobles a la llunyania degut a la foscor de la nit, només amb la petita visió de la llum del frontal, vaig entrar en un d'aquells moments que em fa tanta ràbia: estar caminant sense poder evitar tancar els ulls cada 2x3, ensopegant amb tot el que se'm posa al davant amb el perill de fer-me mal (un altre moment que em fa ràbia és a ple hivern tenir les mans tant congelades, tot i portar guants, que els dits criden de dolor). Per sort, en un avituallament em vaig atiporrar de rajoles de xocolata i de llet amb nesquik (i perquè no hi havia més derivats de la xocolata perquè sinó...) i vaig aconseguir despertar-me.

Als darrers kms, als darrers puja-baixa vam tenir la sort de coincidir amb el trio de Xevis de Girona. Dic que vam tenir la sort perquè, com ja els vaig dir a ells, em va anar molt bé que un d'ells fos xerrameca i ens expliqués les seves aventures viscudes i el seu pròxim projecte en forma d'aventura solidària al Pakistan. Si no hagués sigut per aquesta distracció mental crec que hagués tingut una crisi just abans d'arribar. Llàstima que es paressin un moment i que amb el meu pare els avancéssim i, com nosaltres, una noia, perquè es van acabar les historietes divertides. Passada una estona, la noia em va dir en broma "ja va bé que t'estirin però no tant!", jejeje, i jo li vaig explicar que quant el meu pare anava a sac i anava engrandint la distància entre ell i jo era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja o perquè estava cabrejat perquè estàvem mig perduts, i que en aquest cas era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja. Vam fer l'entrada triomfal a l'arribada amb aquesta noia.

Abans de tornar a casa, ara en cotxe gràcies a en Genís i no en tren com a l'anada, una fantàstica dutxa i un fantàstic esmorzar tot veient com arribaven altres participants amb cara de satisfacció.

Enguany el recorregut ha sigut una mica diferent al de l'any passat: En comptes de començar passant per la platja de Sant Salvador, vam començar amb el meu estimat carrer de pujada super-hiper-mega pronunciada (de Sant Vicenç de Calders? els veïns d'aquest poble deuen estar molt en forma!). Això va fer que els primers kms de força asfalt desapareguessin, o sigui que per nosaltres molt encertat el canvi de recorregut. Bé, el que es va fer per compensar aquesta retallada de kms del començament, a mi no em va agradar tant. Van allargar kms pel final però no plans precisament, ens va fer superar fins a 3 pujadetes-baixadetes plenes de molestes pedretes per acabar-nos de rematar just abans d'arribar. En conjunt un recorregut exigent, sí, però realment xulo i variat per la zona del Penedès.

La senyalització de la marxa, amb cintes blanques i fins i tot indicadors gegants amb la paraula trenkakames va ser perfecte, en cap moment vam dubtar de per on havíem d'anar. També van ser perfectes els avituallaments (abundants i variats) i els voluntaris (simpàtics, amables i servicials; recordo que al sopar més d'un cop una senyora va venir a la taula com si fos una cambrera a veure si volíem més d'això o més d'allò i preguntant-nos si necessitàvem algo). Una felicitació a l'organització.

30/09/2012 1a Cursa Atlètica del Voltreganès

Diumenge va tenir lloc la 1a Cursa Atlètica del Voltreganès gràcies al Club Atlètic Ter. Per ser la 1a edició, hi va haver molts corredors, alguns d'especials com un invident o un noi que arrossegava un carret amb un nen i una nena.

El recorregut va consistir en fer 2 voltes en un circuit de 5 kms per Sant Hipòlit de Voltregà, evidentment aprofitant els carrers de pendent d'aquest poble.

El meu pare hi va participar i no sé si va ser cosa de l'estrena de les venes compressives però va fer el seu millor temps en 10 km: 00:51:28. Va quedar 119è de 158 corredors.