Després de la fantàstica experiència de l'any passat, havíem de repetir la Marató del Montcalm, bé, la caminada "paral·lela": uns 22 km amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres per muntanya pura i dura amb ascensió al Montcalm i a la Pica d'Estats.
Tot i que enguany sabia el que m'esperava, vaig reviure moltes de les emocions de l'any passat, i és que... El paisatge és espectacular, primer ziga-zagues guanyant alçada dins un bosc, després alta muntanya "normal" i finalment verticals muntanyes de roques vermelloses (diferenciant-se clarament de les muntanyes de roques blanquinoses del darrera), estanys, restes de neu, ..., el paradís. Els avituallaments i la senyalització impecables, és impossible perdre's perquè metres i metres de cinta marquen el camí, i també és impossible deshidratar-se perquè cada dos per tres algú et dóna un gotet d'aigua i te'l reomple tant cops com vols, nosaltres no vam fer ni un glop de les nostres cantimplores i això que va fer moltíssima calor. I quant els corredors de la marató comencen a avançar als que fem la caminada, ens sentim petitíssims, els primers anaven molt distanciats de la resta, com veritables màquines. Pels francesos és un gran esdeveniment però també hi ha molts catalans. A molts avituallaments ens picaven dient "catalans o espagnols?" i al dir nosaltres "catalans" ells deien "alors pas espagnols! catalans!", jejeje.
Enguany vam tardar unes 8 hores amb parades incloses en fer el recorregut, coincidint sovint amb en Philippe, un senyor gran francès que ha fet les 23 edicions de la caminada, si ho vaig entendre bé. Dalt la Pica d'Estats, a mig empastifar-me de crema solar, vam poder animar al galopaquegalopa que estava fent la marató. Per acabar la festa, un dinar self-service comunitari amb tots els altres caminadors i corredors, i una merescuda dutxa revitalitzant al càmping.
Molt recomanable!
A la tornada, encara en terreny francès, vam veure varis focus d'incendis. Molt trist.