Amb el meu pare algun cop havíem dit que havíem d'anar al Canigó així que, quant en
Lluís va tenir el desig d'anar-hi pels voltants de St Joan per tot el que significa (la flama de les fogueres de la revetlla s'encén en aquest cim i després es reparteix pels diferents pobles), de seguida vam dir que sí. També s'hi va apuntar la Maria i en
Kim.
Quasi vam tardar més a fer la pista de Villerac al refugi de Cortalets, que a pujar al Canigó! No és que la pista estigui en males condicions sinó que és una mica llarga, uns 25 kms, i com que hi ha sots, revolts, i fa pujada, cal anar amb compte amb el cotxe. Total, que a les 5:00 sortíem de Manlleu i fins les 9:00 no començàvem a caminar!
Vam començar a caminar seguint el GR cap a la dreta (cagada!, però és que hi havia un indicador que deia literalment Pic del Canigó) veient en tot moment el cim piramidal del Canigó (bé, segons en Lluís té forma de pit :P). De seguida vam arribar en un estanyol per després començar a pujar, primer envoltats de verd i de flors grogues i rosades, i després envoltats de pedres i més pedres i veient el glaciar del canigó als peus d'una paret rocosa completament vertical (Pic Barbet) i d'una bretxa (Bretxa Durier). I vam arribar al cim, sorpresos per la "facilitat" de la ruta i per la multitud de gent que hi havia. On estava la famosa grimpada? Bé, dalt del cim vam fer les fotos de rigor amb senyera i flama d'un encenador incloses, vam esmorzar, vam gaudir dels cants catalans d'uns francesos i de la ballada de sardanes d'en Lluís i en Quim, i vam descobrir la famosa grimpada per la xemeneia, amb la portella, el sentinella, etc. Tot i que és més fàcil fer una grimpada de pujada que de baixada, vam decidir baixar per la grimpada i no ens en vam pas penedir! És tota una aventura, força llarga, amb una visió impressionant a crestes i més crestes de muntanyes rocoses, res a veure a per on havíem pujat, una zona gens ferèstega en comparació en aquesta. Superada la grimpada i arribats a un coll, una mica perduts, vam veure que cap a la dreta hi havia el camí de baixada cap al refugi de Marialles i cap a l'esquerra, fent la volta per darrera el Pic Barbet (la paret vertical al costat del Canigó amb la Bretxa Durier i el glaciar a sota) i després perdent alçada hi havia el camí de baixada cap al refugi de Cortalets, on teníem el cotxe. Així doncs, vam acabar fent una ruta circular sorpresos per la bellesa (prats verds amb flors, muntanyes, zones rocoses, glaciars, etc) i agraïts per les vistes d'aquest cim (al mar, als Pirineus, al Rosselló, etc).
Lo Canigó és una magnòlia immensaque en un rebrot del Pirineu se bada;per abelles té fades que la volten,per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.Formen son càlzer (calze) escarides serresque plateja l'hivern i l'estiu daura,grandiós beire on beu olors l'estrella,los aires rellentor, los núvols aigua.Les boscúries de pins són sos bardissos,los Estanyols ses gotes de rosada,i és son pistil aqueix palau aurífic,somni d'aloja que cel davalla.
Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27.28)
