Quan he vist, sentit i llegit que la Generalitat deixarà de pagar aquest juliol a les entitats de serveis socials, m'ha envaït una profunda indignació. Ens estem acostumant a les retallades de tot tipus, als moments delicats i a patir cada vegada que s'acosta el final de mes, però jo sóc dels que penso que hi ha límits que no es poden traspassar. La política econòmica és un autèntic trencaclosques i les pressions, els incompliments de compromisos i la mala fe del govern espanyol fan que quadrar els números a la Generalitat sigui una tasca quasi impossible. Però d'aquí a on estem arribant hi va una distància que no s'hauria de superar.No és una qüestió de "línies vermelles", no, això va més enllà. Això és una qüestió de valors. D'aquells valors que CiU ens recorda constantment com a matèria a recuperar, com a fons irrenunciable de cara a un present i un futur dífícils però plens d'esperança.
Avui, Convergència (i Unió), per a mi, han demostrat que estan perdent el veritable valor del benestar social, la cooperació i el servei a les persones. No m'agrada fer la cantarella fàcil que estic cansat de sentir: "Que se'l rebaixin ells el sou", però avui era un dia (més) on es podia demostrar que un "mínim" punt d'imaginació faria quadrar determinades sumes: una retallada als sous (sí) dels càrrecs públics, de les partides de representació, protocol, publicitat (no dic comunicació), de terminades subvencions més que dubtoses o, si més no, no imprescindibles ara mateix, etc.
Que els funcionaris (de la mateixa manera que ens passa als que depenem de l'empresa privada) pateixin retards a l'hora de cobrar el sou és un punt del que hi ha retorn, amb l'esforç i la comprensió de tots, però poder arribar al col·lapse de centres d'assistència als discapacitats, gent gran o malalts mentals pot comportar un retrocés de molts anys en el benestar social del país.
Hi ha temps per la reflexió, si us plau!
