Tu i jo hem de parlar... ja ho saps.
No es tracta de que (jo) comenci a buscar excuses, ni a fer-me o fer-te (sí, a tu) retrets de qualsevol mena. Tu i jo ens coneixem bé, i ens coneixem a fons, aviat farà sis anys. Per tant no ens hem d'amagar res.
Jo podria, i de fet ho faig, dir que ja et convé un rentat de cara. Potser és que em vaig fent gran i més "seriós", que no conservador, però penso que la coloraina aquesta que t'envolta ha d'anar desapareixent (ja ho vaig fer amb el fons aquell que ja ningú deu recordar) i que la senzillesa ha d'imposar-se a la plantilla. Temps al temps.
I per l'altra part, la meva, potser que em decideixi a escriure més, encara que només sigui per anar aprofitant les bones escales que tinc arxivades....
No entraré (tu saps que no és el meu estil, i aquest tema el tinc més que clar i més que discutit) en el debat blog-Facebook, ni en donar excuses sobre l'optimització de l'ús de les xarxes socials, ni en si el blog és la part principal d'aquest pack 2.0 i
Facebook o
Twitter en són els complements, res d'això.
Crec, senzillament que m'han passat i m'estan passant dues coses: una és que tinc mandra d'escriure, així de clar; i l'altra és que m'estic fent un embolic mental amb què vull explicar, i què no, amb si vull separar temàtiques amb el "
més vilapou", el teu germà petit, o si tot ha de venir a petar aquí, vaja, com sempre, etc.
I no, res d'això. Ha de tornar l'aire fresc a aquest bloc (ara amb c). Si no em serveix per deixar anar tot allò que em ve al cap d'una manera directa, no "nem bé".
I això penso fer a partir d'ara. Treure'm aquell embolic del cap que deia abans, és a dir, no tornar a pensar en tu com si fossis un lloc de culte (meu). Ets un blog, el meu blog,
vilapou, i ens hem de poder tornar a mirar als ulls fixament, sense que cap dels dos abaixi els ulls.
Apa, fins ara!
Ja està clar que en tot poble (o ciutat) hi ha habitants, persones que hi estan censades; i també contribuents, persones que hi paguen els seus impostos, però, sobretot avui dia, tenim també un conjunt de gent que no figuren al padró ni hi paguen els seus impostos i que, realment, SÓN d'aquell poble. Pot ser gent que hi ha nascut i en aquest moment viuen (habiten i contribueixen) en un altre lloc, per exemple, però s'estimen i se senten ciutadans del seu poble d'origen. I voldríen fer coses per ell. I el poble té necessitat també d'ells. O potser és gent nova que encara té lligams en altres contrades. O gent que hi ha estat un temps.... de pas.
