No perdem el peu!

Avui s'ha celebrat una nova tongada de consultes populars a uns 80 municipis catalans sobre la Independència. Els resultats, que s'han conegut desseguida, parlen d'una participació d'un 21%.
Segur que se'n faran diverses lectures d'aquesta xifra. Unes lectures que, probablement, ja estaven decidides abans de celebrar-se la consulta. Els organitzadors, està clar, consideren que els resultats són bons; i més si pensem en les condicions en què s'han pogut moure i la manca de suports públics i oficials.
Els no partidaris del referèndum, que diuen que no els interessa, estan esperant que els resultats siguin baixos: tots són baixos... encara que fossin d'un 40%... Però s'afanyen a intentar desprestigiar.
Bé, el 25 d'abril hi tornarem, i amb més força, això segur. Per tant intentem no "perdre el peu", no caure ni en paranys ni en el defalliment. La força és nostra, de la societat civil.
A Calella ho estem preparant amb molta il·lusió, ganes i seriositat. Els resultats ens han d'acompanyar, segur!
De la meva part, però, hi hauré de posar una mica més de cura i vigilar la seguretat dels integrants i voluntaris de la Plataforma: Ep, què és això de pujar a una cadira? Escales, escales, escales!!!

Sant Nèstor

A veure, com ho heu llegit, això? La "e" oberta! I la "o" com si fos una "u"!
Que aixequi la mà qui ho hagi pronunciat bé. Ep, sense trampes....
Ja deia jo... quatre de mal comptats.
Tots: Néstor, "como en castellano".
Doncs avui és Sant Nèstor, ben pronunciat; tornem-hi: Nèèèèstuuuur. Això ja va millorant.
I algú amb un nom així podia ser sant? Segur que no era català. No hagués arribat mai a Roma, o, en tot cas, devia ser de Barcelona....
Un moment, ara que no s'ofenguin els de Lleida, els d'abaix, els de més avall o els de Ses Illes. I els d'Aran? Aquests no ho sé, la veritat....
De fet, els únics que ho pronuncien(m) malament són(m) els del centre. Uff, com sempre...
Bé, potser que ho matem, no?
A mi, el Nèstor aquest només em recorda els llibres d'en Tintin... i la Castafiore... i el capità...

25 anys sense Espriu

Avui, 25 anys després de la mort de Salvador Espriu, em tocaria fer-li un petit, el meu petit, homenatge. I suposo que hauria de posar unes ressenyes sobre la seva vida, l'obra, deixar uns quants enllaços plens d'informació...

Però no, avui no ho penso fer, no ho puc fer. No puc enganyar a ningú, ni a mi mateix, fent veure que en sé molt de l'obra d'Espriu. He de reconèixer que llegeixo poc, molt poc, del qua hauria de llegir, i que de Salvador Espriu només en vaig llegir dos llibre deu fer ara quasi trenta anys. Poc bagatge, la veritat.

Però avui ho vull recordar. I he buscat les imatges que em queden d'aquelles dues obres. Em queda olor a mar, soroll d'onades, d'oratge, i foscor, molta foscor.

Era fosca la literatura d'Espriu?

I molta intimitat, molt d'interior, si és que es pot dir això.

No en sé res més d'Espriu, no puc mentir a ningú, avui; ja ho he dit abans...

Silencis de neu

Una cosa que m'he trobat aquest cap de setmana, i a la que jo no estava acostumat, és el silenci de la neu, la tranquilitat i el benestar que desprèn un paratge nevat.
Però no l'escenari tradicional de les muntanyes clàssiques sinó la sorpresa de l'aparició d'una nevada que podia ser perfectament inofensiva.
Deu ser, segur, que no estem habituats a l'esclat de la novetat.

Escales d'aigua i de neu

See and download the full gallery on posterous

Posted via email from vilapou

Stairway to Heaven d'Eugenio Merino

En Pau, eyeOS, les escales i vilapou

L'altre dia vaig llegir al Diari Maresme una entrevista amb en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, els creadors d'eyeOs, un entorn d’escriptori web que permet mitjançant el navegador de qualsevol ordinador o telèfon mòbil accedir, modificar o visualitzar els teus arxius. Si aquí hi afegim conceptes com cloud computing i programari lliure, aniríem acotant aquesta definició...

En Pau, precisament, el vaig veure fa quinze dies en una xerrada al CDigital, "Crisi, emprenedors i èxit", amb Didac Lee, Millán Berzosa, Javier Martín y Carlos Blanco. Era la primera vegada que el sentia parlar (a part d'un reportatge a TV3 que vaig veure en diagonal...) i la veritat és que conjuga a la perfecció la "inocència" dels seus 21 anys amb una veterania i claretat de visió del món actual i del seu món personal que em van meravellar.

"L’any 2005, dos joves de 17 anys d’Olesa de Montserrat, en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, cansats de pujar i baixar de les seves respectives cases, van decidir crear un escriptori virtual per comunicar-se..."

És a dir, dedueixo, que una de les claus en aquest descobriment van ser les escales que teníen els dos joves a les seves respectives cases. Aquesta idea m'ha trasbalsat des d'aquell dia, perquè les (meves) coincidències amb en Pau no acaben aquí. En Pau (com en Marc) és d'Olesa, i a Olesa hi podem trobar "vilapou". Sí, a Olesa existeix el camí de Vilapou, que ens porta a un paratge al costat del riu anomenat així, Vilapou, i que ara, a més, conté un polígon industrial amb el mateix nom.

Vaig ser allà, el 2006 (Viatge a Vilapou I, II, III i IV) i el 2007 (Retorn a Vilapou I, II i III).

Ara ja necessito tornar-hi. Res és com abans i hi ha quelcom que em continua lligant i relligant a aquell paratge.

Protegida o custodiada?

Els Amics de les Arts... i escales

Thomas Dold

Avui faig un homenatge a Thomas Dold, un atleta alemany que ahir, 2-2-10, va guanyar, per cinquè any consecutiu, la "cursa vertical" de les escales de l'Empire State Building de Nova York: 10 minuts i 16 segons per pujar els 1.576 esglaons que ressegueixen les 86 plantes de l'edifici.