El capvespre

"Entrada de fosc", ho defineix el meu diccionari de capçalera. Una manera maca d'interpretar-ho. Trobo que els diccionaris no només hauríen de fer una objectiva i seca definició dels termes, sinó que els exigiria un mínim de "tendresa" o de delicadesa.
Una mica més avall, al diccionari, també hi posa "el temps que es pon el sol i va entrant la nit" i "espai de temps comprès entre el migdia i la posta del sol. (Mall.)", que ja serien aquelles entrades més científiques, però només això.
Ara, al final de l'agost, ja podem començar a gaudir una mica dels capvespres. Sempre he pensat que al bell mig de l'estiu i de l'hivern no n'hi ha de capvespre, i probablement sigui així, la claror se'n va de cop i no téns temps de disfrutar d'aquell "espai de temps" (curiós això de posar dues dimensions seguides...).
Aquest capvespre que vaig "caçar" fa pocs dies em va agradar. Semblava que el temps s'havia parat en aquest espai d'espai. Només un gos (que queda al costat de la seva caseta, a l'esquerra), hi era present, i va fer-nos l'honor de callar una estona per poder sortir a la fotografia.
Un lleuger cop de cap, però, et feia tornar a la realitat...

I encara una altra

A principis d'aquest any vam fer, amb la "colla", una d'aquelles sortides "culturals-recreatives-gastronòmiques" que corresponen. La part cultural li va tocar al Castell de Sant Ferran de Figueres.

De fet impressiona molt la visita a aquesta fortalesa. Vam tenir oportunitat de fer un recorregut pel fossat, les cavallerisses, els patis, els dipòsits d'aigua soterranis, una meravella, vaja.

Vam coincidir amb uns periodistes que preparaven un reportatge per l'Avui (que al final no va sortir), vam veure un casament (sí, allà al castell) i no vam notar cap resta ni cap olor de cap feristela que hi hagués malviscut uns anys, encara que fos a cos de rei.

Però el que jo volia ressaltar avui no és la majestuositat de l'indret si no que volia lligar aquest escrit amb el d'ahir.

Sí, a la fortalesa de Sant Ferran de Figueres també hi ha una màquina de cocacoles. I sí, és a dir no, la màquina no funciona. Però sí, la màquina accepta molt gustosa que hi introdueixis unes monedes, que després no et torna, evidentment.

Queda un consol, però. La màquina està en un racó força discret i una mica apartat. Això vol dir que us podeu desfogar amb certa impunitat amb el ruí metall. L'estat de l'aparell us demostrarà que no heu sigut pas el primer.

Sort!

Molt millor, Sr. Capraf

Jo no puc (ni vull) pas negar el meu interès, o millor dit la curiositat, en saber que hi ha gent que mira aquest blog. Per això faig un seguiment diari, no massa obsessiu, del comptador de visites. No entraré ara a explicar el grau d'alegria o decepció que això em comporta, no és el moment...

El següent pas per a la sublimació de l'ego propi, és el pensar que els escrits que un deixa aquí poden tenir alguna influència en altri. Amb el temps ens tornem pretenciosos, sembla.

I tot això, a què treu cap?

Doncs que he tornat a fer una visita a Can Capraf, i dedueixo que ell mateix, en persona, deu haver llegit aquest blog. Perquè si no ho ha fet ell mateix, dubto que hagués sigut possible trobar una Coca Cola d'aquelles de plàstic de 50 cl. a la màquina, a la primera, com em va passar l'altre dia.

Quin plaer, quin gust, quin ...

P.D.: Al racó de dalt a la dreta de la foto he remarcat el nom que posa a la paret: "Caprab", així sense "o". Per tant, no és ni Capraf, ni Caprabo, és Sr. Caprab.

Es fa llarg esperar (II)

Es fa llarg, es fa llarg esperar...
i que trista i que llarga és l'espera...
perquè esperes, i esperes, i esperes...
es fa trist, es fa trist esperar...
perquè et sents amb el cor ensopit...
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confús...
i es fan grises les hores d'espera...
i es fan llargues les grises esperes...
es fa gris, es fa gris esperar!
-------
Aquest post no és una còpia descarada del que vaig fer el dimarts passat, si no que es torna a repetir la història. Estic en una espècie de "deja vu" o de "putu-bucle".
Suposo, espero i desitjo no estar aquí, palplantat, cinc hores com aquell dia, per tres raons, principalment. A saber:
1. És el meu darrer dia de vacances.
2. Em vull dutxar amb aigua calenta (o tebiona com a mínim).
3. Si això passés o es tornés a repetir la mateixa p... avaria, donaré noms i cognoms, aviso.

Retorn al 92

L'any 91, o potser era encara el 90, estàvem en plena febra olímpica. I un servidor, com un malalt més, esperava l'arribada d'aquell espectacle.
Aleshores Vilapou no devia ser ni un projecte, devia estar encara rondant per alguna galàxia llunyana intentant apropar-se i donar-se a conèixer.
En aquestes, un (hom) va decidir entrar en una oficina bancària de Banesto i començar a demanar entrades per quan comencessin les Olimpíades. Ara, vist de lluny, sembla una mica ridícul allò d'encarregar a dos anys vista (i pagar) unes entrades que no estava clar que poguessis disfrutar perquè, a més, l'ordre de petició no importava, si no que en cas d'haver-hi excessiva demanda, la cosa anava per sorteig.
El cas, però, és que vaig poder assistir a la cerimònia inaugural, la de les llàgrimes de "cucudrulu" (pot ser que no hagi pogut trobar la foto al Google?), a un partit de bàsquet dels EUA, a semifinals de volei, a hoquei, a no sé què més i a la competició de piragüisme en aigües braves a la Seu d'Urgell. No tinc clar per què ho vaig demanar en aquell moment però el cas és que vaig aconseguir 4 entrades i allà em vaig presentar amb uns amics. Va ser un plaer.
Ara, 15 anys després hi he tornat, qui ho havia de dir!
He passat uns dies allà, he descansat, he menjat bé, he disfrutat de la ciutat, de la seva faceta cultural i he fet una mica de "vilapou".
Recuperat del "jet-lag" del viatge, retorno mica en mica a la normalitat...

Ja es fa fosc

En un moment del post d'ahir vaig esmentar aquella dita que diu (és clar), "per la Mare de Déu d'agost a les (no-sé-quina-hora) ja és fosc". I ho feia perquè en aquesta feina de músic (de cobla) el 15 d'agost és una mica la data clau de l'estiu i, per tant, de la temporada.

Aquest dia seria allò que anomenen el punt d'inflexió, el moment en que canvia la trajectòria de la feina, i comença la baixada.

Faig un "alto" aquí al mig perquè he comès un (greu) error (matemàtic) en el que he dit fins ara i caldria esmenar-ho.

El dia 15 no seria un punt d'inflexió, perquè aquest punt és on canvia la concavitat i el que jo volia dir és el punt màxim de la corva, on passa de ser creixent a decreixent.

Aquest error es comet freqüentment en el llenguatge parlat i escrit perquè és una expressió que "queda bé" de dir i calia aclarir-la.

El cas és que quan un (músic) passa el punt (màxim) del 15 d'agost, pot dir ja que comença la baixada, que ha passat el punt crític, potser no de feina, però sí el psicològic, i ja es veu a venir la tranquilitat...

Falten encara vuit dies d'agost, tot el setembre, l'octubre, ..., començar l'any que ve i esperar el Carnestoltes per canviar de temporada, però en haver passat ja el 15-A (que es diria ara i que la veritat és que queda molt lleig) sembla que es va a treballar amb aires renovats, si no fos... si no fos... i si no fos, per exemple, per les caravanes que ens falten d'empassar, però d'això ja en parlarem un altre dia.

Plourà més?

Dir que agun dia del mes d'agost el temps es tornarà mig boig i es girarà vent, i caurà un xàfec de tres parells de... , o farà una calamarsada d'aquelles per fer alguna foto i enviar-la a en Molina, o que la riera d'un Arenys qualsevol baixarà amb algun cotxe incorporat, dir això és tan trivial com dir que per la Mare de Déu d'agost a les deu ja és fosc.

Però un agost com aquest, per a un músic (de cobla), és per tornar-se boig. I jo no em puc queixar perquè, de moment (i creuo els dits de les quatre mans), només hem perdut (sí, perdut) una audició.

Això és un patir constant. Mires el cel i veus totes les tonalitats dels blaus i els grisos.

Plourà? Sortirà el sol? Agafo un paraigües? Agafo un para-sol? Em poso la gorra? Em poso el "xubasquero"?

Com a la foto... De moment les cadires i l'escala a sota l'enfustissat. Després, qui ho sap? O haurem d'anar allà més avall sota aquell tendal?

Agost, p... agost.

Contradicció

A mi mateix em sembla mentida que estigui enyorant la platja. Aquesta frase no diu ben bé el que sembla...

Vull dir que com que tinc la platja sempre a la vora i hi vaig i hi deixo d'anar quan vull, ara que voldria aprofitar el temps i fer una mica de "bronzo", per exemple, me n'he de quedar amb les ganes.

Són les contradiccions de les vacances.

Quan pots, no vols i quan vols ... "ajo y agua".

Es fa llarg esperar

Es fa llarg, es fa llarg esperar...

i que trista i que llarga és l'espera...

perquè esperes, i esperes, i esperes...

es fa trist, es fa trist esperar...

perquè et sents amb el cor ensopit...

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confús...

i es fan grises les hores d'espera...

i es fan llargues les grises esperes...

es fa gris, es fa gris esperar!

-------

Fragments d'una cançó escrita i musicada per en Pau Riba i versionada, per exemple, per la Maria del Mar Bonet i en Quico Pi de la Serra, recordats entre 9 i 1 del matí (i estàs de vacances), que és quan t'han dit que passarà l'operari a reparar l'escalfador...

I falten 10 minuts per la una del migdia...

Carregat

Quan un (hom) intenta explicar en poques paraules o en pocs moments el resultat, i/o les conseqüències, d'uns dies de desconnexió, és a dir de "viatget" de vacances, només li ve al cap allò de que torna carregat. Carregat de piles, carregat d'energies, carregat de moral, carregat de paciència, amb ganes de mirar-s'ho tot amb una perspectiva diferent, optimista, vital, amb el desig de començar una mena de nova etapa, com si aquests dies haguessin marcat un abans i un després de ves a saber què.

I la verita és que no, però sí.

Em sembla que les bateries s'estan carregant força (que encara em queden vuit dies més), la línia visual és ascendent i a partir de la setmana que ve seré més emprenedor...

Ho deixo així, com aquella enèssima llista de propòsits que es fan cada cap d'any, abans de tots els ponts i les vacances, i el dia de cada aniversari.

Vinc de la platja, vaig a dinar, a la tarda a tocar sardanes i quan arribi ... a sopar amb la senyora.

Quin patir!

A punt per marxar

Al final ens hem decidit. Els de can Vilapou marxem tres dies. La veritat és que encara no està clar si tornem dissabte al matí, al migdia o a la nit, que un servidor ha d'anar a tocar (sardanes), i la senyora no té clar fins quan (m') aguantarà .
Però el cas és que ja estem omplint el cotxe de coses, que allà on anem pot fer molta calor i molt de fred a l'hora. Déu n'hi do quina elecció que hem fet.
Bé, diguem que fins el dissabte o el diumenge, però potser escriuré el divendres, o no.
Uixx, quins "nev.vis"! (*)
-------------
(*) És la famosa "v" geminada

El preu

Estic resistint-me a entrar a parlar del tema de les infraestructures del nostre dissortat país. Només hi he fet una petita incursió i encara una mica en biaix.

Però la veritat és que vulguis o no, t'hi veus obligat a parlar-ne. Només agafar el diari, el tema és l'estrella de la primera pàgina, i només que trobis algú que s'hagi desplaçat en tren, aventura assegurada.

Em fa vergonya i tot mirar les informacions d'aquestes compareixences que hi ha hagut tant al Parlament català com a l'espanyol. Si al final resulta que els que en surten "guanyadors" són els responsables directes del merder!

Em sento una mica identificat en aquesta imatge, som una mena de ratolins d'experiment. Ens ténen en aquestes gàbies i ens observen com ens desplacem d'un lloc a l'altre.

I a nosaltres ni se'ns ha acudit d'intentar saltar i sortir de la "peixera"...

Sort que des d'aquí no puc endevinar el preu al que estem marcats. Tindria una decepció tan gran...

N'hi ha que treballen

He mirat què vaig escriure l'any passat i també l'anterior, i m'he fixat que tal dia com avui no vaig dir res de res. Ves quina tonteria.
Senzillament estava de vacances, igual que ara. Per això he decidit no esforçar-me gaire i buscar alguna foto que "homenatgés" a la gent que continua treballant, que algú ho ha de fer quan nosaltres estem de vacances.
Serveixi aquest post tan poc treballat com una mostra del que és la mandra i les poques ganes de fer moure les neurones.

La vida futura

Una vegada li van preguntar a un sacerdot, en un col.loqui, si realment creia en la vida futura. Ell va respondre, segons vaig entendre jo en aquell moment, que la vida futura estava en el record que deixava la persona després del seu pas per aquest món.

Aquesta definició em va deixar tranquil i inquiet a l'hora.

Tranquil, perquè potser em solucionava un dubte creat per la meva educació. Si per una banda jo no podia creure que després de la mort hi hagués res "raonable", aquesta manera d'entendre un "més enllà" era compatible amb tot aquell pòsit que m'ha via quedat des de petit, i de no tan petit.

Però intranquil perquè un no pot tenir clar que quan li arribi el final hagi deixat cap regust en els demés, cap herència a recordar, cap petjada. I perquè potser la part final de la vida s'hagués apartat d'aquella línia més o menys conseqüent que un havia intentat seguir en la majoria dels seus dies.

I ara estic aquí, amb aquells mateixos dubtes, però pensant que potser sí, que el nostre cel és el record de tot el que hem fet, però això sí, de tot, no només dels darrers actes o dels fets més espectaculars o més puntuals.

Per això, els que de moment som aquí i, després, els que s'hi quedin, han d'exercir d'una manera responsable el seu paper de jutges.

Càrrega i descàrrega

Un dia, bé, un vespre d'aquesta setmana vaig anar a tocar a un d'aquests pobles de la "Costa". Vull dir d'aquells que són famosos més que res perquè en un moment determinat els van situar a la Costa Brava, i ells s'ho van creure i ho van aprofitar. Fins aquí, res a dir, no és cosa meva.

Però, evidentment, l'única manera d'aparcar en una localitat d'aquestes és, o donant mil voltes i aliar-te amb la deesa Fortuna, o deixar el cotxe a dos quilòmetres i mig i caminar carregat fins a la Plaça, o infringir alguna norma del codi de circulació. No hi ha cap més opció, si ets foraster.

Un servidor, una vegada esgotada i exhaurida la primera opció, i descartada la segona per raons de pes, va haver d'optar per la tercera. Vaig aparcar en una zona de càrrega i descàrrega habilitada com a tal les 24 hores del dia (no és el cas de la foto).

La meva pregunta és: N'hi ha per tant?

Ja tinc clar que en els llocs turístics l'activitat no té horari, però em va sonar tot més a una possibilitat de recaptar "calés" a qualsevol hora, que a res més. Sempre és més fàcil no vigilar si s'aparca correctament i a les hores, i així, sortir de cacera i posar multes amb total "impunitat" oficial.

Parella de fet

Un dia els vaig veure a tots dos allà, tan junts, tan ben posats, tan...simètrics...
Sé que no es van moure en unes quantes hores, a les fosques, tan a la vora i tan lluny de tot i de tots. Ténen unes personalitats ben definides, tant l'un com l'altre, i unes funcions també ben específiques.
L'escala, fina, estilitzada, preparada per ajudar a qui ho necessiti.
Ell, el contrabaix, o ... ella, la verra, tant s'hi val, amb aquelles corbes insinuadores i, al mateix temps, aquell so greu, baix, profund.
Potser costa veure'ls junts però a mi em semblen fets l'un per l'altre.
Si un dia els trobeu, feu com aquell que res, que no us n'heu adonat. Potser passarà molt de temps fins que puguin estar una altra vegada sols...

Ja s'acosta

Fa temps que tinc guardat aquest retall del diari de Girona que informa que el proper setembre començaran les obres de restauració de l'escala de la Catedral de Girona. És la conseqüència final (esperem) d'aquell "lamentable incident" en que un "jove advocat" va pujar i baixar aquelles escales amb el seu 4x4.

Un servidor ja ha comentat abastament el tema i vaig quedar a l'espera de veure com s'anava acabant. Doncs sembla que en Pau ja va pagar uns 29.000 €, que és la taxació de les destrosses i ara el setembre començaran els treballs de reparació.

He de suposar que no estic fent més el préssec del que és habitual en mi, i les obres ja s'hagin fet, encara que m'estranyaria força, perquè aquestes coses que topen amb estaments oficials i/o religiosos acostumen a anar lentes.

Bé, el cas és que a la que pugui m'acostaré a la Catedral i si puc anar fent un seguiment acurat el faré i si no espero que qualsevol lector em pugui tenir al corrent.

Una escala i unes cuixes

Si plantegés una petita enquesta sobre quins tres temes recordem del darrer cap de setmana, els resultats estaríen encapçalats pels problemes amb la RENFE, amb les autopistes i carreteres, amb l'aeroport i, a una certa distància, potser sortiria la Fórmula 1.

I mirant els diaris i els informatius en general, trobarem que la informació gràfica ha estat també prou considerable.

Ja se sap que la meva debilitat és trobar escales i si faig un comentari de qualsevol tema, el que intento és trobar una imatge que ho relacioni.

No tocaré directament cap dels problemes que he relacionat al principi, que seria fàcil, sinó la oportunitat d'una fotografia que va sortir a la primera pàgina de La Vanguardia del dissabte passat.

Per reflectir els greus fets d'aquell dia, amb la intevenció inclosa del cos de bombers, era aquesta imatge la més adequada? No va baixar ningú més per aquesta escala?

No voldria semblar pas d'aquells "que se l'agafen amb paper de fumar", però segur que el fotògraf, un gran professional com és David Airob, va fer un reportatge prou ampli i representatiu.

No cal ser massa observador per notar que La Vanguardia porta molt de temps incidint i donant gran importància al tema dels retards i les avaries dels trens, com ho va fer en un altre moment amb la "inseguretat" ciutadana, una mica a la manera de la "gota malaia", i que si aquí hi afegim alguna imatge una mica "impactant" l'objectiu final arriba més fàcilment al lector.

Només ha sigut una petita reflexió crítica amb aquell que va triar una imatge que considero poc adequada.

--------------

P.D.: Si algú vol trobar una altra fotografia de la noia en qüestió, pot anar a l'exemplar d'avui, a la pàgina 12. En aquest cas està dreta i tocant amb els dos peus a terra.

Ja hi som

He estat a punt de copiar exactament un post que vaig fer fa un any. De fet quan he començat a escriure aquest, tot el que m'ha vingut al cap ho he pogut rellegir en aquell. Poder anar a "passejar" en un vaixell, encara que sigui aquí al davant, és un plaer d'aquells que no ténen preu. Bé, sí que en ténen de preu, però ja ens entenem...
Tornaria a repetir com em costa trobar un forat en diumenge d'estiu per gaudir d'un viatge com aquest, com he disfrutat, qué bonic és el Maresme (i recordar que és el títol d'una sardana...), i tornaria a pensar i dir en veu alta que tinc uns amics que no me'ls mereixo (una mica sí...).
Queda clar que he començat a vacar i que els horaris comencen a ser una cosa poc important, etérea quasi. Llàstima que només em vénen al cap coses d'aquelles que vaig dir que faria quan arribessin les vacances i que, evidentment, quedaran per fer fins que arribi Nadal.
Una cosa sí que m'ha marcat l'inici d'aquests dies, i és que vaig veure per la tele un petit reportatge de l'illa d'Hydra. Deien que tot són escales.
Hi he d'anar. Des d'avui serà la meva Ítaca particular.

El futur

En el moment de començar aquest tercer any (com ressona això de tercer any, eh?) de blog em toca no fer un resum sinó mirar endavant. Fer un resum seria relativament fàcil i, en canvi, afrontar el que ha de venir, parlant d'aquest blog, pot costar una mica més.

Però em sembla que no ho tinc pas difícil per continuar. El repte seria veure si puc seguir trobant escales que es relacionin amb algun tema concret que toco, i si puc desenvolupar alguns comentaris a partir d'alguna imatge d'aquelles amb escala inclosa.

El resum vindria a ser aquesta fotografia. Tenim un nen que representa el futur, tenim escala i tenim enfustissat per a les sardanes. Sembla que els elements fonamentals per seguir aquí hi són presents.

I si ho "compliquem" una mica podem dir que la imatge ens fa preveure un futur que segueix força les mateixes pautes que teníem, és a dir, continuen les mateixes escales "originals" per pujar a uns escenaris "diferents", continua el relatiu perill, la manca de baranes, de seguretat, de comoditat...

Però ens és igual. Aquí estem, amatents, al servei d'aquesta causa i d'aquest poble.

---------

P.D.: M'agraden les escales, ves quina tonteria...

..... 2 .....

Qui ho havia de dir? 564 escrits i moltes imatges...