El Club afirma

El Club de lectura de les Borges del Camp afirma que era una tarda magnífica i assolellada, i que van compartir taules, bon menjar i bones paraules fins que es va fer de nit. Era el solstici d'estiu de l'any 2012, al mas del Negret. Afirma el club que és un lloc ple d'encants i que els seus propietaris són uns amfitrions inigualables. Afirma, també, que el llibre que tenien damunt la taula va ser considerat per unanimitat com una obra mestra de la literatura. Afirma Pereira va agradar a tothom i totdon.

Afirma el club que d'entrada Pereira era només una ombra llunyana situada en un passat fosc. A Portugal moria gent que estimava la vida, no pas de mort natural. Al país del costat, a Espanya, moria gent que estimava la vida, no pas de mort natural. Però de tot això els diaris no en deien res. I Pereira, allà en la foscor del passat, també callava, o millor dit parlava a un retrat.

Afirma el club que Pereira es va apropar a poc a poc, amb aquell retrat a la mà. I va deixar el retrat damunt la taula, de cap per amunt per tal que no s'ofegués, i va somriure. Llavors, afirma el club, Pereira va començar a explicar una història: L'havia conegut un dia d'estiu. Un dia magnific d'estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia...

I Pereira afirmava i tornava a afirmar, i en cada afirmació és feia més i més proper. Fins que, afirma el club, els va donar a llegir aquell diari, que no callava. Aquell full de periòdic, signat, que explicava ... havia d'explicar, sempre hi ha algú que ho ha d'explicar,

I Pereira ja no callarà més, continuarà afirmant, allà on calgui, que el va conéixer un dia d'estiu. Un dia magnific d'estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia... que el va conèixer mentre pensava en la mort, tot i que el noi, sobretot, estimava la vida.

... Algú va dir que podria ser que Pereira afirmés davant d'un jutge, o d'un inspector de policia, que potser es va veure obligat a declarar ... podria ser. El que és segur és que Afirma Pereira és, davant de qui sigui, una declaració d'amor per la vida que s'afirma, de manera especial, en un context de mort. 

Afirma Pereira

Pereira m'ha semblat perfecte. A Rossi l'he vist sobreactuat.

Però jo soc una noia poc audiovisual.

Després de Tabucchi

Tabucchi és mort. Em pregunto si algun periòdic, algun responsable de pàgines culturals o algun jove compromès amant de la vida, guardava en alguna carpeta una necrologia anticipada.







Anticipada o no, el fet és que tots els diaris, revistes i blogs de literatura es van afanyar a dir-ne alguna cosa.

En reprodueixo dues de les centes que es poden trobar rebuscat una mica pel ciberespai. No en diré el nom del diari, no és el cas, amb això no vull amagar informació, sóc conscient que tota cita requereix la font, però, com afirmaria Pereira, aquesta no és la qüestió ara.

Necrologia primera (Reproduïda completament)

Escriptor italià de nacionalitat portuguesa Antonio Tabucchi, considerat un referent literari a Europa, ha mort avui a Lisboa als 68 anys víctima d'una breu malaltia i serà enterrat dijous que ve en la capital lusitana, segons ha informat l'editorial Feltrinelli en un comunicat.
El funeral se celebrarà dijous que ve a la capital portuguesa, segons ha explicat la viuda de l'escriptor, María José Lancastre.
Tabucchi, que estava internat a l'hospital lisboeta de La Creu Roja, està considerat com un dels millors coneixedors de l'obra de l'il·lustre poeta Fernando Pessoa (1885-1935), i era professor de Llengua i Literatura Portugueses a la Universitat italiana de Siena. Confés amant de Portugal, va néixer a Pisa l'any 1943, encara que tenia la nacionalitat lusitana des del 2004.
Va iniciar la seva carrera com a escriptor el 1975 amb la novel·la Piazza Italia, que va ser seguida de diverses antologies de contes, però es va consagrar definitivament gràcies a les novel·les Rèquiem. Una al·lucinació (1992) i sobretot, Afirma Pereira (1996), ambientada en la dictadura de Salazar a Portugal i que  va ser portada al cine per Roberto Faenza el 1996 amb Marcello Mastroianni. La seva última novel·la va ser Racconti con figure", publicada el 2011.
Va col·laborar al diari Il Corriere della Sera, a Le Monde i al diari El País.
La seva obra ha estat traduïda a 40 llengües i ha guanyat diversos premis internacionals. El seu nom va sonar com a candidat al Príncep d'Astúries i al premi Nobel de literatura. 

Necrologia segona (reproduïda només en part)

... Al costat del inventor de records i el creador de ficcions hi havia un Tabucchi compromès amb la realitat, un escriptor que entenia que Berlusconi havia creat un món fictici gràcies al seu imperi televisiu i mediàtic i que els italians havien acabat per caure en una espècie de Show de Truman del qual no en sortirien en anys, per molt que Berlusconi ja hagués tocat el dos. No calia oblidar, deia, que el xou havia produït lleis molt concretes i un règim paorós. I menys encara oblidar les responsabilitats dels que havien estat condescendents amb tan grotesc espectacle. Tabucchi va haver de fugir quan aquell espectacle italià infame va afectar ja seriosament la seva vida. Va marxar a Lisboa, i allà de vegades escrivia sobre l'illa de Corvo i sobre la llunyania...


MURALECA

Hi ha moltes maneres d'escriure necrologies. 
Hi ha moltes maneres d'escriure sobre la realitat.
Hi ha moltes maneres d'escriure una novel·la
Hi ha moltes maneres d'escriure
Hi ha moltes maneres de ser-hi .... Afirmo.