22.4.06
El dia 2 d'abril de 2006 s'ha acabat el programa Sardanes a Catalunya Cultura, i per tant s'han acabat aquests petits escrits que jo els enviava i ells llegien. Fins aquí, res massa greu; em refereixo a això dels meus petits articles o anècdotes de la "suferta" vida del músic (de cobla).
Però hi ha una cosa que sí que em sembla important, important i greu. Catalunya Ràdio és la cadena d'emissores de la Generalitat de Catalunya, és a dir la ràdio pública. Considero que té un seguit d'obligacions "morals" o culturals envers la societat. Una d'elles és la difussió de la música tradicional del país, i, conseqüentment, la realització de programes que l'ajudin, la donin a conèixer i la potenciïn. De les tres emissores que té la cadena, cada una d'elles tenia un programa específic. Ara ja en queda només un: Mans, a Catalunya Ràdio, els dissabtes i diumenges de 7,30 a 8,30 h. Horari de màxima audiència. El programa So de Cobla de Catalunya Música i Sardanes de Catalunya Cultura han desaparegut.
La direcció de la senyora Montserrat Minobis primer i d'Oleguer Sarsanedas després ens han deixat en aquesta posició, però considero que ells només són uns peons de tota aquesta partida. Fent un símil futbolístic, la Minobis ha centrat i en Sarsanedas ha rematat de cap. Total, és una jugada del partit, i això és el que em preocupa: només és una jugada del partit, i el partit continua. I aquest partit té uns organitzadors, uns promotors, uns entrenadors, uns presidents de la Lliga... On volen anar a parar?
Ja sé que la sardana no és una cosa transcendental, però és la nostra dansa, és la nostra música. I això ens fa vergonya! Som incapassos de defensar-ho? Som incapassos d'escoltar música "nostra" en horaris normals sense posar-nos vermells pel que pensaran els de fora?
Ara em diran que s'ha aumentat la quantitat d'interpretacions repartides en tot l'horari, que són nous temps, noves èpoques, noves tecnologies, Internet..., resumint, que no queda bé posar aquesta nostra música tan...carrinclona. Això sí, podrem escoltar músiques del món a totes hores, del món mundial que hi ha més enllà de les nostres fronteres (fronteres irreals, perquè tampoc en tenim de reals).
Segurament (diran) m'equivoco en moltes coses de les que acabo d'escriure, però em sembla que no. Em considero tan "modern" i "actualitzat" com el que més, però m'agrada aquesta música, els seus instruments, el seu timbre, el seu so. I us asseguro que no té res a envejar a les dels altres llocs.
Sé que ells, els de dalt, els d'ara i els de després, ni em llegiran ni em faran cas, però tinc més raó del que sembla.
I ells ho saben.
