És el tercer llibre de l’Eduard Márquez que llegeixo. Els dos primers em van encantar. Aquest també m’ha agradat però segueix la mateixa tònica que els dos anteriors. Algú torna a alguna banda i recorda fets del seu passat. En pocs dies, poques hores... revisem tota una vida. Acostuma a haver-hi algun fet truculent i una història d’amor. Ben escrit , sí; entretingut, també però la utilització del mateix sistema narratiu , la mateixa manera de fer, el mateix to... fa que ja no sigui tant interessant com abans. El que fa L’Eduard Márquez no és exclusiu d’aquest autor. La majoria d’escriptors que llegeixo utilitzen un patronatge similar en totes i cadascuna de les seves novel·les i no passa res. Tot i aquesta estructura semblant cada novel·la té allò que la fa especial i aquesta també ho té. La seva reflexió sobre la memòria ei els records la trobo interessant.
Quatre pinzellades sobre l’argument: Lars i Sela havien estat parella fa temps . Ella ha mort i Lars , que encara conserva una clau de casa seva, hi retorna una nit d’amagat. En el seu pis hi retrobarà la seva presència encara aturada en el temps. El despertador preparat, els plats a la pica, el llibre a mig llegir... també i trobarà l’explicació a la seva ruptura i mitjançant els seus records coneixerà a la que havia estat la seva parella durant un temps.
En resum, és un llibre recomanable pels que conegueu l’Eduard Márquez i molt recomanable pels que no.