El camp del terrissaire. Andrea Camilleri.

El meu llibre de Sant Jordi s’ha acabat. Era l’última novel·la de Camilleri i en un setmaneta la feina ha estat feta. 

Montalbano es sent vell, ja fa temps que l’hi passa però ara les seves frustracions s’agreugen quan el seu ajudant i amic, Mimi Aguello, està del tot impossible. El fet de tenir un cas entre mans que no l’hi ve de gust i l’estrany comportament de Mimi fan que Montalbano no estigui en el seu millor moment. Amb l’ajuda de Fazio i Catarella haurà d’esbrinar qui ha mort a un desconegut , l’ha esquarterat i l’ha  mal enterrat a una cretera .  Com no podria ser d’altre manera, un cas no ve mai sol i una dona de bandera es presenta a la comissaria per denunciar la desaparició dels seu marit. Ja tens en Montalbano embolicat en dos casos estranys i intentant descobrir què l’hi passa a en Mimi per estar de tant mal humor. Tot això amanit amb uns quants àpats suculents a ca l’Enzo i els pensaments esbojarrats d’en Montalbano ens aniran portant pels viaranys de la història.

Un cop més una novel·la ràpida i fàcil de llegir, divertida i entretinguda . Amb un punt de mala llet inherent a en Montalbano i amb molt humor. Un altre cas d’en Montalbano.

Tastet d'aiguamolls

Primavera, estiu, etcètera. Marta Rojals

Una bona recomanació de la Fe. Un llibre sobre la vida, no cap vida memorable o especial, sinó sobre la vida tal i com és. La Fe tenia tota la raó quan deia que els que estem en plena trentena ens sentiríem molt identificats. M’ho he passat bé llegint-lo, he somrigut molt i l’he acabat no tenint-ne ganes , que és un gran què. No volia deixar  ni a l’Èlia, ni a en Bernat, ni tampoc al  pare , ni a la tieta. Tinc curiositat per saber-ne més, per conèixer els carrers costeruts del poble i saber com s’arrepleguen les aulives. Amb un llenguatge viu i intens i amb un humor excepcional Marta Rojals ens fa tornar a la infantesa, passar per l’adolescència i aterrar en aquesta vida adulta que sovint ens fa recordar que ja tenim una edat- o dues.

Èlia torna al poble, com cada any, la diada de tots Sants. Té 34 anys, acaba de separar-se i la seva feina penja d’un fil. No és el millor moment de la seva vida. Sembla mentida com els costums del poble dels que fa anys va fugir ara  la puguin reconfortar i fer sentir com a casa. A mesura que avancin les pàgines anirem coneixent l’Èlia, però no només a l’Èlia...

La princesa de gel. Camilla Läckberg

Tinc un mal hàbit i és no començar a llegir una autor per la seva primera novel·la. Això,en molts casos és indiferent, però en aquells en què els personatges van apareixent a diferents llibres pot generar una mena de salts en el temps que sovint són difícils de pair. Aquest és un d’aquells casos. Vaig descobrir la Camilla Läckberg amb Les filles del fred que és la tercera novel·la on surten els mateixos protagonistes. Què hi farem...em va passar el mateix amb altres autors com Camilleri o Donna Leon i he sobreviscut però de vegades tens sensacions estranyes quan llegeixes els llibre  pitjor encara coneixes el final d’una història personal  paral·lela a la història principal. Deixant de banda aquesta meva mala costum i que fa més de dos setmanes que vaig acabar el llibre  ja no el tinc massa fred puc dir que m’ha agradat. Tot i que començar a llegir aquesta onada d’autors nòrdics que ens ha envaït em feia una mica de por, crec que amb la Läckberg l’he encertada i que serà una de les meves autores de crims i misteri de capçalera. Quan hi ha modes tant exagerades em fa bastant d’esma començar a llegir-ne algun. Sempre tinc la por de si només es venen perquè estan de moda i això sovint em fa no provar-ho. En aquest cas diversos comentaris a blogs i que els arguments em cridaven l’atenció ha estat decisius per llençar-me a la piscina.

A La princesa de gel  es descobreix el cadàver d’una jove a la banyera de la seva casa de cap des setmana. La morta, Alex, havia viscut al poble feia molts anys i ara tornava a passar els dies de festa. Una de les persones que es veurà implicada en la descoberta del cadàver serà una seva antiga amiga d’infància, la Erica Falck - que també es troba al poble de forma temporal després de la mort dels seus pares. Aquesta macabre descoberta i el fer que els pares d’Alex demanen a Erica que escrigui el panegíric faran que aquesta  intenti conèixer millor com havia estat la vida d’Alex després de marxar del poble. Algunes coincidències, algunes preguntes sense resposta i molts caps sense lligar fan que Erica sospiti que la mort de la seva antiga amiga no ha estat un suïcidi sinó un assassinat. Aquesta circumstància i la intenció per part d’Erica d’escriure un llibre sobre Àlex faran que el seu interès no s’aturi aquí. Però, cap on la portarà? Podrà descobrir qui ha mort Alex? Podrà reconèixer en l’Alex que va descobrir la seva millor amiga d’infantesa?