Lectures 2010

Ha anat d'un pèl que no publico el post aquest any. Ho sento, ahir eren les 8 del vespre i no podia amb la meva ànima. Al matí tenia molt clar que penjaria el post al vespre, ja el tenia pràcticament apunt. Ja veureu que l'he fet a mesura que ha anat passant l'any i que només calia la valoració final però no podia.

*-*-*-*-*-*-*-*-*-

19.07.2010 Aquest any estic apuntant els llibre per la llista a mesura que els llegeixo,per tant la valoració també està feta una vegada els he acabat de llegir. Revisant una mica les valoracions ( sóc a 19 de juliol) me n'adono que estan en funció de com he disfrutat llegint cada llibre i no tant de la seva qualitat literària. Tot i així, aquells llibres ben valorats per la crítica i les lectors també són sovint els que més plaer lector m'han donat. També veig que he llegit a batzegades. Llàstima que no he apuntat el temps que m'ha ocupar cada llibre perquè tant aviat m'he llegit els llibres d'una sentada ,només el 84 Charing Cross Road, com he trigat dos mesos. Seguint una mica la publicació al blog es pot veure aquesta inconstància. També veig, sinó canvia, que tampoc serà un any de moltes lectures; però mira no s'hi pot fer més.

26.08.2010 He fet una apretadeta. Amb aquestes 6 setmanes he llegit 6 llibres, un per setmana. Tot i així, amb aquest ritme, no arribaré ni a un parell per mes. La llista de pendents que tinc comprats és més llarga...i segur que en compro de nous. Res doncs, a seguir llegint.

09.10.10 Setembre horrible. Zero lectures. L'octubre ha començat millor un de l'Agatha Christie i ara, un de Pol Marsà. Tots dos curtets ,però sembla que torno a arrencar.

31.12.10 Aquest any les lectures no han sigut totes les que jo voldria, mai ho són. Fa un temps a l'hora de dinar tenia temps per llegir, acostumava a dinar sola i era un bon moment; era una manera d'assegurar mitja horeta de lectura diària. Ara no dino sola, no vaig ni en tren ni metro, un altre clàssic que ajuda a la lectura per tant m'he de refiar del temps lliure i no sempre trobo el moment ni les ganes. No he arribat ni a dos llibres al mes... que hi farem a veure si l'any vinent milloro. Si teniu curiositat per alguna dels llibres a tots hi teniu el link amb la ressenya que en vaig fer .

 
Una tempesta. Imma Monsó ****

La decisió de Brandes. Eduard Márquez. *****

El Símbol perdut. Dan Brown **

84, Charing Cross Road. Helene Hanff *****

Males Companyies. Marc Cerdó. **

Quatre germanes. Jetta Carleton****

Un lloc incert. Fred Vargas***

Maletes perdudes. Jordi Puntí***

Qüestió de fe. Donna Leon ***

La pista de sorra. Andrea Camilleri***

Criatures extraordinàries. Tracy Chevalier***

El hombre de los circulos azules. Fred Vargas***

Silenci dels arbres. Eduard Marquez****

La Libreria. Penelope Fitzgerald***

Les edats perdudes. Judit Pujadó ****

Cita con la muerte. Agatha Christie***

Barcelona Compte enrere. Pol Marsà***

Sota la pell. Llorenç Capdevila***

L'assassinat de Roger Ackroyd. Agatha Christie.***

Digue'm qui sóc. Julia Navarro.***

La primera Pràctica. Albert Villaró***

Les filles del fred. Camilla Lackberg ( no l'acabaré abans d'avui a la nit,s egur segur...)

Sorry!

Em sap greu, però avui estic molt cansada i tot i que tinc la llista d ellibres feta - l'he anat fent al llarg d el'any- no tinc esma per fer el post. Us prometo que demà miraré que estigui penjada abans de les 9.  Bona nit! Us deixo amb una imatge mona, mentrestant... ;)

fins a la tarda

Us deixo amb una imatge de fa una estoneta, aquesta tarda penjaré les lectures i vindré a veure amb calma les vostres, que he vist que  són moltes.

Feia fred a la platja ( -3 º per ser exactes)

Bon Nadal

A veure qui l'acaba primer!

Aneu al calendari d'advent on trobareu un enllaç ( peu de foto) per poder  resoldre´l.

La primera pràctica. Albert Villaró

Fa un temps ja vaig ressenyar un llibre d'aquest autor, Blau Prússia . Va ser una descoberta inesperada , una compra per casualitat i un llibre que em va agradar força. La compra d'aquest segon ha estat més intencionada, volia veure si també m'agradava i res a veure amb el primer. No, no és dolent això que dic només que el primer era una novel·la de lladres i serenos , una història de crims i assassinats i aquest és una història petita. Bé, més aviat dues.

Villaró aparca els seus policies i assassins i els canvia per un jutge de crims del SXVII i un estudiant de viola a finals dels SXX. Dues històries petites que comparteixen un lloc i una sonoritat. La població de Lagrau acull les dues històries, dues vides, dues maneres d'entendre i de veure el món separades per tres segles. Dos rèquiems enllacen els dos protagonistes. En Roger participa en un curs de Música antiga a la mateixa ciutat on tres segles enrere el jutge de crims Peremàrtir i el Mestre de capella Joan Areny viuen els moments convulsos de la Guerra dels Segadors.

Tot i que en les primers capítols em va costar entrar una mica a la història – potser perquè vaig perdre el llibre i vaig trigar uns dies a trobar-lo – a mesura que passen les pàgines el relat es fa més interessant i la història et va embolcallant. Els personatges es fan més properes amb els seus neguits i les seves alegries, amb els seus dubtes i contradiccions...

Una història curta, no arriba a les 300 pàgines, que passa de forma ràpida i planera.

matí

No és que no hi sigui, és que el calendari em porta boja!

Cliqueu la imatge si voleu anar al calendari

Digue’m qui sóc

1047 pàgines d'acció trepidant que porten al nostre protagonista de Moscou al Caire , de Londres a Roma seguint les passes d'una besàvia que va abandonar al seu fill i de la que mai es va saber res més. Guillermo, un periodista caigut en desgràcia, accepta l'encàrrec de la seva tia Marta perquè descobreixi que se'n va fer de la seva besàvia Amelia després d'abandonar el seu marit i el seu fill. La història d'Amelia comença a Madrid a principis de SXX i ens portarà a recórrer Europa i una mica més enllà.

M'ho he passat bé llegint, tot i que és una història previsible i bastant fantàstica ( una sola persona no pot viure tantes coses juntes, confio!). Recomanable si vols passar una estona- llarga- entretingut i alhora fer una mica de recorregut històric per l'Europa del SXX. Si heu llegit altres llibres de la Júlia Navarro, aquest el trobareu en la seva línea.

*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

Ja ha començat  el Calendari d'Advent

Torna el calendari d'advent

Cliqueu aquí per anar al calendari.

La importància del dit petit.

Sovint només donem importància a les coses i a les persones quan ja no les tenim. Jo sempre havia pensat - no gaire, tot cal dir-ho- que el dit petit de la mà esquerra no tenia cap ús especial. Si algú em preguntés, cosa estranya, que si el dit petit servia per alguna cosa, possiblement només hagués respost que acompanyava a la resta. Sí, és un més de la colla però és aquell que no molesta però tampoc fa massa res. Ni tan sols té nom: tenim l'índex, l'anular, el cor... però el petit només té això; que és petit. El fet que el dit gros *tampoc tingués nom ja m'hauria de haver fet sospitar que aquest fet no era suficient per desestimar la seva importància, però mireu una és així , poc seriosa en les seves observacions. Ara me n'adono que el dit petit és bàsic per la vida moderna, com m'ho de fer per escriure la A I Q i les majúscules!

 

Recomanació: si voleu descobrir en la vostra pròpia carn –mai més ben dit- l' importància del dit petit vigileu com utilitzeu els ganivets del pa: són perillosos! 


*D'acord , deixant de banda el tall al dit, amb el tràfec devia perdre alguna neurona i no recordava que el dit gros té nom. Si ho canvio he d'esborrar mig post, així que... Avui quan vagi a que em mirin els punts aniré a objectes perduts a veure si han trobat la meva pobre neurona.

Records

Quan en Ferran i l'Assumpta es va empescar aquesta idea de posar fotos antigues o no tant ( depenent de l'edat de cadascú) al blog , a mi el primer que em va venir el cap van ser les velles pel·lícules de Super 8 ( una ja té una edat i de vídeo res de res) que corren per casa dels meus pares. Les imatges d'un nap buf que no aixecava dos pams de terra amb els seus texans acampanats i el Daddy Cool de Bonny M com a banda sonora. Em fan molta gràcia aquelles cintes sense pràcticament so i amb una qualitat d'imatge que espanta. Les fotos també són un altre gran record i de tant en tant agafo els àlbums i perdo una estona mirant-les. Quan ja vaig ser més gram ,amb 12 o 13 anys, em dedicava a " tunejar" els àlbums i a afegir-hi trossos de paper fets a mà amb el nom de llocs, anys, comentaris... i això em va durar fins que va aparèixer l'era digital i els àlbums de paper vam passar a ser de Hoffman. També va augmentar exponencialment el nombre de fotos i és impossible ( si més no per mi) portar-ne un control.

La primera no arribava a l'any ja tenia certa fixació amb la lectura. A la segona foto era un any que va nevar. Estic amb ma  mare a la casa de pagès dels meus avis. La tercera és a la meva habitació amb el meu germà , devia tenir uns 6 o 7 anys. I a la darrera ja en devia tenir cap a 10.

Les imatges, igual que el text escrit, et permeten evocar altres èpoques. Et porten records, aquells que tens i els que t'han explicat. Són importants per saber d'on vens i sovint et fan somriure. M'agrada recuperar-les i no només les meves, sinó també les dels altres. Quan els meus pares van fer 25 anys de casats em feia gràcia fer-los un regal especial, però el meu pressupost era el que era i vaig optar per fer-los un llibre ( tot a mà) amb les imatges de la seva vida , des que van néixer fins a aquell moment. Vaig preguntar als avis ,anècdotes, històries i altres fets que fossin rellevants i amb això en vaig fer una mena de diari. Vaig repetir el mateix tant pels 50 anys de casament del meus avis materns ,com per els 35 dels meus sogres. Crec que les imatges, sobretot les de fa uns anys, et retornen sensacions i emocions que vas viure en cert moments i que no sóc l'única que pot passar una tarda amb un albums de fotos a la falda fent comentaris sobre pentinats, roba, records i vivències.

Paraules encantades VI: adéu-siau

Adéu-siau

 

interj. [LC] Expressió de comiat, especialment a una persona que hom tracta de vós o a dues o més persones que hom tracta de tu o de vós. Me'n vaig: adéu-siau tots.

 

Hi ha moltes maneres de dir adéu ,algunes de menys dràstiques com un fins aviat. Crec que la més comú és l'adéu i possiblement l' adéu-siau. La veritat és que es tracta d'una expressió que he perdut completament. Potser és perquè no parlo mai de vostè o de vós; però tampoc l'utilitzo quan m'acomiado de més d'una persona. No m'hi he fixat massa però estic segura que molta gent encara l'utilitza de forma habitual i en canvi en el meu vocabulari d'ús quotidià ha quedat ben arraconat. Podríeu deixar constància de quants de vosaltres l'utilitzeu i quan. Demano molt, ho sé... però gràcies per endavant per satisfer la meva curiositat malaltissa.

Altres Paraules encantades.

Totes les definicions, sinó s'indica al contrari són copiades del Diccionari de l'Institut d'estudis Catalans

panellets 4.0

ingredients i procés dels panellets

Com cada any ens emboliquem a fer panellets. Aquest any n'hem fet més de tres quilos i la majoria els regalem. Tots ben bonics , ben embolicats i amb el nom dels destinataris. Segurament si  només en féssim per nosaltres dos no em faríem però mira s'ha convertit en una tradició. Aquí trobareu els panellets dels altres anys i al recepta, per si algú s'hi anima. Us en deixem uns quants aquí a baix, preneu-ne alguns  i passeu una bona castanyada!

El resultat

Una capseta d’espígol a tres quarts de vuit. Respostes

He trigat tant a contestar els vostres comentaris al post Una capseta d'espígol a tres quarts de vuit. Acostumo a contestar els vostres comentaris als post que escric però aquesta vegada em sembla que m'he excedit i tot. Perquè fa molts dies-molts de vosaltres ja no els veuríeu- i per la llargada de la meva resposta he optat per penjar-ho com a un post independent. Moltes gràcies a tots per donar-me la vostra opinió i fer-me veure coses amb les que no m'havia fixat.

-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

    

Rita, crec que tens tota la raó. No podem esperar que vinguin de fora a cuidar la nostra llengua. Cal que siguem nosaltres qui fem el primer pas, sovint ens costa i potser no hi veiem la necessitat però jo cada vegada tinc la sensació que tot plegat comença a ser urgent i que ens hem de posar a treballar de forma activa per conservar la llengua i la seva riquesa.

Joana, no cal parlar com les padrines que encara no en tenim edat! Només no deixar d'utilitzar frases i expressions que ens són pròpies perquè ens entenguin millor. Òbviament que hi ha diferents registres. De forma col·loquial no cal que parlem com un diccionari però tampoc cal que reduïm el nostre vocabulari a la mínima expressió, ni que de cada 10 paraules, 3 siguin en castellà i dos en anglès, oi? I ja saps que jo sóc la primera a fer-ho però procuro evitar-ho tant com puc.

Potser em preocupo massa XeXu i m'alarmo sense necessitat. No em faria res que als mitjans de comunicació cadascú utilitzés el dialecte que li és propi. El que em preocupa és la pobresa de vocabulari i els errors, cada vegada més habituals, que cometen. Crec que conèixer expressions d'altres dialectes és interessant i enriquidor. El que em sembla trist és aquesta mena de simplificació de la llengua que cada vegada és més habitual.

Sóc conscient que les llengües són canviants i que això és inherent a elles i fins i tot essencial per la seva supervivència. Una llengua que no evolucioni, que no canviï ,no té futur i morirà amb el temps. El que em fa por és el sentit d'aquest canvi. La gran majoria d'expressions noves que adoptem són del castellà i tenint en compte la seva àrea d'influència i que hi ha molta gent que només parla castellà, em fa la sensació que aquest ritme, d'aquí a poc temps català i castellà seran cada vegada més semblants. Sinó procurem mantenir vives les expressions que ens són pròpies, i sempre que hem d'escollir optem per l'expressió o la paraula més propera al castellà anirem perdent més area d'influència. Potser tens raó i sóc alarmista però mira últimament tinc aquesta sensació i no m'agrada. Com li he dit a la Joana, no cal que parlem com un diccionari però tampoc que canviem la nostra manera de parlar per acostar-nos a un català més fàcil per als castellanoparlants.

A diferència de tu , Josep Lluís he tingut la sort de fer bona part de la meva educació en català i tot i que vaig aprendre a llegir amb el "mi mama me mima", al cap de poc temps ja vaig poder estudiar integrament en català. Però fins i tot aquells que ho hem tingut fàcil sovint no plantem prou cara ni defensem la nostra llengua com caldria.

Rits vaig llegir el teu post sobre el llibre de cuina i , tal com ja he dit a en XeXu, sóc conscient que la llengua evoluciona però el que em preocupa és cap a on. Si tots els canvis de vocabulari i d'expressions els fem perquè siguin més similars al castellà al final que passarà? Potser a ningú no li caldrà entendre al català perquè serà tant semblant al castellà que quedarà assimilada . Possiblement plantejat així sigui una exageració però tinc la sensació que anem una mica cap aquí.

Tens raó quan dius que cada vegada utilitzem menys paraules, economitzem amb una cosa tant important com l'expressió. Tot i que hi ha moltes paraules que tenen significats propers, no són exactament el mateix. És el que passava quan deia que ja no diferencio entre capsa i caixa. Ja sé que si dic una paraula o altra tothom m'entén però estic perdent part del seu significat.

El tema de l'hora en català em sulfura però constato que no sóc l'única que hi té problemes, oi Carme?Fa un temps que m'he proposat no fer el canvi, qui vulgui que n'aprengui. El meu cap se'n riu de mi i em diu unes hores estranyes! Jo vull que el català canviï, evolucioni i creixi però em fa l'efecte que només l'estem assimilant al castellà i que només canvia adoptant expressions castellanes, que ja està bé que alguna ens arribi, només faltaria. Però tantes...

Marta a mi m'agrada que facis servir paraules que són pròpies del teu territori. Està molt bé que cadascú de nosaltres parli com es parla al lloc on viu. Això enriqueix i fa créixer els nostres coneixements. M'agrada molt sentir parlar amb expressions i accents de totes bandes. Per conservar i tornar a utilitzar aquelles paraules que amb el temps havia perdut és pel que vaig engegar la secció paraules encantades del blog.

Màgia ,l'esperança no la perdem pas, crec que som molts que volem el mateix; però de vegades no veig clar que ho aconseguim

L’assassinat de Roger Ackroyd. Agatha Christie.

Aquest post el vaig publicar el diumenge 24, però després vaig preferir alterar-ne l'ordre amb l'anterior, tot i que ja hi havia un comentari.

----------------------------------------------------

Sembla que estic tornant uns anys enrere rellegint llibres de' Agatha Christie, però mireu em venen de gust. Aquest era una edició de Molino escrita en català, pèssima! Plena de males traduccions i de paraules incorrecte però en aquell moment, 1985, aconseguit llegir llibre en català era tot un èxit, encara que la traducció fos dolenta. Llegint aquest llibre veig que hi ha coses que no han canviat, o potser sí. Van canviar i ara estem tornant enrere. Torno a trobar errades greus en llibres acabats de traduir i aquest era un fet que em pensava que ja teníem superat. A mitja setmana vaig penjar aquest post en un atac d'indignació però un dia hauria de fer un post amb més calma sobre el tema, perquè la televisió no és l'únic espai on el català està perdent la partida. Ho deixo aquí i miraré de parlar-me més endavant.

Tornem al llibre. Un emmetzinament ,un xantatge, un suïcidi i un assassinat són el punt de partida. El metge de poble, el doctor Sheppard ( res a veure amb el Shepard de Lost) es troba que el seu amic Roger Ackroyd ha mort apunyalat al seu despatx poc després que estès apunt d'explicar-li qui era el xantatgista que va provocar el suïcida de la Sra. Ferrars després que aquesta emmetzinés al seu marit. La bona sort, fa que Hercule Poirot decidís retirar-se al costat de la cas del Doctor i que estigui disposat a acceptar aquest embolicat cas.

Com sempre, intrigués, enganys i mentides. Poirot i la seva estranya manera de fer acaben amb un final inesperat.

Una capseta d’espígol a tres quarts de vuit

Fa temps que tinc aquesta sensació de pèrdua, que estem perdent la batalla i que no ens adonem de com d'important n'és. Recordo situacions que em van fer prendre consciència que el català no era una llengua com qualsevol. No perquè fos ni millor ,ni pitjor sinó perquè era tractada amb menyspreu per gent que viu en la seva àrea d'influència. Recordo perfectament el dia que vaig decidir que jo no canviava més de llengua quan el que s'adrecés a mi visqués a qui; que jo parlo català i no tinc perquè avergonyir-me. Perquè aquestes van les paraules que un adult va dir a una nena que venia números pel viatge de 8è. Que era una mal educada i que m'hauria de fer vergonya preguntar-li en català si volia un número. Mai més! Ha passat algunes vegades, però poques. Jo parlo en català i a quin no li agradi que s'hi posi fulles.

No en tinc cap d'espígol

Sempre he sentit el català com part de mi, de la meva manera de ser, d'entendre el món, de veure'l i de viure'l. Potser per això em sap tant greu quan veig com el maltractem. Ja no parlo dels atacs que ens venen de fora, sinó de com els mateixos catalanoparlants, ens justifiquem, mirem de fer una català més fàcil perquè tothom ens entengui i anem perdent riquesa de vocabulari a mesura que passa el temps. Cadascú de nosaltres posen el nostre granet de sorra; però les institucions no tinc tant clar que facin el mateix. L'altre dia vaig fer un post molt indignada amb la política lingüística de TV3. No sé fins a quin punt és una cosa pensada i decidida però sigui com sigui, tinc la sensació , i no sóc l'única ,que cada vegada parlen pitjor. Els llibres estan mal traduïts, algunes biblioteques compren més llibres en castellà que en català. Aquests canvis en el món de la comunicació ens afecten a tots. Miro de parlar un català mitjanament correcte però cada vegada se'm fa més difícil. A mesura que vas sentint expressions, paraules que són incorrectes de manera habitual ja t0hi acostumes i arriba un punt que no saps quina és la correcte. De la mateixa manera que fa uns anys vaig aconseguir canviar el "bocadillo" per l'entrepà, cada vegada em "lio" més que m'embolico, ja no distingeixo entre capsa i caixa . Aquesta em sembla a mi que és una situació bastant habitual i que no només em passa a mi.

Crec fermament en que les llengües són canviants, i que han d'evolucionar però no tinc clar que la manera sigui aquesta. Utilitzant sempre les expressions més properes a altres llengües perdem un munt de paraules que eren més exactes i sovint més boniques. Perquè hem hagut de deixar de dir a l'espígol, espígol per anomenar-lo lavanda? Perquè em regalen una caixa de bombons en comptes de la capsa de tota la vida? Perquè no puc quedar a tres quarts de vuit i ho he de fer a les nou menys quart? No creieu que això només fa que cada vegada la nostra llengua , ja prou maltractada, es vagi fent petita, petita i vagi quedant pobra, pobra fins que un dia ens adonarem que l'hem volgut fer tant fàcil, l'hem adaptada tant perquè tothom l'entengui que ja no pot dir tot el que volen dir i llavors ja no hi podrem fer res.    

Col·lecciono

La meva col·lecció de clips

Col·leccioneu, apiloneu, patiu la sindrome de diògenes o sou dels que llenceu

INDIGNADA! Sí ,en majúscules i exclamació.

Estic indignada, emprenyada i dolguda. TV3, la nostra, o això diuen, acaba d'oferir-nos un interessant reportatge sobre la FACHADA del Molino. Que cal apropar el llenguatge televisió a la gent de carrer ho entenc, però es que jo no sóc gent "normal" , és que de passar-me les noticies mossegant-me la llengua per no fer baixar tots els sants dels cel amb el meus renecs. Si TV3 havia estat una eina normalitzadora bàsica, què estan fent ara? No ho entenc, i em dol. Em sap greu com maltracten la nostra llengua. Com utilitzen expressions que sovint dubto sinó són traduccions del castellà. Puc entendre que en un debat, tertúlia o qualsevol altre programa on no hi ha un guió preparat t'utilitzin segons quines paraules; però a les notícies. Què hi ha més guionitzat que les notícies!

Estic convençuda que els meus textos estan plens d'errades però no és per falta d'interès, sinó de coneixement ;però jo no tinc correctors, només el sr. Word i tots sabem com funciona. Quina excusa tenen ells?

Matí d'octubre

Ara que la Bruna ja està recuperada i que podem tornar a passejar per la platja a primeríssima hora del matí, fa fred. Em sembla que la tardor ja arribat i jo amb el canvi d'armari per fer encara. Suposo que no sóc l'única, no?

Sota la pell. Llorenç Capdevila

 Advertiment: Per error vaig canviar el nom de l'autor del llibre en el títol i en comptes d'escriure Capdevila, vaig escriure Vilallonga. Ho sento, aquesta errada meva ha generat confusions. Res té a veure aquest autor amb el que va escriure Bearn.

--------------------------------------------------------

Una novel·la i un autor dels que no havia sentit parlar mai. Cercle de lectors oferia un 2X1 juntament amb la d'en Pol Marsà i m'hi vaig animar.

Pau Perellós, escriptor frustrat acabat de divorciar, viu una vida de desordre i caos enmig d'una gran depressió. Amics i metge li recomanen que surti i que conegui gent nova. El dia que es decideix a intentar-ho acabava conduint sol a altes hores de la nit i buscant els serveis d'una prostituta que té una gran semblança amb la seva ex-dona. Passen els dies i Pau és incapaç d'oblidar la Natasha, la prostituta, i decideix sortir a buscar-la. No la troba i els pocs dies descobreix que la policia la va trobar estrangulada i que ningú coneix qui és. Pau la reconeix per un tatuatge ben especial que lluïa al braç. És aquest el punt de partida de la novel·la. Pau s'embranca en una recerca folla per conèixer qui va assassinar a Natasha .

Llorenç Capdevila ens explica aquesta història de recerca d'en Pau, però també la seva evolució emocional així com la història de Natasha. A mesura que Pau va furgant més en els baixos fons de prostitució i la droga;la vida de Natasha se'ns va fent més coneguda. L'autor desenvolupa una novel·la senzilla, sense complicacions ni girs inesperats. Curta i fàcil de llegir proporciona unes hores de lectura pe passar l'estona.

Paraules encantades V:enrevessat

Fa un mes em vaig comprometre a fer una paraula encantada cada dia 11. Un error, segurament! M'he embolicat a fer una cosa que ara no sé com estructurar. Un dia fa temps, vaig decidir posar un adjectiu a un seguit de paraules que m'agradaven. Aquí en teniu la prova del delicte.

Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.

Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.

Ja en vaig escriure algunes però vaig deixar-les de banda i el dia 11 de setembre vaig decidir recuperar-les. No espereu paraules estranyes, ni genials. Només paraules que m'agraden i utilitzava o utilitzo però menys del que voldria. La paraula d'avui la vaig veure fa uns dies a Terra de llibres i vaig pensar que seria una bona paraula en què començar. Perquè tot plegat, aquest invent que faig és una mica enrevessat.

 

enrevessat -ada

adj. [LC] Que presenta complicacions, dificultats, embulls, que en fan difícil la comprensió, la solució.

 

Aquesta és una paraula que utilitzava bastant en el llenguatge oral però que pràcticament no havia escrit mai. Sovint , quan escric, em decanto més per embolicat, complicat... fins i tot pel barbarisme liat. Però perquè? No ho sé, enrevessat és una maca, està dins del meu vocabulari conegut i utilitzat.. Potser perquè és dificil d'escriure? Potser. Potser perquè sovint quan utilitzo paraules d'aquestes la gent em mira estrany i diuen que parlo "raro", sobretot a la feina !?

Altres Paraules encantades.

Totes les definicions, sinó s'indica al contrari són copiades del Diccionari de l'Institut d'estudis Catalans

 

Ahir o abans i tot

Mirar post antics és una mica com agafar l'àlbum de fotos i anar a munt i avall recordant moments i deixant anar somriures.


( Obro parèntsis, no venia a tomb però a vegades se m'escapen coses. Perquè només fotografiem els moments alegres de la vida? Suposo que són els que volem recordar. Sembla mentida com utilitzem de manera diferent les eines d'expressió que tenim. La majoria de nosaltres utilitzem l'escriptura per tot, compartir i guardar els bons moments, descaboriar-nos quan hi ha quelcom que ens atabala. Compartir la nostra joia, per també la nostra tristor , les enrabiades... Sovint utilitzem l'escriptura com a eina terapèutica. No cal que siguem escriptors per utilitzar la lletra. Amb la fotografia no passa el mateix. Només l'utilitzem per immortalitzar bellesa, joia o sovint per exemplificar quelcom que expliquem. Gairebé ningú dels que no sent fotògrafs portem la càmera sempre a sobre, utilitzem les imatges per exterioritzar el nostre malestar. Suposo que perquè es tracta d'un mitjà que no dominem, però també perquè ni tant sols ens ho hem plantejat. Tanco parèntesis).  

Aquesta retrospectiva de post és una mica deguda al post d'ahir de l'Assumpta i que fa dies que em pregunto qui ve a visitar-nos des de Sant Antonio Texas des de Vila Galícia. Voltant per d'informació del Analitics, de tant en tant em dona, he anat a parar al post més llegits i d'aquí allà i d'allà a més enllà... fins que he acabat rellegint post i comentaris ,amb el somriure tonto a la cara. Últimament no estic molt activa a la blogosfera i algun d'aquest dies que em fa mandra, m'he preguntat fins quan durarà el blog. Avui, després de rellegir coses velles crec que encara en te per una mica, m'agraden els records que hi he trobat.

Barcelona compte enrere. Pol Marsà

És un llibre que no hagués comprat mai sinó hagués estat per la ressenya a Terra de llibres. Sé que és un estereotip, però els autors mediàtics em fan mandra. Segurament em perdo més d'un bon llibre però mira, coses que passen. En aquest cas, la ressenya em va cridar a l'atenció i aquí el teniu.

Hotel Ars. Terrassa. Primera hora del matí. Dos suïcides es troben. Mateix lloc, mateix dia. Dues històries.

Aquest seria el resum ràpid de com s'inicia la història de l'Arnau i en Roger. Pol Marsà d'una forma àgil i ràpida ens introdueix els dos personatges i ens va portant de bracet perquè coneguem quins circumstàncies els han conduit fins a una situació tant extrema. És una novel·la amb un inici contundent. Passa bé, és llegeix ràpid i és entretinguda. Potser un pèl massa previsible pel meu gust però es deixa llegir. El final també m'ha agradat molt: exactament les últimes 13 línees ( ei! Que ningú la comenci pel final, eh?)

Cita con la muerte. Agatha Christie

Feia anys i panys que no llegia res de l'Agatha Christie. Quan era petita, amb dotze o tretze anys, me'n vaig llegir la tota la col·lecció de Molino ( aquells blancs de butxaca). Us en poso la imatge. En un juliol me'ls vaig llegir pràcticament tots. Eren d'una companya de feina de la meva mare i me'ls anava canviant a mesura que els llegia. Sempre m'han agradat els llibres on hi ha algun misteri per descobrir i els de l'Agatha Christie eren l'evolució natural després de llegir els de l'Enid Blyton o els dels Hollister. Feia temps que no pensava en aquests llibres ...

No sé si cal que expliqui com acostumen a ser els llibres de l'Agatha Christie. Hi ha algú que no n'hagi llegit mai cap? Potser sí, però com a mínim segur que alguna de les moltes pel·lícules o sèries que se n'han fet haureu vist. Aquest és un cas de Hercule Poirot ( a mi sempre em ve el cap d'imatge de Peter Ustinov, no hi puc fer més). Una mare despòtica i dominadora mort en una visita a la ciutat de Petra. El que semblava una mort natural va agafant un caire diferent. Tots els seus fills, víctimes del seu caràcter, l'acompanyaven en el viatge. Serà un assassinat? I si ho és, qui serà l'assassí? Com sempre, el nostre modest Poirot acabarà descobrint el culpable.

els clàssics

Escrivint aquest post m'ha passat una cosa curiosa que em passa poques vegades. He tingut un record olfactiu. En mi són més habituals els records en imatges i sensacions, fins i tot els records auditius però poques vegades sento una olor que no hi és. És una sensació estranya, de les que fa una mica de por. Ha estat buscant les imatges dels llibres de Molino, quan Sant Google m'ha ensenyat les imatges... de cop he tornat a sentir l'olor de paper vell, grogós... que feien aquells llibres . Us ha passat alguna vegada, o sóc rara?

Bateig

No, no us penseu que he decidit tornar-me cristiana altre vegada. Ja n'hem parlat alguna vegada i no he passat de voler apostatar a rebatejar-me. El bateig del que parlo és un de molt més prosaic i que no té cap pes posterior a la vida de la gent ( a no ser que et tornis un addicte a la matèria o moris en l'intent). Com ja anunciàvem aquí, dissabte passat vam fer un bateig de submarinisme.

Feia temps que dèiem que ens faria gràcia fer un curs de submarinisme, però primer vam voler fer una prova. Jo, que no em poso a l'aigua sino veig que tinc a sota, que els peixitos em fan un nosequé ( això que no he vist "Tiburón"). Doncs res, que per assegurar-nos la jugada – i els quartos- abans vam voler provar què tal això d'estar una estoneta sota l'aigua i va anar bé. La veritat és que tant de neoprè, jacket,regulador, ulleres,bombona i pesos és aparatós i molesta ,però és el preu que s'ha de pagar si vols fer veure que ets un peix ( patós, però un peix).

El divendres passat havia plogut a bots i a barrals ( menys del que fa ara a fora!) i no les teníem totes de poder intentar-ho. Dissabte al matí el mar estava remogut però es podia fer l'intent. Abans de començar et fan quatre explicacions bàsiques de quins són els estris que portes a sobre i com has de fer per poder respirar sense dificultats. Res, els mínims. Deprés ja només és qüestió d'encabir-te dins el neoprè i acabar-te de guarnir amb tota la parafernàlia. Costa caminar amb aquella fila, i quan entrés a l'aigua no millora. El jacket et fa surar però la bombona et tira enrere i com diu la Joana, sembles un escarabat panxa enlaire. Fas quatre proves de com respirar a l'aigua i cap avall s'ha dit. Si de cop veus que el monitor se t'acosta amb un roc de mida d'un mà i tant si com no, la vol encabir a la butxaca del teu jacket; no et preocupis. No és assassí de la màfia sinó que et vol ajudar a baixar fins al fons. 

L'experiència, tot i que la visibilitat no era la millor, entretinguda. Vam veure quatre peixos ( no els sé reconèixer, digueu-me ignorant ) , eriçons i algues ( Joana, no em matís!). Vaig tenir un o dos ( bé, més.. però tampoc cal anar-ho explicant tot) amb l'aire, i en Martí alguna molèstia a l'orella per la comprensió. La Joana, que explica la part final del dia al seu blog, no va tenir tant sort . Tenia una mica de constipat i les orelles li vam fer mal i no va poder submergir-se.

En resum, val la pena provar-ho és entretingut i no descartem fer el curs el proper estiu.

 

M’estalvio un post.

En el post anterior us deia que en tenia tres de pendents. El tercer era

• Què passa quan et deixes les claus tancades al maleter del cotxe.
  

He trobat una nova formula de fer post ràpids i és enviar-vos a algú que els escrigui per mi. Així doncs, si algú vol saber com va la història que segueixi els enllaços. I ara, sense més preàmbuls us deixo amb un doble capítol ( confiem que no arribi a trilogia)

Capítol I:     La clau

Capitol II:    Sóc molt ,però que moooooolt burra!!!!


  

Aquest no és el post que tocava avui

Aquest no és el post que tocava avui. Hem tingut un parell de dies de cap de setmana bastant moguts i avui tocava una d'aquestes quatre possibilitats:

• Que bé que després de tants anys encara ens trobem un cop l'any ( divendres nit)
  
• Bateig de submarinisme ( dissabte matí)
  
• Que mal aprofitat que està el patrimoni ( dissabte a la tarda)
  
• Què passa quan et deixes les claus tancades al maleter del cotxe. Part II Aquí trobareu la primera.
  

 

Doncs no, en comptes de fer algun dels post que tinc semi-compromessos trobo que la La ha ensenyat la seva bossa i que a mi l'ha fet gràcia ensenyar la meva. Tal i com ha fet ella , us faig un llistat del que hi porto, Jo, però evitaré el seu mode indignació ON tot i que m'ha fet molta gràcia. Tampoc em penso justificar per tot el que hi porto, que no és poc. Apa, cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions i si algú s'hi anima... que ens ensenyi la seva de bossa!

1. Necesser
2. moneder
3. porta targetes de visita
4. mocador de coll
5. bossa 
6. desinfectant de mans
7. crema de mans
8. mocadors de paper
9. camera de fotos
10. ipod
11. mòbil
12. usb
13. usb
14. porta monedes
15. mòbil de feina
16. boligraf
17. ulleres de sol
18. porta targetes
19. claus
20. llibre ( no hi és a la foto però acostuma ser-hi)
21. ampolleta d'aigua petita

Relats conjunts. Moai

Mirada inert, rostre estàtic, expressió tensa, muts davant qualsevol agressió, impertorbables al pas del temps.

Som els guardians. Som els protectors. Som els qui recordem. Som els qui mantenim.
 

La nostra rigidesa amaga els sons més dolços; la nostra mirada morta, les paraules més belles; el nostre rostre impertorbable ,la més gran de les emocions...

Som els qui mantenim La Paraula viva. Som els que revivin els Records. Som els guardians del So. Som els guardians. Som els protectors.

 

Qui gosarà molestar-nos?

Una altra proposta de Relats Conjunts

Paraules encantades

Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.

Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.

Fa una mica menys de dos anys escrivia aquestes paraules al blog i tot i el pas del temps les mantinc. En aquests dos anys, m'he trobat amb moltes paraules especials, amb una gran sonoritat, amb records d'infantesa, paraules que no voldria oblidar però alhora de la veritat només he fet 4 entrades al blog i n'he recuperat poques de l'oblit. És per això que avui, diada nacional dedicada a la llengua, em proposo fermament de publicar una paraula encantada cada mes. No sé si ho mantindré però fent aquesta intenció pública hi ha més probabilitats.

Així doncs;

Jo, Mireia d'Un altre invent, em comprometo públicament a escriure una entrada cada dia 11 sota l'etiqueta Paraula encantada on intentaré recuperar una paraula que m'agradi de l'oblit. 

Si algú de vosaltres s'anima i vol salvar una paraula o expressió del desús, ja ho sabeu! Quin millor dia que La Diada per posar el nostre petit granet de sorra a salvar la nostra maltractada llengua.

Bona Diada a tothom!

desapareguda

Ho sento, sé que he estat desapareguda des de finals d'agost ( els post dels llibres han salvat una mica la inactivitat) però la primera quinzena de setembre a la feina és mortal. Acabo de contestar els comentaris dels últims tres post, amb retard però ho he fet. Demà miraré de fer una entrada. Se m'acumula la feina! Acabo de fer una volta, rapideta, pels vostres blogs. Heu fet molta feina amb un parell de setmanes. La llista de post pendents és inacabable , a més a Relats conjunts ens han posat  deures. Miraré de posar-me al dia i provaré que els post no vagin al paradís dels post perduts.

la imatge no té res a veure amb elpost, ni tant sols és de setembre, però tant poc text feia angunia tot sol i com que per poc temps que hi hagi, la Bruna sí que passeja...

Les edats perdudes. Judit Pujadó

Acabo d'acabar; i és literal, no fa ni cinc minuts, aquest llibre de la Judit Pujadó. Tinc un agost bastant prolífic pel que fa a lectures ( encara hi ha dos post que no s'han penjat en el moment que escric aquest) i aquesta amb dos dies l'he tingut enllestida. M'ha agradat, i no m'ho esperava. El vaig comprar fa dies per les bones crítiques que havia anat llegint però alhora de la veritat em feia mandra posar-m'hi i no ho acabava de veure clar. N'hi ha passat moltes, de novel·les ,al davant a la llista pendents i hagués estat una llàstima que no l'hagués llegit .

El llibre ens explica un vida, una trosset si més no. Ens explica la vida de la Nora però ho fa a batzegades... a petits glopets. També ens explica altres vides, secundàries potser, que es toquen amb la seva. Sovint més interessant que la seva pròpia. Es un llibre que et porta de la mà, que et va explicant la Vida, en majúscules. Parla de sentiments, però no és sentimentals. Parla d'història,però no és històric. Parla de la vida als barris i als pobles, però no és costumista. Parla de la vida, de les emocions, de fer-se gran, de créixer, de conèixer i d'estimar. No és una història d'amor, ni una història de guerra, ni una història de família. Són moltes vides en una sola, és un bon llibre.

La libreria. Penelope Fitzgerald

1959. Una dona vídua que viu en un minúscul poble de la costa anglesa decideix embarcar-se en l'obertura d'una llibreria. En un poble i en un moment on els rols estan molt marcats Florence Green decideix donar un gir a la seva vida i amb els pocs estalvis que té compra una vella casa per convertir-la en una llibreria i la seva residència. Els periples per tirar endavant el seu projecte són la trama de la novel·la, però també les relacions en un poble petit. Penelope Fitzgerald ens presenta d'una forma molt lleugera, amena i divertida totes aquestes peripècies. Els personatges estan ben dibuixats, tot i que un pel estereotipats per el meu gust.

Un llibre ben escrit, amb un argument diferent i amb un toc d'ironia i mala bava. Tot i que m'ha agradat tampoc no el posaria a la categoria d'imprescindibles; potser no m'he acabat d'identificar amb la protagonista i he vist la història des de fora. Em sap greu no coincidir amb la classificació de gran llibre que heu fet molts de vosaltres i quedar-me només amb un bon llibre.

Com acostumo a fer últimament recomanaré  època de l'any o lloc per llegir-lo . Aquest fa cara de ser un llibre de finals d'estiu, quan ja treballem però encara no volen deixar la sensació de vacances

El silenci dels arbres. Eduard Márquez

El violinista Andreas Hymer torna a la seva ciutat natal que està assetjada per fer un concert. Aquesta arribada a l'horror d'una ciutat on ser viu o mort només és qüestió d'un instant el porta a enfrontar-se amb seu fantasmes. El seu passat torna a fer-se present i les circumstàncies l'hi permetran entendre, viure i veure moltes moments que ja havia oblidat. L'Amela Jensen i l'Ernest Bolsoi el portaran d'aquí cap allà: del passat al present. El faran reviure moments feliços però també els més tristos. Un passat que no coneixia, un present que no entenia i un futur que no té clar. 

Aquest llibre de Márquez parla de tot: de guerra, de sentiments, d'amor d'odi, de mentides, de veritats, de por i d'esperança. En 139 pàgines et fa sentir un munt d'emocions a flor de pell. Com sempre, ben escrit, ben trenat... una petita història que t'atrapa i no et deixa escapar. Ràpid i àgil de llegir

Un recomanació, llibre per no ser llegit en públic si ets de fàcil emocionar. Jo el vaig començar a l'aeroport de Glasgow i vaig acabar amb la llagrimeta galta avall asseguda a l'avió.