Heus aquí que finalment em confesso.
Fa 3 setmanes estava passant el diumenge tranquil·lament, com ara, pensant que faria, si mirar una de les moltíssimes series que tenim gravades per passar els dies gossos que no tens ganes de fer res, llegir una mica o divertir-me de qualsevol altra manera, quan de cop descobreixo que una petita part de mi es desprèn. No és la primera vegada que em passa, és un empaste que ja m'han posat un parell de vegades. Després he sabut que es culpa de la feina, dels nervis apreto massa la boca i rebento qualsevol cosa que hi hagi.
La primera reacció és la por al mal de queixal, potser el pitjor que recordo a la meva vida, ja que t'agafa mitja cara i no pots fer res, et prens pastilles, t'enfonses al coixí, ho fas tot, però no desapareix.
I per això, i només per això, vas a veure al personatge que més lluny voldries tenir d
e la teva vida, si més no en l'àmbit professional: el dentista, aquella persona que et farà seure a una cadira que té al costat una tauleta semblant als instruments de tortura de les pel·lícules, que començarà a remenar per dins la teva boca amb aparells que notes com et punxen, llimen, i ja no en parlem els que rasquen per fer més gran el forat; i a més, per completar la tortura no para de dir-te que obris més i més la boca mentre només demanes que acabi.
Acaba, i llavors et diu que només ha fet una exploració, que falta fer una endo sencera, que et preparis perquè serà tota una hora sencera i tu t'enfonses, però ja no hi ha marxa enrere, et deixa la dent només coberta amb un cotonet i t'avisa que fins ara no t'havia fet mal, però que a partir d'ara sí que te'n pot fer i et confirma el que pensaves, que ha foradat més perquè així ja no t'escapes-
I a més et diu que et tens quatre més de dolentes, que necessitaràs dos endos, dos empastes, una funda, un aparell perquè no apretis les dents de nit i qui sap quantes coses més; suposo que com a tot arreu hi ha crisi i quan troben un client proven d'aprofitar-lo al màxim.
Ho sé, és irracional, però ho reconec: em fa por el dentista.
om també va passar amb El quart Reich, el final arriba ràpid ,abrupte deixant-te la sensació d'un acabament precipitat. El protagonista és el mateix, Leo Vidal, i en aquesta ocasió tampoc és amo dels seus actes. La trama es desenvolupa sense que hi pugui prendre gaires decisions. Els fets es van succeint de forma ràpida, tothom pren decisions menys ell i es deixa portar per un seguit de situacions que no acaba de comprendre.
