Violència al futbol

Demà és el derbi català, un derbi que es presenta apassionant per la classificació dels dos equips. Demà veurem , suposo als diaris les fotos de rigor dels entrenadors, desitjant-se sort, i està bé així.

El futbol no deix de ser un esport, i quan passen episodis com el darrer a Itàlia, un no pot deixar de pensar en qui és el veritable culpable. Jo ho tinc clar, la societat està com està, però no és menys cert que quasi, i dic quasi, cap directiva d’Europa ha fet res per erradicar els violents dels estadis. Aquí vull fer menció especial a Laporta, que se l’ha de criticar quan fa les coses mal fetes, però també se l’ha d’elogiar quan les fa ben fetes.

Tot això ho comento per les declaracions del President de l’Espanyol en referència a la negativa de fer el dinar de germanor previ al partit. No és que estigui d’acord amb aquests dinars, que tenen un flaire ranci, però o es fan amb tothom, o no es fan amb ningú.

L’enfadament de Sánchez Llibre pel cas Saviola, raó per la qual ha trencat relacions amb la Directiva blaugrana, em recorda a l’enfadament que pot tenir un nen, i sincerament jo com a culé, prefereixo mil vegades cedir qualsevol jugador a qualsevol equip abans que a l’Espanyol (Madrid a banda).

Així que menys demagògia amb la violència al futbol, i més fets, o és que els primers interessats en defensar els grups ultres són les mateixes Directives ?

Òscar

El pecat de la supèrbia

Hi ha una cosa que crec que diferencia als periodistes pro cules dels periodistes pro madridistes, i és el factor supèrbia, o vanitat, o com vullgueu dir-ho . No sé per què creuen que el Madrid és el centre de l'univers, l'equip que reuneix els més alts atributs humans, el mirall on tot volen veure's i que tots envegen, el factor que fa ser millors persones a aquells convertits a la fe blanca...

Un deixo dues perles en els articles post derrota a Bremen. I això que l'equip va perdre, que si arriben a guanyar resuciten a Carles I.

Esto es Alemania y esto es lo que nos daba miedo: el huracán. Algo flota en ese ambiente que nos ahoga a nosotros. Pudiera ser un exceso de amor, una motivación extraordinaria que procede de la admiración absoluta. En 1960 el Madrid ganó 7-3 al Eintracht de Frankfurt en la final de la Copa de Europa. Y es posible que desde ese día en el subconsciente de los futbolistas alemanes se fijara un objetivo: ganar al Madrid, ganarlo en casa, proteger el castillo.
Juanma Trueba, en la seva crònica del partit al diari As.

Krzysztof es un joven polaco que nació con la sangra blanca. Desde hace muchos años sigue fielmente a su amado Madrid por todos los campos de Europa. En los azulejos de la cocina de su casa de Varsovia hay un escudo de España y otro del equipo que le ha dado sentido a su vida.

Roncero, també en As. Quina vida més trista, la de Krzystof, no?

Reaccions

Les reaccions a una nit europea són interessants. Marca, com no, ens demostra amb la seva portada que és el diari esportiu més objectiu de tot l'estat. Com a notícia del Barça en portada: "Rijkaard volvió a perder los nervios". Ni una paraula de la classificació del Barça per a quarts, ni que l'equip blaugrana s'assegura ser primer de grup.
Això sí, la portada dedicada a "la primera final de la décima". Chapeau.
En As, Fabián Ortiz escriu les seves habituals mentides amb una crònica en la que pareix que el Barça anava perdent i va empatar gràcies a un penal "inexistent", quan en realitat guanyava (i el penal, per a mi, ho és); on pareix que l'OL va tenir més possessió del baló (i va ser justament al contrari!), on diu que l'equip de Rijkaard no va tenir "chispa". De vegades em pregunto si Ortiz veu els mateixos partits que la resta de mortals.

A octavos con Messi y árbitro

El Barça hizo un partido mediocre y empató de un penalti inexistente. El punto le vale para pasar de ronda. Ronaldinho fue suplente, entró y no hizo nada

El Barcelona recibió anoche la mejor noticia en muchas semanas: la de su clasificación matemática, a falta de una jornada de liguilla, para los octavos de final. Y como campeón del Grupo E. La otra noticia, la de la recuperación del buen juego, deberá esperar para mejor ocasión. Acaso ocurra el sábado, en el derbi más caliente que se recuerde, ante un Espanyol crecido y convencido. Mientras tanto, queda la imagen de anoche en Lyon, la de un equipo sin Ronaldinho -fue suplente por decisión de Frank Rijkaard-, sin chispa, sin la supremacía en la posesión del balón y con parecidos vicios. El árbitro, Stefano Farina, le echó una mano regalándole un penalti que Leo Messi, el mejor por capacidad desequilibrante, provocó y transformó en el 1-2 que luego igualaría Juninho con otra pena máxima.

Però no vull acabar l'apunt d'avui sense fer referència a la decisió del Comité respete a l'expulsió de Guti contra el Murcia, i al seu posterior menyspreu als arbitres. Ja la temporada passada vam viure decisions del Comité més que beneficioses per al conjunt merengue (recordem, per exemple, la cinquena tartgeta de Beckham), i pareix ser que enguany seguirem així. Des d'ací animem al senyor Relaño, que no fa molt ha mort i soterrat al seu famós Villarato, a que inventi un nom per a aquesta nova conspiració.

Guti escapa con un partido y una amarilla

Operació sortida

No vull donar-li massa credibilitat a la portada de Marca, perquè ja sabeu la credibilitat que mereix aquest diari en quant a fitxatges es refereix. Però com a mínim, no em direu que no resulta sorprenent que anuncien a aquestes alçades de temporada que el Madrid intentarà desfer-se de 6 jugadors del primer equip. I algun d'ells, fitxats aquest estiu fent correr línies i línies de tinta.

Diarrà (amb contracte fins 2011), Dudek, Soldado (repescat aquest estiu), Saviola, Baptista i Drenthe. El que més gràcia em fa, a banda del cas de Saviola (per a què el van fitxar? Per a tornar-los el cop d'Eto'o al Barça?) és el de Drenthe, un jugador que l'única portada que ha generat no és massa honrosa.

Recordeu les condicions del seu fitxatge? 14 milions d'euros i 5 temporades de contracte. Recordeu les premonicions de Roncero: Robben lleva un mes sublevado con tal de venir al Madrid. Ya lo hizo 'Drenthe de Oro', otro tulipán que pondrá en pie el Bernabéu. Era una altra època (23/08/07).
Tot i que Saviola i Dudek han costat 0 euros de traspàs (tot i que cobren unes altes fitxes), si aquesta portada es confirma (cosa que, repeteixo, dubto molt venint de qui ve), seria per a que el director esportiu del Madrid s'ho fes mirar.

I si jo fos un dels jugadors de la llista, fitxats enguany pel Madrid, no estaria precisament content. Sobre tot en el cas de Soldado, Saviol o Baptista, que tenien ofertes esportives molt interessants.

Una victòria enganyosa

Resulta que després de tantes portades, apertures de telenotícies i comentaris en les tertúlies radiofòniques, el Barça de les ovelles negres ha retallat dos punts sobre el maligne, i ja només estem a 2 punts del líder. Deu ser que l'equip no estava tan malament. O que el nomenament d'un vicepresident esportiu ha fet entrar en raó als jugadors. O que el Madrid no és un líder fiable, a hores d'ara.
O, el que realment crec en la meva modesta opinió, que el Barça guanya sí o sí a casa, que el Recre és un dels equips de la cua de la classificació, i que ens ha costat més guanyar del que reflecteix el marcador.
És a dir, que si aquesta victòria serveix per a que tot torni al seu lloc, malament. Preferiria haver jugat fora de casa, i que el Barça s'enfrontés a un bon equip, i que el resultat, fos quin fos, hagués reflectit una imatge fidel de l'estat de l'equip, bona o dolenta.
Així, la victòria d'aquest cap de setmana, a banda dels 3 punts (que sempre són benvinguts), fa més mal que bé, perquè és enganyosa, i transmet tranquilitat (en altresa ocasions, necessària) a un club i a un equip que necessita acció (i no tanta autogestió).

Els cronistes d’AS

He de reconèixer que no vaig seguir el Múrcia – R. Madrid d’ahir.
Però no em preocupa el més mínim, per tal de tenir una clara idea del que va passar en el partit, no hi ha com llegir les cròniques que, l’endemà dels partits dels “merengues”, preparen la selecció de periodistes del diari AS: Roncero, Guasch, Relaño...
Fiables, justos, objectius, equànimes, honestos; tots ells.

Marcó muy pronto el Madrid y lo vio demasiado fácil. El gol le relajó. Estaba jugando bien, moviendo el balón, seguro de su fútbol y de su poder, marcó (me temo que en fuera de juego, por cierto) y creyó que todo estaba hecho. El propio Murcia contribuyó a ese efecto, porque pareció entregarse. Es signo del Madrid de Schuster que cuando marca un gol va a por más. Pero ayer, no. Cosa del virus FIFA (...)
Alfredo Relaño, diari AS, 25/11/07

(...) les diré que no me sorprendió el rendimiento del Madrid anoche. Fue el equipo de Schuster el que cayó en Montjuïc también tras un paréntesis de selecciones. Vagó por el campo sin ritmo ni intensidad y puede darse por conforme con este punto. Incluso es probable que el rápido gol de Robinho lo confundiera, llevándole a pensar que ganaría el encuentro por pura inercia. Y no, eso hace tiempo que no pasa en España. No se engañen: el Madrid no perdió dos puntos en la Nueva Condomina; ganó uno. Más era imposible.
Tomás Guasch, diari AS, 25/11/07

Pecadores. Desde que Schuster aterrizó este verano en el banquillo del Bernabéu valoré el carácter ganador con el que ha dotado a este equipo plagado de gente joven y hambrienta. Las remontadas se sucedían y nadie escondía la cara al toro. Pero anoche me fui a la cama triste, sin aliento. Apareció por el césped de La Nueva Condomina el único pecado que es mortal en este club: la indolencia. Un gol de Robinho en la hora del aperitivo (otra vez con la testa, definitivamente el chico ha sentado la cabeza...) en vez de servir de acicate para mantener el martillo de la Costa Este (0-5 en Villarreal, 1-5 en Mestalla) se convirtió en un somnífero para elefantes que me hizo recordar esa imagen borrosa y decadente del Madrid de Queiroz hace tres años en la Vieja Condomina (2-1, Beckham expulsado y gol estéril de Guti). Mal el 14. Hablando del segundo capitán, no termino de entender su facilidad para calentarse en situaciones límite. Cierto que Daudén podría haber resuelto su patadita con una amarilla, pero es absurdo cargar el fusil del enemigo cuando éste parecía dispuesto a entregar las armas tras el primer cañonazo de Robinho a la notaría de Notario. Guti debe pensar antes de actuar. La sangre caliente sólo sirve para tomar decisiones erróneas. En cualquier caso, él no tiene la culpa de este empate con sabor a derrota. Anoche había muchos gutis paseándose por el cuidado césped de esa Condomina con piel grana pero corazón blanco. Las buenas gentes de Abarán (Jaime, eres grande de verdad), Santomera, Aljucer o Puertollano (¡no te hundas, Lope Jiménez!) no merecen que el Madrid llegue en plan colonialista, sacando el escudo a pasear en esta 'plaza amiga' como si jugase él solito y renunciando a dar el descabello a la fiera cuando en la primera parte estaba aturdida y boqueando. Empatar así duele. No es propio de un líder. No es propio del Madrid de Schuster...
(...)
'No problem'. Pero que no cunda el pánico. Pepe y su blanco alzacuellos pasaron la ITV en su regreso a la titularidad. Además, en otra época no tan lejana este tipo de partidos eran palmatoria segura y más con el virus FIFA inoculado hasta la yugular. Hoy canta Bruce Springsteen en Madrid. Y sigue siendo el boss. Como el Madrid. Que nadie lo olvide. Además, aquí no hay ovejas negras...
Tomás Roncero, La contracrónica, diari AS, 25/11/07

Fèlix

El dia després

Avui és el primer dia post "rajada" d'Edmilson. Ahir vam fer un primer tast de les opinions al respecte, i com que crec que és un tema que pot marcar el futur més immediat del Barça, donaré la meva opinió personal al respecte.
Vaig a fer una breu recopilació dels fets, sense ser exhaustiu i fent ús de la poca memòria que tinc:
- Eto'o fa la "rajada" de Vilafranca. Als pocs dies, el cas es tanca i tots tan amics.
- La temporada 2006-2007 acaba amb la derrota humiliant a Getafe i la victòria del Madrid en la lliga. Temporada en blanc.
- El denominador comú de tota aquesta lliga va ser el mateix: segur que al final guanyarem, som els millors, però perdem fora de casa, ens entrenem al gimnàs i estem més preocupats dels anuncis que de l'equip. Amenaces i amenaces, però cap fet.
- Laporta denuncia l'autocomplaença com a causa dels mals de l'equip. La directiva no ha estat suficientment al damunt de la qüestió, i s'anuncia l'aplicació del famós codi de conducta.
- Els nous fitxatges, indiscutiblement bons, renoven la ilusió de l'equip. A més, sumem a Bojan i a Dos Santos com a sang nova que aportarà més competitivitat. D'altra banda, Ronaldinho pot descansar tot l'estiu, i se'ns anuncia que el crack tornarà a ser el que era. Torna la il·lusió.
- La lliga avança. Comencen les derrotes. Rijkaard anuncia que se li ha esgotat la paciència i que prendrà mesures. Puyol denuncia falta de compromís. La vida sigue igual.
- Edmilson parla. Ha de demanar disculpes, tot seguit.
- Segons informa avui Sport, la directiva ha donat un ultimàtum a l'equip i al cos tècnic. Un altre ultimàtum.

Possiblement em deixo moltes coses sense remarcar. Possiblement no faig una tria suficientment objectiva dels fets, però repeteixo que és una opinió personal i que el meu arxiu memorístic és el que és. Però de tot el que he apuntat abans, comprovo que hi ha una pauta que es repeteix: la poca professionalitat de l'equip (o d'alguns pesos pesants de l'equip) provoca mals resultats, que al mateix temps provoquen titulars o denuncies públiques (més o menys encertades), i que provoquen amenaces i ultimàtums, que s'obliden amb alguna victòria, alguna foto (Dinho i Eto'o abraçats) o algun fitxatge, per a tornar a les poques setmanes a la situació inicial de relaxació i poca professionalitat.
Així portem des de l'any passat, i estic convençut que ni l'equip tècnic ni la directiva actual no serà capaç de canviar-ho, perquè en tot aquest temps no han fet absolutament res, han deixat deteriorar-se a l'equip miserablement i no sé per què he de creure'm que ara siguin capaços.
Per tant, quina és la meva solució?
1. Canviar a l'equip tècnic, és a dir, posar a algú que prengui decisions, ja que ni Rijkaard ni Txiqui tenen cap autoritat sobre aquest vestidor.
2. Canviar a la directiva, amb un president que no li tremoli el pols per a apartar a un jugador de l'equip, tal i com va passar en altres clubs amb estreles com Ronaldo o Riquelme.
Particularment, trie per la primera opció, i la trie ja.
Però tal vegada hi ha altres solucions que a mi se m'escapen.

Casa de barrets

Acabo de llegir les declaracions d’Edmilson, en què afirma que al vestidor hi ha ovelles negres. Aquesta setmana també he escoltat el debat obert entre els propis jugadors de si Ronnie pot o no estar a la banqueta.

Paraules similars a les d’Edmilson, en diferents versions ja es van sentir la temporada passada, això sí, sense entrar en detalls ni noms. Entenc no obstant que aquests noms misteriosos, sí que els coneixen els que han de dirigir, en primer lloc el club i en segon lloc el primer equip de futbol del FCB.

Jo em pregunto, si sabien quines ovelles negres hi havien, perquè no es va actuar amb ma ferma i sense contemplacions aquest estiu, o el que seria més greu és que cap directiu, amb el president al cap davant, o tècnic ho sabia.

Tant si és una cosa com l’altre, ja és hora de demanar responsabilitats, no vaig en la direcció d’un canvi en la direcció tècnica (no en sóc partidari a mitja temporada), però sí tallar d’arrel el mal ambient, i si és carregant-se a algun jugador, per molt mediàtic que sigui, fer-ho sense contemplacions.

Una segona temporada en blanc i donant la imatge de fins ara, pot ser definitiu per encendre totes les alarmes i obrir una crisi que amb la segona Champions tots creiem enterrada.

Òscar

Un futur assegurat

El futur blaugrana sembla ben assegurat.
Si fa uns dies parlàvem de la nova perla del planter del Barça, Gai Assulin, avui toca fer-ho del jove però cada cop més consolidat Bojan Krikc.
En el proppassat partit de la selecció espanyola sub-21 va tornar a demostrar la seva gran qualitat.

A l'espera que el present del Barcelona millori, com a mínim podem gaudir de les joves promeses, que són l'enveja de la majoria de clubs mundials.
Si no l'heu vist, no us perdeu el 2 a 0 que marca Bojan, en el següent vídeo YouTube:



Fèlix

El dia que Roncero va fumar...

Comentàvem ahir que si "la roja" guanyava a Suècia, Luis Aragonés gaudiria d'uns dies de descans, d'una treva, en la guerra oberta que manté amb bona part de la premsa de la capital, causada principalment per la no convocatòria de Raúl González.
I deiem textualment: "no masses (dies de descans), quan ens acostem a l'Eurocopa, la pressió mediàtica i la campanya "raulista" reapareixeran".

Doncs vam fer curt!
No han estat dies, ni hores, tot just acabar el partit, en Tomás Roncero va escriure:

(...) Pero con una novedad en la lista de 23 elegidos: Raúl. Lo he soñado, no es sólo el reflejo de mi deseo íntimo. Schuster me vaticinó que Raúl no jugaría estos partidos pero que Luis le llevaría a la gran cita en junio de 2008. Ojalá. Sería el no va más. El alma del gran capitán sigue presente en el corazón de toda la afición de este país, que le sigue viendo como el Cid después de muerto.

De fet, no us perdeu la columna sencera, sembla que Roncero va tenir una pujada moral fins a límits insospitats.
Tot ell és èxtasi, exaltació, embadaliment, furor!

Espíritu de 1964. Me gusta que España juegue en el Bernabéu. Es señal de grandeza. Escenario mítico (aquí Marcelino firmó la Eurocopa hace 43 años con un gol a Yashin que aún se recuerda) que arropa el crecimiento de una Selección con pasado imperfecto, presente mejorable y futuro excitante. Somos diferentes en el concepto del juego y hemos modificado la legendaria Furia Española por el Microsoft futbolístico. Hemos logrado que esos locos bajitos, que diría Serrat, jueguen por el pasto con el sentido del divertimento que siempre se le supone a un chaval con talento y orgullo por defender ese nuevo escudo que me mola mazo porque ocupa el tamaño del corazón que debe alimentar la presencia de los nuestros en esa Eurocopa de Austria y Suiza, en la que, por fin, vamos a dar el campanazo.
(...) El internacional más ilustre del emergente Villarreal (Capdevila) arrancó el aplauso sentido de casi 400 peñistas, que se pusieron la camiseta de La Roja por encima de esa blanca madridista que defienden cada día con tanto orgullo. El gol del 3 del Submarino Amarillo y la asistencia a Iniesta (que ha nacido para jugar cada semana en este Estadio de Elite) elevaron a los altares a este carrilero combativo y ganador. ¡Un Camachito del siglo XXI!.
Gigante Ramos. Pero cuando el pueblo de Segorbe alcanzó el éxtasis fue cuando Tarzán Ramos puso su rúbrica al 3-0, gol de la reivindicación de una nación que vuelve a vibrar con el equipo de todos. Ese remate pegado al palo lo hubiera firmado su amigo Raúl. Un gol de ratonero, de pillo en las callejuelas de Camas, el pueblo que vio nacer a esta fuerza de la naturaleza a la que nadie podrá parar hasta que gane tres Champions con el Madrid y una Eurocopa y un Mundial con su España del alma. Ramos, eres el espejo de millones de compatriotas que ven en ti lo que uno hubiera querido ser si el genio de la lámpara nos hubiese dejado elegir.
El Himno. Ya me imagino, en junio de 2008, las calles de Suiza y Austria invadidas con nuestras banderas bañadas en oro y rojo pasión. ¡Qué gozada! Hemos modificado el mensaje para bien y hemos cambiado las palas y la carretilla por la regla y el cartabón. Nos gustamos. Hacemos del tiqui-taca una bandera y logramos que los niños entiendan que llevar pintada la rojigualda en sus caritas es lo más bonito que les puede pasar en sus tiernas existencias. Bueno, queda algo mejor. La letra del himno. Me ofrezco voluntario a mi amigo Alejandro Blanco para dejar mi humilde estrofa en la bandeja de sugerencias: "Adelante España, conquistemos la Eurocopa con gran ardor y seamos una ola de coraje y corazón.... Tiembla Europa, que aquí llega el Imperio que nos recuerda que aquí nunca se puso el sol".

Fèlix

Tots amb Luis?

No deix de sorprendre'm el tractament que fa la premsa de la capital a la selecció espanyola i, especialment, al seu entrenador, Luis Aragonés.
Després de mesos d'assetjament brutal, després de tot tipus de crítiques, principalment pel fet de no convocar el capità madridista Raúl González, avui es despengen amb titulars com:

"75.000 hinchas y el tiqui-taca" (diari AS)

"Todos con Luis y con la roja" (diari Marca)

Haurem d'estar atents al resultat d'aquest vespre.
Si el resultat li és favorable, Luis gaudirà d'uns mesos de descans (no masses, quan ens acostem a l'Eurocopa, la pressió mediàtica i la campanya "raulista" reapareixeran).
Però, si el resultat no és favorable, caldrà analitzar atentament les cròniques dels propers dies...

Us deixem amb un parell de portades del diari Marca, la d'avui i una de fa uns mesos:



Fèlix

Vacances

Joan Mª Batlle escriu avui a Sport el següent:

Márquez se ha ido a México, oficialmente por asuntos personales. ¿Una campaña publicitaria es un asunto personal?... En cualquier caso, éste no es momento para asuntos personales sino para asuntos del club. El sentido común indica que Márquez debería aprovechar estos quince días sin competición para recuperar su musculatura, últimamente muy frágil, y ponerse en forma en lugar de meterse veinte horas en un avión. Total, tres días de permiso que podrían acabar siendo cinco de fiesta, pues no hay entrenamientos programados para el sábado y el domingo. O sea, que mientras el presidente se pelea para que los internacionales jueguen menos partidos, el entrenador les da fiesta aunque no tengan que jugar... curiosa contradicción. Esto ya no es el virus FIFA, es el virus PDJ (permisos de difícil justificación). Habrá que consultar el código...

Otro caso es el de Eto’o, que se ha ido a Alemania para hacer grupo con su selección. ¿Hacer grupo con Camerún? ¡Que lo haga con el Barça, que es el que le paga! Tiene guasa el asunto, no sólo se lo llevarán a la Copa Africa sino que lo quieren lesionado y todo para que haga amiguetes en su selección. ¡Lo que tiene que tragar el soci!

Si el que diu és cert, tenim al davant una mostra més de la "fermesa" del cos tècnic a l'hora de controlar als seus jugadors. No anàvem a veure canvis? Si l'equip blaugrana és un dels pitjors preparats físicament, per què es permet que s'estiguin un cap uns quants dies sense entrenar-se? On és la professionalitat dels jugadors? Per què ningú li canta les quaranta a Rijkaard i a Márquez?
En realitat, en aquest sentit estem igual o pitjor que l'any passat.

Impresentable Mundo Deportivo.

MOU EL ELEGIDO !!!!

La portada d’avui dimecres del Mundo Deportivo, m’ha sorprès negativament. Si des d’aquest blog hem criticat moltes vegades les portades de Madrid, crec que és hora de fer-ho també d’algunes d’aquí.

Estem a mitjans de novembre, i tot i que hi ha signes preocupants en la imatge de l’equip, a aquestes alçades plantejar-se en portada una substitució d’entrenador em sembla exagerat i fora de lloc.

Els culés vivim en un mon de blancs i negres, no hi ha lloc per la gamma de grisos, i així no anirem en lloc.

Les notes a final de curs, i és aleshores quan s’han de prendre les decisions valentes. El problema probablement és que l’estiu passat ningú les va assumir.

I per acabar una reflexió, que valia Ronnie l’estiu passat ? que valdrà l’estiu vinent ?, en qualsevol empresa del mon si un directiu en un any perd un bon grapat de milions d’euros per falta de valentia, se’n va al carrer de cap.

Dos equips

Confesso que no vaig veure el partit d'ahir. De fet, no sé ni tan se vol si el feien per la televisió. Únicament, a partir de les cròniques que he llegit, puc entreveure que l'equip va fer un partit acceptable contra l'Alcoiano. I això que no tenim als jugadors titulars (Messi, Ronaldinho, etc. ). Va jugar Guddy, i pareix que ho va fer bé. Va jugar Bojan, i també pareix que ho va fer bé. I Henry, tornà a marcar.
Resulta obvi que no es poden traure conclusions d'un sol partit, i menys contra un equip de segona B, però sí que és evident que hi ha gent de qualitat suficient al Barça per a plantejar-se dos models d'equip: un de toc, de qualitat, de floritura, per als partits a casa, on el factor camp té molt de pes; i un altre de brega, de contenció, de contundència, per als partits fora de casa. A casa amb Ronaldinho i Messi, i fora amb Gudjhonsen i Bojan.
Si Rijkaard vol mantenir la seva credibilitat davant del sozi i patizant, una de les mesures a prendre pot ser aquesta. I possiblement, d'aquesta manera mantindrem també la cotització dels cracks per a una possible venda a desembre o juliol.
Com ho veieu?

A la foguera!!!

Em permeto citar-me a mi mateix (osti, tu, quin exercici d'autocomplaença!), quan allà pel mes d'abril (el dia 25, en concret) el Barça era líder, i molts encara confiaven en que finalment acabaria guanyant la copa i, per suposat, la lliga:
Ara mateix, crec que els arbres (el lideratge) no ens deixen veure el bosc (la situació real de l’equip), i com ja he comentat alguna vegada, crec que el pitjor que ens podia passar és, tal i com està el Barça ara, ser líders. Per què dic això? Doncs perquè mentre som líders, tots repetim que guanyarem la lliga, que només depèn de nosaltres, que el calendari ens afavoreix, que a partir d’ara canviarà la cosa... Teòricament, tots aquests arguments són o poden ser certs. Estem acostumats al llarg d’aquests darrers anys a un Barça campió, resolutiu, amb caràcter i amb ganes de menjar-se el món. I com estem ara? El que ens separa actualment del desastre més absolut (perdre aquesta lliga) és només un punt amb el segon classificat i dos amb el tercer, és a dir, no res. Què hem aconseguit com a màxim? Doncs que Rijkaard s’empipi amb el planter i no els doni el dilluns dia de descans. Però poc més. L’actitud de l’equip és semblant partit rere partit, el que guanyem a casa ens ho deixem fora, i fallem més que una escopeta de fira.
Repeteixo: el que ens separa de l’abisme (que Sevilla o Madrid guanyin la lliga) és un o dos punts. Què estaríem dient si el Barça fos ara mateix segon o tercer a la Lliga? Què diríem si el Madrid de Capello fos lider? Quins canvis hi hauria a les alineacions? Faria experiments l’entrenador? Quina seria l’actitud dels jugadors? I la del públic?
Estem jugant amb foc, i tenim la sensació de no cremar-nos perquè anem líders, però si ens aferrem a un lideratge tan pobre com el que tenim ara per no donar un vertader cop de puny a la taula, acabarem cremats. O socarrats si guanya el Madrid.

Prefereixo patir una o dues jornades de lliga sense ser líder, a aferrar-nos al lideratge i acabar sucumbint per no haver vist realment les orelles al llop.

Tots sabem què va passar finalment amb la lliga i la copa. La meva teoria era en part encertada: partia de la premisa que només perdent el liderat, ens adonaríem de com de podrit estava l'equip. Aquesta primera part era certa. La segona part de la teoria, la que confiava en que l'equip reaccionaria, i que el Madrid no podria guanyar tots els partits que li quedaven, no va funcionar del tot.
Doncs ara crec que estem en una situació semblant. A no ser que aquesta nit l'Alcoià ens doni una sorpresa que provoqui una catarsi monumental al club, crec que tots tenim la sensació que la cosa no és tan dramàtica: líders a la Champions, i només a 4 punts d'un Madrid que no dóna cap garantia ni cap seguretat com a líder i que acabarà perdent (i com a mostra, el partit contra el Mallorca). Molts pensem que tenim el millor equip de la lliga, que acabarem guanyant-la lliga, que solucionarem els problemes fora de casa, que els jugadors tornaran a posar-li ganes i que la indolència és una cosa passatgera. Dic que molts pensem així, perquè crec que fins i tot els jugadors del Barça i la directiva pensen així, que és qüestió de temps.
Doncs jo penso que no, que el que no tenim és temps, precisament. I que necessitem efectivament una catarsi general per poder capgirar la situació. Per on passa aquesta neteja? Jo ja m'apuntava l'any passat al canvi d'entrenador, tot i l'afecte que desperta Rijkaard. I crec que aquest canvi s'ha de produir, i quan més aviat millor. Em permeto suggerir al tàndem Laudrup-Milla, com a bons coneixedors del club, i amb un perfil no tan diferent al del Rijkaard exitós (i també per evitar que algun dia el danés sigui entrenador del Maligne).
I òbviament, per vendre algun jugador amb pes específic important. Sabeu en qui estic pensant?

Lliçó de periodisme

Diuen les cròniques que va ser un partit igualat, i que qualsevol dels dos podia haver guanyat. Doncs més raó per al cabreig: un penal clamorós als 5 minuts de partit per mans no pitat (tot i que a Relaño li pareixen mans involuntàries), i un segon gol en fora de joc que es dona com a vàlid. Total, com el resultat va ser un 4-3, que importa dos gols amunt o avall. Que quedi clar: no em queixo de les errades arbitrals, però sí del tractament informatiu diferenciat de les errades arbitrals d'uns i d'altres.

Afirma l’antològica portada de Marca, per gratuïta, tendenciosa i partidista, el següent: Lección al Barcelona. Sí, la lliçó és evident: com dissimular errades arbitrals fins que tothom es quedi amb la cançoneta de la remuntada i la garra madridista. Les errades arbitrals, qüestió menor. La gallardia i la testiculina merengue, a portada.

De la camarilla d’articulistes pro merengues, obviaré els seus articles, perquè no aporten res nou més que obviar la qüestió arbitral (si fos un partit del Barça bé que ho esbombarien) i lloar la línia oficial de les grans remuntades blanques. Això sí, us apunto la part final de la contra crònica de Roncero:

Clasificación lógica. Los cuatro fantásticos están a eso, a cuatro puntos. Tal y como estaba previsto. No es rival...
Temps al temps.

La nova perla del Barça

Segons expliquen els entesos, la propera estrella mediàtica del Barça es diu Gai Assulin.
En el següent vídeo YouTube, podem veure el noi en acció.



Assulin ja té pàgina web i en el Barça B no deixa de meravellar.

Fèlix

La importància de ser primers de grup

El Barça, amb la victòria d'ahir, va fer un pas molt important per a aconseguir acabar la lligueta prèvia en primera posició.
Ens els darrers anys, per al Barcelona, entrar al bombo de vuitens de final com a primer de grup ha resultat vital.
Només cal fer la vista enrera...

La temporada 2004-05, els blaugrana van acabar la lligueta en segona posició, per darrera de l'AC Milan.
A vuitens, el Chelsea d'Eidur Gudjohnsen ens va enviar cap a casa.

A la temporada 2005-06, primers de grup i CAMPIONS DE LA CHAMPIONS!

La passada temporada 2006-07, els blaugrana van acabar la lligueta en segona posició, per darrera del Chelsea.
A vuitens, el Liverpool de Rafa Benítez ens va eliminar.

Faria bé, el FC Barcelona, en assegurar-se, com abans millor, el primer lloc.

Fèlix

De primera mà

Afortunadament tenim al diari As per a constatar el que tots ja sabíem:
- que Eto'o i Ronnie ara ja són amics, ves per on.
- que la situació de Rijkaard amb els jugadors és insostenible.
- que ambdós jugadors s'han unit per a carregar-se a l'holandés.
Gràcies, Moisés Llorens per il·lustrar-nos amb aquesta elaborada i verosímil notícia.

Muchos los dan por enemigos irreconciliables, pero con el paso de los meses la relación entre Ronaldinho Gaúcho y Samuel Etoo parece haber cambiado radicalmente. No es noticia que la plantilla anda descontenta con Frank Rijkaard, un entrenador que parece estar contando los días que restan para que llegue el 30 de junio y finiquitar de esta manera su aventura en el Camp Nou. El equipo está disconforme con la manera de hacer del entrenador y discrepa de cómo se ha mostrado ante la prensa en las últimas semanas.Hace tiempo que Etoo enterró el hacha de guerra contra Ronaldinho. Al brasileño, en cambio, le ha costado más ceder ante su compañero, pero se ha dado cuenta de que aliándose con el africano todo puede ser más sencillo. Según ha podido saber AS, hace unos días Ronaldinho citó a Etoo y estuvieron reunidos para hablar de cómo estaban yendo las cosas en el vestuario y cómo podían corregir diferencias del pasado. Surgieron varios asuntos internos y charlaron sobre la figura del entrenador, que salió bastante perjudicado. Ronaldinho argumenta que Rijkaard ha permitido que Joan Laporta, Ferran Soriano y sus compañeros de junta facilitaran que se filtraran noticias sobre su estado de forma y su futuro; Etoo alegó que su lesión es un problema de la pobre preparación física que hicieron en la pretemporada y que autorizó el técnico.Ganar fuera de casa serviría de bálsamo para Rijkaard ante los hinchas, pero no frente a sus futbolistas, colectivo entre el que cada vez cuenta con menos aliados. Eso sí, ha logrado lo que parecía imposible: la unión de Ronaldinho y Etoo.

Impresentables

A banda del seu habitual forofisme, Roncero escriu en la seva Contracrònica del partit del Madrid contra el Sevilla el següent:

"Puestos a hacer comparaciones, por odiosas que sean, al Madrid sólo se le puede equiparar con Nadal, blanco de corazón y Conan de actitud. Federer es tan frío y cerebral que recuerda más al Madrid decadente y apocado del final galáctico. De hecho, en París perdió el suizo a las primeras de cambio mientras que Nadal va a tumbar hoy en la final a Nalbandián."

Els directius de Bwin, miapuesta.com i altres cases d'apostes ja tenen les vacances pagades amb visionaris com aquest.

Però també escriu barbaritats com aquestes:

"Pesadilla. Y también ha vuelto el Villarato, esa organización diseñada con una disciplina militar en su departamento arbitral que respira bajo el lema: "Barça vincere, Madrid perdere". Esta vez, el ejecutor fue un árbitro barcelonés (¿será socio del club azulgrana?). El tipo no sancionó un penalti de Diarra sobre Navas, debió decírselo en el descanso un primo de Sánchez Arminio y el hombre regresó al césped enloquecido como un mono con pistolas subido a un tiovivo. Se inventó una segunda amarilla a Ramos para concederle su larga cabellera a ese público que inexplicablemente sigue ensañándose con el chaval que les dejó 27 millones en caja. Después, el tal Álvarez Izquierdo le perdonó dos veces idéntico castigo a Alves tras una zancadilla sobre Marcelo y un empujón a Balboa, no sea que me digan que me he apiadado de la víctima. El tiburón de Villar sacó pecho orgulloso cuando convirtió un clamoroso penalti de Drago a Raúl, el más claro del año 2007, en una tarjeta al gran capitán acusándole de hacer teatro. ¡Surrealista! El prenda ostenta, con 11, el récord de penaltis de la pasada temporada... ¡Y ninguno lo pitó en el Bernabéu! El muchacho también fue el que expulsó a Kapo, del Levante, por decir: "Uo". Textual. Y en el silbato de alguien con tan poco criterio descansa el rigor de esta Liga. ¿Estás contento, Villar?"

Roncero no només oblida que aquest mateix àrbitre va ser el que va afavorir clarament al Madrid en el partit contra el Almeria; a més, sustenta la teoria de Schuster de que l'origen d'un àrbitre explica la seva actuació arbitral. Aquestes declaracions, com bé afirma Beguiristain, deurien ser estudiades pel Comité de Competició.

Però no sé de què m'extranyo. Si Guti, que va soltar una bona colzada que l'àrbitre va passar per alt, parla del partit així, què no farà un hooligan com Roncero.

Sevilla – 3 R. Madrid – 0

Hi ha persones obsessives.
Que s’entesten en batalles, es capfiquen de manera ridícula.
Tomás Guasch n’és un màxim exponent.

Si recordeu la pretemporada madridista, el periodista Guasch va agafar una “ceba” amb el jove jugador del planter blanc Esteban Granero.
Segons la seva opinió, el migcampista havia de seguir en la primera plantilla perquè està cridat a ser una autèntica figura.
I es repetia més que el pebrot!
Potser el temps li donarà la raó, o no; però, de moment, la història va acabar amb Granero cedit al Getafe.

A l’actualitat, en Guasch té una nova paranoia...
Ha entrat en el món de l’esoterisme i creu que qualsevol equip que s’atreveix a guanyar al Madrid rep una instantània maledicció que li dura uns mesos.
Segons ell, això és el que està patint l’Espanyol, com a conseqüència d’haver derrotat els merengues, ara fa tres jornades.
Tanmateix, que tothom estigui tranquil, no cal trucar als agents Mulder i Scully. Aquest expedient X, el resol en Tomás solet:

(...) Es el gafe blanco, sin duda que lo es. O sea que Valverde y compañía, tranquilidad. Cuando pasan estas cosas hay que sentarse a esperar que se difuminen completamente sus malignos efectos. Que sea pronto, claro. Pero cuando toque ir al Bernabéu, yo mandaba un combinado: juveniles y el Femenino A. ¡Qué personal nos rodea!
Tomás Guasch, diari AS, 3/11/07

Això és el que li agradaria a aquest madridista disfressat de “perico”!
Però, quina culpa tenen els juvenils i les noies?
Molt millor que l’Espanyol li regali els sis punts al Madrid per la cara i llestos, no?
Quines galtes!
...mirant de prop a sa filla, deu ser una qüestió genètica.

Fèlix

Postdata: El Sevilla s’ha enfrontat tres cops amb els blancs aquesta temporada i les tres vegades els ha derrotat. I qui és l’actual supercampió d’Espanya?

Més “Ultrasur Roncero”

Ahir, en Tomás Roncero, redactor en cap del diari AS, va concedir una entrevista digital on va dialogar amb els internautes.
Hem seleccionat els “millors moments”:

Hola genio. Soy un gran admirador tuyo. Que te parecen los arbitros de la liga? Crees que realmente favorecen al Barcelona? Crees que el Madrid sale perjudicado por el tema arbitral? Que bueno eres! Un beso!
Gracias guapa. Tómate lo que quieras que pago yo. Pues sí, mira. A pesar de que este año nos echaron un cable ante el Almería, queda claro que en caso de duda al Barça los árbitros le llevan en calesa de plata. Ante el Athletic de Bilbao fue escandaloso, ante el Almería más, en Santander... La gente olvida que si no llega a ser por el glorioso gol de Tamudo el Barcelona habría ganado la última Liga con un gol con la mano de Messi. Muy fuerte. Un besote.

Saludos y respetos Sr. Roncero, hasta ahora no he leido ninguna crítica suya referente a los fichajes del Madrid, se pagan 30 millones por un señor que la mitad de la España futbolistica no conocía, se pagan 36 por otro que se lesiona, se trae al suplente del suplente del Barcelona, se regalan los canteranos García, De la Red,etc., se condena a Soldado a la banca, a donde nos lleva esto?
Amigo, a Robben y Pepe habrá que valorarles cuando finalice el curso y pueda valorarse su verdadero rendimiento. Ahora es prematuro y casi demagogo tomar conclusiones. En cuanto a la cantera, le recuerdo que Granero está cedido (vuelve en junio) y que el Getafe pagó cuatro millones de euros por De la Red. Paciencia amigo, paciencia.

Hola Tomás, personalmente admiro tu fe ciega respecto a temas indefendibles que te han llevado a hacer el ridículo en más de una ocasión, pero ¿no crees que ese forofismo a la larga siembra cosas incurables? ¿No crees que al pueblo inteligente no se le puede manipular, como intentas hacer en muchas ocasiones con las masas volubles? El madridismo ganaría con un Roncero Arrelañado. Aprende del autentico maestro Alfredo.
Acepto gustoso tu crítica porque la has argumentado con criterio, pero tengo que hacerte un matiz importante. Yo no sé manipular a nadie porque me limito a escribir y decir lo que siento. Jamás puse algo que no creía. Si me concedes ese rango manipulador es que me otorgas un poder que no tengo. Lo que sucede es que hay millones de madridistas en este país que valoran que alguien defienda la grandeza de esta historia y este escudo, al que cuesta muy poco escupir o pisasr por simple envidia. En lo último te doy la razón pero no te compro la idea, porque Relaño sólo hay uno y cualquier imitación sería grotesca.

¿Piensas que los arbitros solo ayudan al Barça? o ayudan igual a los dos grandes? (Barca, R.Madrid)
Por supuesto, mil veces más al Barça. Los árbitros han sido decisivos estos tres últimos años y si no llega a ser por Tamudo otra vez los 'men in black' de Sánchez Arminio le habríon dado el título al 'amic' Laporta.


Fèlix