Ha aparegut el número 62 de la Revista de Llengua i Dret

Ha aparegut el número 62 de la Revista de Llengua i Dret. Entre els diversos articles sobre llenguatge administratiu, política lingüística, lingüística forense i dret lingüístic hi trobareu l'article L'evolució dels usos lingüístics dins l'aula des de sisè de primària fins a quart d'ESO, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila. Esteu convidats a descarregar-vos-el i esperem que us interessi!

La recerca sociolingüística educativa al País Basc: el projecte Arrue

Fa dies que tenia ganes de parlar d'una publicació recent sobre la situació del basc a les escoles que va aparèixer al juliol en versió èuscara, castellana i anglesa:

• Hezkuntza, Hikuntza Politika eta Kultura Saila eta Soziolinguistica Klusterra 2011ko Arrue Proiektua Ikasleak hiztun. Ikerketaren emaitza. Adituen iritzi-azalpenak, 135-50. Vitoria-Gasteiz: Hezkuntza, Hikuntza Politika eta Kultura Saila.
• Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco y Soziolinguistica Klusterra. Comportamiento lingüístico del alumnado. Proyecto Arrue 2011. Resultados de la investigación. Contribución de los expertos, 139-54. 
• Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco and Soziolinguistica Klusterra. Talking Pupils: The Arrue Project 2011: Research Results and Contributions of Experts, 137-54. Vitoria-Gasteiz: Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco.

Em sembla que ningú discutirà que fa molt poques dècades el basc estava condemnat a la desaparició imminent. Sense les ciutats, sense la modernitat, sense llibres ni llengua estàndard, sense prestigi ni suport estatal, la llengua semblava boquejar les darreres alenades a les portes de l'extinció. I tanmateix... Tanmateix, un grapat d'entusiastes van copsar la magnitud de la tragèdia i van saber fer allò que calia en el moment adequat -en l'últim moment, de fet- i van posar-se a fer una feina inestimable per a la recuperació de la seva llengua mil·lenària. Tal com vol el tòpic, la feina ha estat i és col·laborativa, feta des de la humilitat i l'entrega, i vista des d'ara apareix realment impressionant i, el que és més important, eficaç. Per dir-ho ras i curt,  crec que avui és de justícia dir que almenys a la comunitat autònoma del País Basc, el procés cap a la liquidació s'ha aturat en sec i mostra indicis sòlids de capgirament, encara que sigui en un context encara d'enorme fragilitat.

D'ençà de la recuperació de l'autogovern, un dels camps en què més han treballat ha estat el de la política lingüística escolar, des de pressupòsits diferents però tanmateix paral·lels als de Catalunya. La publicació a què faig referència és un treball de primer ordre per mostrar els resultats d'aquesta feina, i com que no puc sintetitzar-ne els resultats sense ser injust amb la feina feta, em limitaré a esmentar-ne un parell de trets que a mi em semblen destacats.

El primer dels elements que crec que cal destacar és que tot i partir de pressupòsits diferents (l'escola basca té línies, la catalana no), el model lingüístic escolar basc ha arribat a resultats que si bé s'allunyen del model català en alguns aspectes, en canvi s'hi acosten força en altres. M'explico: el model basc és un punt de referència per als catalans perquè demostra que, sense posar èmfasi en la llengua minoritzada a l'escola, els escolars tenen dificultats per aprendre-la. Això és exactament el que s'esdevé amb els escolars del model A, on el basc és més aviat una assignatura, però també amb un bon nombre dels del model B, en teoria bilingüe. Altrament dit, el resultat de l'escola pretesament equilibrada no és el domini avançat de dues llengües sinó el predomini de la llengua estatal i el domini feble de la llengua del territori. Cap novetat sota el sol, vaja, però està bé de recordar-ho amb dades sòlides a la mà, perquè l'exemple basc permet pronosticar que, a Catalunya, una escola amb el castellà en posició molt més prominent que la que té ara generaria alumnes molt menys competents en català, i no beneficiaria en res el seu nivell de castellà.

D'altra banda, resulta interessant de constatar que els usos lingüístics dels escolars en el model D, que funciona en èuscar, mostren similituds considerables amb els de l'escola catalana. Molt sintèticament, si bé els alumnes bascos fan servir el basc amb els seus docents en les línies en basc, l'ús amb els iguals depèn enormement de la configuració demolingüística de l'aula: a més bascòfons a l'aula, més basc entre iguals. Novament es confirma que els usos amb els iguals en contextos com els nostres no depèn de la llengua de la docència sinó de la composició de l'alumnat.

Un tema de debat i preocupació és que les dades del projecte Arrue mostren un declivi de l'ús del basc en el pas de primària a secundària en favor del castellà. Val a dir que a mi em sembla que en aquest punt tenim més aviat un efecte del canvi de les representacions que no pas dels usos, però el tema és prou seriós com perquè s'hi dediqui atenció explícita.

Aquest i molts altres temes es troben clarament exposats al volum que presento. N'hi ha tants, i de tant d'interès, que només puc recomanar que almenys hi doneu un cop d'ull. Crec que us resultarà profitós.

PS
El llibre inclouen un capítol meu sobre les lliçons que es poden extreure a partir del projecte RESOL que dirigeixo:

 Versión castellana: Vila, F. Xavier (2014) «Promoción del uso lingüístico en el ámbito escolar: lecciones desde Cataluña». En Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco y Soziolinguistica Klusterra. Comportamiento lingüístico del alumnado. Proyecto Arrue 2011. Resultados de la investigación. Contribución de los expertos, 139-54. Podeu llegir-ne la versió catalana original a https://fxvila.files.wordpress.com/2008/02/xavier-vila-transcripcic3b3n-literal-corr-xvm.pdf

Cap a un ‘liceu espanyol’ a Catalunya?

Aquí teniu l'article que em va publicar l'Ara el proppassat 24 de juliol aquí.

L’aprovació del decret d’escolarització en castellà constitueix un nou episodi de la guerra de les llengües que l’Estat va reobrir a partir de l’Operació Ribot a l’Estatut. La sentència del Constitucional del 2010 va obrir la porta a la guerra de guerrilles que hem viscut els darrers anys, en què s’ha intentat convertir cada escola en un camp de batalla lingüístic i que ha fruitat en un grapat d’aules amb el 25% de castellà. El nou decret pretén fer avançar les posicions del castellà i, si és possible, ferir el procés sobiranista, tot d’una tacada.

Contràriament al que s’ha publicat, no crec pas que l’objectiu prioritari del decret sigui incentivar l’aparició d’una xarxa d’escoles que funcionin en castellà, com les escoles espanyoles a l’estranger. Si aquests liceus espanyols apareguessin, el decret els podria emparar econòmicament. Però, ara com ara, la clientela d’aquests centres monolingües sembla més aviat escassa. Malgrat la molta agitació mediàtica, el nombre de residents a Catalunya disposats a dur els fills a escoles d’aquestes característiques deu ser tan minso que, en vint anys, no n’han aconseguit muntar ni una. Compareu-ho amb els alemanys, els francesos o els japonesos, que sí que tenen centres en les seves llengües al nostre país. Per què uns sí i els altres no?

Probablement, ni els mateixos activistes espanyolistes es creuen que els escolars castellanoparlants pateixin problemes escolars assistint a classes en català. I és que, avui dia, el castellà és un recurs molt fàcilment adquirible en la societat catalana. Resultat: avui semblen comptats els progenitors que, de debò, volen enviar els seus fills a un centre que només funcioni en la llengua de Cervantes. El temps dirà si la subvenció ministerial acaba possibilitant l’aparició d’aquestes escoles, però el cert és que, fins ara, la demanda ha estat insuficient per generar una oferta.

L’operació ministerial apunta més aviat en una altra direcció, més sibil·lina i potencialment més perillosa: obrir una segona línia de front en el sistema educatiu català temptant un seguit de centres perquè esdevinguin bilingües o plurilingües, amb el castellà amb un paper notable -“ razonable ”-. Així, si algú vol batallar amb el seu centre, la llei l’empararà per aconseguir un 25% de castellà, però si ha de començar de zero o s’estima més estalviar-se mals rotllos, l’interessat té al seu abast 6.000 euros per fill per trobar un centre que li convingui.

¿Aconseguirà el ministeri el seu objectiu de fer créixer el nombre d’escoles en castellà? No és descartable. El decret podria fer aflorar a la llum pública un seguit de centres que, a hores d’ara, ja fan una part de la docència en castellà i que fins ara no n’han fet ostentació. La ironia del cas és que bona part d’aquests centres ja solen estar concertats, per la qual cosa, encara que atreguin nous clients gràcies a la seva nova visibilitat, difícilment podran optar a cobrar els 6.000 euros del ministre, que estan destinats a permetre l’accés a centres en castellà allà on no hi hagi oferta sostinguda amb fons públics. Així doncs, els candidats obvis als diners de Wert són uns quants centres privats que ara mateix combinen la docència en anglès i en castellà, i que releguen el català als marges del currículum. Noteu, doncs, la ironia: el ministre Wert pot esdevenir un ferm impulsor de la immersió a Catalunya... en llengües estrangeres, que aquesta no és nociva.

Enfront d’aquesta jugada, és lògic que el govern català intenti trobar vies legals i judicials per aturar les maniobres de l’Estat. Ara bé, a més d’aquestes actuacions defensives, fóra bo que s’emprenguessin mesures proactives per tal de reforçar el valor i la credibilitat del model de conjunció en català. Enunciem-ne dues. D’una banda, atès que és difícil que l’alumnat dels centres que no tenen el català com a centre de gravetat assoleixin el domini de la llengua, seria lògic que aquests alumnes no obtinguessin el Nivell C automàticament en acabar els estudis, de manera que l’hagin de demostrar examinant-se si mai opten a entrar a l’administració pública catalana.

D’altra banda, fóra bo que l’administració pública aprofités la conjuntura per impulsar sistemàticament la recerca sobre política lingüística educativa i l’ensenyament de llengües. Si volem que el públic català confiï en el seu model educatiu, convé que aquest demostri la seva qualitat constantment en multitud de treballs d’investigació, i aquesta és una àrea en què, per desgràcia, ara com ara som encara deficitaris.

Model lingüístic escolar a Catalunya: canvi de xip?

La premsa d'avui (veg. a El Punt Avui o a Europa Press) explica que la Generalitat ha aprovat el projecte lingüístic d'una escola, el Col·legi/Colegio Sagrado Corazón - Corazonistas (copio literalment el nom de la web) de Barcelona, que imparteix la meitat de la docència en català i l'altra meitat en castellà, segons sembla, en compliment d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 2013. Aparentment, el canvi afecta només una aula, la d'una nena els pares de la qual van reclamar ensenyament en castellà.

Tinc la sensació que aquesta mesura confirma un canvi en la política del Departament d'Educació que ja va començar a intuir-se quan la consellera Irene Rigau va afirmar públicament que prop del 13% dels centres de Catalunya imparteixen matèries en castellà. M'explico: fins fa ben poc, els polítics catalanistes i espanyolistes estaven d'acord a jugar un joc força absurd consistent a fer veure que a Catalunya només hi havia ensenyament en català. Als catalanistes el joc els servia per dir que ells havien fet la seva feina i havien normalitzat l'escola; als espanyolistes el joc els servia per presentar-se com a víctimes i captar vots nacionalistes. El joc tenia el petit problema que no s'adeia amb la realitat, però això era el de menys, perquè tant els uns com els altres en treien rèdit electoral. Mentrestant, a les aules hi havia força més diversitat, sobretot a secundària i mòduls formatius, per no parlar dels cursos d'adults. Si be el català és la llengua vehicular predominant, sobretot a primària, hi ha un bon nombre de centres que usen el castellà en algunes assignatures, d'altres que (també) usen l'anglès, d'altres que en fan un ús similar al català, fins i tot n'hi ha on el català és llengua vehicular minoritària o residual (si no us ho creieu, aquí en teniu dos exemples). Hi ha casos fins i tot surrealistes: l'escola s'anuncia dient que fa bona part de la docència en anglès, però després resulta que la docència presumptament en anglès es fa en castellà perquè "els nens no en saben prou". El model escolar català, per tant, és molt més divers del que han sostingut els nostres polítics, però no sabem ben bé com és perquè el joc de les aparences ens ha impedit fins ara conèixer-lo amb precisió.


Les mesures de la Conselleria esmentades semblen indicar que, en certa manera, les autoritats catalanes estan apostant per rebaixar la tensió lingüística en el món educatiu reconeixent públicament el que és vox populi a Catalunya: el català mai no hi ha estat la llengua vehicular exclusiva. De fet, un cop d'ull a la pàgina web de l'escola concernida ja permet constatar que, si més no en el món virtual, la llengua del centre és el castellà i el català hi té una presència molt, però molt secundària. M'hi jugo un pèsol que la Conselleria ha optat per acceptar que no pot forçar l'escola a fer veure que segueix un comportament lingüístic que, de fet, no segueix. I avall que fa baixada. De passada, acceptant aquesta realitat, la Generalitat es dota d'una arma en el combat judicial que té plantejat al món escolar: reconeixent aquest centre, a partir d'ara, la Conselleria podrà remetre-hi tots els nanos que vulguin escola en castellà i estalviar-se conflictes en altres centres. Vulgues no vulgues, haurà identificat públicament centres on es pot estudiar (molt) en castellà.

Vist com estan les coses, no sé si la Generalitat té altres opcions que aquesta. En tot cas, però, aquest canvi d'estratègia hauria de tenir un correlat immediat en una altra dimensió. Fins ara, pràcticament tots els alumnes d'ESO de Catalunya obtenen el nivell C de català (veg. aquesta Ordre). Aquest reconeixement és un altre dels elements del decorat virtual en què es mou l'educació a Catalunya, perquè encara que el model de conjunció ha fet molta feina, és obvi que no tots els alumnes catalans
obtenen de debò aquest nivell. Aquest reconeixement, a més, és un greuge comparatiu amb els alumnes adults que s'han d'escarrassar per obtenir un títol que als jovenets els regalen. Doncs bé, posats a reconèixer la realitat, com que aquest centre ja no pot garantir l'adquisició del català entre els alumnes afectats, fóra bo que la Generalitat suspengués de forma cautelar el reconeixement del nivell C per a l'aula implicada.  Seria una altra manera d'anar acostant la normativa a la realitat.

PS
Un testimoni directe d'aquesta escola em diu "això del 50% en castellà dels corazonistas és una trola. Quan jo hi vaig anar [fa menys d'una dècada], vaig fer com a mínim un 60% de classes en castellà..." Més al meu favor.

Sobre els models lingüístics presumptament igualitars: una notícia des de Galícia

Amb unes setmanes de retard m'arriba una notícia que caldria que els mestres i els gestors de la cosa pública -sobretot els balears- tinguessin sempre presents: a Galícia, el model presumptament igualitari del PP té com a resultat que els escolars saben menys gallec que castellà. Ho recordava aquesta notícia del Faro de Vigo.
El motiu és senzill: no es pot contrarestar el desequilibri social amb un presumpte equilibri a l'escola. Si algú vol parlar d'equilibri i llibertat de tria, el primer que ha de fer és instaurar aquest equilibri a la societat, començant per la presència de les llengües als mitjans de comunicació (per exemple, les televisions, TOTES elles públiques o de concessió pública), en l'etiquetatge, a l'administració, al món socioeconòmic... i sobretot, sobretot, a la legislació, comenant per la Carta Magna. És senzillament hipòcrita defensar l'equilibri i la llibertat a l'escola i simultàniament mantenir el deure de coneixement del castellà (art. 3). En aquestes condicions, defensar "models lingüístico-escolars igualitaris" és com fer veure que és igualitària una cursa en què uns quants participants arrosseguen grillons i un altre no.

Consell pràctic, doncs: com que les paraules marquen els debats, quan us referiu als models del PP no parleu mai de models "igualitaris" sinó amb repartició de llengües equivalent, perquè si alguna cosa no són és, precisament, igualitaris.

Usar l'anglès contra les llengües minoritzades

Vet aquí un bonic i il·lustratiu exemple de com els polítics unionistes se serveixen de la demanda d'aprenentatge de l'anglès per mirar de minoritzar encara més les llengües històriques de l'Estat espanyol, en aquest cas, a Navarra.

Una entrevista sobre política lingüística a l'educació

Fa uns dies van entrevistar-me per conèixer la meva opinió sobre la política lingüística a l'educació a Catalunya i a l'Estat espanyol. L'entrevista, en anglès continental europeu, està penjada en aquest blog, amb un text expicatiu en català, i en aquest canal del youtube de la xarxa.

Sis interlocutòries més contra el model lingüístic de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 sobre l'Estatut de Catalunya del 2006 continua donant fruits, i l'any ha començat amb sis interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint mesures cautelars perquè els fills de sis famílies que resideixen a Catalunya siguin escolaritzats en castellà (vegeu-ne la notícia a l'Ara i a l'ABC i la resposta de a l'Ara i la Vanguardia). No he trobat les interlocutòries, o sigui que no puc parlar-ne de primera mà, però em sembla curiós que els diaris parlin tant d'ensenyament bilingüe com d'ensenyament en castellà, i que facin referència a la necessitat d'adequar les llengües docents a l'entorn sociolingüístic. Essencialment perquè aquest concepte és absolutament incomprensible: si es tracta d'adequar les llengües a l'entorn, hi ha una lògica que diu que on més cal l'ensenyament en català -de fet, la immersió- és allà on aquesta llengua és més feble.

Més enllà de les resistències numantines d'uns i altres, i ara que les autoritats espanyoles tornen a voler parlar de "qualitat educativa", trobo que potser podrien replantejar un debat que ara plantegen en termes nacionals ("en España, derecho a estudiar en español") i rellegissin el debat en termes de competències escolars. Aparentment, tots els actors d'aquest conflicte estan d'acord que un infant no pot acabar l'educació obligatòria sense dominar el català i el castellà. En altres paraules, més enllà de la llengua vehicular, convé garantir que els infants escolaritzats en castellà o en dues llengües acaben sabent també català. Ara mateix, però, això no passa a Galícia, València, les Illes Balears i la Franja, on "ensenyament bilingüe" és un eufemisme barroer per "prescindir del gallego/catalán". La pregunta és, doncs: està disposat l'Estat espanyol a garantir que els nens que estudiïn als territoris amb dues llengües oficials no obtindran el graduat de l'ESO si no saben les dues llengües? És a dir, està disposat a fer que l'escola garanteixi efectivament el domini de les dues llengües, negant si cal el graduat a aquells nens els pares dels quals es comportin com a colons lingüístics?

En el fons, és una qüestió de lleialtat dels poders de matriu castellana envers les societats amb altres llengües pròpies. Potser si les autoritats espanyoles no permetessin que cada any desenes de milers de nens acabessin els estudis sense saber un borrall de la llengua del país on viuen podria atenuar-se la desconfiança catalana envers les intencions del PP. Però mentre això sigui així, mentre les escoles del PP siguin una eina per liquidar el català, no poden esperar que ningú amb dos dits de seny se'ls cregui quan s'obren la boca amb el terme bilingüismo. Perquè quan parlen d'escola no parlen pas de bilingüisme: parlen, ras i curt, de colonització.

Nou llibre: Survival and Development of Language Communities.

Multilingual Matters ha publicat Survival and Development of Language Communities, el primer volum del projecte sobre llengües mitjanes, editat per F. Xavier Vila. El volum conté set articles sobre set comunitats lingüístiques mitjanes en què autors de reconegut prestigi dibuixen quina és la situació d'aquestes llengües i quins són els reptes amb què s'enfronten de cara al segle XXI. Les llengües abordades són el txec (J. Nekvapil), el danès (J.N. Jørgensen), l'eslovè (M. Bitenc), l'hebreu (A. Stavans), l’estonià (D.M. Skerrett), el letó (U. Ozolins) i el català (E. Boix i J Farràs). El volum conté igualment una presentació al concepte de llengües mitjanes (F.X. Vila i V. Bretxa) i unes conclusions sobre els reptes per a questes llengües de l’editor del volum.

 

És obvi que cadascun d’aquests casos és únic, i que només la lectura reflexiva de tot el volum permet arribar a percebre les coincidències i les divergències existents entre tots ells. Així, entre moltes altres coses, al volum hi trobareu explicat, per exemple, com les ideologies uniformistes imperants entre els danesos els estan generant una incapacitat creixent per comprendre la resta de llengües escandinaves, o com la fal·lera normativista genera problemes de desconnexió entre la llengua estàndard i la normativa tant en txec com en eslovè. Hi constatareu també de quina manera pot donar-se que dues comunitats visquin d’esquena tot i compartir un mateix territori a Estònia, o com la tendència a convergir cap a les llengües imperials sobreviu al procés de secessió a Letònia, i obtindreu dades sobre com prospera l’hebreu en un marc multilingüe. Però més enllà d’aquests estudis de cas, allò que potser us interessarà més serà constatar que totes aquestes comunitats que podem considerar alhora mitjanes i reeixides, en el sentit que han sabut capejar les tempestes del segle XX i encarar el XXI en condicions de seguretat, comparteixen alguns trets, entre els quals destaquen la seva completesa (s’usen en tots els àmbits), la no-exclusivitat (comparteixen algunes esferes amb altres llengües) i la plurilingüització social àmplia.

En resum, un volum que ofereix dades a manta que haurien de permetre afinar diagnòstics i pronòstics en un moment en què les polítiques lingüístiques tornen a adquirir notorietat en plena ofensiva castellanitzadora i en ple replegament identitari espanyol.

LOMCE Llei d'Educació

Dues entrevistes sobre el projecte de LOMCE:  al 3/24 (entrevista a F. Xavier Vila i Eva Pons) i de BTV (entrevista a Vanessa Bretxa).

http://www.tv3.cat/videos/4369231/Entrevista-del-324-Francesc-Xavier-Vila-director-Centre-Universitari-Sociolinguistica-i-Comunicacio-UB-i-Eva-Pons-professora-Dret-Constitucional-UB

http://www.btv.cat/alacarta/informatius/22124/ (a partir del minut 9)

I un bon article per fer memòria, del sempre crític ALbert Branchadell:

Espanyolitzar els alumnes

El ministre Wert vol espanyolitzar l'alumnat de Catalunya. La cosa té conya, perquè dient que cal espanyolitzar algú dóna per obvi que no és (prou) espanyol. Vaja, que ens ha sortit un ministre indepe, d'aquells de "Els catalans no som espanyols!". Aviam si ens el trobarem al Fossar de les Moreres encaputxat i cremant banderes...

En tot cas, aquesta idea no és nova, ja fa temps que s'intenta. De fet, encara que ell no ho sàpiga, el seu ministeri ja marca més de la meitat del currículum que estudien els alumnes catalans (55%), i n'estableix les directius pincipals. En realitat, encara que a alguns els agradi faltar a la veritat -com a Francesc de Carreras al seu darrer article a la Vanguardia- el sistema educatiu espanyol no té res de federal, i ja està intrínsecament centralitzat. I va malament. A Suïssa no tenen ministeri d'ensenyament, perquè les competències són dels cantons (com si aquí ho fossin de les províncies). A Alemanya, al Canadà, als Estats Units, l'estat central no té res a dir sobre l'educació. Per tant, el fet que no funcioni l'educació espanyols no té a veure amb la seva descentralització. Potser més aviat depèn de la seva falta d'autonomia respecte d'uns mandarins que des de Madrid es pensen que entenen el món, i continuen ancorats en el segle XIX.